dimecres, 29 de setembre de 2010

San Pedro la Laguna i les religions

El clima ens acompanya i tornem al petit moll per pujar-nos en la panga pública que ens porta a San Pedro la Laguna. El viatge és curt i tornem a gaudir, per última vegada d'un trajecte pel llac. San Pedro és potser el municipi més turístic del Llac Atitlán. El dia abans, quan ens decidiem entre anar a San Marcos o a San Pedro, un dels guies del moll ens va voler orientar: "si quieren relax, vayan a San Marcos; si quieren fiesta y drogas, vayan a San Pedro". Aquí hi ha gent que associa a tots els turistes joves amb negocis tèrbols, no era el nostre cas. I sota aquesta premisa, però no pas amb aquesta intenció, ens disposem a passar dues nits a San Pedro.

Arribem en poc més de 20 minuts i al mateix moll ens reben, com de costum, els "cazaturtistas" que ens volen recomanar i acompanyar a algun lloc on dormir. Escarmentats de l'experiència de San Marcos, deixem clar que no pagarem cap propina i que podem trobar lloc tot sols. Aquesta vegada, però, l'home que ha ofert els seus serveis, pertany al INGUAT, el Institut de turisme de Guatemala i ens diu que no cobra als viatjers, sinó que és la seva feina. Veiem dos hostels i ens quedem amb el segon. Està realment bé i la temporada baixa ajuda a no buidar-nos massa les butxaques; és el hostel Pinocchio i de nou comparttim espai amb els omnipresents jueus de viatge, que estan de "fi de mili", és el que hi ha.

Passejant pels carrers i mirant algun mapa, veiem que San Pedro té una estructura urbana curiosa i no pas favorable per moltes coses. A la vora del llac, hi ha uns tres carrers paral·lels al llac plens de bars, botigues, oficines de turisme... Trobem a faltar el mercat, l'estació de busos, els "comedores"... Passats aquests tres carrers en direcció nord, i després de pujar una rampa digna de ser comparada amb el Tourmalet, trobem el que és en poble en sí, on viu la comunitat. Degut a l'orografia del poble, hi ha una total separació entre turistes i habitants. Tan sols alguns viatjers, entre els que per sort ens incloem, descobriran el San Pedro inicial anant a comprar al mercat, volen agafar un chicken bus que els porti a un altre lloc o simplement preguntant-se on està el Parque Central, present a tots els municipis del país.

Tot passejant pel San Pedro originari, ens crida l'atenció un edifici gegant i el més alt del poble. Veiem que a la part de dalt hi ha una mena de cúpula i ens decidim a pujar per tenir unes bones vistes. A mida que ens anem apropant i arribem, sorpesa! No és pas el museu del poble, ni la municipalitat, és la "Iglesia Evangélica Bautista". Alguna vegada hem comentat la presència massiva d'aquests temples pel país i per tot Centre Amèrica però volem reflexionar una mica al respecte...

La crisi decadent de l'esglèsia catòlica no és tan sols propietat d'Espanya ni d'Europa. El catolicisme es devalua amb els anys, a tot arreu on s'instala. Amèrica Llatina en general, ha estat durant anys terra de conreu fèrtil per l'esglèsia catòlica. Per aquestes terres, els missioners van anar penetrant, sovint intentant "arreglar" les autèntiques barbaritats que van fer els amics colonitzadors, tot imposant "sí o sí" el catolicisme als diferents pobles indígenes que anaven trobant. Al llarg dels anys, es va anar reinventant el catolicisme d'Amèrica Llatina i va sorgir la Teologia de l'alliberament, que realment feia esglèsia "des" dels pobles i no "pels" pobles. Va ser en aquest moment on van sorgir les comunitat de base i la religió tocava de peus a terra, es feia present a les comunitats, les persones la vivien de manera propera i qualsevol casa servia per fer una celebració. Els religiosos vivien amb la comunitat i no els calia disfressar-se per fer una missa;  alguns com Oscar Romero, es declaraven quasi comunistes i se sumaven a les revolucions populars; essent per aquests motius assasinats. Queda per sort, alguna herència d'aquest corrent, però l'església catòlica, apostòlica i romana, mai ha vist amb bon ulls la teologia de l'alliberament i s'ha encarregat d'anar-la esborrant tot apartant la gent que la feia possible. Així doncs, gent com Pere Casaldàliga i molts altres, van estar rellevats de les seves comunitats. Alguns com ell, no han abandonat la vida religiosa, però molts altres sí que ho han fet, decebuts amb les estructures vaticanes, optant per viure a les comunitats en les que es deixen la pell. Com diu aquell: "ho sento, però algú ho havia de dir"

Amb tot aquest panorama, i partint de la base que a Guatemala la població indígena representa el 60% aprox. de la població i tenen en principi una cultura espiritual pròpia, és evident que la gent es desencanti, s'aborreixi, i es cansi (amb raó) de que li imposin una religió amb aquesta doble moral judeo-cristiana, on els parlen d'un Déu que estima però també d'un Déu que castiga. I és en moments de feblesa com aquests, que sempre hi ha algú disposat a treure'n partit de la situació, en aquest cas la religió protestant, i més conretament, els evangelistes.

Voltant pel territori de Guatemala, es poden veure centenars d'esglèsies evangèliques arreu, fins i tot al mig de la carretera i als pobles més petits que un es pugui imaginar. Hi ha esglèsies evangèliques separades entre sí per tan sols 200 metres i són construides amb arquitectures ben diverses: grans temples, petites cases, pisos en edificis i fins i tot, com naus industrials. Aquestes esglèsies han aconseguit encandilar mil·lions d'homes i dones que han trobat una alternativa al catolicisme que ja no els convencia.

Hem de ser conscients però, que res és gratuït, res es fa de manera innocent si d'estaments amb poder parlem. Per començar, la procedència de l'esglèsia evangèlica és "made in USA". Àmèrica Llatina per sort, ha anat aconseguint lliurar-se una mica del lastre yanki i ha anat prenent les regnes dels seus pobles, Bolívia n'és un bon exemple. Els EUA s'han anat quedant sense aquest "patio de atrás" que era abans Llatinoamèrica i "tan sols" queden resquicis com Colòmbia i alguns països de Centre Amèrica, on poden fotre cullerada. Davant aquesta imnpossibilitat política, la religió és una bona manera de fer-se present i tenir un cert control. De cara al poble però, mantenen un discurs encoratjador i que suposadament els ajuda en la seva espiritualitat i en qüestions del dia a dia. Per posar un exemple, els que confessen aquesta religió, no poden beure alcohol. Amb els greus problemes d'alcoholisme que pateixen els països llatinoamericans, aquesta mesura ha servit per a que molt homes abandonin la beguda i millorin així, diversos aspectes qüotidians: més respecte a la dona, més responsabilitat envers la feina, menys malversació del sou...amb contraprestacions com aquestes, moltes families han trobat un xic d'aire dins de la seva desestructuració.  A més d'això, les tècniques emprades als cultes afavoreixen la pertinença. Els pastors són gent molt ben adoctrinada,capaços de vendre sorra al desert. El seu discurs és directe però amb respecte, la música, com a estímul, està sempre present. En conjunt, una doctrina esperançadora i compensatòria per a molts.

Conseqüències negatives? Segons el filtre de cadascú, n'hi han de tots els colors. El que si que és cert és que els pobles originaris d'aquestes terres, viuen una pèrdua molt greu de l'espiritualitat indígena que regnava a les seves comunitats. La colonització no els va deixar escapatòria, i les conseqüents esglèsies que han desembarcat tampoc els han deixat aire per poder recuperar la seva cultura espiritual, d'una forma plena i lliure. 

dilluns, 27 de setembre de 2010

San Marcos la Laguna i La Cambalacha, projecte artístic

Deixant enrere San Lucas tornem a la nostra barca, negociant, negociant vam aconseguir un preu raonable per tenir la barca a la nostra disposició tot el matí, i allí ens estava esperant. Reprenem el paisatge impressionant del llac, ara però en una altra direcció,cap a San Marcos la Laguna a l'altra punta del llac. Després de casi una hora, amb una mica de tot: pluja, sol, núvols, i molts bots, arribem a destí. Des de la barca es veu un petit moll de fusta mig enfonsat i quatre cases disperses...és aquí?- li preguntem al capità; si es aquí-ens diu. Un xic sorpresos, esperant trobar un altre tipus d'estructura urbana baixem i ens despedim d'ell, ja no hi ha volta enrere fins a l'endemà.

Creuem el caminet de sacs de terra mig enfonsats i arribem a terra ferma on ens rep l'Èric, un nen del poble que ens dóna la benvinguda i ens vol fer de guia per trobar-nos un hotel. Molt agraïts li diem que no cal, però ell no vol marxar i entre xarles i rialles al final ens acompanya per l'entramat de caminets que conformem la xarxa peatonal del poblet. Pel camí van apareixent centres de teràpies alternatives, meditació, massatges...i és que aquell indret amb les seves peculiaritats té molta màgia, i no som pas els primers en descobrir-ho. Un cop hem vist tots els hostels més assequibles arribem a la plaça del poble, tota una sorpresa, aquell petit assentament de cases si que té un petit nucli central: la plaça, l'escola, l'institut, l'esglèsia i poc més enllà, algunes cases més i altres temples. Un poblet petit i molt tranquil. Al final trobem un lloc amb un preu adient pel que ens ofereixen, el hostel Panabaj, molt sencill però ens servirà.

Arribats a aquest punt, ja no ens acompanyava només el nostre autoimposat guia, sinó tot un sèquit de nens que voltaven per la plaça i que s'havien apuntat ha passar una estona amb els extrangers del dia, en aquest cas, nosaltres. I és en el moment de marxar del hostel i despedir-nos d'ells, on apareix el que ens temiem, que un nen de 9 anys ens demanés diners, malgrat haver-lo avisat. Els valors de nens com l'Èric, estan molt pervertits; les families els envien al carrer a guanyar diners com sigui i els turistes irresponsables fomenten amb les seves propines que la coordialitat, el compartir una estona, el joc i les bromes passin a ser un negoci; anulant la innocència, els valors i fomentant la perversió d'aquests nens que es passen el dia deambulant. Un carmel ja no serveix, fins i tot és rebutjat i llençat al terra amb ràbia. Les nostres paraules ressonen en el seu interior sense sentit; "Son unos tacaños, otros turistas me dan propina"; res del que li diguem o expliquem li serveix, aquells ulls no són els d'un nen, res d'innocent hi ha en ell. Tots quatre ho tenim molt clar, no serem nosaltres els que fomentem un turisme irresponsable i menys amb nens pel mig; marxem. Amb un regust d'impotència i sota els crits de "tacaños" volem investigar una part del poble un xic més apartada, hem vist uns cartells que diuen "Arte para todos" i pot ser interessant.

Ja sigui per la nostra condició d'extranys, també castellanoparlants o per l'extrema ambilitat de la gent que realitza tasques al servei de la comunitat, seguint els cartells de 'Arte para todos" entrem a La Cambalacha i ens reb la directora, Gabriela, una chapina de capital, una artista de cap a peus, una educadora a envejar.
La Cambalacha és un projecte d'educació no formal que promou la integració social mitjançant l'expressió creativa entre els nens i joves. És casa seva, com ens diu la Gabriela, va marxar de la capital i des del 2002 està lluitant amb una societat molt tancada per a què els nens de les comunitats es puguin beneficiar de les clases d'art, ball, música i perdre així la por, la vergonya, millorar l'autoestima, sentir-se part d'un espai càlid i estar lluny del carrer i dels mals tractes que molts reben. Aquests nens, que han confiat en el que La Cambalacha els oferia gratuïtament, en poc s'assimilen al nen que feia 10min i a escasos 300metres ens estava demanant diners. Aquests són nens, amb la innocència que els caracterítza, amb la rialla sincera i amb molta molta sort.

La Gabriela ens explica que a La Cambalacha realitzen tallers de capacitació amb joves becats al matí i amb nens i nenes a les tardes; els joves que acaben la formació passen a fer de monitors artístics i són els que es desplacen a les escoles públiques d'altres comunitats a realitzar tallers creatius. El procès d'acceptació ha estat dur, ens comenta. La població de San Marcos és molt pobra i amb una mentalitat molt tancada i marcada per les diferents esglèsies que els adoctrinen constantment i no de les millors maneres. (Fet que vam poder comprovar al dia següent, diumenge, quant cada 30min un religiós dels diferents cultes, adoctrinava al poble per megafonia, com si d'un bàndol és tractés) El magnific projecte que du entre mans la Gabriela, s'havia finançat amb ajuda internacional però, éssent molt crítica amb les fórmules que la cooperació internacional fa servir i la poca implicació que té amb els projectes, va decidir que s'havia acabat, només l'ajut d'alguns voluntaris, donacions i les petites quotes d'aquells que podien aportar quelcom. Ens explica que un any va rebre 50.000$ de la cooperació holandesa quan ella n'havia demanat només 30.000$. Durant tot l'any, no van rebre cap visita, ni tan sols cap trucada, per interessar-se com s'estaven gestionant aquests 50.000$, i no són pocs diners precisament! Va ser en aquest moment, que la Gabriela va deixar de confiar i d'acceptar ajuda de la cooperació internacional.

El projecte pintava molt bé i com no podiem estar tallant el ritme del taller, ens va convidar a passar i veure el ball que tot el grup de nens i nenes, indígenes, ladinos, petits i grans havien preparat. Després de descalçar-se i situar-se comença la música, sense cap pauta més, sense cap crit, ni tall de música, el ball flueix amb tota naturalitat; ella simplement els observa, 20min de ball on fins i tot els nens es deixen anar sense majors complexos. Al finalitzar la música, les felicitacions i sense cap altra pauta tots es queden quiets i tanquen els ulls; tenen adquirits uns hàbits de treball i comportament que com a educadors ens meravellen. Només la mà de la gran Gabriela els donarà permís per calçar-se i seguir amb el taller de pintura.

I així sense adonar-nos, simplement seguint uns cartells de "Arte para todos" hem descobert un projecte magnífic, ple d'esperança, on se'ns han obert les portes sense cap recança ni prejudici. Un projecte que ens dóna aire i ens afiança el que altres maneres són possibles.

Al dia següent, seguiriem la ruta dels apòstols del llac, aquest cop en direcció a San Pedro la Laguna, això si, ara ja amb la barca pública.

divendres, 24 de setembre de 2010

San Lucas Tolimán i el Comité Campesino del Altiplano

Després de negociar fins la sacietat un bon preu, per una barca que ens porti a San Lucas Tolimán, aconseguim que un dels pirates ens rebaixi el preu, i marxem amb ell. El viatge en barca pel llac és realment espectacular. Parlem d'un llac de 130 quikòmetres quadrats, envoltat de volcans, muntanyes i pobles mayes que es van anar assentant al voltant. El llac està considerat com un dels més bonics del món i no només per la població guatemalteca. Però aquesta mateixa meravella orografica, fa que els humans pateixin les conseqüències, el llac en dies de tempesta es torna una trampa. En l'època de plujes, tota l'aigua va riu avall i provoca esllavissades importants a les pendents de les muntanyes on es situen moltes vivendes. Les esllavissades no entenen de carreteres, ni de pobles, però si les constructores que estafen al límit i no inclouen en les seves partides res que les eviti. I es així com arriben foraden la muntanya i la deixen tal qual, per així seguir-se assegurant futures actuacions cada cop que plou i cal sortir a retirar la terra caiguda; i així en tot tot el país!

Entre bromes i moments de silenci per l'aclaparador paisatge, arribem a San Lucas, anem amb el Carlos i el Javi, que ens van proposar passar uns dies amb ells.
San Lucas Tolimán és un dels pobles del llac més petits i poc visitats pels viatgers. Allà agafem un bus que ens porta a la Cruz de Quixayá, una comunitat allunyada de San Lucas. Pel camí observem el mal que va fer la tempesta Agatha, el primer huracà de la temporada del 2010. Aquesta va irrompre amb molta força a finals de maig i en aquesta zona va ensorrar tot un poble, tan sols quedant en peu l'esglèsia. Arribem a Quixayá i busquem les oficines del Comité Campesino del Altiplano (CCDA). Els nostres companys de ruta, estan fent un documental sobre projectes locals, que proposen alternatives al sistema capitalista i neoliberal, sembla que el CCDA pot ser interessant a simple vista per coneixe'l. Ens rep el director i comencem la conversa.

El CCDA és una organització que recolza els camperols de la zona de l'altiplà i pretén estendre's a altres zones del país. El CCDA agrupa els camperols en cooperativa i els ofereix fertilitzants naturals per obtenir una producció orgànica de café, hortalisses i sobretot gra bàsic (blat, frijol, blat de moro). D'aquesta manera, es fa un ús de la terra més sostenible i es consciencia als camperols l'ús de fertilitzant químics els genera dependència de transnacionals monstruoses com Monsanto. El CCDA ofereix cursos de capacitació als camperols i recolza en la lliuta d'obtenció de terres propies, normalment en mans de terratinents. També fa de mediador amb organismes públics com el ministeri, per tal de defensar els interessos locals i aconseguir una reforma agrària justa.

Al CCDA creuen que la reforma agrària és l'únic camí viable per a que les comunitats puguin subsistir per elles mateixes, amb un repartiment just de les terres de conreu. A Guatemala l'índicador Gini, sobre el control de la terra, diu que el 65% de terres agrícoles està en mans d'un 3% de la població. Aquesta xifra aberrant provoca que els petits agricultors no puguin conrear els que necessiten per subsistir. Per això han de treballar a les finques dels grans terratinents, perpetuant així els latifundis. Latifundis que molts cops s'abandonen per part dels terratienents, anulant els pocs llocs de treball. Quant això passa el CCDA intervé de mediador i busca solucions per a que les terres canvïin de mans i es treballin de forma justa.

Un altre dels problemes que generen els latifundis, és que els petits agicultors han de conrear terrenys perillosos on els pendents de les muntanyes són màxims. Això provoca que la terra es desfragmenti i que aquestes parts de les muntanyes estigui molt exposades a l'erosió, essent punts febles de cara als aiguats, permetent les esllavissades facilment.

Per finançiar-se, el CCDA rep ajuda d'organismes internacionals i també a través de l'exportació de cafè. En molts del terrenys de la zona, no es pot cultivar gra bàsic degut a les caratecterístiques de la terra, però en canvi, aquestes mateixes característiques són les idònies per produir un cafè d'alçada, un cafè de molta qualitat orgànic. El projecte es diu "Café Justícia". Ells mateixos, produeixen i processen totalment el cafè i després l'exporten a Canadà. Venen el cafè a preus justos i així poden seguir produïnt, pagant als camperols jornals justos, fent millores a les terres i a les comunitats. Han aconseguit arribar a un punt en que ells mateixos són els que fixen el preu del seu cafè i no han de caure en mans de transnacionals com Starbucks que imposa el preu al que el compra. Amb aquests guanys i l'ajuda que reben poden construir vivendes pels camperols, (unes 15 per any); equipaments per les comunitats com escoles i hospitals i així anar millorant la qualitat de vida a de les comunitats.

Ens crida l'atenció com el CCDA fa una crítica al comerç just i introdueixen el concepte de "comercio justo plus". Creuen que el comerç just no tan sols ha de cumplir uns estàndars de producció, salari dels treballadors i altres aspectes tècnics de certificació sinó que també ha de cumplir certs requisits de ideologia, consciència i compromís social. Diuen que no entenen com Starbuks per exemple, ha obtingut la certificació de comerç just quan no deixa de ser una gran transnacional i amb ideologia neoliberal i capitalista, que no mira pel desenvolupament òptim i just dels caperols ni per l'ús sostenible de les terres. Aquest és un debat obert des de fa un temps. A Occident podem trobar articles de comerç just a Carrefour o a Caprabo, és coherent que una certificació que recolza al petit productor local, entri en el circuit de venda d'empreses transnacionals? És potser és una contradicció? No serem nosaltres qui resolguem el debat ni qui donguem respostes, però si que val la pena reflexionar al respecte i preguntar-nos quins camins de venda són els més idonis per afavorir la subsistència dels petits, i com podem influir nosaltres amb les nostres compres diaries.

Acabada la conversa amb el director, ens presenta a dos tècnics de la cooperativa que ens acompanyaran al "beneficio" del CCDA. Allà tenen la planta de processament del cafè que es recolza amb un sistema de reaprofitament i neteja de les aigües residuals del tractament d'aquest. Després de passar per diversos filtres aprofiten l'aigua de nou per a les diferents fases del processament i pel regadiu de les terres properes. Les restes de les pallofes del cafè les converteixen en adob a través d'un procès de lombricultura (les barregen amb terra i llombrius, les tapen i les llombrius ho transformen en abob amb el pas dels dies) El "beneficio" és un espai laboratori, realitzen estudis de millora pels horts, una reserva de plantes medicinals mayes i ara estan construint sales per realitzar capacitació, un taller d'artesania tèxtil i un bungalow d'ecoturisme, investigant entorn la construcció sostenible. 

Tota una experiència d'un col·lectiu de camperols en lliuta constant, que ens mostra com un model alternatiu a les grans produccions en grans extensions de terreny, és possible i que els petits productors es troben en una situació molt difícil en un món globalitzat, on només les xifres comptades en tones i en milers de mil·lions de dòlars sobreviuen. On el petit camperol és explotat, marginat i pressionat per a què les seves poques terres formin part dels grans latifundis que controlen el país i la producció agrícola.

dijous, 23 de setembre de 2010

Independència a Antigua i Panajachel

Després d'un cap de setmana a la capital, vam iniciar la setmana a l'oficina amb moltes ganes, es preveia una setmana curta! El dimecres 15 de setembre era "feriado", es celebraven els 189 anys d'Independència de Guatemala. Per poder viure la festa com els chapins (tal i com s'autoanomenen els guatemaltecos), vam decidir que el millor era marxar a Antigua, on segur que farien actes cívics per celebar-ho com calia.

Dimarts a mitja tarda vam sortir de l'Institut Santiago per agafar el bus cap Antigua i ens vam trobar per sorpresa el primer acte: una marxa escolar al mig de la carretera Roosevelt! Aquesta carretera és una de les principals entrades a Guate, com si de la ronda de Barcelona es tractés, i per allí, amb el trànsit en marxa, i tot el fum propi de Guate, van passar desfilant un grup d'escolars acompanyant la torxa, el símbol de la independència. Ni els cotxes ni el fum els hi feien nosa, amb l'alegria que els caracteritza seguient el seu propòsit, fer un recorregut pels voltants de la seva escola. I com aquesta, moltes altres marxes s'havien donat els dies previs al 15 arreu del país.

Després de patir un viatge mogudet en un "chickenbus" ple a vessar, arribem a la nostra illa de pau més propera, Antigua. Arribem mig aturdits del viatge però amb una molt bona noticia, dos grans amics, amb els que ja haviem coincidit a Nicaragua, el Javi i el Carlos estaven a Antigua i es quedaven un dia més per passar la festa junts. Així començava en principi un dia i mig de retrobades i celebracions vàries, que va esdevenir en un viatge de cinc dies entranyables per Antigua i el llac Atitlán! Un mai sap que li depara el demà...

A Antigua ens vam trobar una ciutat en moviment, on chapins d'arreu s'havien apropat a gaudir de les desfilades i la música. Una festa on els joves eren els protagonistes, joves que portaven molt temps preparant el repertori musical i els balls de la seva escola, per mostrar-ho davant tota la ciutat. Cap a les 18h van començar les marxes musicals més informals, i durant el matí del dia 15, les desfilades més formals amb l'uniforme de l'escola ben planxat i els cabells ben posats, això les escoles més tradicionals; deixant pel final un grup més agosarat que es van arrencar amb uns balls a l'estil de Grease, al bell mig dels carrers colonials.

El nostre sostre aquells dies, va ser el gran hostel A place to stay, on vam compartir amb els nostres grans amfitrions i companys de ruta una gran gran truita, amb el seu pa amb tomata i un espectacular asado argentino fet per un porteño que corria per allà! I com la companyia era grata i som de fàcil convéncer si es tracta de viatjar i conèixer nous projectes, ens van permetre el luxe d'allargar la fugida de l'oficina i deixar-nos guiar cap al llac Atitlán! Ens van proposar anar a veure un projecte interessant: El Comité de Campesinos del Altiplano, a San Lucas Tolimán, i així conéixer la realitat dels camperols de la zona i les maneres d'organitzar-se.

I així ho vam fer, després d'uns bonissims panqueques amb platàn i mel, que ens van oferir la parella de guatemaltecos que regenten el hostel, vam deixar la nostra casa a Antigua i vam començar el que seria una llarguissima gincama de busos fins arribar a Panajachel, la primera parada al llac del volcans.

El viatge des d'Antigua no podia ser d'una altra manera que passant per Chimaltenango, Los Encuentros, Sololà i per fi Panajachel, impossible trobar un bus directe a enlloc, per tant, no quedava més remei que fer fins a 4 canvis de bus per arribar al llacun "puja i baixa" de gent diferent. Trets similars als que ja coneixiem, però de cop se'ns van engrandir els ulls i la cusiositat es va veure apaivagada. Al endinsar-nos en els territoris mayes d'occident, van aparéixer homes duent el vestit típic maya. Fins ara només ho haviem vist en les dones i nens, i aquí almenys alguns homes seguient el seu llegat i sense delegar la càrrega cultural en les seves dones. Va ser una grata sorpresa, tan de bo fos una pràctica més estesa.

Panajachel va ser la nostra porta al llac Atitlán, des d'on havíem d'aconseguir arribar San Lucas Tolimán, on visitariem el primer projecte de la ruta; per fer-ho...arribava el primer viatje amb barca pel llac, podent gaudir aíxí d'un paissatge espectacular.

divendres, 17 de setembre de 2010

Guatemala city. Zona 1, el centre històric

Per fi és "Sant divendres" i donem per acabada una setmana, on la nostra feina ha anat agafant una mica més de cos. Amb la sortida a dues escoles més i la reunió per concretar temes sobre l'estudi que hem de fer, anem encaminant les nostres passes a Prodessa. Les carreteres segueixen sense estar al 100% i la llunyania d'alguns dels llocs que volem visitar, ens fan quedar-nos a la capital aquest cap de setmana. De fet, la capital en sí no l'hem trepitjat gaire, tan sols hem fet una escapada ràpida al cinema del centre cultural espanyol. Per això, ens dirigim al centre històric de la ciutat a passar el cap de setmana.

El trajecte en bus, una mitja hora sense trànsit, ens deixa al mateix centre. L'estructura urbanística del centre, respon, una vegada més, al de les ciutats colonials del nou món (com es va anomenar aquests continents a l'època de Colón). Al gran parc central, es situen els edificis del estaments polítics i religiosos, entorn aquest neix la xarxa viària i les illes d'habitatges endreçades a mode d'Eixample. Passem el matí passejant per l'avinguda principal, la Sexta, on la gent es distreu mirant les botigues de  banda i banda del carrer i menjant en alguns dels locals de menjar ràpid. Hi ha molt ambient, de fet a Guate, fa anys va nèixer el concepte "sextear", que respon a l'activitat de passejar i comprar a la Sexta avinguda. El carrer ens recorda el c/Major de Lleida o al Portal de l'Àngel de Barcelona, un carrer ple de botigues on abunden les sabateries i les botigues de roba, barrejades amb altres que venen des d'una nevera fins a una moto. Els aparadors però són d'una altra època: els colors, la rotulació, la manera d'exposar...tot ha quedat tal i com era, només els grans centres comercials que inunden la capital han adoptat estètiques més actuals.
No falten tampoc els locals per poder menjar, alguns d'ells perennes des de fa anys i altres més nous on regnen, per variar, els locals de menjar ràpid: pizzes, hamburgueses, hot dogs... La dosi de menjar escombreria és altíssima i tots els locals estan plens a vessar de gent apassionada per aquests tipus de menjar. Per desgràcia, si vols menjar a preus raonables no hi ha moltes opcions, més enllà dels omnipresents frijoles amb ou i pollastre. I realment és una llàstima com s'han envait les ciutats d'aquests tipus de locals. Si els esforços anessin en una altra direcció, gaudirien de locals amb molta varietat de menjar, per què als mercats no falten ni fruites, ni verdures, ni peix!

Seguint passejant per la Sexta i trobem un cinema com "els d'abans". No està a un centre comercial, no té 10 sales i no està allunyat del centre; és un dels antics teatres reconduït a cinema. Després de mirar la cartellera i els preus raonables (1'8€ la sessió de la tarda), decidim entrar i veure una pel·lícula per passar una estona. "Chance" és el títol de la pel·lícula, una comèdia d'actors mexicans amb algun punt que evoca l'èstil d'humor àcid de Tarantino. Al principi apuntava maneres, però a mida que anava avançant... res, pel·lícula de dissabte tarda, per passar l'estona i riure sense grans pretensions.

Sortim i l'ambient de la ciutat va in crecento a mida que es fa fosc. És dissabte nit, la gent surt a sopar, beure i ballar, com arreu. Aquí però se li suma que dimecres següent, dia 15 de setembre, és la festa nacional i les celebracions comencen ja el cap de setmana. De fet, durant tota següent setmana (del 13 al 19 de setembre), l'activitat laboral i sobretot l'escolar, disminueix la seva intensitat ordinària i tot es concentra en els preparatius de les festes patries. Al llarg de la Sexta, s'estan muntant escenaris, i el carrer es va engalanant per acollir les desfilades del dia 15 de setembre, dia de la independència.

Arriba l'hora de sopar i anem recomanats a un dels locals que s'han mantingut al llarg del temps, el restaurant El Portal, un lloc que frequentava entre d'altres el Che Guevara. A l'entrar observem moltes al·lusions al món de la tauromàquia i comprovem que amb cada beure et porten una tapa (boca li diuen aquí). Aquest bon costum i la decoració ens fa pensar que algun andalús devia estar present a l'hora de muntar el local!

La "saturday night fever" ens esperava a la zona de marxa del centre: las Cien puertas. Las Cien puertas és un passatge tancat ple de locals, que ens havien descrits com, "alternatius" i d'ambient bohemi. El nom respon al fet que al passatge, teòricament, hi ha cent portes, però no pas cent locals diferents!, són uns set o vuit només. Després d'observar-los i veure on trobem un foradet per seure, arribem a La Luna, un local amb música en directe al ritme de Sabina, Ricardo Arjona (com no, sent guatemalteco), Aute... El lloc és força recomanable i l'ambient molt agradable. Conforme avançava la nit, més gent esperava per a que el segurata de la porta del passatge els donés pas, previ a un petit escorcoll. Els locals teòricament tanquen a la 1h del matí, però ens hem de fiar del que ens van dir, a les 23h arreplegàvem veles. Abans però fent una ullada als diferents estils dels locals: des de rock fins a altes que arrencaven la gent a ritme, de reggaeton i bachata!


Arriba diumenge matí i amb la panxa plena, anem al mercat. El mercat central és quelcom semblant a un laberint, ple de carrers i pisos on es pot trobar pràcticament de tot: des de menjar, fins a records per a turistes, passant pels espais on es pot dinar. Ens perdem pel seu interior i aprofitem per comprar el sopar i variar així la nostra dieta a base de frijoles i pollastre. Ens havien dit que el mercat és un lloc on cal anar amb quatre ulls, en fi com als mercats de qualsevol lloc! Hi ha gent que va amb algú de Guate que li fa de guia....res! tot forma part de la paranoia esquizofrènica en la que viuen, induïda per les mateixes empreses de seguretat. I gràcies al sentit comú i a Hunab (Déu maya), no ens passa res i podem comprar i voltar sense cap sensació d'inseguretat. El tema de la seguretat, és tema motiu de reflexió i en un altre moment ja explicarem com funcionen els "condominios", els llocs on viuen tancats amb murs i amb "seguretat".

Abans que es faci fosc, agafem el bus de tornada a Prodessa, aconseguim un i "només" en tres quarts d'hora, estem a casa. Al bus, ens cobren 2 quetzals alegant que els caps de setmana costa dos i no pas un quetzal. Nosaltres, molt obedients, li donem dos. Al cap d'una estona, passa un dels ajudants del conductor i torna un quetzal a cada persona. Tothom murmureja, riu i comenta el fet. Tothom estava estranyat que els haguessin cobrat dos quetzals però ningú s'havia queixat. El motiu del retorn del quetzal va ser que van aparèixer uns revisors, al veure'ls, l'ajudant del conductor va còrrer per a que no els multessin! A l'arribar al revisor aquest cridava des del carrer als passatgers "¿Cuánto les cobraron?, una estampa molt curiosa! El més fotut és que el bus estava custodiat per dos vigilants de seguretat, si no hagués estat pels revisors aquell conductor i el seu sèquit haguessin fet l'agost!

dissabte, 11 de setembre de 2010

Escoles de Zapotitlán i Jutiapa

Canvi de plans fins el darrer segon: és la tònica que va regir la segona sortida. La idea era sortir dilluns cap a Ixcán i passar tota la setmana fora, les plujes però, ho van impedir. Ens plantàvem dimecres encara a les oficines de l'ONG quant ens van avisar que marxàvem això si, cap a una altra part del país, on l'estat de les carreteres no havia patit cap entrebanc. En cinc minuts motxilla a punt i trobada amb en Juventino, en Sebastián i l'Olga Lídia al parking,  pick-up plena i en marxa cap a Jutiapa.

El viatge d'una hora i mitja va estar amenitzat per diferents converses: desde les que trenquen el gel entorn el temps, el trànsit, passant pels costums, menjar, horaris, política, economia...ens entra ja gana, parem a dinar i de cop i volta ens trobem al Pollo Campero parlant de religió. Una estampa ben curiosa, tots sis ben grandets en un establiment tipo McDonals però on l'estrella era el pollastre arrebossat...de nou "junk food"! No ens ho podiem creure, un altre cop això, però hi ha massa llocs on s'han perdut, si es que n'hi havien, els restaurants de menjar local i tot el país ha estat envaït per milers de franquícies d'aquest tipus. Si un no es vol deixar una fortuna per dinar, i necessita una factura per justificar la despesa, com és el cas, l'unica opció lluny de les paradetes del carrer i els menjadors de les cases que obren al públic, són les franquicies que alternen pizza, hamburguesa, fregit i tacos. Així que ens deixem guiar per les recomanacions i ens jalem un tros de "pollo campero"; afortunadament a Guatemala les racions de menjar són molt petites a comparació amb les nostres, sinó els índex d'obessitat i colesterol serien escandalosos. Els hi comentem que allí un menú de migdia està composat de dos plats, postre i cafè, riuen!, no s'ho poden creure.
.
Un altre cop en ruta; arribem a l'hotel de Jutiapa on passarem la nit, l'endemà començarem les visites a les escoles. Seguim amb les nostres converses, compartint històries d'allí i d'aquí, aprenent tots sis moltíssim: ens interessem mútuament per la política, pel govern, per la corrupció i per tantes altres coses que desmitifiquen visions d'arreu i intenten traslladar l'occident a la posició que li pertany, tantes vegades idealitzada de forma equivocada.

.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.

Al dia següent a les sis del matí comença la ruta. La primera escola està situada a Zapotitlán, una aldea propera a Jutiapa. La "seño Glória" ens obre les portes de la seva escola, El Tablón, una escola multigrau en la que exerceix de directora i de mestra. Al seu "saloncito" com ella li diu, té alumnes de 3er, 4rt, 5è i 6è de primària, tots ells distribuïts per files segons el grau. Certament la "seño" és tota una mestra, malgrat la complexitat del grup d'alumnes, a la seva classe té organitzat un govern escolar i quatre comissions que s'ocupen de les tasques comunitaries: "refacción" (preparar l'esmorzar de mig matí que es composa de "atol de alote" (puré liquid de panís)  i de "alote asado o cocido" (una panotxa de panís), neteja, decoració i hort; almenys tot ha d'estar al seu lloc.

Les escoles multigrau es donen arreu del país, on la població en edat escolar és poca i d'edats diverses. Per poder garantir l'accès a l'educació, els mestres han de realitzar grans esmorços i concentrar tots els alumnes en una classe, en els pitjors dels casos. La "seño" Glòria ens explica els seus inicis a l'escola El Tablón, l'única escola en la que ha treballat i porta ja més de 20 anys exercint. Ara mateix l'escola està composada per tres "saloncitos", però va començar amb un de sol i només ella com a mestra i directora. A base de molts anys de pressió a l'inspector de l'àrea, va aconseguir que li enviessin una altra mestra per dividir la primària en dos i fins i tot obrir els pàrvuls, un nivell educatiu poc atès en moltes comunitats. Després de les construccions dels dos "saloncitos" i la dotació de mobiliari per atendre els alumnes, va arribar la lluita per construir el tancat de l'escola d'obra (abans només hi havia un mallat i donada la situació de l'escola, es produïen molts robatoris) I és que l'escola es troba en un camí inmersa en la dispersió del territori, donant atenció a les families que no viuen dins de cap nucli poblacional. Per entedre aquesta complexitat i poder localitzar a les famílies en cas de necessitat, a l'escola van pintar un mapa del territori on donen abast.

Després de les introduccions i presentacions de rigor, els alumnes des de 3er fins a 6è comencen a realitzar els exàmens de comprensió lectora i pensament lògic. Anem resolent els dubtes de rigor, observant com intenten donar el millor i comencen a entregar.

Amb la prova finalitzada arriba el passeig per l'escola i les ganes de mostrar-nos els seus treballs d'expressió artística al comentar que un de nosaltres és profe de plàstica. Al "Venga, venga seño que le enseñamos" despleguen tot de cartells realitzats sobre les festes patries de la setmana vinent; el dia 15 de septembre celebren la independència d'Espanya i les escoles es sumen amb actes cívics (concursos, decoracions, balls floklòrics, marxes...) Després de compartir amb ells la "refacció" sortim cap a Jutiapa on ens dividirem per visitat dues escoles més.

Aquest cop ens dividim, uns aniran cap a l'escola Federal en la versió vespertina, on els alumnes només són nois, i els altres cap a l'escola de control el Cóndor, també en la versió vespertina i amb només nens en aquesta versió, les nenes van pel matí (suposadament per qüestions de seguretat perquè quant surtin de classe no sigui fosc..) El procediment és el mateix, passar les proves i l'enquesta a l'escola Federal que ha participat del programa. A l'hora de realitzar les avaluacions, més enllà d'avaluar les escoles que propiament pertanyen al programa s'avalua a una escola similar anomenada escola control. Aquest procés es realitza tant a l'inici per tenir la línia de base, com al final, per comparar quantitativament quina ha estat la progessió dels alumnes havent participat del programa o sense fer-ho.

Els alumnes realitzen les proves amb més inquietud que en altres escoles, sobretot a l'escola control. En aquesta, en sentir com es presentava "la profe convidada", se'ls han il·luminat els ulls. Es sent un murmuri general "viene de dónde es el barça, uau..." i ja sigui per això o pels dubtes reals que tenien, vinga a atendre mans alçades: primer mentre feien l'examen i després, més relaxats i ja de peu, infinites qüestions en un primer pas futbolístiques, i després sobre la quotidianitat de Barcelona. Converses molt interessants i engrescadores, que permeten agafar alè per empendre, de nou, la requerida feina d'oficina a Guate. I com encara no havíem tastat els embussos típics, només triguem 2h en creuar la capital!

dimecres, 8 de setembre de 2010

Primeres visites: Comalapa i San Juan Saquetepéquez

Després de dies a la seu aprenent el funcionament de tot plegat i sobretot del projecte de Reforma Educativa, va arribar el dia de fer la primera sortida a dues escoles on s'aplica el projecte. El plan era anar a San Juan de Comalapa al matí i a San Juan Saquetepéquez a la tarda.

Deixant la sortida programada per molt aviat, per una mica més tard, degut als problemes que genera la pluja a les carreteres, ens posem en marxa esperant esmorzar pel camí. Només sortir podem veure que els problemes de trànsit els dies de pluja són quelcom comú a les grans capitals, tan sols que a Guate el nivell de polució és inimaginable i no és perquè la velocitat dels cotxes, camions, chicken i altres, superi els 80 km/h.
Amb més o menys trànsit aconseguim posar-nos en marxa i l'esperat esmorzar arriba en forma d'hamburguesa i ou de burguer king auto (en un altre moment parlarem de la dieta de Guate...), així que l'esmorzar el vam gaudir en marxa, esquivant els clots per no tirar-nos el cafè per sobre.

Una mica més tard del previst, arribem a San Juan de Comalapa, on ens esperava el Juventino, company de l'equip de Prodessa i el senyor director de l'escola. Ens trobem amb l'escola pública urbana mixta, en la seva versió "matutina". Les escoles públiques urbanes tenen dos horaris posssibles de classe: alguns nens i nenes van pel matí de 8 a 12 (versió matutina) i altres per la tarda tarda de 13 a 17h (versió vespertina).

Sota una pluja incessant el director ens rep i ens mostra la seva gratitud per estar comptant amb l'escola a l'hora d'aplicar el projecte. El projecte de la Reforma s'aplica en aquesta escola en la jornada de tardes i el director mostrava el seu interès per què es pogués aplicar també al matí. És molt curiós veure com els directors i mestres de les escoles arriben quasi a fer "reverències" als "licenciados" de Prodessa en senyal de gratitud, per haver triat la seva escola alhora d'implantar el projecte. Recordem que és un privilegi, per desgràcia, que el projecte s'apliqui en una escola.

L'objectiu de la nostra visita era validar una prova amb els alumnes de 5è i 6è per veure si la prova estava ben dissenyada, abans d'anar a passar-la a les 20 escoles on s'aplica el projecte. Primera presa de contacte amb els alumnes, ens separem acompanyats de la Olga Lídia i la Yessi.
Només entrar a la classe el ritus de salutacions entre els alumnes i qualsevol persona aliena a l'escola, tot coordinat al mil·límetre i amb un respecte exemplar. Després de presentacions vàries i breus instruccions sobre com fer la prova, els alumnes es concentren i es posen a fer-la. La mitat de la classe farà la prova de lectura, on s'avaluen diferents estratègies lectores i l'altra meitat, farà la prova de matemàtiques on s'avaluen diferents estràtegies de pensament lògic. Mentre les repartim, no sens escapen els intents d'alguns alumnes per intercanviar-se-les i tenir la mateixa prova que el que està davant o darrere, sort que l'experiència és un grau, ens adonem i redrecem l'assumpte. En mitja hora comencen a entregar les proves finalitzades.

Al acabar, el director s'acomiada de nosaltres, mostrant-se orgullós de la seva escola ensenyant-nos algunes de les plaques i diplomes que han rebut al complir les noces de plata. No s'oblida de nou, de recordar-nos que estaria encantat que el projecte s'apliqués també al grup del matí.

No para de ploure, agafem la pick-up de nou i ens dirigim a San Juan Saquetepéquez. Allà hi ha programada una reunió amb pares per explicar com està funcionant el projecte i compartir experiències respecte els resultats que observen les famílies. Abans d'anar a l'escola, dinar a base de "junk food" de nou.

L'arribada a l'escola es fa difícil per les condicions del terreny, l'escola està situada en un camí de fang amb una pendent considerable, lluny del nucli. San Juan Saquetepéquez és un municipi que es composa de diferents comunitats allunyades entre si i l'escola està més o menys en un punt mitg per abastir a tothom.

De nou salutacions i rebuda d'honor per part del director i dels professors que implanten el projecte. La sala de la reunió està plena, tot mares i tan sols 3 pares. La gent ha deixat les feines al camp i els seus afers diaris, per poder assistir a la reunió, cosa que reconeixem i agraïm al començar la trobada.

La reunió la condueix el Juventino per un motiu que ens resulta molt interessant, el Juve parla katchikel, la llengua que es parla en aquestes comunitats. Ens emociona molt sentir-lo i veure com, que els hi parlin en la seva llengua és motiu de comunió, els genera confiança i proximitat. Per nosaltres el fet de parlar català i viure també en bilingüisme, ens fa sensibles a aquest fet i ens produeix molta curiositat poder sentir les diferents llengues Mayes. Els companys de Prodessa ho saben i el Juve ens convida en mig de la reunió, a dirigir unes paraules en català als pares i mares; les seves cares al sentir-nos en català i intentar reproduir ells un "benvinguts"...buf...la carn de gallina! Durant la reunió però, malgrat tenir com a llengua materna el katchikel, les mares (amb els seus vestits indígenes regionals) contesten en castellà, espanyol com li diuen aquí. Ja hem comentat en altres moments, la certa vergonya que tenen alguns indígenes a parlar en públic en la seva llengua. Sort que els temps comencen a canviar, i s'intenta des de diverses entitats, promoure entre les noves generacions, la conservació de la cultura maya en la seva totalitat.

Poder observar la reunió és una experiència molt enriquidora. Primer perquè l'aspecte físic de les mares ens xoca: són indígenes amb els seus vestits mayes i encara no estem acostumats a això. Després, perquè no té preu sentir les mares com s'emocionen parlant del seu fill o filla, i expressant lo contentes que estan de que puguin tenir un llibre per llegir, aprendre i que ho comparteixin amb elles. Expressen com alguns fills han canviat actituds i se n'alegren que els continguts de les lectures i les activitats, provoquin aquests canvis. Expliquen com elles no van tenir aquesta educació, moltes no han après mai a llegir i  no van poder aprendre coses de la seva cultura ni en la seva llengua. Tot això ens queda lluny encara, ens costa d'assimilar que la veritable realitat aquí és la que estem sentint, però l'educació a zones rurals indígenes de Guatemala ha estat paupèrrima i encara ho és tot i que, per sort, en menys mesura que fa 15 anys.

La reunió va molt bé tot i la vergonya que mostren alguns pares i mares a l'hora de participar. Cap al final, els nens i nenes que estaven presents, també participen explicant què els sembla el projecte. Comenten les lectures que més els agraden i demostren, amb els seus comentaris, que les lectures els estan estimulant. Es mostra un vídeo enregistrat del projecte, on apareixen alguns testimonis de nens, nenes i professors que donen la seva visió. I com passa a tot arreu, no hi ha millor manera d'acabar un acte que omplint una mica la panxa, una xocolata calenta i una mica de coca, posant la guinda final al pastís.

El viatge de tornada serveix per comentar la reunió i per identificar algunes mares, nens i nenes que poden ser objecte del nostre estudi d'impacte final. Hem anotat els seus noms i els seus telèfons per poder tornar i parlar una estona llarga amb ells.

Al arribar a "casa", cansats, no deixem de repetir i compartir les emocions que ens ha produït aquesta primera presa de contacte, sobretot la segona part del dia. Ens comencem a endinsar en els detalls i comencem a conviure amb una gent que es mostra tal i com és, sense voler aparentar, sense voler destacar, sense voler ser el centre de res.

dimarts, 7 de setembre de 2010

Moltes gràcies!!!

Fem un petit parèntesi d'informacions i articles per donar-vos les gràcies a tots i totes!
Avui hem superat les 1000 visites, prometem que no hem manipulat el comptador!
Ens fa molta il·lusió que llegiu el blog i ens ajuda a seguir fent-lo de la millor manera que podem, això si, posant-hi tot el carinyo. Les estadístiques diuen que ens visiten desde Canadà, Estats Units, Perú.... no sabem com, però sembla que anem creuant fronteres, tan de bo les poguéssim eliminar!
Un brindis per tots vosaltres!


dilluns, 6 de setembre de 2010

Antigua Guatemala

Antigua va ser el segon assentament on els colonitzadors espanyols van situar la capital del país després d'haver de fugir d'Iximché amenaçats pels kaqchiquel. Aquesta va ser l'epicentre d'Amèrica Central durant els s.XVII-XVIII i no es van escatimar diners en la construcció d'escoles, esglèsies i grans vivendes colonials. La capitalitat no li va durar molt degut al potent terratremol del 1773, on la ciutat va quedar practicament derruida. Va ser llavors quant es va cercar un terreny sísmicament menys problemàtic i es va construir la nova capital Ciudad de Guatemala. Antigua però no va quedar abandonada, amb el pas del temps la gent que es va quedar la va anar reconstruint i és ara la ciutat colonial per excelència del país, ciutat on es compleixen les normes urbanístiques, on els carrers estan nets i on es respira molta pau sota el ulls del volcà Agua, ciutat finalment declarada patrimoni de la humanitat per la UNESCO.

L'arribada a Antigua, si es fa en trasport públic, es caracteritza pel gran mercat situat al costat de l'estació de busos, al mercat trobem absolutament de tot, i com no, tota una zona d'artesanies. Comença doncs, l'apropament a la cultura artesana de la població indígena, que amb una paciència exultant, realitzen teixits de mil colors i mil usos diferents, ceràmiques i treballs en pell.

Més enllà del mercat oficial, es troben molts altres punts dins la ciutat on observar els seus treballs. Segurament el que més impacta de la tradició tèxtil maya són els vestits de les dones indigenes, vestits que segons la tradició, són diferents a cada comunitat, podent així saber a quina comunitat pertanyen pels colors i dibuixos del vestit. Malgrat la repressió que van patir es veuen encara moltes dones indigenes que segueixen la tradició i no només a les de les àrees més rurals, també trobem noies indigenes universitaries que treballen a la capital i segueixen la tradició del seu poble lluitant pel reconeixement de la seva cultura.

.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.

Es miri on es miri en aquesta ciutat, es veuen construccions que respecten l'arquitectura pròpia de la ciutat: carrers empedrats, cafès plens de gent, i gent de fora ja siguin turistes o enamorats del lloc que s'han quedat a muntar negocis, o treballar en cooperació. I la veritat és que és un lloc molt agradable com per poder-s'hi perdre un temps llarg, això si, amb calerons, de barat no té gaire res Guatemala.

Després de passejar pel mercat, hem descobert el parc Central i el parc del Cruceiro (on encara es conserva la zona de piletes comunitaries per rentar) aquests espais són ocupats pels antigüenyos arribat el cap de setmana, són espais de socialització i esbarjo a l'aire lliure on encara els centres comercials no han envait la ciutat.

Els altres espais emblemàtics són les grans esglèsies, que es van construir en l'època d'esplendor, i ara algunes resten com a enormes runes obertes a les inclemències. Uns espais arquitectònics molts interessants on el pas del temps ha donat un caràcter especial a les pedres que les conformen.

Les que han tingut més sort obren les portes al públic amb un estat impecable, sobretot cal destacar el Convento Santo Domingo que va ser adquirit per una empresa i va reconstruir part de l'edfici com a complexe hoteler de luxe i una altra part com a museu obert a la ciutat. La controvèrsia respecte aquesta actuació està servida, però el fet és que passejar pel complexe és espectacular, això si passejar (hem tornat a fer servir el nostre aspecte de guiris per entrar) dormir costa uns 200$ la nit l'habitació més senzilla. Pels passadissos ens hem creuat amb turistes americans, mexicans i guatemaltecos de l'alta societat, i podem constatar que buit no estava. Aquí com en tota Centre Amèrica, els rics són molt rics, i les classes mitjes no són tant mitjes,com a occident, sinó més aviat altes i la resta, són part de l'altre extrem. El sou mínim està establert en menys de 200$ però el preus de la vida no estan a l'abast d'aquesta gent, sinó dels que guanyen vora els 1000$ i poden desenvolupar-se amb comoditats.
Seguint per la ciutat gaudim del paissatge proper. Antigua està ubicada a la vall de tres volcans Agua, Fuego i Acatenango que conformen un paissatge extraordinari quant els núvols ho permeten, i és que el volcà Agua, el més visible, fa uns 3.776m que s'alcen molt aprop de la ciutat. Són multiples les excursions que t'ofereixen per per pujar als volcans, malgrat les ganes de poder contemplar aquestes peculiars muntanyes d'aprop, no estem a la millor època per fer-ho, esperarem a novembre quant en principi les plujes donen treva.

Fruit d'un dels objectius de la nostra estada, seguim preguntat arreu on anem, pels projectes de cooperació que es mouen a la zona, per poder aprendre al màxim sobre aquest cap. A Antigua ens havien dit que hi havia un dels edificis de l'AECID a Guatemala, i el vam començar a buscar. Fent unes fotos a la façana d'una antiga esglèsia i escola descobrim que aquell inmens edifici rehabilitat és la seu de l'agència espanyola.

Els ulls no s'ho podien creure, i vam entra a veure la dimensió de la trajèdia. L'edifici, fruit d'una rehabilitació molt acurada, respon al programa d'un centre cultural: biblioteca, tallers per a formació, tres patis enormes amb bars, sales de reunions i sales d'exposicions. El seu objectiu és fomentar l'apropament a la cultura, i la creació d'una escola de restauració de la que es nodreix per la reforma.
Deixarem de banda l'escarni, però la realitat és que no és gens facil que l'agència espanyola cedeixi espais de reunió i formació a ONG's, sinó és seguint una llarga burocràcia...Sabem que no està renyit ser un organisme que es dedica a la cooperació i tenir un edifici bonic, però és inevitable fer la típica reflexió de si cal tanta obstentació, tenint davant un menú de necessitats bàsiques per la població, molt ben assortit... En fi, encantats de passejar per una reforma arquitectònica interessant.

Dels restaurants i bars d'Antigua no podem explicar gens, ja que hem cuinat molt de gust al hostel on hem estat, el Villa Esthela. Un hostel amb unes instalacions increibles, a comparació de tots els altres que hem trobat a la ciutat d'un preu similar, cuina amb tot d'estris, fins i tot liquadora! una habitació amb dos llits de 1'35m i un terrat amb unes vistes brutals de tota la ciutat i del volcà quant els nuvols l'han deixat respirar.

diumenge, 5 de setembre de 2010

Reforma educativa a Guatemala

Després d'uns dies per PRODESSA ubicant-nos dins l'entramat de l'ONG, volíem fer cinc cèntims del projecte en el que estem col·laborant. El projecte s'anomena "Aplicación de la Reforma Educativa", i tal i com ens han traslladat a nosaltres, cal contextualitzar els antecedents i els orígens del projecte dins del context polític del país.

Guatemala va patir durant molts anys una forta repressió, sobretot contra els pobles indígenes, promoguda pels diferents governs militars que s'anaven alternant a la presidència a base de cops d'estats. El govern, sempre en mans de militars i amb recolzament dels EUA, va fer front a les reaccions populars amb grans matances, sempre emfatitzades a les regions indígenes. A Guatemala casi el 35% de la població és indígena, la resta de la població es composa de "ladinos", que són la població fruit de la barreja d'indígenes i els que no ho són, i els "garífunas", que són els descendents afroamericans. L'any 1996 després d'unes eleccions menys fraudulentes que les anteriors i amb una nova constitució, es van signar els acords de pau que donaven per finalitzat el conflicte intern. Les conseqüències inmediates del conflicte intern: molta població desplaçada dins del mateix país i cap a altres pròxims, i greus dèficits en tots els aspectes: polítics, socials, econòmics i com no, educatius. Fruit dels acords de pau, un dels temes que s'acorda és la reforma educativa inclusiva, donant als pobles indígenes igualtat d'oportunitats. Aquesta reforma educativa es basa en quatre pilars: bilingüisme i interculturalitat (a Guatemala es parlen 20 llengües indígenes diferents), equitat de gènere, pensament lògic i cultura de pau i drets humans.

Aquests quatre components, són la base del projecte en el que estem. El projecte es diu "KEMON CH'AB'ÄL" (teixint llenguatge en idioma Tz'utujil), consisteix en promoure i estimular entre els alumnes de primària aquests quatre grans temes, l'instrument principal és un llibre de lectura i activitats com a guia. Aquests llibres estan conformats per entre 20 i 40 lectures (contes, noticies, textos científics, llegendes...) que tracten de manera transversal els quatre grans temes. Mitjançant la lectura, la posterior reflexió i la realització de les activitats, es promou l'estimulació dels alumnes, del professor i fins i tot de les famílies. A les escoles públiques de les comunitats no tenen normalment llibres de text i si n'hi han són llibres compartits i en b/n, aquests llibres han suposat un gran canvi metodològic a les aules, almenys per una hora al dia.

El projecte en la seva fase inicial es va aplicar als cursos de 4rt, 5è i 6è de primària i posteriorment als cursos de 2n i 3r i ara s'està ja elaborant el llibre de 1r curs. El projecte està implantat ara mateix en 20 escoles i la intenció és poder arribar a implantar-ho, durant els següents tres anys, en les 80 escoles d'una regió del país.  El programa que ha cobert la implementació des de 4rt fins a 6è, ha estat finançat per l'Agència Catalana de Cooperació, amb el suport d'Eduació Sense Fronteres en la seva fase inicial. El següent programa que s'ha presentat per poder abastar tota una regió, es farà amb el suport de PROIDE i finançat per l'Agència si la ressolució es favorable en breu.

Els llibres, han servit per estimular els nens en la lectura (quelcom poc atractiu per ells pels pocs materials que tenien i el format en el que estaven), i a part els estan fent reflexionar sobre els temes que hem citat amb anterioritat. Un punt important per les comunitats indigenes és que els llibres estan ja editats en castellà i en Q'eqchi' (keqchí), una de les llengües mayes parlades a Guatemala, i s'estan traduint a altres, al Kaqkchikel i al Tz'utujil (zutujil). Aquest fet fa molt més proper l'aprenentatge als alumnes indigenes i recolça amb lectures contextualitzades els seus trets culturals propis. Tant les llengües mayes, com els altres trets culturals indigenes van ser reprimits durant el conflicte intern; els indígenes van ser obligats utilitzar tan sols el castellà. La por a les represalies va fer que les llengües mayes s'amaguessin, es perdessin costums i amb el pas del temps, fos motiu de vergonya fins i tot. Avui en dia malgrat els acords de pau, molts indigenes s'adrecen als fills en castellà, mutilant així la trasmissió de la seva pròpia llengua.

Possiblement des de la visió occidental de l'educació, el projecte en qüestió no té molt misteri, però donada la realitat educativa de les àrees rurals de Guatemala, aquest adquireix una dimensió enorme.
Si partim de la base que en aquestes escoles, els nens i nenes no tenen llibres propis (els llibres són del mestre i els alumnes tenen una llibreta per apuntar) la novetat doncs, ja els motiva i a més els permet que se'l puguin endur a casa per llegir-lo acompanyats de la seva família. Els pares i mares així es poden interessar pel que fa el seu fill o filla a l'escola i en els millors dels casos parlar sobre el contingut de les lectures.
Segurament en segueix quedant lluny des de la visió occidental, però que en una casa on els pares molts cops no han estat alfabetitzats (majoritariament les mares), entri un llibre a color i amb il·lustracions característiques de la cultura indígena, desperta la curiositat als pares i germanets i els estimula a preguntar i conèixer. Aquesta transmissió dels coneixements  mitjançant les lectures, dels nens i nenes a les famílies, fa que s'inicii un petit procés de transformació social. Molts pares i mares aprenen coses que no sabien i que tampoc podien llegir, i els que han tingut més sort i si saben llegir, es sorprenen de la claredat dels textos i com la metodologia que fa servir el llibre els facilita la comprensió. El més important és que en algunes famílies es comencen a donar converses sobre el masclisme, el respecte per la llengua maya pròpia, sobre els drets i els abusos, els trets culturals propis...

Més enllà que els nens i nenes puguin tenir un llibre propi, i el que això ha estimulat, hi ha altres aspectes que fan del projecte un autèntic privilegi pels nens i nenes, per les famílies i també pels mestres. Aquests darrers en general amb poquíssims recursos i amb un grau de desmotivació molt elevat degut a salaris irrisoris, poca preparació... El projecte però, els recolza també fent sessions de capacitació i reunions amb els pares, a més dotar a les aules d'altres materials de suport per desenvolupar les activitats escaients.

La nostra tasca és intentar col·laborar donant suport a les visites que es fan a les escoles pel seguiment i l'avaluació del projecte i més concretament, ens han encarregat que un estudi de l'impacte que el projecte ha suposat en els nenes i nenes en relació als seus canvis actitudinals, respecte els quatre grans temes en els que es basa el projecte.

Aquast primers dies farem les visites a les escoles per anar conxeixent-les i d'aquí un mes, amb els casos triats per la mostra, visitarem a les famílies realitzant les entrevistes i inciant així l'estudi d'impacte. Poc a poc, anirem explicant més intríngulis del projecte a mida que també l'anem coneixent millor.

dissabte, 4 de setembre de 2010

Aterrant a Guate

Després de 16h de bus des de León (Nicaragua) arribem a Ciudad de Guatemala. Aquest cop però el bus no era un "chicken bus", sinó un més semblant als nostres o almenys per fora, per dins res a veure: dos pisos, tres seients per fila molt reclinables, servei de menjar, begudes i wifi on la cobertura ho permetia, gens malament. Aquest bus era de la companyia guatemalteca King Quality, molt recomanable per si algú s'ho repensa algun dia i ve a voltar per aquí. Al arribar afortunadament ens estaven esperant, encara ens quedava un altre recorregut en cotxe fins a la seu de l'ONG.

La primera impressió de la ciutat, com acostuma a passar a les grans capitals centreamericanes, no va ser gaire agradable: molt fum, molts cotxes, distàncies llarguíssimes, shoppings gegants...això, fins que vam arribar a la enorme finca de la Salle on està ubicada l'ONG i vam trobar la nostra inicial recompensa: pau, molta pau (potser massa amb els pas dels dies) i aire fresc ben rebut després del xoc inicial i la calor acumulada a Nicaragua. Tot però, estava molt fosc i acostumats als nostres horaris centreamericans a les 22h ja estàvem dormint.

Amb la llum del dia següent vam anar descobrint on érem i com funcionava aquell inmens espai, però l'estada aquí no podia començar sense l'esmorzar quotidià: ous remenats, crema de formatge, "frijoles y tortillas", molt bo per un dia i molt monòton quant portes ja uns dies menjant això a tota hora, però que hi farem, cal fer com aquí! Després del cafè, comencem la ruta per les instal·lacions.

La finca de la Salle està situada al kilòmetre 15 de la carretera Roosevelt a Mixco, un municipi a tocar de "Guate" (com li diuen aqui a la capital). La finca, no sabem quantes hectàrees la conformen, però si parlem en hectàrees, un es pot fer la idea que petita no és. Aquí s'ubica el "Instituto Indígena Santiago" un internat per joves indígenes que arriben amb 16 anys i es preparen per a mestres i alhora aprenen una altre ofici (fusteria, ramaderia, ...) L'institut està composat de dormitoris, menjadors, classes, camps de futbol, bàsquet, naus pels tallers i les granjes. A l'institut, els alumnes reben beques per estar tres anys formant-se, quant surten, amb aproximadament 19-20 anys, comencen la complicada tasca de trobar feina, molts cops fallida almenys a les escoles.

Si seguim caminants pels exteriors de la finca, comencen les dependències de la "Casa de encuentros" on més enllà del menjador, les sales de reunions, la zona de residència i altres casetes que lloguen per events, es troben les oficines de PRODESSA, l'ONG amb la que estem col·laborant de voluntaris.

A l'ONG es treballa per enfortir les comunitats indígenes i promoure l'educació arreu del país. Els projectes són nombrosos però s'agrupen en dos grans àmbits: l'educació (a molts nivells) i l'enfortiment de les comunitats; potenciant l'equitat de gènere, el bilingüísme i la interculturalitat. El projecte en el que hem començat a col·laborar s'enmarca dins l'àrea de reforma educativa, un projecte fins ara finançat per l'Agència Catalana de Cooperació, ves quina coincidència! Sigui per això o per què realment creuen que podem fer quelcom, ens van habilitar un foradet per poder si més no estar-hi!