Illa de Ometepe, cooperativa al peu del volcà

Després de vuit hores de trajecte, canviant 5 vegades de transport entre bus, taxi i ferry, per fer uns 100 quilòmetres, aconseguim arribar a la Illa de Ometepe.

La illa està dins el llac Nicaragua, com li van anomenar els estimats colonitzadors: el Mar Dulce. Al sud d'aquest llac es situa Ometepe, una illa en forma de "8" que a banda i banda té dos volcans, un d'ells actiu, no pas en erupció!!! Al voltant de la illa, hi ha una "carretera" que la boreja i és en aquesta on es van situant els diferents pobles: Altagracia, Moyogalpa, Mèrida, Balgüe...i prop d'aquest últim ens vam quedar nosaltres.

Aquest cop però, no vam tenir molta sort, ens vam deixar endur per les recomanacions (de molta gent i de la guia lonely planet) i vam triar per dormir un lloc a l'altra banda de la illa d'on arribava el ferry. Fins a Finca Magdalena vam haver d'agafar dos autobusos un cop deixat el ferry. I quan per recòrrer uns 20 quilòmetres, pel camí que boreja l'illa, trigues quasi bé dues hores i ja en portes 6 hores a les esquenes, és quan t'adones que potser t'has equivocat de lloc i que potser no hagués passat res si ens haguéssim quedat més aprop del ferry...

Amb l'avís de "chicos, Magdalena!" per part de l'amable senyor del bus, se'ns van il·luminar els ulls i donàvem per finalitzat el trajecte, però....no! El cartell deia "Entrada Finca Magdalena 1km". I clar, no era pas un camí pla, sinó que feia pujada i portant 20 quilos a l'esquena, es complicava molt. Afortunadament a mig camí va passar una furgoneta que portava a uns turistes i ens va deixar pujar! El nostre estat era tan precari (cansament, suor i massa hores darrera) que no va dubtar ens pujar-nos sense cobrar-nos.

Per fi arribàvem a la Finca, ens vam trobar amb un jardí molt cuidat, verd com és de rigor en aquestes èpoques, i una casa de fusta enorme propia d'uns grans terratinents: la casa i totes les hectàrees de terreny pertanyien a la família Somoza abans de la revolució.

Més enllà de l'aspecte del lloc, van aparèixer les sorpreses: no teníem dret a cuina (i haviem carregat pasta i arròs per cuinar, ja que a la illa és dificil comprar menjar i és molt car), si voliem utilitzar internet s'havia de pagar a 1 còrdoba el minut (que ve a ser uns 2,5 dòlars l'hora quan a tots els hostels és gratis), si volíem anar a veure els cafetals de la finca, calia pagar 4$ per cap, i si volíem qualsevol altra cosa, s'havia de pagar. El tarannà de la Finca doncs, havia canviat moltíssim del que ens havien explicat i després d'haver fet 8h fins allí, tot s'agreujava.

Al costat de la recepció en un artícle d'un diari local, un dels representats de la cooperativa explicava com alguns "experts en turisme" americans havien recomanat a la finca pujar preus i reorientar el negoci. Tenim molts dubtes de si els van donar un bon consell, el fet és que els de parla hispana que estàvem allí opinavem igual: massa car i poques facilitats. Tant era així que només arribar vam decidir que al dia següent marxavem de nou.

Una de les coses que despertava la nostra curiositat, i que ens va portar en part fins allí, era conèixer com funcionava la Finca: una cooperativa d'agricultors. Cal dir que Nicaragua és un país amb molta experiència en el tema de les cooperatives. Després de la revolució, el FSLN (Frente Sandinista de Liberación Nacional) va repartir terres entre tot el poble abans oprimit pels terratinents. El poble amb ganes de treballar es va organitzar en cooperatives per poder dur a terme tasques que tot sols els hi era molt difícil, el poble que volia diners fàcils es va revendre les terres i ens molts indrets van tornar els terratinents i el "pa per avui, gana per demà" dels que se les van vendre.

Després de situar-nos a "l'habitacioneta" i la intensa dutxa més que merescuda, va ser quan el nostre interès semblava que anava a ser recompensat. Se'ns va presentar el señor José, parlant a poc a poc i repetint tres vegades "Hola, me llamo José", tot pensant que no l'enteníem. De seguida li va quedar clar que parlavem el seu idioma, li vam dir que s'assentés amb nosaltres i vam començar una interessant conversa. El señor José era el vigilant nocturn de la finca i un dels membres de la cooperativa. Després de les típiques presentacions geogràfiques, vam anar al gra tot preguntant-li com funcionava la cooperativa. En José ens ho va explicar de manera molt didàctica. Ell havia estat guerriller del FSLN i com ens repetia moltes vegades, "los hombres y las mujeres campesinas, tuvimos que luchar, porque aquí estabamos oprimidos y no podíamos ni hablar". Ens va fer una classe d'història "en viu" molt interessant, ens va explicar com va triomfar la revolució obrera i com el govern revolucinari va treure les terres als caziques i les va repartir entre els pobres i els campesins per a que les treballesin i tothom tingués la seva terra. Però com també ens va dir, "no todo es de color de rosa", ens va explicar les dificultats per tirar les terres endavant amb molt pocs recursos i sense nocions d'exportació ni economia. Per unir esforços molts camperols, amb una mínima visió, es van unir formant les cooperatives. Uns altres van abandonar les terres, venent-les de nou als caziques, ja sigui per manca d'esperit de treball o per la pressió que exercien sobre ells.

Una estona de conversa interessant de boca d'un camperol que ens va ajudar a entendre la realitat del camp i de la seva revolució. El seu rostre no tenia res a veure amb els 49 anys que tenia, més aviat sembla un jubilat retirat que per estar actiu seguia col·laborant amb la cooperativa...

Després d'una llarga mitja hora amb en José vam estar amb una parella d'uruguaians que portaven un any i sis mesos viatjant i encara els hi quedava per mesos! La veritat és que ens van fer molta enveja. S'anaven costejant el viatge venent artesania que feien mentre viatjaven. Gent molt maja amb la que vam estar compartint "batalletes" dels diferents llocs dels respectius viatges.
.

Les converses i el llarg dia de transport ens van deixar fora de combat molt d'hora, eren les 21:00h quant ens ficavem al llit. Aquí els horaris són força diferents, i més per als que necessitem dormir les nostres 8-9h, aquí la vida comença a les 6h! Es dina a les 12h i a les 18h estan sopats ja!
D'Ometepe ens quedem amb les converses i amb l'espectacular vista que ens vam trobar només aixecar-nos a les 6h del matí, el volcà Concepción lliure de núvols! Malgrat el llarg camí d'arribada i el que ens esperava per sortir i anar a León, els següent destí, va valer la pena.

Ens vam quedar amb les ganes però, de gaudir una Finca com la d'abans i de veure algún mico que vam estar sentint amb els seus inigualables crits de lluny, tal i com ens havia dit el Jaspi: "Gritan como chanchos (cerdos) afónicos", en una altre moment serà!

Comentaris

  1. Ole! De moment tot bé veig! Genial i a seguir gaudint-ne

    Raül

    ResponElimina
  2. Gràcies per compartir la conversa amb l'ex-guerrillero. Llegint-vos,jo ja m'hi trobava! i sé del cert que ha compensat els quilòmetres, el pes feixuc a l'esquena, i les conseqüències de que l'imperialisme arribi a tot arreu.
    Pel què fa al què ell us deia, m'ha fet pensar en el Galeano. Heu llegit "las venas abiertas de América Latina"?
    :) un petó, aventurers!

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada