Acomiadant-nos de León

De nou, tres dies en aquesta ciutat que ens ha fet sentir molt agust. Fins i tot s'escapen els típics comentaris dient que León és un lloc en el que hi podríem viure, si no ens quedés tan lluny.

Hem tornat al mateix hostel, a refugiar-nos dels moments de calor a la piscina i a seguir gaudint dels sucs naturals a la terrassa del Mediterraneo, quin gran lloc. A tornar a passejar pels carrers de León sense plànol i com si fossim d'aquí. I a visitar la zona de platja propera a la ciutat Las Peñitas, aquesta però no ha estat una agradable sorpresa. Ahir a la nit va ploure moltíssim durant moltes hores i avui ens hem trobat una platja molt bruta i amb poca activitat degut a l'època, és hivern.

Malgrat el llarg passeig i la decepció, de tornada una família mexicana s'ha ofert a portar-nos de càrrega a la seva pick-up i als cinc minuts han pujat dos Nicas que surtien de treballar. Hem compartit amb ells un viatge molt agradable i per fi hem pogut parlar amb gent d'aquí que s'ha oblidat de la seva timidesa i no ens ha vist com un "guiris gringos", fins i tot sabien d'on som pel parlar! Potser sona extrany aquest comentari però molts molts cops no ens entenen com parlem, d'altres es pensen que som gringos que hem après quatre paraules i ens volen parlar en anglès...hem viscut situacions surrealistes per l'idioma!

Els primers dies d'estar per Nicaragua, un senyor ens va preguntar que on havíem après a parlar tant bé l'espanyol...jaja! deprés de fer un esforç per no riure, li vam explicar que som de Barcelona (lo de Lleida li hagués quedat ja massa gran a l'home, què hi farem!) i llavors li va començar a quadrar tot. També ens han preguntat l'hora en anglès, han fet bromes de nosaltres estant presents pensant-se que no els enteníem, i això gent del hostel que està més que farta de sentir-nos parlar...en fi! La convivencia amb la gent d'aquí podem dir que no ha estat del tot com ens imaginavem, i massa té a veure el tipus de turisme massiu que reben dels EUA, un turisme poc integrador i que mou molts dòlars. Ens hagués agradat poder parlar més amb la gent i que no ens veiessin tant com un dòlar amb potes; que ens expliquessin més coses del seu dia a dia, aclarir alguns dels seus estereotips respecte al "somni americà o europeu"o simplement poder parlar del temps i el futbol, però en general no ha pogut ser així.
.
Hem conegut això si, una Nicaragua que està despertant però encara és massa dependent de la cooperació. Amb una població en general molt tímida amb l'extranger, molt honesta, riallera i educada però, amb una motivació pel treball no del tot estesa o almenys molt diferent a la nostra manera d'entendre una feina (que no vol dir que sigui la bona...), segurament degut a les poques oportunitats que tenen aquí. Una població molt jove marcada pels alts índex de natalitat i amb recursos i espectatives molt diferents segons la zona del país en la que viuen. Amb una manera der fer les coses amb la calma pròpia d'aquestes latituds, amb uns horaris, marcats pel sol, més intel·ligents que els nostres. Una Nicaragua de la que hem après molt sobretot visitant els projectes de cooperació a Granada i Matagalpa i cultivant la paciència en els llargs recorreguts en "chicken bus".

Comentaris

  1. Que bo lo de l'idioma!!! jeje, si és que no podeu amagar l'accent català ;)
    Seguiu escrivint que des de la vostra terra ens agrada saber de vosaltres. A disfrutar bandarres!!!

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada