San Pedro la Laguna i les religions

El clima ens acompanya i tornem al petit moll per pujar-nos en la panga pública que ens porta a San Pedro la Laguna. El viatge és curt i tornem a gaudir, per última vegada d'un trajecte pel llac. San Pedro és potser el municipi més turístic del Llac Atitlán. El dia abans, quan ens decidiem entre anar a San Marcos o a San Pedro, un dels guies del moll ens va voler orientar: "si quieren relax, vayan a San Marcos; si quieren fiesta y drogas, vayan a San Pedro". Aquí hi ha gent que associa a tots els turistes joves amb negocis tèrbols, no era el nostre cas. I sota aquesta premisa, però no pas amb aquesta intenció, ens disposem a passar dues nits a San Pedro.

Arribem en poc més de 20 minuts i al mateix moll ens reben, com de costum, els "cazaturtistas" que ens volen recomanar i acompanyar a algun lloc on dormir. Escarmentats de l'experiència de San Marcos, deixem clar que no pagarem cap propina i que podem trobar lloc tot sols. Aquesta vegada, però, l'home que ha ofert els seus serveis, pertany al INGUAT, el Institut de turisme de Guatemala i ens diu que no cobra als viatjers, sinó que és la seva feina. Veiem dos hostels i ens quedem amb el segon. Està realment bé i la temporada baixa ajuda a no buidar-nos massa les butxaques; és el hostel Pinocchio i de nou comparttim espai amb els omnipresents jueus de viatge, que estan de "fi de mili", és el que hi ha.

Passejant pels carrers i mirant algun mapa, veiem que San Pedro té una estructura urbana curiosa i no pas favorable per moltes coses. A la vora del llac, hi ha uns tres carrers paral·lels al llac plens de bars, botigues, oficines de turisme... Trobem a faltar el mercat, l'estació de busos, els "comedores"... Passats aquests tres carrers en direcció nord, i després de pujar una rampa digna de ser comparada amb el Tourmalet, trobem el que és en poble en sí, on viu la comunitat. Degut a l'orografia del poble, hi ha una total separació entre turistes i habitants. Tan sols alguns viatjers, entre els que per sort ens incloem, descobriran el San Pedro inicial anant a comprar al mercat, volen agafar un chicken bus que els porti a un altre lloc o simplement preguntant-se on està el Parque Central, present a tots els municipis del país.

Tot passejant pel San Pedro originari, ens crida l'atenció un edifici gegant i el més alt del poble. Veiem que a la part de dalt hi ha una mena de cúpula i ens decidim a pujar per tenir unes bones vistes. A mida que ens anem apropant i arribem, sorpesa! No és pas el museu del poble, ni la municipalitat, és la "Iglesia Evangélica Bautista". Alguna vegada hem comentat la presència massiva d'aquests temples pel país i per tot Centre Amèrica però volem reflexionar una mica al respecte...

La crisi decadent de l'esglèsia catòlica no és tan sols propietat d'Espanya ni d'Europa. El catolicisme es devalua amb els anys, a tot arreu on s'instala. Amèrica Llatina en general, ha estat durant anys terra de conreu fèrtil per l'esglèsia catòlica. Per aquestes terres, els missioners van anar penetrant, sovint intentant "arreglar" les autèntiques barbaritats que van fer els amics colonitzadors, tot imposant "sí o sí" el catolicisme als diferents pobles indígenes que anaven trobant. Al llarg dels anys, es va anar reinventant el catolicisme d'Amèrica Llatina i va sorgir la Teologia de l'alliberament, que realment feia esglèsia "des" dels pobles i no "pels" pobles. Va ser en aquest moment on van sorgir les comunitat de base i la religió tocava de peus a terra, es feia present a les comunitats, les persones la vivien de manera propera i qualsevol casa servia per fer una celebració. Els religiosos vivien amb la comunitat i no els calia disfressar-se per fer una missa;  alguns com Oscar Romero, es declaraven quasi comunistes i se sumaven a les revolucions populars; essent per aquests motius assasinats. Queda per sort, alguna herència d'aquest corrent, però l'església catòlica, apostòlica i romana, mai ha vist amb bon ulls la teologia de l'alliberament i s'ha encarregat d'anar-la esborrant tot apartant la gent que la feia possible. Així doncs, gent com Pere Casaldàliga i molts altres, van estar rellevats de les seves comunitats. Alguns com ell, no han abandonat la vida religiosa, però molts altres sí que ho han fet, decebuts amb les estructures vaticanes, optant per viure a les comunitats en les que es deixen la pell. Com diu aquell: "ho sento, però algú ho havia de dir"

Amb tot aquest panorama, i partint de la base que a Guatemala la població indígena representa el 60% aprox. de la població i tenen en principi una cultura espiritual pròpia, és evident que la gent es desencanti, s'aborreixi, i es cansi (amb raó) de que li imposin una religió amb aquesta doble moral judeo-cristiana, on els parlen d'un Déu que estima però també d'un Déu que castiga. I és en moments de feblesa com aquests, que sempre hi ha algú disposat a treure'n partit de la situació, en aquest cas la religió protestant, i més conretament, els evangelistes.

Voltant pel territori de Guatemala, es poden veure centenars d'esglèsies evangèliques arreu, fins i tot al mig de la carretera i als pobles més petits que un es pugui imaginar. Hi ha esglèsies evangèliques separades entre sí per tan sols 200 metres i són construides amb arquitectures ben diverses: grans temples, petites cases, pisos en edificis i fins i tot, com naus industrials. Aquestes esglèsies han aconseguit encandilar mil·lions d'homes i dones que han trobat una alternativa al catolicisme que ja no els convencia.

Hem de ser conscients però, que res és gratuït, res es fa de manera innocent si d'estaments amb poder parlem. Per començar, la procedència de l'esglèsia evangèlica és "made in USA". Àmèrica Llatina per sort, ha anat aconseguint lliurar-se una mica del lastre yanki i ha anat prenent les regnes dels seus pobles, Bolívia n'és un bon exemple. Els EUA s'han anat quedant sense aquest "patio de atrás" que era abans Llatinoamèrica i "tan sols" queden resquicis com Colòmbia i alguns països de Centre Amèrica, on poden fotre cullerada. Davant aquesta imnpossibilitat política, la religió és una bona manera de fer-se present i tenir un cert control. De cara al poble però, mantenen un discurs encoratjador i que suposadament els ajuda en la seva espiritualitat i en qüestions del dia a dia. Per posar un exemple, els que confessen aquesta religió, no poden beure alcohol. Amb els greus problemes d'alcoholisme que pateixen els països llatinoamericans, aquesta mesura ha servit per a que molt homes abandonin la beguda i millorin així, diversos aspectes qüotidians: més respecte a la dona, més responsabilitat envers la feina, menys malversació del sou...amb contraprestacions com aquestes, moltes families han trobat un xic d'aire dins de la seva desestructuració.  A més d'això, les tècniques emprades als cultes afavoreixen la pertinença. Els pastors són gent molt ben adoctrinada,capaços de vendre sorra al desert. El seu discurs és directe però amb respecte, la música, com a estímul, està sempre present. En conjunt, una doctrina esperançadora i compensatòria per a molts.

Conseqüències negatives? Segons el filtre de cadascú, n'hi han de tots els colors. El que si que és cert és que els pobles originaris d'aquestes terres, viuen una pèrdua molt greu de l'espiritualitat indígena que regnava a les seves comunitats. La colonització no els va deixar escapatòria, i les conseqüents esglèsies que han desembarcat tampoc els han deixat aire per poder recuperar la seva cultura espiritual, d'una forma plena i lliure.