dilluns, 30 d’agost de 2010

Preus a Nicaragua

Quant es viatja el tema econòmic és un punt important- Segons el pressupost de cadascú i les maneres de viatjar, la despesa pot ser molt molt diferent. Abans de marxar, un sempre s'intenta informar de com va la vida al país al que s'aproxima i fa un pressupost per sobre, però molts cops la inflació elevada dels països i la poca informació més enllà de les guies, ho fa un pel complicat.

Aquí van quatre dades rellevants dels preus a Nicaragua a l'agost 2010:

Taxi dins les ciutats (excepte Managua): 0,5 - 0,75$ per persona

Trajecte en "chickenbus": 1$/hora

Hostel (habitació doble): 12-25$

Hostel (dormitori): 6-8$ per persona

Ampolla d'aigua gran: 1-1'25$

Coca-cola petita: 0'75$

Cervesa nacional petita: 1-1'25$

Cervesa nacional litro: 1'75-2$

Suc natural: 1-1'5$

Alvocat: 0'5-1$ la peça

Tomàquets 1kg: 1$

Plat típic nicaragüenc: 2'5-3$

Pizza (per a 2 persones): 7$

Paquet de tabac nacional: 1$

Paquet de tabac d'importació: 1'5$

Malgrat els preus que adjuntem estiguin en dòlars, a Nicaragua la moneda és el córdoba, i durant l'agost 2010 el canvi estava a 1$=21'4 córdobas, i 1€= 1'2$.

A Nicaragua a tot arreu es pot pagar amb dòlars, cosa poc recomanable perquè a molts establiments ajusten el canvi a 21 córdobas. Alguns dels productes de luxe d'importació però, com la telefonia mòbil o els cotxes es dóna el preu en dòlars a tota Nicaragua.

El menjar i els horaris a Nicaragua

Segurament podríem parlar de moltes més coses, però el temps ens apreta i avui a les 4h del matí marxem ja a Guatemala, per acabar parlem del menjar i dels horaris als que ja ens hem acostumat!

Que nosaltres parlem del menjar, potser és poc significatiu per altra gent que vulgui viatjar a Nicaragua; ens agrada pràcticament tot i més enllà de l'economia, no tenim gaires problemes ni manies, per això hem intentat tastar bastants plats dels que per aquí habituen.

L'estrella sens dubte és el gallo pinto, plat composat per arròs amb "frijoles" i acompanyant de "tortillas" (les nostres tortites de blat) i formatge fregit. Aquest plat és normalment el seu esmorzar, tot i que els ritmes de menjar són un xics diferents, la gent menja menys quantitat però molts cops al dia, arreu hi ha "puestecitos" de menjar i a tota hora la gent compra. El formatge que acompanya el gallo pinto és com el nostre formatge fresc, però una mica més agri.
Aquí el formatge molts cops el fregeixen o el fonen i el fiquen dins d'una "tortilla" és el que ells en diuen "quesillos" una altre plat molt típic.

Altres plats estrella són els "ceviches", uns còctels petits de "camarons (gambes) i aguacate", i els "nacatamals" habituals apartir dels divendres i durant tot el cap de setmana. Els "nacatamals" estan composats per una massa de blat, porc, patates, arròs, verdures i espècies que s'embolica en fulles de platan i segueix la seva cocció. És un plat que requereix molta dedicació i per això es menja en divendres o cap de setmana.

No podem deixar-nos de parlar de la "tajada y el maduro", el plàtan fregit, dels "asados de pollo", dels grans "jugos" de fruites naturals i la reposteria del Mediterraneo, de la Toña (la cervesa nacional), dels aguacates que tant ens agraden i tant ens costa trobar allí a preus raonables, i també de l'espectacular cafè nicaragüenc que vam tastar a Matagalpa, ja fos en calent o preparat a mode de gelat, impressionant.

Malgrat el menjar nicaragüenc és bo, també han rebut les influències externes alimentàries transformades en forma de pizza i d'hamburgueses que ajuden a variar un xic la dieta, però hem intentat cuinar de tant en tant, sempre que ens ho permetien als hostels (fet massa poc usual, degut al tipus de turistes que reben)
El conjunt es tradueix en unes quantes noves receptes pels sopars i uns pocs quilets de més molt al nostre pesar...

Respecte als horaris dels seus àpats i rutina diària, tot comença molt d'hora, moguts pel sol. Els esmorçars són vora les 7h del matí o fins i tot abans, als menjadors de les ciutats els cartells anuncien "deliciosos desayunos a partir de las 6:00 a.m.". L'hora de començar a treballar són les 6:00 o les 7:00h i a les dotze del matí, les coses s'aturen per anar a dinar. Fins i tot a León, tant a les 7:00h com a les 12:00h sona una sirena d'aquelles que a occident ens farien còrrer a amagar-nos a un refugi nuclear, aquí per marcar l'inici i el mig dia. Sobre les 14:00h tornen a la feina fins més o menys les 17:00h com a norma general. El dia continua sopant de 18:00 a 20:00h i cap a les 21:00 hores costa de trobar vida pels carrers, si és que no és cap de setmana clar! A les 22:00h fins i tot és tard per anar a dormir!

Al principi, ens van sobtar els horaris, però de seguida vam agafar el ritme. Sobretot ens costava aixecar-nos aviat al matí, però la llum i el soroll del carrer, indicador de que el dia està en marxa, ens ha ajudat. Si ho parem a pensar, és bona idea moure's al ritme del sol. Sortir a visitar una ciutat sobre les 11h, quant el sol aquí està molt fort és poc recomanable, i això que ara diuen que és hivern, millor sortir de casa a les 8h ja esmorzat! Pensar en anar a domir a les 21 o les 22h, ens semblava impossible, però el fet és que quan arriba aquesta hora, estem molt cansats.

Al final per diferents que siguin els ritmes, ens acostumem a tot i assumim el ritme de vida del lloc on estem com a propi. Ja veure'm que ens depara Guatemala ara...

diumenge, 29 d’agost de 2010

El transports de diari a Nicaragua

Abans de marxar d'aquest país, no volíem passar per alt algunes coses pròpies del dia a dia que sens dubte, ens han cridat l'atenció. Comencem pels transports que donen molt de sí.

Entenem per transport qualsevol cosa que es mogui més o menys per sí sola i que sigui capaç de transportar, d'una manera o altra, un nombre indeterminat de persones. D'aquesta manera podem trobar fàcilment motocicletes portant a 4 persones (casc? això què és?), bicicletes amb dos persones com a mínim i bultos de tota mena al damunt, furgonetes portant de càrrega moltíssima gent, taxis que no paren de pitar en tot el dia per seguir captant clients fins que l'omplen, tricicles, carromatos, pick-up's...però sens dubte el mitjà estrella per nosaltres i per la majoria de la població és el chickenbus.

Com ja havíem comentat en algun altre post, els chickenbus sóns els antics school bus dels EUA, que aquí han estat reutilitzats per conformar la xarxa d'autobusos ordianària del país. La veritat és que són dignes de veure, estan totalment tunejats: pintats de mil colors, amb 10 retrovisors, llantes tunning, amb missatges grafiats apel·lant a proteccions divines i amb icones religioses dibuixades per arreu com si d'una botiga d'estampetes es tractés.

Per agafar un d'aquests busos cal arribar a "l'estació" tres quarts abans de l'hora de sortida d'aquest. Al principi pensàvem que la gent va molt abans perquè hi ha grans cues, però no! Arribes amb molt temps i veus que el bus està casi buit, llavors el conductor i l'ajudant t'insisteixen per a que pugis al bus i simplement t'assentis a passar l'estona. La gent aquí quan ha de fer alguna cosa "important" com agafar un bus de dues hores de trajecte, anar al registre o qualsevol altre tramit, s'ho pren com l'activitat del matí. Tot es fa amb calma.

Quan parlem d'estació, hem de tenir força imaginació i canviar el xip per visualitzar com són aquí la majoria d'estacions. Simplement, petits descampats d'aquells que ens podem trobar quan han enderrocat un edifici i s'està esperant construir un altre, això si, descampats situats al costat del mercat, on hi ha l'estació hi ha molt moviment. Altres, amb una mica de sort, tenen una mínima infrastuctura i s'organitzen en petites andanes. En aquests espais bàsics trobem: gent venent refrigeris en bosses de plàstic, menjar preparant, premsa per passar l'estona i busos que van entrant i sortint. Paral·lelament a això i per completar la imatge, trobem gent diversa, aparentment espontanis, que criden les diferents destinacions dels busos com si fos la seva feina, tot un misteri.

Un cop pujat al bus, el camí s'ha de prendre amb paciència. Els chickenbus van parant sempre que algú des del carrer o la carretera ho demani amb un subtil xiulet o parant-li la mà. Les comoditats interiors del bus, són molt millors que les que pertocarien als anys de vida del bus, els amos del bus els cuiden molt perquè és la seva eina de treball. Cada bus pertany normalment al conductor i aquest igual que el seu ajudant és soci d'una cooperativa de transports.

Una altra fet que hem pogut corroborar és la legalitat i amabilitat de la gent que treballa als chickenbus. T'ajuden a pujar la maleta (més d'un ha flipat amb el pes de les motxilles que portem), t'avisen quan has de baixar, sempre ens han cobrat el que corresponia malgrat ser de fora i no tenir ni idea (aprox 1$/hora), tenen cura que la motxilla no caigui i vigilen les bosses quant puja i baixa la gent. Tot això que seria el més normal arreu, en alguns països com Argentina ens hem trobat que cal recompensar-ho amb una propina, i saber molt bé on vas per que no t'enredin, aquí no és així.

Han estat molts hores de trajecte en aquests busos i quan ens enrecordem de les hores de bus que encara ens queden per fer a Guatemala, on també hi han chickenbus, uff...se'ns fa un xic pesat però així seguirem cultivant la paciència i ens podrem seguir movent d'un lloc a un altre!

Acomiadant-nos de León

De nou, tres dies en aquesta ciutat que ens ha fet sentir molt agust. Fins i tot s'escapen els típics comentaris dient que León és un lloc en el que hi podríem viure, si no ens quedés tan lluny.

Hem tornat al mateix hostel, a refugiar-nos dels moments de calor a la piscina i a seguir gaudint dels sucs naturals a la terrassa del Mediterraneo, quin gran lloc. A tornar a passejar pels carrers de León sense plànol i com si fossim d'aquí. I a visitar la zona de platja propera a la ciutat Las Peñitas, aquesta però no ha estat una agradable sorpresa. Ahir a la nit va ploure moltíssim durant moltes hores i avui ens hem trobat una platja molt bruta i amb poca activitat degut a l'època, és hivern.

Malgrat el llarg passeig i la decepció, de tornada una família mexicana s'ha ofert a portar-nos de càrrega a la seva pick-up i als cinc minuts han pujat dos Nicas que surtien de treballar. Hem compartit amb ells un viatge molt agradable i per fi hem pogut parlar amb gent d'aquí que s'ha oblidat de la seva timidesa i no ens ha vist com un "guiris gringos", fins i tot sabien d'on som pel parlar! Potser sona extrany aquest comentari però molts molts cops no ens entenen com parlem, d'altres es pensen que som gringos que hem après quatre paraules i ens volen parlar en anglès...hem viscut situacions surrealistes per l'idioma!

Els primers dies d'estar per Nicaragua, un senyor ens va preguntar que on havíem après a parlar tant bé l'espanyol...jaja! deprés de fer un esforç per no riure, li vam explicar que som de Barcelona (lo de Lleida li hagués quedat ja massa gran a l'home, què hi farem!) i llavors li va començar a quadrar tot. També ens han preguntat l'hora en anglès, han fet bromes de nosaltres estant presents pensant-se que no els enteníem, i això gent del hostel que està més que farta de sentir-nos parlar...en fi! La convivencia amb la gent d'aquí podem dir que no ha estat del tot com ens imaginavem, i massa té a veure el tipus de turisme massiu que reben dels EUA, un turisme poc integrador i que mou molts dòlars. Ens hagués agradat poder parlar més amb la gent i que no ens veiessin tant com un dòlar amb potes; que ens expliquessin més coses del seu dia a dia, aclarir alguns dels seus estereotips respecte al "somni americà o europeu"o simplement poder parlar del temps i el futbol, però en general no ha pogut ser així.
.
Hem conegut això si, una Nicaragua que està despertant però encara és massa dependent de la cooperació. Amb una població en general molt tímida amb l'extranger, molt honesta, riallera i educada però, amb una motivació pel treball no del tot estesa o almenys molt diferent a la nostra manera d'entendre una feina (que no vol dir que sigui la bona...), segurament degut a les poques oportunitats que tenen aquí. Una població molt jove marcada pels alts índex de natalitat i amb recursos i espectatives molt diferents segons la zona del país en la que viuen. Amb una manera der fer les coses amb la calma pròpia d'aquestes latituds, amb uns horaris, marcats pel sol, més intel·ligents que els nostres. Una Nicaragua de la que hem après molt sobretot visitant els projectes de cooperació a Granada i Matagalpa i cultivant la paciència en els llargs recorreguts en "chicken bus".

divendres, 27 d’agost de 2010

Matagalpa i les zones rurals

Dimarts vam arribar a Matagalpa. El motiu bàsic de la nostra visita, a part de la curiositat habitual per conèixer un lloc nou, era veure l'Eva, amb la que havíem coincidit estudiant a Barcelona, i que treballa al Colectivo de Mujeres de Matagalpa. Volíem trobar-nos amb ella i conèixer la feina que fa en aquesta important organització a Nicaragua.
Matagalpa és una ciutat que està al nord del país, en una zona muntanyosa. Aquí la temperatura ens va donar una petita treva, es pot estar sense suar massa i a la nit, una jaqueta tampoc està de més. És una ciutat petita i, com totes, organitzada al voltant del Parque Central i la Catedral. Del parc surt el carrer central, ple de botigues de roba (excesives fins i tot), bars i menjadors locals on vam poder gaudir d'un "plato Nica" fet de "frijoles molidos, chorizo criollo y tortillas" i també d'un clàssic gallopinto. Una agradable sorpresa va ser poder gaudir d'uns cafès freds de diferents sabors, que preparaven en un dels nous bars que es van ubicant en una Matagalpa, de potencial tímidament emergent. Aquest carrer comparteix protagonisme amb al carrer dels bancs, tal i com li diuen ells, i on evidentment s'ubiquen, fet comú amb totes les ciutats nicaragüenses.

A Matagalpa, la nostra casa va ser el hostel La Buena Onda, l'únic hostel que vam trobar i que ens havien recomanat, un lloc agradable i en el que vam estar molt bé. Els poc turistes que van a Matagalpa, troben més oferta a llocs apartats de la ciutat, prop de plantacions de cafè i camps de conreu, intentant fomentar així l'ecoturisme. Nosaltres ens vam quedar amb ganes de visitar alguna plantació de cafè, però el procés de recolecció comença d'aquí dos mesos. Tot i no poder anar a visitar cap cafetal, ens vam endinsar dins del mundillo anant a visitar el Museo del café. El museu està molt ben documentat i tot ho explica de manera molt didàctica. Explica com el cafè va arribar a Nicaragua de mans d'una família alemana i com ha anat creixent la producció des d'aquells anys fins ara. Explica també les diferents varietats i tot el procés que fa el gra des de que es planta, fins que ens el bebem. I diem ens el bebem perquè casi la totalitat de la producció de cafè de Nicaragua i centreamèrica, es destina a l'exportació i no pas al consum local, fet que tampoc afavoreix molt a la dinamització econòmica interna i genera dependències de l'exterior.

Després del tomb de rigor pels pocs carrers per on voltar, vam anar al Colectivo de Mujeres a trobar-nos amb l'Eva. Va ser una alegria tornar-la a veure a tants quilòmetres de distància i de seguida ens va començar a explicar la tasca de l'organització.

El colectivo de Mujeres neix a mitjans dels anys 80, en plena època de la Revolució Popular Sandinista. El seu objectiu és recolzar el desenvolupament de la lliuta de les dones a les seves reivindicacions de gènere i potenciar les organitzacions de dones per a una major presa de consciència al país. Sota aquest objectiu és increïble tota la feina que fan. Sobretot treballen en tres àmbits: Salut, Educació i Drets Humans. A l'àrea de salut, entenent que és un col·lectiu que afavoreix sobretot a les dones, dóna cobertura en temes ginecològics i fa tot el seguiment dels embarassos, formant fins i tot a parteres per les zones rurals. Evidentment, ens preguntàvem com és que les dones acudeixen al Colectivo enlloc d'anar a l'hospital i la resposta és simple. Per fer una ecografia, a l'hospital et diuen que tornis en 5 mesos, un temps suficient fins i tot per haver parit ja. Si això li afegim la dificultat que comporta viure en àrees rurals allunyades de la ciutat, la cosa es complica molt més.
A l'àrea de drets humans, es treballa sobretot donant recolzament en temes legals com legalització de terres, inscripció de persones (hi ha molta gent que a nivell legal és com si "no existís" per manca de recursos i/o educació) i altres qüestions que surgeixen.

A l'àrea d'educació, que és on treballa l'Eva, realitzen formació de mestres en les àrees rurals, doten d'equipaments logístics i materials a escoles rurals i fan molta feina de capacitació a dones del camp per a que elles mateixis siguin dinamitzadores de la comunitat i s'organitzin per muntar un punt de venta de queviures, un taller de costura o quelcom que les revitalitzi i a més els doni alguna entrada de diners propis per seguir generant. L'objectiu final és que les dones de les diferents comunitats puguin arribar funcionar per sí soles no depenent així del Colectivo. De manera sistemàtica, van fent formacions i també van visitant les diferents comunitats per fer el seguiment i detectar noves necessitats. Tot això pot semblar força bucòlic i molt fàcil tal i com ho expliquem, però la dificultat per dur a terme projectes d'aquest tipus en zones rurals és molt alta. Les comunitats estan molt allunyades de la ciutat, els habitants de les mateixes estan acostumats a la seva rutina i qualsevol procés de canvi, malgrat pugui portar prosperitat en un futur, és tot un món. Els petits camperols estan acostumats a treballar les terres i vendre allò que produeixen per anar fent i viure al dia. L'educació en aquestes comunitats és d'escàndol, pel govern les comunitats del camp poc existeixen. Els alumnes s'agrupen des dels 6 fins als 12 anys en una mateixa classe, abans d'aquesta edat no existeix una educació infantil inclosa en el sistema i per tant molts nens no són escolaritzats. La formació dels mestres, els qui tenen sort i la reben, deixa molt que desitjar i el fet vocacional és quelcom massa poc estés. Respecte als sous dels mestres estan molt per sota de la mitjana i aquest és pagat cada dos o tres mesos. Si plou molt o hi ha alguna festivitat el fet de pujar a impartir classe, a les escoles rurals, es complica pel mestre i els nens reben classe de tant en quan. Éssent aquesta la realitat, quina motivació tenen els nens per estudiar? I els mestres per fer la seva feina? I és així com es tanca el cercle i el peix es mossega la cua, sense educació no s'avança.

Mentres tant, el govern segueix ignorant les comunitats rurals girant el cap i fent com si no existissin. És aquí on el Colectivo de Mujeres desplega tot el seu potencial i literalment, fan la feina que el govern hauria de fer i no fa. Això mai ha de ser així, però hi ha dues opcions: veure com el govern deixa oblidats les zones rurals, o comprometre's fins al fons i intentar oferir als camperols les màximes oportunitats possibles per desenvolupar-se. Compromís és la paraula clau. Moltes de les dones que treballen al colectivo, són ex-funcionàries i dones preparades professionalment que podrien tenir una feina reconeguda al país, però han optat per la feina que fan i de moment, amb moltíssim esforç, els resultats van donant fruit. Hi ha també gent europea treballant colectivo, L'Ana i la Bea per exemple, portent més de vint anys vivint a Nicaragua i la seva feina al Colectivo és impressionant. Qualsevol de les dones que treballen, podrien ser ministres d'educació del país i sens dubte la cosa funcionaria molt millor! Però com deia l'Eva, "el Colectivo es el grano en el culo del gobierno", perquè són elles les que es queixen, les que exigeixen i les que diuen les coses clares. És per això que no reben cap mena d'ajuda econòmica del govern i tots, absolutament tots els diners que necessiten, provenen de projectes de cooperació internacional de diferents països. Això no està mal però hem de tenir clar que tampoc està bé. Qualsevol organització s'hauria de poder valdre per sí mateixa perquè en el moment que falti l'ajuda internacional...què passarà? Què passarà amb els projectes que assumeix, del Colectivo i d'altres, la cooperació espanyola si per l'any que ve, el govern ha retallat en 900 mil·lions d'euros els pressupostos de cooperació internacional? Ni molt menys aquest fet és culpa de les dones, ni dels camperols, ni dels nens que van a la biblioteca rural que ha habilitat el Colectivo...sinó del sistema de cooperació en general o millor dit de les polítiques que patim arreu.

Després de tot el terrabastall d'informació i el conseqüent sentiment d'indignació i alhora d'admiració, hem anat a visitar un dels projectes que va recolçar el Colectivo i que ara mateix intenta funcionar per sí sol, els Telares Nicaragua, ubicats a la seu de la Fundación Maria Cavalleri. La Fundación és una reserva ecologica on hi ha cabanes per poder dormir i estar-se uns dies, una sala molt gran que s'utilitza per fer cursos i reunions de treball i la casa on es desenvolupa el projecte de Telares Nicaragua. A Telares Nicaragua treballen 5 dones que teixeixen de forma manual teles amb fils de colors, amb les que fan tota mena de peces: moneders, rinyoneres (canguros els hi diuen elles), bolsos grans, petits, mitjans... Tot el material que es produeix es ven a uns preus justos, majoritariament fora de Nicaragua, amb el recolçament de la Fundació. Amb el que recullen, poden invertir en materials nous i poden pagar els sous de les dones que hi treballen. Com no podia ser d'una altra manera, hem col·laborat amb el projecte sense que calgués massa insistència per part de les dones artesanes, ja que tot el que produeixen és molt chulo!

A l'hora de marxar de la Fundació i amb una mica de presses per arribar a gafar el bus cap a León, uns simpàtics nois ens han pujat com a càrrega al seu pick-up i ens hem estalviat uns pocs pesos i moooolt de temps d'arribar a la ciutat.
De nou, tornem a Léon, fet que no es suposa cap esforç, ans el contrari, ens encanta i més encara sent cap de setmana. És des de León que agafarem el bus per anar a Guatemala d'un tirón, viatge que en principi tenim programat pel diumenge.

dilluns, 23 d’agost de 2010

León, ciutat en moviment

Per poder sortir d'Ometepe, de nou, periples amb els transports. Tot començà amb un bus a les 7h del matí, aquest cop no era un "chickenbus" sinó una furgoneta que, on caviem 15, hi anavem 25, des de el professor, les alumnes i les mares amb els bebés...tot s'hi valia! Després d'aquest trajecte, canvi a el Quino on pillavem el primer "Chiken" cap a Moyogalpa i d'alli el ferry, després d'esperar 1'5h a que surtís. Del ferry al "chiken" directe a Managua, al arribar un taxi fins a l'altra estació de busos de Managua, i després d'una hora i una llarga cua, pillavem el "expresso" a León! Les darreres dues hores anant ja dins el "expresso", van ser molt dures, feiem compte enrera dels quilòmetres que restaven, i anavem passat el temps xerrant amb uns gallecs amb els que vam compartir el curt viatge des d'Ometepe, deu hores en les que vam combinar infinitat de tipus de transport! I per si ens deixavem el anar caminant, a l'arribada a León ens esperava una següent prova: no hi havia lloc al hostel que teniem previst anar...
A les 17h començava la nostra recerca de lloc per dormir, amb un petit inconvenient...els casi 20 quilos de les motxilles....va ser molt dur veure antros i estar completament desorientats per culpa dels mateixos "nicas" que tenen un nul sentit de la orientació i poca facilitat de paraula....

Malgrat tot a les 18h aconseguiem un bon lloc per dormir, el Lazybones, un hostel amb unes facilitats diferents: no tenim dret a cuina, però tenim bon cafè tot el dia i piscina!!!
.
Un cop fent el primer bany de rigor i la més que necessitada dutxa, ens vam desprendre de totes les possessions i vam anar a sopar al parc central de León, al restaurant Sesteo, on un bon "chancho con yuca" i un "nacatamal", dos plats típics, ens esperaven per recuperar forces.

Al dia següent tot era diferent, com més d'una vegada comentem, a la llum del dia, les coses canvien foça. Vam anar descobrint la moguda ciutat de León, un lloc on ens hem trobat molt agust.
León és una ciutat universitaria, plena de hostels, restaurants, esglèsies i temples varis, gimnasos, zones verdes, escoles d'espanyol, un bon mercat i tres grans supermercats. Observant el tipus d'establiments, equipaments i urbanisme de la zona, et dóna indicis del tipus de vida que es porta en una ciutat i hem constatat que aquí els nivell de vida, en general, és molt més elevat que a la resta de llocs que hem visitat. Els restaurants estan plens a les nits i el cine i el teatre funcionen a ple rendiment.

Respecte als supermercats, hem trobat menjar d'importació a preus escandalosos però si hi són, és que algú els compra...(no pas nosaltres que ja ens hem acostumat a moure còrdobas i negociem els preus com ells on es pot)

Un altre equipament que ens ha semblat molt interessant és el viver d'empreses que es troba al costat del parc central, un espai on es donen cabuda a cooperatives tèxtils, turístiques, dissenyadors i arquitectes que comencen els seus negocis, des d'allí se'ls dóna formació i recolçament, ens hem passejat i feia molt bona pinta. Tot investigant, hem trobat que és el resultat d'un projecte de cooperació de la AECID (Agència Espanyola de Cooperació i Desenvolupament), la Cambra de Comerç i l'Ajuntament de Barcelona, de tant en quant els nostres diners serveixen per fer quelcom aparentment decent...

També hem visitat la primera escola que hem trobat d'una de les congregacions que ens és familar, la Salle. Quant hem vist al mapa de León la indicació de l'escola, no ens podiem imaginar l'extensió real: tota una "cuadra" com li diuen aquí a les illes de cases, amb un patí espectacular i un edifici que moltes de les nostres escoles envejarien!

L'altre espai educatiu amb identitat a la ciutat és la universitat, amb un patí molt fresc on s'aplegaven tots els estudiants amb els seus portàtils. Va ser aquí, a la Universitat de León, on els estudiants van tenir un paper important en el triomf de la revolució. León va ser la primera ciutat que va caure en mans del FSNL i els estudiants universitaris van tenir gran culpa.
.

.
.
.
.
Si els temps ens hagués fet més bondat i els transports no fossin tan ferragosos, haguessim anat a la platja, però com demà ens esperen unes altres dues hores a Matagalpa, avui hem preferit acabar de gaudir d'aquesta ciutat, de la piscina del hostel i fer una mica de relax. Aquest dia també ens ha servit per a esbrinar com hem d'anar a Guatemala, així ja ens podem començar a mentalitzar de les moltes hores de bus que ens esperen. Això si, abans de pujar a l'etern bus, passarem per Matagalpa, al nord, a visitar unes conegudes que treballen al Colectivo de Mujeres.

diumenge, 22 d’agost de 2010

Illa de Ometepe, cooperativa al peu del volcà

Després de vuit hores de trajecte, canviant 5 vegades de transport entre bus, taxi i ferry, per fer uns 100 quilòmetres, aconseguim arribar a la Illa de Ometepe.

La illa està dins el llac Nicaragua, com li van anomenar els estimats colonitzadors: el Mar Dulce. Al sud d'aquest llac es situa Ometepe, una illa en forma de "8" que a banda i banda té dos volcans, un d'ells actiu, no pas en erupció!!! Al voltant de la illa, hi ha una "carretera" que la boreja i és en aquesta on es van situant els diferents pobles: Altagracia, Moyogalpa, Mèrida, Balgüe...i prop d'aquest últim ens vam quedar nosaltres.

Aquest cop però, no vam tenir molta sort, ens vam deixar endur per les recomanacions (de molta gent i de la guia lonely planet) i vam triar per dormir un lloc a l'altra banda de la illa d'on arribava el ferry. Fins a Finca Magdalena vam haver d'agafar dos autobusos un cop deixat el ferry. I quan per recòrrer uns 20 quilòmetres, pel camí que boreja l'illa, trigues quasi bé dues hores i ja en portes 6 hores a les esquenes, és quan t'adones que potser t'has equivocat de lloc i que potser no hagués passat res si ens haguéssim quedat més aprop del ferry...

Amb l'avís de "chicos, Magdalena!" per part de l'amable senyor del bus, se'ns van il·luminar els ulls i donàvem per finalitzat el trajecte, però....no! El cartell deia "Entrada Finca Magdalena 1km". I clar, no era pas un camí pla, sinó que feia pujada i portant 20 quilos a l'esquena, es complicava molt. Afortunadament a mig camí va passar una furgoneta que portava a uns turistes i ens va deixar pujar! El nostre estat era tan precari (cansament, suor i massa hores darrera) que no va dubtar ens pujar-nos sense cobrar-nos.

Per fi arribàvem a la Finca, ens vam trobar amb un jardí molt cuidat, verd com és de rigor en aquestes èpoques, i una casa de fusta enorme propia d'uns grans terratinents: la casa i totes les hectàrees de terreny pertanyien a la família Somoza abans de la revolució.

Més enllà de l'aspecte del lloc, van aparèixer les sorpreses: no teníem dret a cuina (i haviem carregat pasta i arròs per cuinar, ja que a la illa és dificil comprar menjar i és molt car), si voliem utilitzar internet s'havia de pagar a 1 còrdoba el minut (que ve a ser uns 2,5 dòlars l'hora quan a tots els hostels és gratis), si volíem anar a veure els cafetals de la finca, calia pagar 4$ per cap, i si volíem qualsevol altra cosa, s'havia de pagar. El tarannà de la Finca doncs, havia canviat moltíssim del que ens havien explicat i després d'haver fet 8h fins allí, tot s'agreujava.

Al costat de la recepció en un artícle d'un diari local, un dels representats de la cooperativa explicava com alguns "experts en turisme" americans havien recomanat a la finca pujar preus i reorientar el negoci. Tenim molts dubtes de si els van donar un bon consell, el fet és que els de parla hispana que estàvem allí opinavem igual: massa car i poques facilitats. Tant era així que només arribar vam decidir que al dia següent marxavem de nou.

Una de les coses que despertava la nostra curiositat, i que ens va portar en part fins allí, era conèixer com funcionava la Finca: una cooperativa d'agricultors. Cal dir que Nicaragua és un país amb molta experiència en el tema de les cooperatives. Després de la revolució, el FSLN (Frente Sandinista de Liberación Nacional) va repartir terres entre tot el poble abans oprimit pels terratinents. El poble amb ganes de treballar es va organitzar en cooperatives per poder dur a terme tasques que tot sols els hi era molt difícil, el poble que volia diners fàcils es va revendre les terres i ens molts indrets van tornar els terratinents i el "pa per avui, gana per demà" dels que se les van vendre.

Després de situar-nos a "l'habitacioneta" i la intensa dutxa més que merescuda, va ser quan el nostre interès semblava que anava a ser recompensat. Se'ns va presentar el señor José, parlant a poc a poc i repetint tres vegades "Hola, me llamo José", tot pensant que no l'enteníem. De seguida li va quedar clar que parlavem el seu idioma, li vam dir que s'assentés amb nosaltres i vam començar una interessant conversa. El señor José era el vigilant nocturn de la finca i un dels membres de la cooperativa. Després de les típiques presentacions geogràfiques, vam anar al gra tot preguntant-li com funcionava la cooperativa. En José ens ho va explicar de manera molt didàctica. Ell havia estat guerriller del FSLN i com ens repetia moltes vegades, "los hombres y las mujeres campesinas, tuvimos que luchar, porque aquí estabamos oprimidos y no podíamos ni hablar". Ens va fer una classe d'història "en viu" molt interessant, ens va explicar com va triomfar la revolució obrera i com el govern revolucinari va treure les terres als caziques i les va repartir entre els pobres i els campesins per a que les treballesin i tothom tingués la seva terra. Però com també ens va dir, "no todo es de color de rosa", ens va explicar les dificultats per tirar les terres endavant amb molt pocs recursos i sense nocions d'exportació ni economia. Per unir esforços molts camperols, amb una mínima visió, es van unir formant les cooperatives. Uns altres van abandonar les terres, venent-les de nou als caziques, ja sigui per manca d'esperit de treball o per la pressió que exercien sobre ells.

Una estona de conversa interessant de boca d'un camperol que ens va ajudar a entendre la realitat del camp i de la seva revolució. El seu rostre no tenia res a veure amb els 49 anys que tenia, més aviat sembla un jubilat retirat que per estar actiu seguia col·laborant amb la cooperativa...

Després d'una llarga mitja hora amb en José vam estar amb una parella d'uruguaians que portaven un any i sis mesos viatjant i encara els hi quedava per mesos! La veritat és que ens van fer molta enveja. S'anaven costejant el viatge venent artesania que feien mentre viatjaven. Gent molt maja amb la que vam estar compartint "batalletes" dels diferents llocs dels respectius viatges.
.

Les converses i el llarg dia de transport ens van deixar fora de combat molt d'hora, eren les 21:00h quant ens ficavem al llit. Aquí els horaris són força diferents, i més per als que necessitem dormir les nostres 8-9h, aquí la vida comença a les 6h! Es dina a les 12h i a les 18h estan sopats ja!
D'Ometepe ens quedem amb les converses i amb l'espectacular vista que ens vam trobar només aixecar-nos a les 6h del matí, el volcà Concepción lliure de núvols! Malgrat el llarg camí d'arribada i el que ens esperava per sortir i anar a León, els següent destí, va valer la pena.

Ens vam quedar amb les ganes però, de gaudir una Finca com la d'abans i de veure algún mico que vam estar sentint amb els seus inigualables crits de lluny, tal i com ens havia dit el Jaspi: "Gritan como chanchos (cerdos) afónicos", en una altre moment serà!

divendres, 20 d’agost de 2010

San Juan del Sur

Passats uns dies a Granada, ens vam dirigir a San Juan del Sur. Per poder marxar se'ns va presentar "l'oportunitat" de tastar el transport nicaragüenc. A les 5 del matí matinavam per pillar un "chickenbus" fins a Rivas i allà vam fer el canvi a un altre bus, igual de "chicken" que l'anterior i igual que tots els que pillarem a partir d'ara.

San Juan del Sur és un lloc curiós, és un dels petits oasi que hi ha a Nicaragua. Un poblet petit, força tranquil, en aquesta època, i literalment plagat de yankis.
L'altra cosa que caracteritza al poble són les espectaculars platges on es practica surf. Fins hi tot ens han dit, que hi ha una platja del nord en la que estan rodant ara un documental de surf, serà veritat perquè aqui aquest esport està a l'ordre del dia. Tot el poble està ple d'escoles de surf, llocs on lloguen taules i 4x4 pick-up que et fan de taxi per arribar a les platges.

Respecte als yankis, realment han colonitzat el poble, i no d'una forma molt agradable. Els americans que ens estem trobant aqui, no fan gaires esforços per parlar castellà i els locals s'adapten al seu anglès que porta annexat molts dòlars. Això fa que la vida dels locals "sembli" més fàcil que a altres llocs, ja que la feina afortunadament sembla que no falti. Segons un home de negocis nicaragüec (l'amo del hostel on estem): "Aquí qualsevol negoci és rentable, no com ara a Espanya", quina gran veritat.

Després de fer una ràpida volta de reconeixement i adaptació per San Juan, vam anar a veure una d'aquestes platges surferes, Playa Maderas. Ens vam muntar en una pick-up i vam gaudir del camí que passa pel mig del bosc, que ara en època de plujes, més semblant a una selva que no pas un bosc. Després de 7km de cami de terra i tolls enormes, arriba la desitjada platja: increible. Un lloc força salvatge i amb unes onades que són de poca broma. A la platja, tan sols un petit hostel de fusta i quatre surferos. La immensitat del lloc, les onades, les roques i la fauna local purul·lant tranquil·lament: crancs, caragolines, hermitanyos...
De camí a la platja vam passar per alguna urbanització, on els preus de venda de les cases i terrenys estan en dòlars i algun que altre complex hoteler luxós, que mai podriem pagar viatjant així. La tornada a San Juan després d'estar a Playa Maderas va estar presidida per la posta de sol al Pacífic, pocs cops vista pels que vivim al Mediterrani!

Avui, segon dia a San Juan, hem passejat amb la càmera pel poble, després de fer-li una visita al Pali, l'única cadena de supermercats que hi ha en tot el país, de moment. Respecte als preus, parlarem en un altre post, perquè és un país relativament barat, però no tan com ens pensavam en segons què.

La platja del propi poble està envoltada per xiringuitos construïts com abans es devia fer, de forma molt intel·ligent pel clima. Els sostres estan fets de fulles de palmera seques lligades amb cordes a l'estructura de fusta. Aparentment sembla massa lleuger per resistir vent, plujes però el fet és que ara estant recuperant aquests tipus de construcció i fan hotels luxosos fins i tot, com el Pelican Eye's, pel que ens han deixat donar un tomet...impressionant! A 350$ la nit ja pot ser-ho. Aquesta és un dels "avantatges" que tenim per ser guiris aquí, normalment se'ns permet tafanejar en llocs que allí se'ns vetaria l'entrada per les nostres pintes de motxileros.

El nostre sostre aquí ha estat el hostel Casa Oro, que té de propietaris una canadenca del Québec que avui feia anys, i un nicaragüenc. Amb un preu una mica més elevat que fins ara, però amb algunes sorpreses agradables com els esmorzars gratis que fan 3 vegades a la setmana; el dimecres al arribar van ser panqueques (crepes) i demà... gallopinto, plat típic que es composa d'arròs amb frijoles negres tot bullit junt i que està de muerte! Els amos i treballadors són molt amables i amb uns espais per sentir-se com a casa genials, sobretot a la gran terrassa de la coberta!!!

dijous, 19 d’agost de 2010

Ei, ei, ei...

Des de 8900 quilòmetres de distàcia, les males notícies ens toquen fort i ens deixen igual de gelats que allà. Estant lluny, és extrany i difícil compartir aquest dies amb els nostres, malgrat s'intenta. Mil i una sensacions ens han sorprès des de la trucada que vam rebre i no voliem passar per alt una cosa així, no podiem seguir les nostres narracions sense fer-hi esment.
La batalla a la racionalitat la tenim perduda, mai podrem entendre quelcom així, però si que està a les nostres mans aprendre d'aquestes coses. Estant lluny i veient altres realitats, més que mai, agafa sentit el fet de viure la vida intensament dia a dia. No ens podrem acomiadar però si que assegurem aprendre de les moltes lliçons que ELL ens ha donat!

dimarts, 17 d’agost de 2010

Els inicis: Granada

Ara si, ja estem a Centre Amèrica!
Des de que vam arribar dissabte, hem tingut molta sort. Un taxista molt majo ens va portar fins Granada, passant així de la ciutat de Managua, no gaire recomanada.
A Granada el Carlos, un amic de Bcn, ens va presentar a la gent amb la que treballava a l'ong i hem passat tres dies (procés d'adaptació al medi) molt ben acompanyats. No és el mateix descobrir com funciona un país tu sol, que tenir grans amfitrions que t'obren portes.Va ser arribar i moldre: ens vam trobar amb els carnavals i al dia següent l'hipica, una desfilada dels millors cavalls i gent guapa de la zona. Com arreu, contrastos i exhibició opulent de diferències socials. I com era d'esperar, hi ha diners per alcohol i festa, aqui guaro (aiguardent) o flor de canya (rom), i alguns no en troben per vivenda, salut o educació...viure al dia, és igual l'endemà.

Avui dilluns, la Leti i el Jaspi ens han portat al projecte en el que estaven treballant. Ens hem endinsat a la Prusia, el barri marginal on es desenvolupen projectes de salut, educació, construcció, ràdio, costura, etc...i mil més que es podrien fer, on res hi ha tot hi cap, però caldria veure quina és la capacitat de gestió de l'ong i el més important la implicació de la comunitat.

Malgrat això els voluntaris que hem conegut han fet una tasca molt gran, entre d'altres han aconseguit motivar a un parell de joves que porten la ràdio. Hem vist com emetien i fa molt goig veure'ls motivats i veure que la tasca que porten fent ells des de principis d'anys els ha donat alguna alegria.

De la seva tasca queda pendent acabar la caseta on anirà la radio ubicada, ara tenen la seu en un racó d'una aula de l'escola. El projecte constructiu de la caseta és molt interessant, han aixecat murs amb ampolles de Cola plenes de terra compactada. Cada ampolla és col·loca horitzontalment fent
una filada i es reomple de ciment com si de totxos és tractés. A nivell d'acústica i aïllament, que és el que busquen, els hi pot donar bon resultat. O això esperem, perquè el temps que han invertit en aquesta, tenint en compte que omplir cada ampolla i compactar-la són 20min i hi han més de 1000 ampolles, és molt!
Després de passejar i conèixer el projecte hem marxat
d'excursió a la laguna Apoyo, un paissatge espectacular que encara ho hagués estat més sinó ens hagués pillat la pluja a mitja baixada i la boira s'hagués ficat al llac. Apartir d'aquí hem fet una molt bona immersió en l'època de plujes que viu el país, unes 5'5h caminat, de les quals 4 sota la pluja!!
Ni paraigües, ni capelina, tota una prova de resistència, per nosaltres clar, per ells és la seva quotidianitat.

Respecte al menjar hem tastat alguns dels millors llocs populars: les fritangas dels puestitos, les hamburgueses del Keruba's, el cafè al pati de la gran casa colonial que regenta el Eurocafe i el plat de tajada (platan fregit), pollastre, arròs i frijoles del buffet de Isabella.

El nostre sostre en aquesta ciutat: el hostel La Libertad. Com tenien plena la casa central ens van portar a una altra i hem tingut una casa colonial per nosaltres sols casi!

dissabte, 14 d’agost de 2010

De pas per Miami

Pas ràpid per Miami. Arribada amb la deguda cua per passar el control de la policia però amb la facilitat de poder-ho fer tot en castellà tot i ser a USA!
Sembla que no hagi ni un autòcton!!! L'exili cubà es nota i això ho posa fàcil pels extrangers com nosaltres que estem de pas.

De la ciutat, res a dir, tot és gran, distàcies llargues i res per a passejar, a tot arreu s'ha d'anar en cotxe!

El port ple de llums, restaurants bars, música cubana, els taxis de rigor com a les pelis, i gratacels, molts gratacels.

Res en especial, un dia de pas per aquí però que resulta el suficientment graciós per fer un molt petit tast duna ciutat americana com Miami.
Un hotel el més potable possible per un preu "raonable"on posen per esmorzar cereals de colors que semblen "dog show".
D'aquí unes hores agafem l'avió que ens porta ja a terres centreamericanes. Aterrarem a Managua i des de l'aeroport mateix, ja marxem a Granada, intentarem així evitar Managua i tot el que comporta la capital!

divendres, 13 d’agost de 2010

tot a punt!

Les bosses preparades i cap a l'aeroport.

Primer destí Miami, fem escala d'una nit per després volar cap a Managua!

A Managua si els nostres amics intims de Paxeos no ens fallen, ens vindràn a buscar per anar directes a Granada!

Som-hi doncs!