divendres, 27 d’agost de 2010

Matagalpa i les zones rurals

Dimarts vam arribar a Matagalpa. El motiu bàsic de la nostra visita, a part de la curiositat habitual per conèixer un lloc nou, era veure l'Eva, amb la que havíem coincidit estudiant a Barcelona, i que treballa al Colectivo de Mujeres de Matagalpa. Volíem trobar-nos amb ella i conèixer la feina que fa en aquesta important organització a Nicaragua.
Matagalpa és una ciutat que està al nord del país, en una zona muntanyosa. Aquí la temperatura ens va donar una petita treva, es pot estar sense suar massa i a la nit, una jaqueta tampoc està de més. És una ciutat petita i, com totes, organitzada al voltant del Parque Central i la Catedral. Del parc surt el carrer central, ple de botigues de roba (excesives fins i tot), bars i menjadors locals on vam poder gaudir d'un "plato Nica" fet de "frijoles molidos, chorizo criollo y tortillas" i també d'un clàssic gallopinto. Una agradable sorpresa va ser poder gaudir d'uns cafès freds de diferents sabors, que preparaven en un dels nous bars que es van ubicant en una Matagalpa, de potencial tímidament emergent. Aquest carrer comparteix protagonisme amb al carrer dels bancs, tal i com li diuen ells, i on evidentment s'ubiquen, fet comú amb totes les ciutats nicaragüenses.

A Matagalpa, la nostra casa va ser el hostel La Buena Onda, l'únic hostel que vam trobar i que ens havien recomanat, un lloc agradable i en el que vam estar molt bé. Els poc turistes que van a Matagalpa, troben més oferta a llocs apartats de la ciutat, prop de plantacions de cafè i camps de conreu, intentant fomentar així l'ecoturisme. Nosaltres ens vam quedar amb ganes de visitar alguna plantació de cafè, però el procés de recolecció comença d'aquí dos mesos. Tot i no poder anar a visitar cap cafetal, ens vam endinsar dins del mundillo anant a visitar el Museo del café. El museu està molt ben documentat i tot ho explica de manera molt didàctica. Explica com el cafè va arribar a Nicaragua de mans d'una família alemana i com ha anat creixent la producció des d'aquells anys fins ara. Explica també les diferents varietats i tot el procés que fa el gra des de que es planta, fins que ens el bebem. I diem ens el bebem perquè casi la totalitat de la producció de cafè de Nicaragua i centreamèrica, es destina a l'exportació i no pas al consum local, fet que tampoc afavoreix molt a la dinamització econòmica interna i genera dependències de l'exterior.

Després del tomb de rigor pels pocs carrers per on voltar, vam anar al Colectivo de Mujeres a trobar-nos amb l'Eva. Va ser una alegria tornar-la a veure a tants quilòmetres de distància i de seguida ens va començar a explicar la tasca de l'organització.

El colectivo de Mujeres neix a mitjans dels anys 80, en plena època de la Revolució Popular Sandinista. El seu objectiu és recolzar el desenvolupament de la lliuta de les dones a les seves reivindicacions de gènere i potenciar les organitzacions de dones per a una major presa de consciència al país. Sota aquest objectiu és increïble tota la feina que fan. Sobretot treballen en tres àmbits: Salut, Educació i Drets Humans. A l'àrea de salut, entenent que és un col·lectiu que afavoreix sobretot a les dones, dóna cobertura en temes ginecològics i fa tot el seguiment dels embarassos, formant fins i tot a parteres per les zones rurals. Evidentment, ens preguntàvem com és que les dones acudeixen al Colectivo enlloc d'anar a l'hospital i la resposta és simple. Per fer una ecografia, a l'hospital et diuen que tornis en 5 mesos, un temps suficient fins i tot per haver parit ja. Si això li afegim la dificultat que comporta viure en àrees rurals allunyades de la ciutat, la cosa es complica molt més.
A l'àrea de drets humans, es treballa sobretot donant recolzament en temes legals com legalització de terres, inscripció de persones (hi ha molta gent que a nivell legal és com si "no existís" per manca de recursos i/o educació) i altres qüestions que surgeixen.

A l'àrea d'educació, que és on treballa l'Eva, realitzen formació de mestres en les àrees rurals, doten d'equipaments logístics i materials a escoles rurals i fan molta feina de capacitació a dones del camp per a que elles mateixis siguin dinamitzadores de la comunitat i s'organitzin per muntar un punt de venta de queviures, un taller de costura o quelcom que les revitalitzi i a més els doni alguna entrada de diners propis per seguir generant. L'objectiu final és que les dones de les diferents comunitats puguin arribar funcionar per sí soles no depenent així del Colectivo. De manera sistemàtica, van fent formacions i també van visitant les diferents comunitats per fer el seguiment i detectar noves necessitats. Tot això pot semblar força bucòlic i molt fàcil tal i com ho expliquem, però la dificultat per dur a terme projectes d'aquest tipus en zones rurals és molt alta. Les comunitats estan molt allunyades de la ciutat, els habitants de les mateixes estan acostumats a la seva rutina i qualsevol procés de canvi, malgrat pugui portar prosperitat en un futur, és tot un món. Els petits camperols estan acostumats a treballar les terres i vendre allò que produeixen per anar fent i viure al dia. L'educació en aquestes comunitats és d'escàndol, pel govern les comunitats del camp poc existeixen. Els alumnes s'agrupen des dels 6 fins als 12 anys en una mateixa classe, abans d'aquesta edat no existeix una educació infantil inclosa en el sistema i per tant molts nens no són escolaritzats. La formació dels mestres, els qui tenen sort i la reben, deixa molt que desitjar i el fet vocacional és quelcom massa poc estés. Respecte als sous dels mestres estan molt per sota de la mitjana i aquest és pagat cada dos o tres mesos. Si plou molt o hi ha alguna festivitat el fet de pujar a impartir classe, a les escoles rurals, es complica pel mestre i els nens reben classe de tant en quan. Éssent aquesta la realitat, quina motivació tenen els nens per estudiar? I els mestres per fer la seva feina? I és així com es tanca el cercle i el peix es mossega la cua, sense educació no s'avança.

Mentres tant, el govern segueix ignorant les comunitats rurals girant el cap i fent com si no existissin. És aquí on el Colectivo de Mujeres desplega tot el seu potencial i literalment, fan la feina que el govern hauria de fer i no fa. Això mai ha de ser així, però hi ha dues opcions: veure com el govern deixa oblidats les zones rurals, o comprometre's fins al fons i intentar oferir als camperols les màximes oportunitats possibles per desenvolupar-se. Compromís és la paraula clau. Moltes de les dones que treballen al colectivo, són ex-funcionàries i dones preparades professionalment que podrien tenir una feina reconeguda al país, però han optat per la feina que fan i de moment, amb moltíssim esforç, els resultats van donant fruit. Hi ha també gent europea treballant colectivo, L'Ana i la Bea per exemple, portent més de vint anys vivint a Nicaragua i la seva feina al Colectivo és impressionant. Qualsevol de les dones que treballen, podrien ser ministres d'educació del país i sens dubte la cosa funcionaria molt millor! Però com deia l'Eva, "el Colectivo es el grano en el culo del gobierno", perquè són elles les que es queixen, les que exigeixen i les que diuen les coses clares. És per això que no reben cap mena d'ajuda econòmica del govern i tots, absolutament tots els diners que necessiten, provenen de projectes de cooperació internacional de diferents països. Això no està mal però hem de tenir clar que tampoc està bé. Qualsevol organització s'hauria de poder valdre per sí mateixa perquè en el moment que falti l'ajuda internacional...què passarà? Què passarà amb els projectes que assumeix, del Colectivo i d'altres, la cooperació espanyola si per l'any que ve, el govern ha retallat en 900 mil·lions d'euros els pressupostos de cooperació internacional? Ni molt menys aquest fet és culpa de les dones, ni dels camperols, ni dels nens que van a la biblioteca rural que ha habilitat el Colectivo...sinó del sistema de cooperació en general o millor dit de les polítiques que patim arreu.

Després de tot el terrabastall d'informació i el conseqüent sentiment d'indignació i alhora d'admiració, hem anat a visitar un dels projectes que va recolçar el Colectivo i que ara mateix intenta funcionar per sí sol, els Telares Nicaragua, ubicats a la seu de la Fundación Maria Cavalleri. La Fundación és una reserva ecologica on hi ha cabanes per poder dormir i estar-se uns dies, una sala molt gran que s'utilitza per fer cursos i reunions de treball i la casa on es desenvolupa el projecte de Telares Nicaragua. A Telares Nicaragua treballen 5 dones que teixeixen de forma manual teles amb fils de colors, amb les que fan tota mena de peces: moneders, rinyoneres (canguros els hi diuen elles), bolsos grans, petits, mitjans... Tot el material que es produeix es ven a uns preus justos, majoritariament fora de Nicaragua, amb el recolçament de la Fundació. Amb el que recullen, poden invertir en materials nous i poden pagar els sous de les dones que hi treballen. Com no podia ser d'una altra manera, hem col·laborat amb el projecte sense que calgués massa insistència per part de les dones artesanes, ja que tot el que produeixen és molt chulo!

A l'hora de marxar de la Fundació i amb una mica de presses per arribar a gafar el bus cap a León, uns simpàtics nois ens han pujat com a càrrega al seu pick-up i ens hem estalviat uns pocs pesos i moooolt de temps d'arribar a la ciutat.
De nou, tornem a Léon, fet que no es suposa cap esforç, ans el contrari, ens encanta i més encara sent cap de setmana. És des de León que agafarem el bus per anar a Guatemala d'un tirón, viatge que en principi tenim programat pel diumenge.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada