Després de dies a la seu aprenent el funcionament de tot plegat i sobretot del projecte de Reforma Educativa, va arribar el dia de fer la primera sortida a dues escoles on s'aplica el projecte. El plan era anar a San Juan de Comalapa al matí i a San Juan Saquetepéquez a la tarda.
Deixant la sortida programada per molt aviat, per una mica més tard, degut als problemes que genera la pluja a les carreteres, ens posem en marxa esperant esmorzar pel camí. Només sortir podem veure que els problemes de trànsit els dies de pluja són quelcom comú a les grans capitals, tan sols que a Guate el nivell de polució és inimaginable i no és perquè la velocitat dels cotxes, camions, chicken i altres, superi els 80 km/h.
Amb més o menys trànsit aconseguim posar-nos en marxa i l'esperat esmorzar arriba en forma d'hamburguesa i ou de burguer king auto (en un altre moment parlarem de la dieta de Guate...), així que l'esmorzar el vam gaudir en marxa, esquivant els clots per no tirar-nos el cafè per sobre.
Una mica més tard del previst, arribem a San Juan de Comalapa, on ens esperava el Juventino, company de l'equip de Prodessa i el senyor director de l'escola. Ens trobem amb l'escola pública urbana mixta, en la seva versió "matutina". Les escoles públiques urbanes tenen dos horaris posssibles de classe: alguns nens i nenes van pel matí de 8 a 12 (versió matutina) i altres per la tarda tarda de 13 a 17h (versió vespertina).
Sota una pluja incessant el director ens rep i ens mostra la seva gratitud per estar comptant amb l'escola a l'hora d'aplicar el projecte. El projecte de la Reforma s'aplica en aquesta escola en la jornada de tardes i el director mostrava el seu interès per què es pogués aplicar també al matí. És molt curiós veure com els directors i mestres de les escoles arriben quasi a fer "reverències" als "licenciados" de Prodessa en senyal de gratitud, per haver triat la seva escola alhora d'implantar el projecte. Recordem que és un privilegi, per desgràcia, que el projecte s'apliqui en una escola.
L'objectiu de la nostra visita era validar una prova amb els alumnes de 5è i 6è per veure si la prova estava ben dissenyada, abans d'anar a passar-la a les 20 escoles on s'aplica el projecte. Primera presa de contacte amb els alumnes, ens separem acompanyats de la Olga Lídia i la Yessi.
Només entrar a la classe el ritus de salutacions entre els alumnes i qualsevol persona aliena a l'escola, tot coordinat al mil·límetre i amb un respecte exemplar. Després de presentacions vàries i breus instruccions sobre com fer la prova, els alumnes es concentren i es posen a fer-la. La mitat de la classe farà la prova de lectura, on s'avaluen diferents estratègies lectores i l'altra meitat, farà la prova de matemàtiques on s'avaluen diferents estràtegies de pensament lògic. Mentre les repartim, no sens escapen els intents d'alguns alumnes per intercanviar-se-les i tenir la mateixa prova que el que està davant o darrere, sort que l'experiència és un grau, ens adonem i redrecem l'assumpte. En mitja hora comencen a entregar les proves finalitzades.
Al acabar, el director s'acomiada de nosaltres, mostrant-se orgullós de la seva escola ensenyant-nos algunes de les plaques i diplomes que han rebut al complir les noces de plata. No s'oblida de nou, de recordar-nos que estaria encantat que el projecte s'apliqués també al grup del matí.
No para de ploure, agafem la pick-up de nou i ens dirigim a San Juan Saquetepéquez. Allà hi ha programada una reunió amb pares per explicar com està funcionant el projecte i compartir experiències respecte els resultats que observen les famílies. Abans d'anar a l'escola, dinar a base de "junk food" de nou.
L'arribada a l'escola es fa difícil per les condicions del terreny, l'escola està situada en un camí de fang amb una pendent considerable, lluny del nucli. San Juan Saquetepéquez és un municipi que es composa de diferents comunitats allunyades entre si i l'escola està més o menys en un punt mitg per abastir a tothom.
De nou salutacions i rebuda d'honor per part del director i dels professors que implanten el projecte. La sala de la reunió està plena, tot mares i tan sols 3 pares. La gent ha deixat les feines al camp i els seus afers diaris, per poder assistir a la reunió, cosa que reconeixem i agraïm al començar la trobada.
La reunió la condueix el Juventino per un motiu que ens resulta molt interessant, el Juve parla katchikel, la llengua que es parla en aquestes comunitats. Ens emociona molt sentir-lo i veure com, que els hi parlin en la seva llengua és motiu de comunió, els genera confiança i proximitat. Per nosaltres el fet de parlar català i viure també en bilingüisme, ens fa sensibles a aquest fet i ens produeix molta curiositat poder sentir les diferents llengues Mayes. Els companys de Prodessa ho saben i el Juve ens convida en mig de la reunió, a dirigir unes paraules en català als pares i mares; les seves cares al sentir-nos en català i intentar reproduir ells un "benvinguts"...buf...la carn de gallina! Durant la reunió però, malgrat tenir com a llengua materna el katchikel, les mares (amb els seus vestits indígenes regionals) contesten en castellà, espanyol com li diuen aquí. Ja hem comentat en altres moments, la certa vergonya que tenen alguns indígenes a parlar en públic en la seva llengua. Sort que els temps comencen a canviar, i s'intenta des de diverses entitats, promoure entre les noves generacions, la conservació de la cultura maya en la seva totalitat.
Poder observar la reunió és una experiència molt enriquidora. Primer perquè l'aspecte físic de les mares ens xoca: són indígenes amb els seus vestits mayes i encara no estem acostumats a això. Després, perquè no té preu sentir les mares com s'emocionen parlant del seu fill o filla, i expressant lo contentes que estan de que puguin tenir un llibre per llegir, aprendre i que ho comparteixin amb elles. Expressen com alguns fills han canviat actituds i se n'alegren que els continguts de les lectures i les activitats, provoquin aquests canvis. Expliquen com elles no van tenir aquesta educació, moltes no han après mai a llegir i no van poder aprendre coses de la seva cultura ni en la seva llengua. Tot això ens queda lluny encara, ens costa d'assimilar que la veritable realitat aquí és la que estem sentint, però l'educació a zones rurals indígenes de Guatemala ha estat paupèrrima i encara ho és tot i que, per sort, en menys mesura que fa 15 anys.
La reunió va molt bé tot i la vergonya que mostren alguns pares i mares a l'hora de participar. Cap al final, els nens i nenes que estaven presents, també participen explicant què els sembla el projecte. Comenten les lectures que més els agraden i demostren, amb els seus comentaris, que les lectures els estan estimulant. Es mostra un vídeo enregistrat del projecte, on apareixen alguns testimonis de nens, nenes i professors que donen la seva visió. I com passa a tot arreu, no hi ha millor manera d'acabar un acte que omplint una mica la panxa, una xocolata calenta i una mica de coca, posant la guinda final al pastís.
El viatge de tornada serveix per comentar la reunió i per identificar algunes mares, nens i nenes que poden ser objecte del nostre estudi d'impacte final. Hem anotat els seus noms i els seus telèfons per poder tornar i parlar una estona llarga amb ells.
Al arribar a "casa", cansats, no deixem de repetir i compartir les emocions que ens ha produït aquesta primera presa de contacte, sobretot la segona part del dia. Ens comencem a endinsar en els detalls i comencem a conviure amb una gent que es mostra tal i com és, sense voler aparentar, sense voler destacar, sense voler ser el centre de res.
Deixant la sortida programada per molt aviat, per una mica més tard, degut als problemes que genera la pluja a les carreteres, ens posem en marxa esperant esmorzar pel camí. Només sortir podem veure que els problemes de trànsit els dies de pluja són quelcom comú a les grans capitals, tan sols que a Guate el nivell de polució és inimaginable i no és perquè la velocitat dels cotxes, camions, chicken i altres, superi els 80 km/h.
Amb més o menys trànsit aconseguim posar-nos en marxa i l'esperat esmorzar arriba en forma d'hamburguesa i ou de burguer king auto (en un altre moment parlarem de la dieta de Guate...), així que l'esmorzar el vam gaudir en marxa, esquivant els clots per no tirar-nos el cafè per sobre.
Una mica més tard del previst, arribem a San Juan de Comalapa, on ens esperava el Juventino, company de l'equip de Prodessa i el senyor director de l'escola. Ens trobem amb l'escola pública urbana mixta, en la seva versió "matutina". Les escoles públiques urbanes tenen dos horaris posssibles de classe: alguns nens i nenes van pel matí de 8 a 12 (versió matutina) i altres per la tarda tarda de 13 a 17h (versió vespertina). Sota una pluja incessant el director ens rep i ens mostra la seva gratitud per estar comptant amb l'escola a l'hora d'aplicar el projecte. El projecte de la Reforma s'aplica en aquesta escola en la jornada de tardes i el director mostrava el seu interès per què es pogués aplicar també al matí. És molt curiós veure com els directors i mestres de les escoles arriben quasi a fer "reverències" als "licenciados" de Prodessa en senyal de gratitud, per haver triat la seva escola alhora d'implantar el projecte. Recordem que és un privilegi, per desgràcia, que el projecte s'apliqui en una escola.
Només entrar a la classe el ritus de salutacions entre els alumnes i qualsevol persona aliena a l'escola, tot coordinat al mil·límetre i amb un respecte exemplar. Després de presentacions vàries i breus instruccions sobre com fer la prova, els alumnes es concentren i es posen a fer-la. La mitat de la classe farà la prova de lectura, on s'avaluen diferents estratègies lectores i l'altra meitat, farà la prova de matemàtiques on s'avaluen diferents estràtegies de pensament lògic. Mentre les repartim, no sens escapen els intents d'alguns alumnes per intercanviar-se-les i tenir la mateixa prova que el que està davant o darrere, sort que l'experiència és un grau, ens adonem i redrecem l'assumpte. En mitja hora comencen a entregar les proves finalitzades.
Al acabar, el director s'acomiada de nosaltres, mostrant-se orgullós de la seva escola ensenyant-nos algunes de les plaques i diplomes que han rebut al complir les noces de plata. No s'oblida de nou, de recordar-nos que estaria encantat que el projecte s'apliqués també al grup del matí.
No para de ploure, agafem la pick-up de nou i ens dirigim a San Juan Saquetepéquez. Allà hi ha programada una reunió amb pares per explicar com està funcionant el projecte i compartir experiències respecte els resultats que observen les famílies. Abans d'anar a l'escola, dinar a base de "junk food" de nou.De nou salutacions i rebuda d'honor per part del director i dels professors que implanten el projecte. La sala de la reunió està plena, tot mares i tan sols 3 pares. La gent ha deixat les feines al camp i els seus afers diaris, per poder assistir a la reunió, cosa que reconeixem i agraïm al començar la trobada.
La reunió la condueix el Juventino per un motiu que ens resulta molt interessant, el Juve parla katchikel, la llengua que es parla en aquestes comunitats. Ens emociona molt sentir-lo i veure com, que els hi parlin en la seva llengua és motiu de comunió, els genera confiança i proximitat. Per nosaltres el fet de parlar català i viure també en bilingüisme, ens fa sensibles a aquest fet i ens produeix molta curiositat poder sentir les diferents llengues Mayes. Els companys de Prodessa ho saben i el Juve ens convida en mig de la reunió, a dirigir unes paraules en català als pares i mares; les seves cares al sentir-nos en català i intentar reproduir ells un "benvinguts"...buf...la carn de gallina! Durant la reunió però, malgrat tenir com a llengua materna el katchikel, les mares (amb els seus vestits indígenes regionals) contesten en castellà, espanyol com li diuen aquí. Ja hem comentat en altres moments, la certa vergonya que tenen alguns indígenes a parlar en públic en la seva llengua. Sort que els temps comencen a canviar, i s'intenta des de diverses entitats, promoure entre les noves generacions, la conservació de la cultura maya en la seva totalitat.
Poder observar la reunió és una experiència molt enriquidora. Primer perquè l'aspecte físic de les mares ens xoca: són indígenes amb els seus vestits mayes i encara no estem acostumats a això. Després, perquè no té preu sentir les mares com s'emocionen parlant del seu fill o filla, i expressant lo contentes que estan de que puguin tenir un llibre per llegir, aprendre i que ho comparteixin amb elles. Expressen com alguns fills han canviat actituds i se n'alegren que els continguts de les lectures i les activitats, provoquin aquests canvis. Expliquen com elles no van tenir aquesta educació, moltes no han après mai a llegir i no van poder aprendre coses de la seva cultura ni en la seva llengua. Tot això ens queda lluny encara, ens costa d'assimilar que la veritable realitat aquí és la que estem sentint, però l'educació a zones rurals indígenes de Guatemala ha estat paupèrrima i encara ho és tot i que, per sort, en menys mesura que fa 15 anys.
La reunió va molt bé tot i la vergonya que mostren alguns pares i mares a l'hora de participar. Cap al final, els nens i nenes que estaven presents, també participen explicant què els sembla el projecte. Comenten les lectures que més els agraden i demostren, amb els seus comentaris, que les lectures els estan estimulant. Es mostra un vídeo enregistrat del projecte, on apareixen alguns testimonis de nens, nenes i professors que donen la seva visió. I com passa a tot arreu, no hi ha millor manera d'acabar un acte que omplint una mica la panxa, una xocolata calenta i una mica de coca, posant la guinda final al pastís.El viatge de tornada serveix per comentar la reunió i per identificar algunes mares, nens i nenes que poden ser objecte del nostre estudi d'impacte final. Hem anotat els seus noms i els seus telèfons per poder tornar i parlar una estona llarga amb ells.
Al arribar a "casa", cansats, no deixem de repetir i compartir les emocions que ens ha produït aquesta primera presa de contacte, sobretot la segona part del dia. Ens comencem a endinsar en els detalls i comencem a conviure amb una gent que es mostra tal i com és, sense voler aparentar, sense voler destacar, sense voler ser el centre de res.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada