dimarts, 28 de desembre de 2010

Preus a Chiapas i Yucatán, Mèxic

En passar la frontera tot canvia radicalment: els busos són com els europeus, paren en estacions amb guixeta i horaris, les carreteres estan ben senyalitzades, i els preus es multipliquen. Mèxic és molt gran com per atrevir-nos a dir que els aquests preus són orientatius arreu del país, així que com a mínim teniu la referència de Chiapas i el Yucatán durant Desembre de 2010:

Trajecte en bus, varia molt en funció del destí i les distàncies:
San Cristóbal-Tutxla: 30pesos-2'4$
Palenque-Tulum: 540pesos-43'5$
Hi han varies companyies però la més potent és ADO http://www.ado.com.mx/ado/index.jsp

Trajecte en ferry:
de Playa del Carmen a Cozumel: 140pesos-22'5$ per trajecte
de Chiquila a Holbox: 60pesos-4'8$ per trajecte
de Cancún a Isla Mujeres: 70pesos-5'6$ per trajecte

Lloguer de cotxe a Cozumel: 400pesos-32$

Hostel (habitació doble amb dret a cuina): 140pesos-11$ per San Cristóbal / 400pesos-32$ al Yucatán

Hostel (dormitori): 50pesos-4$ per persona a Chiapas / 130-10'5$ per persona al Yucatán

Ampolla d'aigua petita: 5pesos-0'40$ a Chiapas

Cafè negre: 12pesos-1$ a Chiapas

Cervesa nacional petita: 20pesos-1'60$

Cervesa nacional litro: 40pesos-3'2$

Liquado natural amb aigua: 30pesos-2'4$

Alvocat 1 kg: 30pesos-2'4$

Tomàquets 1kg: 25pesos-2$

Dotzena d'ous: 15pesos-1'2$

Litro de llet: 14pesos-1'1$

Plat típic mexicà:
tacos: 30pesos-2'4$ a Chiapas, 70pesos-5'6$ al Yucatán
ceviche de marisc al Yucatán: 100pesos-12$ (plat per a dos persones)

Pizza (per a 2 persones): 100pesos-8$

Paquet de tabac nacional: 22pesos-1'7$

Paquet de tabac d'importació: 33pesos-2'6$

La moneda mexicana és el peso i durant Desembre de 2010 el canvi estava a 1$=12pesos i 1€= 15pesos. Cal tenir en compte que malgrat hagin estacions de bus i guixetes no es pot pagar cap trajecte amb targeta de crèdit encara. Als ferris es pot només als de la companyia Ultramar.

Cozumel, Holbox i Isla Mujeres, mar i bon ceviche

Aeroports tancats, vols endarrerits, liquids anticogelants que no arriben a les pistes d'aterratge i fred, molt fred. A nivell climàtic, aquestes eren les noticies més rellevants que ens arribaven d'Europa mentre a l'estat de Quintana Roo les platges, estaven en un dels seus millors moments. Durant el dia, prou sol com per banyar-se i fer llargues caminades per la platja; per la nit, prou bonança com per tapar-se i descansar com un tronc. Sense dubte, molta sort hem tingut durant el viatge, l'epoca també ajuda, de juny a setembre les temperatures per aquestes platges oscil·len els 38º i de nit no baixen gens, i cal afegir-li els mosquits, les plujes i els possibles huracans! Així que si mai heu de venir per aqui, sense dubte una molt bona època és desembre. La nostra ruta per aquestes terres després de les platges de Tulum, va seguir cap a l'illa de Cozumel, l'illa de Holbox i Isla Mujeres. Tres platges molt diferents però molt recomanables.

A Cozumel vam seguir les recomanacions d'alguns companys de viatge amb els que vam coincidir a Guatemala i vam anar sense pensar-nos-ho cap al Hostelito, un allotjament espectacular al centre de la població. Un cop situats i seguint indicacions, calia llogar algun vehicle...un cop sospesades les diverses opcions ens vam quedar amb un Vocho descapotable: si es fa, és fa bé! Algú es preguntarà un Vocho? Són els nostres Volkswagen Escarabajo, que a Mèxic es van seguir fabricant fins l'any 2000 i n'hi ha moltíssims. A Cozumel, eren la opció més econòmica a la part que la més divertida. Així que carmanyola, "pareo", ulleres, tub, cantimplora i cap a la platja! Dues recomanacions: Chen Rio, una platja popular on els bancs de milers de peixets es colen entre les banyistes que saben despistar-los i oferir-los una dança espectacular; i platja Palancar, una platja on malgrat l'accés es fa através d'un restaurant i club de platja, els cambrers saben respectar els turistes alternatius que, com s'ha fet tota la vida, s'estiren a la sorra i fan snorkel amb els tubs que han passejat 12000km. Per si fóra poc, a la glorieta de la plaça major de Cozumel, música en directe i venem les nostres dues primeres pulseres de macramé, què més és pot demanar?

Tot i que el Hostelito era un lloc brutal, calia marxar, propera parada el Tribu Hostel a l'illa de Holbox. Al contrari que fins ara, la amabilitat dels autobuseros brillava per la seva absencia. Després de sentir-nos un xic estafats, arribem a l'illa. Ens esperava una obra arquitectònica digna de qualsevol premi d'arquitectura jove. El hostel feia només sis mesos que l'havien obert una parella, fruit de la grandesa del món, una eslovena i un italià de poc més de 30 anys. Allí vam passar dos dies, un per recorrer l'illa cap a l'extem curt, on ens esperava una platja coberta amb un mantell de pexines, un munt d'estrelles i caragols de mar. I el següent, per recorre-la en l'altra direcció, 5km pel mar fins arribar al riu. I diem 5km pel mar, perquè l'aigua havia fet de les seves i formava allí petits mars i bancs de sorra que es van alternat, fent d'aquell un paisatge increïble. La calma dels carrers de sorra del petit poblet de Holbox i el hostel ens havia atrapat, però calia seguir, passaríem la nit de nadal a Isla Mujeres.

De nou, ferry, 2'5h de bus, col·lectiu i ferry de nou, per arribar a l'apartamentet de Isla Mujeres, un lloc que malgrat estar més que trinxat pel turisme, lluny queda dels mega resorts de Cancún o Playa del Carmen. Els mexicans encara hi viuen o sobreviuen, malgrat sigui treballant de cara al públic i les cases locals s'alternen al centre amb els petits apartaments. Els grans hotels encara són pocs malgrat podrien ser menys. Una platja, blau turquesa, on la sorra blanca t'acompanya fins ben endins, com si d'una piscina inmensa es tractés. Això si, cal ser viu i cercar un bon lloc, lluny de les exensions d'hamaques que es fan lloc per a que els turistes de pulsereta acomodin els seus culs. Semblarà que estiguem en contra del llocs amb tot inclòs...i de fet, ho estem. El cert és que turismes així, poc fomenten l'economia local, proporcionen més diners encara a empreses que no són del país, i fan que els nouvinguts no trepitgin el mercat municipal, perdent-se els impressionants alvocats o passin de llarg de l'espectacular "ceviche" de peix que es menja a la cooperativa de pescadors de l'illa: "Justicia social", un lloc molt gran on amb el nom ho diuen tot.

Si, Isla Mujeres és una illa on hi ha turistes que lloguen carrets de golf per recorre-la, segurament són el transport més econòmic i sostenible pel seu moviment per ella. Si, Isla Mujeres està plena de restaurants de capital gringo. Però, com sempre, a tot se li pot donar la volta, i ens podem apropar i conèixer molts i molts llocs sense ofegar a qui allí va nèixer, i així ho seguirem fent nosaltres. Aquest cop la nostra aventura acaba...demà vindran hores i hores de ferry, bus, avions i aduanes, però haurà valgut MOLT  la pena; vam venir amb la motxilla plena de roba i aquí l'hem canviat per un munt d'experiències inolvidables que ens han fet crèixer més que uns quants centimetres.

dilluns, 27 de desembre de 2010

Palenque i Tulum, ruïnes Mayes i platja

Tot i que ens va costar, havia arribat el moment de deixar San Cristóbal de las Casas. va ser un comiat extrany, d'aquells comiats que un estar segur que no és per sempre, com aquelles vegades que t'acomiades d'algú sabent del cert que la tornaràs a veure. Amb un molt bon sabor de boca, ens vam pujar al bus cap a les ruïnes mayes, les restes de la civilització que tant ens ha impressionat durant la nostra estada per terres centreamericanes. Ens dirigiem a Palenque.
 
Palenque és un municipi de l'estat de Chiapas on s'ubiquen unes de les més importants ciutats mayes. Al arribar a l'estació d'autobusos, passem el temps de rigor per ubicar-nos i esbrinar de quina manera podem arribar al lloc on dormir, sense picar l'am dels taxis i deixar-nos un munt de pesos. Busquem l'anomenat Panchán, una zona enmig la selva, on diferents llocs per dormir es disputen la millor fama. El primer intent és fallit i  hem de buscar un altre lloc del previst. Al final casa nostra aquells dies són les cabanes Margarita & Ed. Costa d'imaginar dormir en un enclavament semblant: selva, plena selva, i algunes cabanes amb sostre de palma repartides amb gràcia. Un parell de bars i un munt de curiosos.

Al matí ens encaminem cap a l'antiga ciutat maya. Com a "bon turista", paguem per tot. Paguem per atravessar una valla que delimita el parc nacional, paguem per la furgoneta que ens porta fins la porta, paguem per l'entrada al que són les ruïnes en sí, i paguem per a que un guia ens expliqui les coses. En certa manera, és normal pagar per les coses, però el sentiment amb el que pagues, és el que no és normal. Ens sentim com màquines escurabutxaques, et fan sentir que pagues sense sentit i "perquè toca". És difícil fer entendre a alguns guies, taxistes i demés persones abocades al turisme, que no tots els turistes són iguals, que no tots estem disposats a gastar-nos un dineral en només 15 dies, i que no tots transformem el preu a dòlars o euros per tal de creure'ns que tot és barato. Així després de negociar molt amb el guia i intentar fer un grup fallit amb uns mexicans per abaratir costos, entrem a les ruïnes.

Palenque és una de les ciutats mayes que més importants, va ser fundada sobre l'any 100 a.c. i a l'actualitat, només està descoberta un 10% del total, així que encara queda molt per descobrir d'aquestes ruines mayes. El guia ens explica gustosament el significat i la història de tots els edificis. Hi ha temples, hi ha panteons, hi ha palaus..... En certa manera és com quan visites Roma i les seves ruïnes, però per a nosaltres tenia un sentit especial. Els romans que van fer el Coliseu ja no existeixen com a tals; en canvi, els mayes que van fer aquestes ciutats, continuen amb part de les seves tradicions, són el poble amb qui hem compartit a Guatemala, el poble que ens ha fascinat. Com a tot arreu, en aquest tipus de restes, t'adones que no tot és tan bucòlic i que també, les classes i el poder estaven molt presents en aquella mil·lenària civilització. Caminem per les ruïnes amb cara de fascinació. Els edificis són alts la majoria en forma de piràmide, tot meticulosament proporcionat segons el seu cànon, el del dibuix de la pell de Kann (serp). Les escales representen els anys de mandat dels reis allí enterrats i els gravats que poc han perdurat estaven fets a ple color.

Una de les gràcies de la ciutat és la seva ubicació. Palenque està enmig de la Selva de Chiapas, envoltada de rius, arbres quilomètrics i una vegetació exageradament tupida com per permetre als micos aulladors, passejar-se de branca en branca. Aquest enclavament, augmenta la màgia, et fa sentir molt aprop de la natura i multiplica la magestuositat dels edificis. Després d'un temps de contemplació silenciosa i deixant volar l'imaginació per fer-nos la pel·lícula de com era la vida fa milers d'anys, baixem dels núvols i tornem a la nostra cabana. La tarda de relax ens serveix per agafar forces pel viatge fins a Tulum, tota una nit, arribant de bon matí ja al Carib i on hi ha unes altres ruïnes.

La nit passa com en qualsevol viatge en un bus, parades, pujades, baixades i per fi arribem a Tulum. Com sempre, la mateixa escena de totes les estacions de busos: "Taxi, amigo?", "No, gracias". Intentem agafar un colectivo que ens porti al hostel, però no ens volen pujar la motxilla. Benvinguts al Caribe. Aquí el fet de ser un dòlar amb cames, pren més sentit que enlloc. Sabem que aquesta part de Mèxic és cara, però no ens resignem a que tot turista tingui un únic cercle: pagar en dòlars, anar sempre en taxi, beure sempre begudes amb alcohol i portar una pulsera de color llampant al canell del seu "resort todo incluido".

La nostra casa aquest dies será el hostel Lobo Inn, refugi de tots els motxilers que arriben a Tulum i que, com nosaltres, busquen un lloc on cuinar i amb bon ambient. Ens deixen unes bicis i així podem moure'ns ja que el hostel està lluny de casi tot. Com és aviat, ens anem a una platja que ens han recomanat. Està una mica lluny, però el trajecte valdrà la pena. Arribem a Ukumal i ens plantem a la sorra amb la intenció de fer snorkel per poder veure tortuges marines gegants nedant. No cal cap barco, cap tour, cap.... només cal ficar-se les ulleres i el tub (que duem arrossegant tot el viatge). Els que s'han decidit a pagar un tour ens serveixen de guies i ens marquen on estan les tortugues. Anem cap allà i...bingo! La natura ens torna a regalar un altre espectacle. Alla mateix, al seu hàbitat, al natural: tortugues gegants nedan tranquil·lament i fent la seva vida. Per nosaltres és quelcom extraordinari que ens deixa bocabadats de nou. Tornant a Tulum, gaudim de les increïbles platjes, segons l'amo del hostel, estan dins el top-ten mundial de platges. No sabem si és cert això, però realment són espectaculars: sorra blanca, aigües transparents i palmeres tortes, típic de postal.

Al dia següent decidim anar a veure les ruïnes amb dos catalans que trobem pel camí. La suposada gràcia de les ruïnes és que estan a la mateixa platja, però no totes les coses són com les imaginem, ni com surten a les fotos. Paguem religiosament l'entrada al recinte (després de veure que no ens podem colar com ens han dit) i només entrar ens enduem la gran decepció: ens trobem amb una combinació entre un camp de golf i una secció dels mayes de Port Aventura i tot ple de gent que han deixat anar dels "resorts". És cert que el fet que estigui a la mateixa platja, li dóna a les ruïnes un encant que no li treu ningú, però potser va ser perquè el nostre l'antecedent era Palenque, potser perquè no estavem acostumats a veure desembarcaments de turistes del "resorts", potser perquè el recinte és força petit....sigui pel que sigui, no ens va convèncer la visita. El que si que començavem a veure era que havíem de canviar el xip; ens havíem de mentalitzar que el Carib és un "altre país", que la massificació "yankee" seria el més habitual i que la butxaca se'n ressentiria un xic a partir d'ara, però estavem convençuts que les platjes s'ho valien tot.

dimarts, 21 de desembre de 2010

Boca del Cielo i la tortuga Golfina

Un planeta, les palmeres, les palapes, un estel fugaç, la sorra, Orión, 300 tortuguetes Golfines, l'oceà Pacífic, 96 ous de Golfina, les barques, el sol, Golfina mare i tota la via làctea, van ser els nostres acompanyants durant dos dies a Boca del Cielo. Un racó de món on encara se sent el bategar de la natura, per més sords que ens estiguem tornant. Un indret on les hores del rellotge no cobren vida, el dia el marca el sol; la calma és la presidenta del govern i el "na fent", la constitució dels seus habitants. Pescar, llogar palapes (cabanes de fusta i fulles de palma) i servir algun menjar, és al que es dediquen els que viuen a l'illa de San Marcos. L'asfalt no ha arribat, ni tan sols els cotxes, només el quad del tortugari i les barques, són els mitjans de transport.

Encara sense sortir de Chiapas, havíem passat del fred de San Cristóbal, al banyador i màniga curta; i dels músics en viu als bars, a la discografia interminable del noi de L'Hospitalet, el amo del Güiri Güiri, casa nostra aquells dies.

Més enllà de contemplar l'espectacular cel, les postes de sol i veure desaparèixer a la lluna per ser nova, vam assistir a la posta d'ous d'una tortuga Golfina. Aquest va ser un esdeveniment que ens va deixar atònits, ja no era temporada, la sort estava de la nostra banda.  Després de tot un dia d'hamaca amunt, platja avall vam anar al tortugari, un petit centre des d'on dos tècnics, controlen les postes de les tortugues que s'acosten a la illa. Feia 45 dies que unes quantes tortugues s'havien acostat a l'illa a desovar i era hora de que les petites tortuguetes, que sortien de l'ou, comencessin la seva aventura acuàtica. Un cop va marxar el sol, vàrem acompanyar a 300 tortuguetes cap al mar, el seu hàbitat amb totes les conseqüències, doncs només una de cada mil sobreviuria als perills que en ell s'hi troben. Amb un regust extrany, al saber la notícia, marxàvem cap a la palapa, quant ens van avisar que la sort seguia: una tortuga mare acabava de sortir de l'aigua, si tot anava bé, assistiríem a una posta d'ous en directe. Vam seguir el quad i allí estava, fent el forat per pondre els ous. Sense llums ni sorolls ens vam quedar aprop seu esperant el miracle.

Tot un ritual és el procés de la posta d'ous, la tortuga surt de l'aigua i busca un lloc segur i tranquil, quan el troba comença a fer el forat. Un forat d'uns 40cm, que fa amb molta paciència i vigilant els possibles perills, si veu quelcom extrany marxarà sense dipositar els ous. Un cop tot controlat i fet el forat, entra en estat de xoc i comença a treure els ous, aquests són com pilotes de ping-pong, blancs, perfectes. Aquest cop van ser 96 en total, comptats i guardats per dur-los al tortugari, on els enterren (en en forat similar al que s'ha mare ha fet) i en 45 dies ja estan llestes per sortir de l'ou. Un cop la tortuga mare ha post tots els ous i encara en esta de xoc, tapa el forat que ha fet i comença un ball per aplanar la sorra i dissimular la seva estada allí. D'aquesta manera intenta protegir els seus ous dels possibles perills, ficant-los-hi una mica més dificil als caçadors furtius, que venen els ous com a "botanas para las chelitas" (tapes per les birres).  Golfina, sense adonar-se de la sustracció, marxa contenta, feina feta, si tot segeuix el seu ritme tornarà uns tres cops a l'illa a seguir ponent ous. Nosaltres marxem amb una bossa plena de futures tortuguetes que uns altres tindran el privilegi d'acompanyar-les al mar.


dilluns, 13 de desembre de 2010

San Cristóbal de las Casas i els Zapatistes

San Cristóbal de las Casas és la segona ciutat de l'estat mexicà de Chiapas. Per molts de nosaltres, i depenent de l'edat, Chiapas és conegut per l'alçament en armes dels zapatistes l'any 1994. Tenim el record de un tal Subcomandante Marcos que apareixia a la tele amb la cara tapada, igual que tots els altres guerrillers. Els que van prestar atenció al tema, encara recordaran com l'afer zapatista va seguir més enllà quan el EZLN (Exèrcit Zapatista de Liberación Nacional), va fer una marxa fins la capital del país, reclamant allò que se'ls havia promés, en els Acords de San Andrés, i no s'estava duent a terme per part de l'estat. I pels que després d'allò, encara no s'havien cansat de seguir el tema, segur que estan al cas del darrer intent dels zapatistes per reivindicar els drets dels poble d'una forma pacífica amb la "Otra Campaña"; organitzant-se com a força política més enllà de la selva Lacandona.Aquesta és la part bucòlico-mediàtica que, transmesa sota els ulls polititzats dels mitjans de comunicació, dota a les comunitats indigenes de l'estat de Chiapas de certa mala fama titllant-los de rebels, i inclús violents, situant a Chiapas com a estat de seguretat incerta, però la realitat, almenys a San Cristóbal, és ben diferent.

Per una banda és una ciutat molt turística, visitada per gran quantitat de mexicans de vacances que busquen visitar un lloc rural, colonial, folklòric, amb botigues boniques en carrers peatonals i un mercat on regatejar de manera vergonyosa i abusiva als indios (com ells anomenen els indígenes). A aquesta caravana de mexicans, els acompanya el turisme de luxe que desembarca en autocar al parc central amb idèntics objectius. D'altra banda, trobem els omnipresents motxileros, que trobem aquí un oasi ple de vida i a infinitat de persones europees, sudamericanes, nordamericanes i de tot el món que s'han quedat atrapats per la màgia del lloc: músics, artesans, botiguers, naturistes, camperols de l'agricultura orgànica.... tot un ventall de gent que ha trobat a "Sancris" (com anomenen carinyosament), un lloc per viure en pau amb tot el que buscaven.

Aquest és un lloc ple de foranis nacionals o internacionals, però no som pas aquests els que li donem sentit a aquest territori. Malgrat a molt mexicans mestissos se'ls hi hagi oblidat, el poble originari són les comunitats indigenes mayes. Però a San Cristóbal, són molt pocs els que troben el seu lloc fora del mercat i la venda ambulant. La crua, però veritable imatge de San Cristóbal, és la de centenars de nens i nenes, joves i mares, passant fred fins a altes hores de la nit, intentant guanyar algun peso amb les pulseres, camises, nines, o mocadors. Per sort, fora de San Cristóbal la cosa canvia, no tots els indígenes viuen en les mateixes condicions, i sabem que a Chiapas, estan ben organitzats i a les comunitats de la Selva Lacandona, porten a terme els seus projectes comunitaris d'una manera digna i més o menys en pau. I en aquest aspecte, és on entra el moviment zapatista.

Els zapatistes, cansats del sistema capitalista que cada cop els oprimia més van aprofitar, la data d'entrada en vigor del TLC que Mèxic va signar amb EUA i Canadà, per alçar-se en armes i reclamar els seus drets, demanant "simplement" que se'ls tingués en compte, que ells també eren part de Mèxic i que no eren ciutadans de segona amb els que es pogués jugar com si res. El tret comú de les seves demandes amb les tots els indígenes del món, és el de sempre...el territori. El territori és de la comunitat i sense el seu consentiment no es pot putinejar com es vulgui amb ell. No es pot deixar entrar a qualsevol empresa extrangera, a la que el govern els ha regalat el terreny, per a que faci una presa i s'endugui l'energia, no es pot posar preus irrisoris als productes agrícoles propis i per a que els productes extragers entrin rebentant el mercat deixant sense ingressos als pocs camperols nacionals. No es pot creure que els indígenes, com a poble originari amb una cultura identitaria, no són dignes de ser tinguts en compte i que el capitalisme boraç és l'únic camí pel desenvolupament de qualsevol. Amb totes aquestes demandes, ells primer van triar el camí de les armes. En un intent de desarmament per les dues bandes, zapatistes i estat es van assentar a negociar, el gobern es va comprometre a complir el pactat als Acords de San Andrés, els zapatistes van deixar les armes però l'exercit i els paramilitars es van incrementar.
Va ser doncs quan els zapatsites van triar un altre camí,  organitzar-se socialment declarant les comunitats sobiranes. Van néixer doncs, les comunitats autònomes zapatistes, amb els "Caracoles" com a espais comunitaris on es troba la "Junta del buen gobierno" encarregada de gestionar política, social i jurídicament les comunitats. El seu lema és ben explícit "Aquí manda el pueblo y el gobierno obedece". Sota aquesta consigna, les comunitats funcionen autònomament i fins i tot han creat escoles autònomes zapatistes, on els nens i nenes reben una educació adequada segons les necessitats i cultura indígena. D'aquesta proposta neix també el CIDECI, més conegut com a Universidad de la Tierra, on els indígenes joves o adults, reben educació a diferents nivells: alfabetització, tallers de costura, música, agronomia, carpinteria... i conviuen majoritariament en el mateix recinte; s'organitzen com una comunitat oberta a les necessitats educatives que l'estat no aporta..

Amb tot aquest panorama, Chiapas conforma un microsistema, en el que cal endinsar-se amb temps i sobretot amb la ment oberta. L'estat federal li permet certa maniobra, però no cal oblidar que aquest mateix és un sistema  neoliberal, corrupte i amb regust a narcotràfic.  Dins d'aquest microsistema, San Cristòbal s'erigeix com la ciutat moderna i oberta que intenta ser sensible a la causa indígena. Aquesta acull uns quants centres culturals: Paliakate, Kinoki, El Puente... on sempre hi ha vida. Es projecten pel·lícules i documentals sovint sobre la causa zapatista, hi ha exposicions, teatre... San Crisóbal és una ciutat que bull, plena de música, sempre té vida i és capaç d'atrapar a qualsevol que intenti jugar amb la durada de la seva estança aquí. Per això, nosaltres considerem que dues setmanes ja són prou i, tot i no voler marxar, no volem jugar amb foc.

La nostra estada aquí ha coincidit amb la celebració de la Virgen De Guadalupe, patrona Mèxic. Una celebració religiosa, on la diversitat també es fa present. Durant una setmana, els més devots fan processons fins el "cerro" on està l'esglèsia, altres corren, i fins i tot n'hi han que van descalços, no falten les torxes  i els cants: "Lupita la más guapa, Lupita la más bonita!", "A la bim, a la bam, a la bim bom bam, Lupita, Lupita y nadie más!" Aquesta devoció sovint es barreja amb fetitxisme i així podem trobar dins l'esglèsia un retaule amb una imatge de la verge envoltada de leds de colors que fan pampallugues sense parar. La ciutat bull com una olla a pressió. Els peregrins arriben d'arreu de Chiapas, els focs artificals són bons a qualsevol hora del dia i El carrer Real de Gudalupe o andador com li diuen aquí, s'omple de paradetes de menjar, beure, jocs.... És una excusa més per a que la ciutat brilli i atrapi a uns quants viatgers més, impressionats per la bellesa d'aquest racó de món inolvidable.
Les nostres cases a San Cristóbal han estat dos diferents; el Hostel Casa Jardín i la Posada Mi Casa.

diumenge, 5 de desembre de 2010

3000 i escaix

Des de Chiapas ja....moltes gràcies per seguir a l'altra banda! Com no podria ser d'una altra manera, brindem! Aquest cop amb mezcal, licor típic de Mèxic, extret del "agave".
Salut!

dijous, 25 de novembre de 2010

Barriletes i colors per Tots Sants

Canyes, molts rotllos de celo, quilòmetres de paper de seda, cordes, molta destresa i imaginació és el que cal per construir els enormes "barriletes" (els nostres estels) del dia de Tots Sants, a Santiago Sacatépequez i Sumpango. La tradicció es remunta anys enrera, segons els ancestres mayes, els barriletes servien per establir comunicació amb els difunts. Expliquen que, contra més alts s'elevin millor els hi arribarà el missatge que volem transmetre. També comenten que és una manera de guiar els esperits del més enllà a la terra, i baixin així, a compartir el dia de difunts prop dels seus familiars.

El sincretisme a Guatemala està present arreu, tradicions mayes es barregen amb rituals catòlics introduits amb la colonització; un exemple és la celebració de Tots Sants. Els dies dedicats als difunts coincideixen amb els del catolicisme però amb matisos: el dia 31 està reservat pels nens difunts, el dia 1 pels adults i el dia 2 de novembre es dedica a tots els difunts. Durant aquests dies es munten a les cases petits altars amb flors, fotografies i menjar per rebre als familiars difunts; es preparen plats especials i es va al cementiri a compartir-los amb ells, tradicionalment es cuina el "fiambre" (un plat ple d'embotits, olives i amanida) La música tampoc falta, al poble de Todos Santos Cuchumatán les marimbes (instrument nacional de Guatemala) es desplacen als cementiris, els familiars menjen, ballen i fins i tot canten les cançons preferides dels difunts.

En res s'assembla al nostre dia del difunts. Amb barriletes o sense, els cementiris de Guatemala són una gran festa aquell dia, un punt de connexió molt especial entre dos plans de l'univers. Colors, música, flors, menjar, beure, espelmes, converses...tot per estar un xic més aprop dels que han passat a estar en un altre pla de la vida. Segons la cosmovisió maya, l'origen del món reflexa la concepció cíclica del temps, parteixen de la idea que el món va ser creat pels déus com a hàbitat de l'ésser humà; l'home maya està entrellaçat amb el temps. Conforme passa el temps i la mort s'apropa, l'ésser es fusiona amb l'eternitat. La mort maya no significa la fi d'una vida, és un cicle més dins de l'univers, és un llarg recorregut dins el viatge etern. Res s'acaba amb la mort, és una transformació, un canvi de lloc; i és possible que aquest lloc es trobi en aquest mateix món, on pot que ens retrobem amb els difunts, però en un temps, en un pla, diferent.

Dins aquesta lògica, prenen sentit les celebracions als cementiris i els tons que els engalanen, éssent aquests espais una explosió de colors, mantenint vius i alegres el records dels avantpassats. La tradició maya s'allunya molt d'una pel·lícula en blanc i negre; només cal fer un cop d'ull a les vestimentes tradicionals o als centres de flors que es realitzen en els rituals, indicant la sortida del sol i els paral·lelismes d'aquesta amb la seva espiritualitat. Així doncs en l'inici d'un nou cicle, iniciat amb la mort, els colors no poden faltar: el color blanc es reserva per enterrar els pares, significa puresa; les mares s'enterren sota el color turquesa, significa protecció; els nens sota el blau cel, les nenes en rosa; i els avis sota el groc que simbolitza la protecció de l'avi sol sobre la humanitat.

Cap al migdia s'enlairen els barriletes més grans a Santiago, és el punt àlgid d'una festa que s'allarga fins a altes hores de la matinada. Gent i més gent, s'acosta encuriosida. Aquesta gran tradició que ha fet situar en el mapa a molts chapins, el poble de Santiago. El folklore i l'espiritualitat es barregen, fins i tot el temps acompanya, fa sol. La boira i la pluja es reserva pels nostres dies de Tots Sants, on la cultura de la mort no ha fet un pas enllà: la fredor del formigó s'apodera de tots, i ni tan sols les pinzellades de les flors cobren sentit en aquella trista quadrícula.

Per a nosaltres viatjar implica submergir-se en un procés d'aprenentatge a marxes forçades: a cop d'avió apareixen noves cultures, nous idiomes, nous amics, noves maneres d'entendre la vida... noves respostes, noves preguntes. Però no es tracta d'un documental, el "pause" no existeix. I cal pair-ho tot plegat mentre, a casa nostra el pas del temps també fa de les seves. Si, les noves tecnologies diuen que apropen a la gent, però hi ha moments en els que a un li agradaria colar-se per la càmara del pc i de nou ser-hi present. Aquesta experiència, molt al nostre pesar, ha estat marcada per la pèrdua de dos persones molt estimades. Com dirien els ancestres mayes, han passat a formar part d'un altre pla de la realitat. Malgrat la pèrdua sigui molt dura, se'ns dubte, el pla en el que estan és aprop i continuaran éssent propers mentre els recordem i somriguem amb ells. Amb barriletes o sense, la distància s'escurça en fer-los presents. De nou, gràcies pel camí recorregut plegats.

dimecres, 10 de novembre de 2010

Ixcán, Santa María Tzejá i Campur, una altra Guatemala.

10a.m. quedem amb el Juventino per marxar cap a Ixcán, estem encuriosits, creiem que veurem un panorama molt diferent però encara no ens el podem imaginar. 16p.m. recollim al Sebastián a casa seva, viu a mig camí, per una vegada no caldrà que faci el llarg trajecte fins a la capital per a treballar. 18p.m els companys ens alerten que comença el camí de terra, es fa fosc i el camí no és gens agradable: quilòmetres i quilòmetres de camí de terra enmig del no res, vegetació i més vegetació. De sobte ens sorprenen entre la negror molts ulls neguitosos, el soroll del cotxe els ha avivat. Miren cap al cotxe, no ens veuen, els vidres tintats agreugen la llunyania i la inseguretat pel que està afora. Només arribem a veure sacs, molts sacs i molta gent de curta edat apilada al costat del camí; cardamomo ens diuen els companys. La fredor ens ronda el cos, aquestes persones esperen el camió que amb fortuna els donarà uns quants quetzals per tot un dia de feina. El cardamomo ha pujat de preu, ara són 7 quetzals la lliura, però ells poc veuran. Els circuits són uns altres, ells només són les mans, altres seran els que es lucrin amb la seva venda en el mercat del perfum i el cafè. Quilòmetres i quilòmetres de terra i de nou més ulls neguitosos i més sacs. Més enllà ens trobarem l'esperat camió; ronden les 20h, negra nit enmig del no res. Seguint endavant apareixen unes llums, Ixcán preguntem?-"No encara no"- i de cop, una frenada en sec, uns joves han llençat un tronc al mig del camí. Un impost revolucionari on la llei no arriba, buscavides en mig d'una altra Guatemala.

Per fi, arribem a Ixcán, una arribada més desitjada que asaborida, ens trobem amb la duresa de la nit en una ciutat d'ambient tens i enrarit. La proximitat a Mèxic fa dubtosa l'economia d'alguns habitants.Volem descansar, pair el viatge però ens trobem amb un hotel i una cantina que ni l'Almodóvar hagués imaginat per un dels seus crus films dels 80. Cambreres de mirada submissa, una clientela rotundament masculina, i de cop i volta una presència femenina i extrangera, els incomodem...i la incomoditat és tal, que se'ns ofereix un reservat per a sopar lluny dels tractes de dubtosa reputació. Al matí següent fem l'entrevista a l'escola i comprovem com l'església evangèlica ha sabut aprofitar el buit en el mercat religiós, és la llum per a part de la població, una població abduïda que s'autocritiquen "mundanos" en la seva vida d'abans de vincular-se a l'església. Finalitzada l'entrevista ens tornem a endinsar en els camins de terra, dues hores més però aquest cop l'arribada ens depara sorpreses.

Santa María Tzejá serà el nostre destí, doña Juana, la directora del bàsic, ens obrirà casa seva. Amb ella dinarem, soparem i sobretot riurem i compartirem. Casa seva és, com diuen aquí, "un relajo de paz" en contacte permanent amb la natura. Santa María és una comunitat que fa dos mesos que té servei d'electricitat, una comunitat organitzada que ha sabut moure's per muntar l'institut i la biblioteca; una comunitat que va dir "no" a antenes de telefonia mòbil que pretenien millorar el senyal vulnerant totes les mesures de seguretat. Una comunitat on l'urbanisme agressiu no existeix, les vivendes estan conformades per petites casetes de fusta que allotjen diferents usos: la cuina, els dormitoris i l'estudi; la resta pren lloc a l'aire lliure. Sota porxos de palma s'estén la roba, es descansa a les hamaques o es dina al costat de l'arbre que ens donarà la fruita del postre...i el millor, sota un mantell d'estels i amb granotes de companyes, transcorre la dutxa.

.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
Santa María sens dubte, és un lloc on ens haguessim quedat, perquè era en un lloc així on ens imaginavem anar al dir adéu i pujar a l'avió. Afortunadament després de molt voltar per Guatemala, hem pogut descobrir un raconet on hi ha gent que s'ha organitzat per fer una molt bona feina i que segurament es mereixen més recolçament del que tenen. Són una comunitat que estan aconseguint evolucionar i desenvolupar-se a la seva manera, sense que l'occidentalisme ni les imposicions de la cooperació els absorbeixi. 213 families que conviviuen i col·laboren de tu a tu, sense viure amagades darrere de quilòmetres i quilòmetres de tàpia com es viu a la desconfiada capital. Són families que no disten tant de l'enrarit Ixcán i per això, han de fer molts esforços per a què els seus joves varons no es vegin atrets pel diner ràpid i obscur.

A Santa María ens han obert casa seva sense dubtar-ho, només ens resta dir gràcies de nou! Després de la nostra curta estada, enyorant un temps inexistent, reprenem a les 4h de la matinada el camí de terra. Doña Juana, la seva filla i el petit, surten cap a la capital, la resta de la familia ja està allí fent les visites anuals als metges. L'acostem fins a la carretera, per acollir-nos no li va importar endarrerir la seva sortida amb la resta de la tropa. En deixar-los, nosaltres seguim, darrera parada Campur.

El rellotge del cos sona, el malestar de cervicals s'agreuja, portem acumulats ja massa quilòmetres per pistes de terra, on les frenades contínues, les pedres inesperades i els camions sorgeixen com si res. Tenim encara un dia de descans fins a la propera entrevista a Campur i decidim donar-li un petit homenatge al cos en una de les meravelles del país: Semuc Champey, on diuen que es refugien els déus, on el riu fa de les seves amb la terra i ens deixa uns pous d'aigua brutals i ideals pel tràfec que porta el nostre cos acumulat. 

Amb les piles carregades de nou a la pista, arriba l'única entrevista en la que necessitem traductor, en Sebastián ens ajudarà a comunicar-nos. A Campur la població és majoritariament monolingüe, parlen Q’eqchi’. Possiblement aquesta és l'entrevista més complexa, l'entorn ens transporta de ple a una altra realitat. Un marrec ens indica el camí: una escletxa de menys d'un metre i muntanya amunt entre plantacions de blat de moro. Aquest és el "carrer" que porta a la residència familiar. Ens reb la mare des de la distància, la trobem assentada al llit. Inevitablement els nostres ulls es fan grans als comprovar que aquést i dos més petits, són l'únic mobiliari del que disposa la caseta. Aquí és on tot trasncorre després del llarg jornal, on no hi ha distinció entre pares i fills, on sobre un matalasset i quatre fustes es refugien fins el dia següent.

Mitjançant algun gest i agraïment en Q’eqchi’, intenten trencar les barreres que els idiomes, les costums i els nivells culturals ens separen; són dos mons cohabitant un espai i els aliens som nosaltres. Les càmares susciten desconfiança i desconeixement al principi. Es corre la veu i apareixen nens i familiars de sota les pedres, és tot un event que explicaran i recordaran segur durant molt i molt temps. Afortunadament encara hi han gestos universals, el joc amb els més peques fa convertir els mig somriures en rialles sense complexos! Estan al·lucinats de veure com un invent, tan antic com la fotografia i tan nou per ells, els capta i ens permet passar una de les millors estones enduent-nos la seva secilleza de record. Sortim plens, el quilòmetres de pista han estat recompensats amb escreix, tan de bo no haguessim de tornar al soroll de la ciutat.
.

diumenge, 31 d’octubre de 2010

Entrevistes a Antigua i Livingston

Ha arribat el moment. Ens llencem a la carretera a fer les primeres entrevistes. El primer destí és Antigua, on entrevisarem a tres nens i nenes de l'escola de La Salle. El segon destí serà Livingston on farem dues entrevistes: una a l'escola Rural Creek Chino i l'altra, a l'escola de La Pista amb una nena de cultura garífuna. Mai hem fet res semblant, sembla que juguem a ser periodistes: càmera professional, trípode, micròfons, enregistradora de veu i altres gadgets propis de la professió.

El motiu de les entrevistes, recollir opinions dels pares i mares de família i dels mateixos nens i nenes, per veure si el programa Kemon Ch'ab'äl ha fet canviar alguna actitud en el seu dia a dia. L'objectiu és ambiciós, massa pretensiós potser i la nostra experiència en fer entrevistes, és nul·la. Sovint dubtem de l'eficiència de la tasca que comencem, així com dels resulats que podem obtenir. El disseny de l'entrevista ha estat acurat, basant-nos en els indicadors de cadascun dels components del programa: lectura, pensament lògic, interculturalitat i bilingüisme, cultura de pau i per últim, equitat de gènere. Hem pensat dues entrevistes diferents, una pels pares i una altra pels nens i nenes. En total, farem quinze entrevistes a nens i nenes, arreu de la geografia guatemalteca, unes a les escoles i d'altres a casa de les famílies ja que l'escola s'ha acabat i els alumnes estan de vacances.

La mostra de l'estudi no ens acaba de convèncer, tenim por que els mestres hagin triat per les entrevistes aquells nens i nenes "perfectes", però aquest és un aspecte en el que no vam poder fotre massa cullerada, i on les estrucures i jerarquies de l'ONG van passar per damunt nostre. Trobem massa agosarat medir l'impacte d'un programa que té uns 1000 destinataris potencials, amb tan sols 15 entrevistes que ni tan sols, estan triades a l'atzar. A mida que anem aprofundint en el funcionament dels processos, ens trobem amb dificultats com aquesta que ens sobrepassen i ens fan questionar la veracitat de tants i tants informes nascuts des de moltes organitzacions que potser, tan sols mostren la cara més amable dels projectes de cooperació.

La nostra col·laboració intentarà extreure allò més sincer i així reflectir-ho al futur informe, sigui quin sigui el destí d'aquest. Malgrat tot, no ens manca il·lusió, creiem en molta part del programa i sortim a la carretera amb molta energia per encarar la recta final de la nostra experiència chapina.

Arribem a l'Antigua on hem quedat amb la primera família a l'escola. Preparem l'escenari de l'entrevista amb aquells nervis propis de la primera vegada de qualsevol cosa. Les cadires ben posades, el lloc de la classe on hi hagi millor il·luminació, el trípode posat i mogut vint vegades i el funcionament de la càmera revisat una i una altra vegada... Ens trobem amb la família i ens saludem. El context és important i cal dir que l'escola de La Salle d'Antigua és una escola totalment privada, on les famílies són de classe alta. Els pares van mudats com si d'una entrevista en directe per Guatevisión es tractés i el nen porta també les millors gales. Al veure'ns a nosatres amb les nostres pintes, suposo que van entendre que de res semblant es tractava. Passem el primer tràngul i acabem contents del resulat. Una bona conversa tant amb els pares com amb el nen, en José Carlos. Els pares ens expliquen com el nen els pregunta molt sobre el conflicte armat intern de Guatemala i ells intentem explicar-ho amb la major objectivitat possible. El nen parla millor que molts polítics d'aquest país i en treiem coses interessants com per exemple el seu pla per no vulnerar els principals drets dels nens:

" De grande me gustaría algún día hacer algún proyecto. Por ejemplo que los niños trabajen por educación y alimento. Por ejemplo trabajar 5 horas, a la escuela otras 5 horas y se les da los tres tiempos de comida y duermen bien. Eso igual afectaría poco a la empresa pero casi nada y tampoco afectaría a los niños. La producción bajaría pero eso menos grave que el cumplimiento de los derechos del niño"

La segona entrevista és a casa de la Luisa, el pare ens ve a buscar al hostel i ens obre casa seva molt amablement, el menjador dels diumenges servirà com espai per l'acte. El guió del vestuari es repeteix, ella amb els seus millors vestits i nosaltres de nou, amb els nostres, ni els millors ni els pitjors, simplement, els que aquí tenim. Parlem una estona i ens fem unes fotos de record de l'esdeveniment per la família.

Per acabar les entrevistes de l'Antigua, arriba la tercera, amb la Mariana i la seva mare. Una agradable conversa va fent fruir pensaments i opinions sobre els canvis que s'han vist en la nena i com el programa li ha tocat d'una manera o una altra. Ens sobta la facilitat amb la que hem pogut conversar amb les tres famílies i de seguida ens posem en context: les primeres entrevistes han anat acompanyades d'un entorn social i econòmic favorable i això per desgràcia, augmenta la facilitat d'expressió i afavoreix converses fluides.

Canviem d'escenari i ens trobem a Livignston on ens trobem amb l'Imver. Creiem que serà l'unica entrevista amb un nen d'aquells que nosaltres vam insistir en entrevistar. Un nen que, a priori, no li va interessar el programa i que no ha mostrat massa interès en el llibre i els tallers de reflexió sobre les lectures. Ens interessa saber el perquè d'aquest suposat desinterès. Parlant amb la mare entrem situació, ens deixa clares les dificultats que té per seguir els aprenentatges de l'escola. El nen ens corrobora allò que ens havien dit: no l'interessa el programa ni els llibres, no l'interessa l'escola en general. Els "perquès" que l'Imver ens dóna, afirmen la diversitat que trobem a qualsevol escola. L'Imber no li veu una utilitat al que li mostren a l'escola, li costa molt seguir el ritme i la manca d'atenció personalitzada li fa abandonar la carrera. A ell li agrada anar amb el seu pare a pescar camarons, se li dóna bé, se sent útil i realitzat, en un futur vol tenir una barca per pescar camarons. Ens ho explica sense ambigüetats. És molt conscient de les seves limitacions i ens comenta que al llibre del programa hi ha massa exercicis, que no li agrada fer-los tots. Ens comenta que si li agraden els tallers de reflexió on s'han incorporat dinàmiques de grup. I tot i tenir fama de no llegir les lectures, ens explica que li agrada una lectura on es parla de l'esperit de treball de les formigues; esperit de treball, allò que a ell no li falta. 

Davant d'aquesta postura raonada, argumentada i convincent, no tenim res a dir, és més, inclús el defensem. Les escoles desafortunadament no estan preparades per atendre la diversitat que troben en els alumnes. A l'Imver li costen els aprenentatges, és una nen que a casa nostra li posaríem una d'aquestes desgraciades etiquetes i diriem que té necessitats educatives especials. El que l'Imver es troba a classe és una mestra que els fa obrir el llibre i els diu quina lectura han de llegir, mentre la mestra fa les seves coses, o bé marxa de la classe a reunir-se amb les altres mestres per fer papers. Es troba una escola on l'hora de pati s'allarga eternament per qualsevol motiu. Es troba amb un entorn on ningú li pregunta si va entenent les coses o si necessita ajuda per fer quelcom.
Amb aquest panorama, què pretenem? Qui és la mestra per dir-nos que el nen passa de tot i no es porta bé a classe?, qui som nosaltres per dir-li que ha de llegir el llibre de torn perquè el contingut de les lectures és molt interessant? No li podem retreure gaire, i fins i tot comentem amb la mestra que aquell nen és un tros de pa, simplement així, li és impossible seguir el ritme. Per desgràcia és molt difícil aspirar a que s'atenguin les seves necessitats a classe, per tant, l'única cosa que podem fer, potser mal vista, és animar-lo a que persegueixi el seu somni, això sí, acabant la primària per poder dur bé els números del seu negoci, que sigui molt treballador i aconsegueixi pescar quilos i quilos de camarons. No ens podem estar, però, de donar-li el modest consell de que intenti aprendre bé a llegir per a que sàpiga negociar les seves vendes i per a què sàpiga llegir futurs contractes amb distribuidors de camarons.

La següent entrevista és amb la Susset, una nena garífuna, la cultura predominant a Livingston i sovint oblidada al país pel fet de no ser una cultura maya. Arriba tard, respectant els ritmes del Carib i arriba amb la seva mare en bici. La Susset parla la llengua garífuna i, com marca la nefasta política guatemalteca, la seva mestra no parla aquest idioma ni cap idioma maya dels que té representats a classe. El llibre li agrada molt, li ha servit per motivar-la més en la lectura i per encoratjar-la a denunciar la marginació que pateixen les nenes garífunas de la classe.


“Cuando la seño dice que hagan grupos, ellos no me quieren ahí, ni a mis dos compañeros garífunas. Ellos nos echan de ahí, pero nosotras tres vamos en nuestro grupo. No nos quieren porque somos morenas, ellos no nos quieren a nosotras ahí. Nosotras le decimos a la seño y la seño dice que hagamos nuestro grupo. Nosotras lo hacemos separados. Nosotros no les decimos nada a ellos, mejor que se quede así para no buscar problemas. Eso lo miro mal, por que ellos nos deberían querer también a nostras, no solo así como a su idioma de ellos, no solo así, también a nosotros. Yo prefiero estar con todos. Hay veces que yo lo hago solita, así cuando ellos no me quieren.” 
La Susset és feliç, riallera a més no poder, les seves dents blanques ressalten amb la seva pell negra com el carbó. És un gust parlar amb ella, ens transmet una sensació de pau gens pròpia d'una nena de 12 anys que ha de batallar dia a dia amb situacions desagradables. La seva extrema tranquilitat es demostra quan ens diu que no sap quant temps es triga de l'escola a casa seva. Ens diu que la mare sempre li diu que hi ha un minut, però ella ens confesa que no entén d'això! No li preocupa el més mínim. Ens diu que cada dia surt de casa a les 6:30 del matí i que l'escola comença a les 7:00, ens prenen la llibertat de dir-li que, si és així, vol dir que de casa seva fins l'escola es triga mitja hora en arribar, és una resta, com la que tan domina pels quetzals. Ens ho agraeix amb un del seus somriures: "Ahora ya lo entiendo" 




Sortim animats i contents de la feina feta, potser no respon a les espectatives de l'estudi que ens han encomanat, però tan se val. Totes les paraules escoltades, tot i que no tinguessin relació amb el programa, ens ajuden a entendre una mica millor la realitat d'aquest desastrós sistema educatiu vist des dels raonament de nens i nenes d'onze i dotze anys, Garífunas, Quekchís i Kaqchikels.

divendres, 22 d’octubre de 2010

Preus a Guatemala

Mica en mica s'omple la pica, i els gastos van augmentant a mida que avança el temps fora de casa. Des de la nostra terra ens imaginavam una Guatemala molt més econòmica, però el macro desenvolupament capitalista ha fet d'aquest, un país que mira molt als Estats i copia models dubtosos de creixement global. Això sí, no tè res a veure Ciudad de Guatemala amb les poblacions rurals, però ja veureu que el preu del menjar és elevadissim, fins i tot als mercats! En canvi el transport, amb unes mesures de seguretat nefastes, segueix sent el més econòmic.

Aquí van quatre dades rellevants dels preus a Guatemala a l'Octubre de 2010:

Trajecte en "chickenbus": varia en funció del destí, un dels més cars és de Ciutat de Guate a l'Antigua 1$/30min 

Hostel (habitació doble): 6-20$

Hostel (dormitori): 3-8$ per persona

Ampolla d'aigua petita: 0`6-1'25$

Té fred petit: 1$

Cafè negre: 1-1'5$

Cervesa nacional petita: 1-2'5$

Cervesa nacional litro: 2'5-3'5$

Liquado natural amb aigua: 1'5-2'5$

Alvocat: 0'15-0'8$ la peça

Tomàquets 1kg: 1'5$ (malgrat aquí es mesura en lliures i mans, hem fet la conversió!)

Dotzena d'ous: 1'5-1'8$

Litro de llet: 1-1'5$

Plat típic guatemalteco: 2-4$ ("frijol molido, huevo revuelto, queso crema, cafe y tortillas")

Pizza (per a 2 persones): 10-15$

Plat de pasta amb beguda: 4-6$ (en un "fast food")

Paquet de tabac nacional: 1'5$

Paquet de tabac d'importació: 1'8$

Malgrat els preus que adjuntem estiguin en dòlars, a Guatemala la moneda és el quetzal, i durant l'Octubre de 2010 el canvi estava a 1$=8 quetzals i 1€= 1'4$.

A Guatemala, a diferència d'altres països de Centre Amèrica, no és fàcil pagar amb dòlars a peu de carrer. Això si, els anuncis de vivendes de luxe i en condominis "protegits" s'anuncien arreu a preus d'escàndol i no es poden llogar o comprar en moneda nacional.

diumenge, 17 d’octubre de 2010

Més de 2000!!!

Sense les vostres visites aquest blog no tindria gaire sentit....de nou, mil gràcies per seguir estant a l'altra banda i des d'arreu!!! 
Us deixem el registre de visites, així podeu veure les sorpreses que ens emportem veient els llocs des d'on ens llegiu! 


dimarts, 5 d’octubre de 2010

Livingston, Sololà i els pobles originaris

Vint-i-cinc són els idiomes que es diputen els 14 milions d'habitants de Guatemala. Tres són els pobles originaris: Mayes, Garífunes i Xinques. I un només era l'idioma oficial abans dels acords de pau de 1996, l'espanyol. Sota un colonialisme arrassador, la complexitat cultural va ser apartada de l'agenda política durant uns quants segles, éssent només possible l'idioma i els costums del regne al que devien retre tributs. Catorze anys són els que han passat des de la signatura de pau, signatura sota la que es donen les continues repressions als líders que sorgeixen des dels pobles originaris. La paraula complexitat no abasta a la realitat que es viu a Guatemala on, més enllà de la llibertat cultural, l'estat no assegura les qüestions bàsiques a la població que viu fora dels ghettos, on es concentra la població asquerosament milionaria. El nostre concepte de classes socioeconòmiques aquí, com en tota Sud Amèrica, perd el sentit. Malgrat hagin molts altres temes també de suma importància, ens concentrarem en la diversitat cultural que hem viscut en els darrers dies. I seguint amb la lògica dels números, en aquestes dues darreres setmanes hem estat en quatre poblacions diferents fora de la capital, i quatre han estat les cultures amb les que hem pogut compartir.

Des dels Garifunes a Livingston, els Mams de Comitancillo, els K'iche's de Chichicastenango, fins els Kaqchikel de Sololà, parant dos dies a la capital per participar atònits al seminari "Pueblos originarios: educación y territorio". Dues setmanes intenses, que han accelerat la sensació de contrarietat que ens presenta la realitat d'aquest país.

Puerto Barrios va ser el punt de partida cap a Livingston. Mitja hora de barca per l'Atlàntic i arribàvem a la terra que va acollir els expulsats de l'illa de San Vicente, el primer assentament dels esclaus africans que accidentalment (pel naufragi de dos vaixells espanyols que els duien cap al "nou món") van quedar atrapats, fins que els britànics els van expulsar uns segles més tard. Els caribenys originaris de l'illa van acollir els esclaus, fruit de la seva convivència i mestissatge, l'ètnia Garifuna va cobrar vida. Després de l'explusió que van patir per part dels britànics, el poble es va deplaçar cap a part de la costa de Guatemala, Honduras, Belice i a algunes ciutats del Estats Units. 

Amb un idioma propi i un color de pell molt caracteristic, ens rebia el taxista de Livingston, doble del mític Bob Marley en els seus millors anys. La calma pròpia del Carib ens va acompanyar durant la nostra estada, i és que amb 34 graus i humitat extrema, ni els més bons es presten a atendre quatre hores de classe sota una xapa de zinc. Els patis s'allarguen i el temps cobra un altre sentit. Ja al hotel, on teòricament dormiem, una familia garifuna va compartir la música i la seva festa amb tota la comunitat. No era pas una festa oberta, però tots vam patir les conseqüències; i és que celebraven un enterrament a la seva manera i ni el beure, ni la música podia faltar, malgrat nosaltres haguéssim de fer 8h de nou per arribar a la capital. I és que la mort per aquests pobles no té el sentit de pèrdua occidental, la trascendència és més rica i tant els rituals de celebració com els espais sagrats, res tenen en comú amb els nostres tètrics cementiris.

L'experiència de Livingston ens servia per integrar-nos al seminari del pobles originaris amb més bagatge sobre la multiculturalitat del país. Un seminari en el que participava la Fundació Rigoberta Menchú, Prodessa i altres entitants i on en múltiples ponències se'ns parlava de la "descolonització" que a hores d'ara, encara lluiten per aconseguir, intentant fugir de l'occidentalització que ha apartat la cultura originària de les escoles, fins i tot en aules on els mestres són indígenes. I és que duen a sobre una llosa que històricament no els ha deixat ser forts com a poble i reivindicar obertament, dins un clima de pau, els seus drets. En resum, res és fàcil d'entendre, i més éssent de fora, però molt camí els queda als pobles originaris per poder plantejar una descentralització de les competències educatives, i ser els pobles originaris i majoritaris (doncs són els 60% de la població) els orientadors del seu propi destí.

Des dels acords de pau, alguns avenços a nivell "polític" s'han permès. És el cas de Sololà o Chichicastenango, entre d'altres municipalitats, on coexisteixen dos sistemes legislatius. Per una banda l'esglèsia catòlica i el govern designen sacerdots i funcionaris; i per l'altra, són els indígenes els que trien els seus representants i guíes espirituals, que incideixen en les qüestions de la població indigena. Una coexistencia que permet als indigenes tenir una certa organització mentre no facin molt soroll i no atemptin contra els objectius del govern central. Si es creua la invisible línia, malgrat sigui amb bones paraules i manifestacions pacífiques, tornen els desapareguts, els segrets i les tortures. I és que el govern, és fill de les trasnacionals, la corrupció, l'extorsió i el narcotràfic, i si no ho fos, apostaria per l'educació, entre moltes altres coses, com a arma contra la violència que pateix el seu poble. Però els mandataris que es succeeixen no tenen polítiques a llarg plaç, ni tan sols tenen conviccions polítiques, sinó que busquen més poder per a les seves empreses, ja sigui l'empresa que controla tot el ciment del país, o bé la que controla tot el pollastre, o la del sucre o la de... Qui té diners, es presenta a les eleccions malgrat no tingui un programa, i el sèquit va canviant de partit segons qui les guanya, deixant així a la població molt a la deriva.

Aquests dies hem sentit d'aprop la contradicció a la que està sotmesa el poble. Al seminari coneixíem a representants de la Fundació Kaqchikel, que plateja una bona iniciativa per la millora de l'educació intercultural. Amb ajuda internacional, han aconseguit implantar en una escola de Sololà,  tota una metodologia pròpia, refent el curriculum educatiu des de la visió maya. Un projecte magnífic i encoratjador que permet als nens sentir l'escola part de la seva vida, evita l'absentisme i fa que molts pares veguin la importància de l'escola i animin els seus fills a seguir estudiant (quelcom molt complicat, ja que els fills al camp són mans per treballar). Més enllà de lleis i paraules, veiem aquesta com una proposta factible i viable, incidint en l'arrel, fent que l'analfabetisme disminueixi gradualment al país.

Quatre dies després de conéixer aquest projecte, vam assistir a un festival cultural al mateix poble, Sololà. Aquest es celebrava en protesta per la tortura i assassinat d'en Lisandro Guarcax, un noi indígena Kaqchikel, que treballava al servei de la comunitat, i sobretot dels més joves com a mestre, director d'una escola, animador d'un grup de teatre indígena i veu d'una ràdio comunitària. Un jove que des del treball en valors, lluitava pels canvis, deia les coses tal i com eren, i denunciava les diferències envers els indígenes. Un jove que va ser torturat i assessinat per lluitar pel bé comunitari. Algú que havia estat privilegiat en la seva formació i des de l'educació volia moure al seu poble, va agrupar als joves i gràcies al recolçament de l'ajuda internacional, els motivava i feia que la comunitat estés viva. Un jove que va fer que fins i tot l'embaixador de Noruega a Guatemala, recolzés l'acte i denunciés la manca de llibertat en un país que suposadament viu en pau. Aquest és un dels molts casos que diàriament es donen, aquí els que serien els nostres amics, la nostra familia tenen algun desaparegut proper, algú extorsionat, algú que avui ja no hi és per manca de llibertat.

dimecres, 29 de setembre de 2010

San Pedro la Laguna i les religions

El clima ens acompanya i tornem al petit moll per pujar-nos en la panga pública que ens porta a San Pedro la Laguna. El viatge és curt i tornem a gaudir, per última vegada d'un trajecte pel llac. San Pedro és potser el municipi més turístic del Llac Atitlán. El dia abans, quan ens decidiem entre anar a San Marcos o a San Pedro, un dels guies del moll ens va voler orientar: "si quieren relax, vayan a San Marcos; si quieren fiesta y drogas, vayan a San Pedro". Aquí hi ha gent que associa a tots els turistes joves amb negocis tèrbols, no era el nostre cas. I sota aquesta premisa, però no pas amb aquesta intenció, ens disposem a passar dues nits a San Pedro.

Arribem en poc més de 20 minuts i al mateix moll ens reben, com de costum, els "cazaturtistas" que ens volen recomanar i acompanyar a algun lloc on dormir. Escarmentats de l'experiència de San Marcos, deixem clar que no pagarem cap propina i que podem trobar lloc tot sols. Aquesta vegada, però, l'home que ha ofert els seus serveis, pertany al INGUAT, el Institut de turisme de Guatemala i ens diu que no cobra als viatjers, sinó que és la seva feina. Veiem dos hostels i ens quedem amb el segon. Està realment bé i la temporada baixa ajuda a no buidar-nos massa les butxaques; és el hostel Pinocchio i de nou comparttim espai amb els omnipresents jueus de viatge, que estan de "fi de mili", és el que hi ha.

Passejant pels carrers i mirant algun mapa, veiem que San Pedro té una estructura urbana curiosa i no pas favorable per moltes coses. A la vora del llac, hi ha uns tres carrers paral·lels al llac plens de bars, botigues, oficines de turisme... Trobem a faltar el mercat, l'estació de busos, els "comedores"... Passats aquests tres carrers en direcció nord, i després de pujar una rampa digna de ser comparada amb el Tourmalet, trobem el que és en poble en sí, on viu la comunitat. Degut a l'orografia del poble, hi ha una total separació entre turistes i habitants. Tan sols alguns viatjers, entre els que per sort ens incloem, descobriran el San Pedro inicial anant a comprar al mercat, volen agafar un chicken bus que els porti a un altre lloc o simplement preguntant-se on està el Parque Central, present a tots els municipis del país.

Tot passejant pel San Pedro originari, ens crida l'atenció un edifici gegant i el més alt del poble. Veiem que a la part de dalt hi ha una mena de cúpula i ens decidim a pujar per tenir unes bones vistes. A mida que ens anem apropant i arribem, sorpesa! No és pas el museu del poble, ni la municipalitat, és la "Iglesia Evangélica Bautista". Alguna vegada hem comentat la presència massiva d'aquests temples pel país i per tot Centre Amèrica però volem reflexionar una mica al respecte...

La crisi decadent de l'esglèsia catòlica no és tan sols propietat d'Espanya ni d'Europa. El catolicisme es devalua amb els anys, a tot arreu on s'instala. Amèrica Llatina en general, ha estat durant anys terra de conreu fèrtil per l'esglèsia catòlica. Per aquestes terres, els missioners van anar penetrant, sovint intentant "arreglar" les autèntiques barbaritats que van fer els amics colonitzadors, tot imposant "sí o sí" el catolicisme als diferents pobles indígenes que anaven trobant. Al llarg dels anys, es va anar reinventant el catolicisme d'Amèrica Llatina i va sorgir la Teologia de l'alliberament, que realment feia esglèsia "des" dels pobles i no "pels" pobles. Va ser en aquest moment on van sorgir les comunitat de base i la religió tocava de peus a terra, es feia present a les comunitats, les persones la vivien de manera propera i qualsevol casa servia per fer una celebració. Els religiosos vivien amb la comunitat i no els calia disfressar-se per fer una missa;  alguns com Oscar Romero, es declaraven quasi comunistes i se sumaven a les revolucions populars; essent per aquests motius assasinats. Queda per sort, alguna herència d'aquest corrent, però l'església catòlica, apostòlica i romana, mai ha vist amb bon ulls la teologia de l'alliberament i s'ha encarregat d'anar-la esborrant tot apartant la gent que la feia possible. Així doncs, gent com Pere Casaldàliga i molts altres, van estar rellevats de les seves comunitats. Alguns com ell, no han abandonat la vida religiosa, però molts altres sí que ho han fet, decebuts amb les estructures vaticanes, optant per viure a les comunitats en les que es deixen la pell. Com diu aquell: "ho sento, però algú ho havia de dir"

Amb tot aquest panorama, i partint de la base que a Guatemala la població indígena representa el 60% aprox. de la població i tenen en principi una cultura espiritual pròpia, és evident que la gent es desencanti, s'aborreixi, i es cansi (amb raó) de que li imposin una religió amb aquesta doble moral judeo-cristiana, on els parlen d'un Déu que estima però també d'un Déu que castiga. I és en moments de feblesa com aquests, que sempre hi ha algú disposat a treure'n partit de la situació, en aquest cas la religió protestant, i més conretament, els evangelistes.

Voltant pel territori de Guatemala, es poden veure centenars d'esglèsies evangèliques arreu, fins i tot al mig de la carretera i als pobles més petits que un es pugui imaginar. Hi ha esglèsies evangèliques separades entre sí per tan sols 200 metres i són construides amb arquitectures ben diverses: grans temples, petites cases, pisos en edificis i fins i tot, com naus industrials. Aquestes esglèsies han aconseguit encandilar mil·lions d'homes i dones que han trobat una alternativa al catolicisme que ja no els convencia.

Hem de ser conscients però, que res és gratuït, res es fa de manera innocent si d'estaments amb poder parlem. Per començar, la procedència de l'esglèsia evangèlica és "made in USA". Àmèrica Llatina per sort, ha anat aconseguint lliurar-se una mica del lastre yanki i ha anat prenent les regnes dels seus pobles, Bolívia n'és un bon exemple. Els EUA s'han anat quedant sense aquest "patio de atrás" que era abans Llatinoamèrica i "tan sols" queden resquicis com Colòmbia i alguns països de Centre Amèrica, on poden fotre cullerada. Davant aquesta imnpossibilitat política, la religió és una bona manera de fer-se present i tenir un cert control. De cara al poble però, mantenen un discurs encoratjador i que suposadament els ajuda en la seva espiritualitat i en qüestions del dia a dia. Per posar un exemple, els que confessen aquesta religió, no poden beure alcohol. Amb els greus problemes d'alcoholisme que pateixen els països llatinoamericans, aquesta mesura ha servit per a que molt homes abandonin la beguda i millorin així, diversos aspectes qüotidians: més respecte a la dona, més responsabilitat envers la feina, menys malversació del sou...amb contraprestacions com aquestes, moltes families han trobat un xic d'aire dins de la seva desestructuració.  A més d'això, les tècniques emprades als cultes afavoreixen la pertinença. Els pastors són gent molt ben adoctrinada,capaços de vendre sorra al desert. El seu discurs és directe però amb respecte, la música, com a estímul, està sempre present. En conjunt, una doctrina esperançadora i compensatòria per a molts.

Conseqüències negatives? Segons el filtre de cadascú, n'hi han de tots els colors. El que si que és cert és que els pobles originaris d'aquestes terres, viuen una pèrdua molt greu de l'espiritualitat indígena que regnava a les seves comunitats. La colonització no els va deixar escapatòria, i les conseqüents esglèsies que han desembarcat tampoc els han deixat aire per poder recuperar la seva cultura espiritual, d'una forma plena i lliure.