diumenge, 31 d’octubre de 2010

Entrevistes a Antigua i Livingston

Ha arribat el moment. Ens llencem a la carretera a fer les primeres entrevistes. El primer destí és Antigua, on entrevisarem a tres nens i nenes de l'escola de La Salle. El segon destí serà Livingston on farem dues entrevistes: una a l'escola Rural Creek Chino i l'altra, a l'escola de La Pista amb una nena de cultura garífuna. Mai hem fet res semblant, sembla que juguem a ser periodistes: càmera professional, trípode, micròfons, enregistradora de veu i altres gadgets propis de la professió.

El motiu de les entrevistes, recollir opinions dels pares i mares de família i dels mateixos nens i nenes, per veure si el programa Kemon Ch'ab'äl ha fet canviar alguna actitud en el seu dia a dia. L'objectiu és ambiciós, massa pretensiós potser i la nostra experiència en fer entrevistes, és nul·la. Sovint dubtem de l'eficiència de la tasca que comencem, així com dels resulats que podem obtenir. El disseny de l'entrevista ha estat acurat, basant-nos en els indicadors de cadascun dels components del programa: lectura, pensament lògic, interculturalitat i bilingüisme, cultura de pau i per últim, equitat de gènere. Hem pensat dues entrevistes diferents, una pels pares i una altra pels nens i nenes. En total, farem quinze entrevistes a nens i nenes, arreu de la geografia guatemalteca, unes a les escoles i d'altres a casa de les famílies ja que l'escola s'ha acabat i els alumnes estan de vacances.

La mostra de l'estudi no ens acaba de convèncer, tenim por que els mestres hagin triat per les entrevistes aquells nens i nenes "perfectes", però aquest és un aspecte en el que no vam poder fotre massa cullerada, i on les estrucures i jerarquies de l'ONG van passar per damunt nostre. Trobem massa agosarat medir l'impacte d'un programa que té uns 1000 destinataris potencials, amb tan sols 15 entrevistes que ni tan sols, estan triades a l'atzar. A mida que anem aprofundint en el funcionament dels processos, ens trobem amb dificultats com aquesta que ens sobrepassen i ens fan questionar la veracitat de tants i tants informes nascuts des de moltes organitzacions que potser, tan sols mostren la cara més amable dels projectes de cooperació.

La nostra col·laboració intentarà extreure allò més sincer i així reflectir-ho al futur informe, sigui quin sigui el destí d'aquest. Malgrat tot, no ens manca il·lusió, creiem en molta part del programa i sortim a la carretera amb molta energia per encarar la recta final de la nostra experiència chapina.

Arribem a l'Antigua on hem quedat amb la primera família a l'escola. Preparem l'escenari de l'entrevista amb aquells nervis propis de la primera vegada de qualsevol cosa. Les cadires ben posades, el lloc de la classe on hi hagi millor il·luminació, el trípode posat i mogut vint vegades i el funcionament de la càmera revisat una i una altra vegada... Ens trobem amb la família i ens saludem. El context és important i cal dir que l'escola de La Salle d'Antigua és una escola totalment privada, on les famílies són de classe alta. Els pares van mudats com si d'una entrevista en directe per Guatevisión es tractés i el nen porta també les millors gales. Al veure'ns a nosatres amb les nostres pintes, suposo que van entendre que de res semblant es tractava. Passem el primer tràngul i acabem contents del resulat. Una bona conversa tant amb els pares com amb el nen, en José Carlos. Els pares ens expliquen com el nen els pregunta molt sobre el conflicte armat intern de Guatemala i ells intentem explicar-ho amb la major objectivitat possible. El nen parla millor que molts polítics d'aquest país i en treiem coses interessants com per exemple el seu pla per no vulnerar els principals drets dels nens:

" De grande me gustaría algún día hacer algún proyecto. Por ejemplo que los niños trabajen por educación y alimento. Por ejemplo trabajar 5 horas, a la escuela otras 5 horas y se les da los tres tiempos de comida y duermen bien. Eso igual afectaría poco a la empresa pero casi nada y tampoco afectaría a los niños. La producción bajaría pero eso menos grave que el cumplimiento de los derechos del niño"

La segona entrevista és a casa de la Luisa, el pare ens ve a buscar al hostel i ens obre casa seva molt amablement, el menjador dels diumenges servirà com espai per l'acte. El guió del vestuari es repeteix, ella amb els seus millors vestits i nosaltres de nou, amb els nostres, ni els millors ni els pitjors, simplement, els que aquí tenim. Parlem una estona i ens fem unes fotos de record de l'esdeveniment per la família.

Per acabar les entrevistes de l'Antigua, arriba la tercera, amb la Mariana i la seva mare. Una agradable conversa va fent fruir pensaments i opinions sobre els canvis que s'han vist en la nena i com el programa li ha tocat d'una manera o una altra. Ens sobta la facilitat amb la que hem pogut conversar amb les tres famílies i de seguida ens posem en context: les primeres entrevistes han anat acompanyades d'un entorn social i econòmic favorable i això per desgràcia, augmenta la facilitat d'expressió i afavoreix converses fluides.

Canviem d'escenari i ens trobem a Livignston on ens trobem amb l'Imver. Creiem que serà l'unica entrevista amb un nen d'aquells que nosaltres vam insistir en entrevistar. Un nen que, a priori, no li va interessar el programa i que no ha mostrat massa interès en el llibre i els tallers de reflexió sobre les lectures. Ens interessa saber el perquè d'aquest suposat desinterès. Parlant amb la mare entrem situació, ens deixa clares les dificultats que té per seguir els aprenentatges de l'escola. El nen ens corrobora allò que ens havien dit: no l'interessa el programa ni els llibres, no l'interessa l'escola en general. Els "perquès" que l'Imver ens dóna, afirmen la diversitat que trobem a qualsevol escola. L'Imber no li veu una utilitat al que li mostren a l'escola, li costa molt seguir el ritme i la manca d'atenció personalitzada li fa abandonar la carrera. A ell li agrada anar amb el seu pare a pescar camarons, se li dóna bé, se sent útil i realitzat, en un futur vol tenir una barca per pescar camarons. Ens ho explica sense ambigüetats. És molt conscient de les seves limitacions i ens comenta que al llibre del programa hi ha massa exercicis, que no li agrada fer-los tots. Ens comenta que si li agraden els tallers de reflexió on s'han incorporat dinàmiques de grup. I tot i tenir fama de no llegir les lectures, ens explica que li agrada una lectura on es parla de l'esperit de treball de les formigues; esperit de treball, allò que a ell no li falta. 

Davant d'aquesta postura raonada, argumentada i convincent, no tenim res a dir, és més, inclús el defensem. Les escoles desafortunadament no estan preparades per atendre la diversitat que troben en els alumnes. A l'Imver li costen els aprenentatges, és una nen que a casa nostra li posaríem una d'aquestes desgraciades etiquetes i diriem que té necessitats educatives especials. El que l'Imver es troba a classe és una mestra que els fa obrir el llibre i els diu quina lectura han de llegir, mentre la mestra fa les seves coses, o bé marxa de la classe a reunir-se amb les altres mestres per fer papers. Es troba una escola on l'hora de pati s'allarga eternament per qualsevol motiu. Es troba amb un entorn on ningú li pregunta si va entenent les coses o si necessita ajuda per fer quelcom.
Amb aquest panorama, què pretenem? Qui és la mestra per dir-nos que el nen passa de tot i no es porta bé a classe?, qui som nosaltres per dir-li que ha de llegir el llibre de torn perquè el contingut de les lectures és molt interessant? No li podem retreure gaire, i fins i tot comentem amb la mestra que aquell nen és un tros de pa, simplement així, li és impossible seguir el ritme. Per desgràcia és molt difícil aspirar a que s'atenguin les seves necessitats a classe, per tant, l'única cosa que podem fer, potser mal vista, és animar-lo a que persegueixi el seu somni, això sí, acabant la primària per poder dur bé els números del seu negoci, que sigui molt treballador i aconsegueixi pescar quilos i quilos de camarons. No ens podem estar, però, de donar-li el modest consell de que intenti aprendre bé a llegir per a que sàpiga negociar les seves vendes i per a què sàpiga llegir futurs contractes amb distribuidors de camarons.

La següent entrevista és amb la Susset, una nena garífuna, la cultura predominant a Livingston i sovint oblidada al país pel fet de no ser una cultura maya. Arriba tard, respectant els ritmes del Carib i arriba amb la seva mare en bici. La Susset parla la llengua garífuna i, com marca la nefasta política guatemalteca, la seva mestra no parla aquest idioma ni cap idioma maya dels que té representats a classe. El llibre li agrada molt, li ha servit per motivar-la més en la lectura i per encoratjar-la a denunciar la marginació que pateixen les nenes garífunas de la classe.


“Cuando la seño dice que hagan grupos, ellos no me quieren ahí, ni a mis dos compañeros garífunas. Ellos nos echan de ahí, pero nosotras tres vamos en nuestro grupo. No nos quieren porque somos morenas, ellos no nos quieren a nosotras ahí. Nosotras le decimos a la seño y la seño dice que hagamos nuestro grupo. Nosotras lo hacemos separados. Nosotros no les decimos nada a ellos, mejor que se quede así para no buscar problemas. Eso lo miro mal, por que ellos nos deberían querer también a nostras, no solo así como a su idioma de ellos, no solo así, también a nosotros. Yo prefiero estar con todos. Hay veces que yo lo hago solita, así cuando ellos no me quieren.” 
La Susset és feliç, riallera a més no poder, les seves dents blanques ressalten amb la seva pell negra com el carbó. És un gust parlar amb ella, ens transmet una sensació de pau gens pròpia d'una nena de 12 anys que ha de batallar dia a dia amb situacions desagradables. La seva extrema tranquilitat es demostra quan ens diu que no sap quant temps es triga de l'escola a casa seva. Ens diu que la mare sempre li diu que hi ha un minut, però ella ens confesa que no entén d'això! No li preocupa el més mínim. Ens diu que cada dia surt de casa a les 6:30 del matí i que l'escola comença a les 7:00, ens prenen la llibertat de dir-li que, si és així, vol dir que de casa seva fins l'escola es triga mitja hora en arribar, és una resta, com la que tan domina pels quetzals. Ens ho agraeix amb un del seus somriures: "Ahora ya lo entiendo" 




Sortim animats i contents de la feina feta, potser no respon a les espectatives de l'estudi que ens han encomanat, però tan se val. Totes les paraules escoltades, tot i que no tinguessin relació amb el programa, ens ajuden a entendre una mica millor la realitat d'aquest desastrós sistema educatiu vist des dels raonament de nens i nenes d'onze i dotze anys, Garífunas, Quekchís i Kaqchikels.

divendres, 22 d’octubre de 2010

Preus a Guatemala

Mica en mica s'omple la pica, i els gastos van augmentant a mida que avança el temps fora de casa. Des de la nostra terra ens imaginavam una Guatemala molt més econòmica, però el macro desenvolupament capitalista ha fet d'aquest, un país que mira molt als Estats i copia models dubtosos de creixement global. Això sí, no tè res a veure Ciudad de Guatemala amb les poblacions rurals, però ja veureu que el preu del menjar és elevadissim, fins i tot als mercats! En canvi el transport, amb unes mesures de seguretat nefastes, segueix sent el més econòmic.

Aquí van quatre dades rellevants dels preus a Guatemala a l'Octubre de 2010:

Trajecte en "chickenbus": varia en funció del destí, un dels més cars és de Ciutat de Guate a l'Antigua 1$/30min 

Hostel (habitació doble): 6-20$

Hostel (dormitori): 3-8$ per persona

Ampolla d'aigua petita: 0`6-1'25$

Té fred petit: 1$

Cafè negre: 1-1'5$

Cervesa nacional petita: 1-2'5$

Cervesa nacional litro: 2'5-3'5$

Liquado natural amb aigua: 1'5-2'5$

Alvocat: 0'15-0'8$ la peça

Tomàquets 1kg: 1'5$ (malgrat aquí es mesura en lliures i mans, hem fet la conversió!)

Dotzena d'ous: 1'5-1'8$

Litro de llet: 1-1'5$

Plat típic guatemalteco: 2-4$ ("frijol molido, huevo revuelto, queso crema, cafe y tortillas")

Pizza (per a 2 persones): 10-15$

Plat de pasta amb beguda: 4-6$ (en un "fast food")

Paquet de tabac nacional: 1'5$

Paquet de tabac d'importació: 1'8$

Malgrat els preus que adjuntem estiguin en dòlars, a Guatemala la moneda és el quetzal, i durant l'Octubre de 2010 el canvi estava a 1$=8 quetzals i 1€= 1'4$.

A Guatemala, a diferència d'altres països de Centre Amèrica, no és fàcil pagar amb dòlars a peu de carrer. Això si, els anuncis de vivendes de luxe i en condominis "protegits" s'anuncien arreu a preus d'escàndol i no es poden llogar o comprar en moneda nacional.

diumenge, 17 d’octubre de 2010

Més de 2000!!!

Sense les vostres visites aquest blog no tindria gaire sentit....de nou, mil gràcies per seguir estant a l'altra banda i des d'arreu!!! 
Us deixem el registre de visites, així podeu veure les sorpreses que ens emportem veient els llocs des d'on ens llegiu! 


dimarts, 5 d’octubre de 2010

Livingston, Sololà i els pobles originaris

Vint-i-cinc són els idiomes que es diputen els 14 milions d'habitants de Guatemala. Tres són els pobles originaris: Mayes, Garífunes i Xinques. I un només era l'idioma oficial abans dels acords de pau de 1996, l'espanyol. Sota un colonialisme arrassador, la complexitat cultural va ser apartada de l'agenda política durant uns quants segles, éssent només possible l'idioma i els costums del regne al que devien retre tributs. Catorze anys són els que han passat des de la signatura de pau, signatura sota la que es donen les continues repressions als líders que sorgeixen des dels pobles originaris. La paraula complexitat no abasta a la realitat que es viu a Guatemala on, més enllà de la llibertat cultural, l'estat no assegura les qüestions bàsiques a la població que viu fora dels ghettos, on es concentra la població asquerosament milionaria. El nostre concepte de classes socioeconòmiques aquí, com en tota Sud Amèrica, perd el sentit. Malgrat hagin molts altres temes també de suma importància, ens concentrarem en la diversitat cultural que hem viscut en els darrers dies. I seguint amb la lògica dels números, en aquestes dues darreres setmanes hem estat en quatre poblacions diferents fora de la capital, i quatre han estat les cultures amb les que hem pogut compartir.

Des dels Garifunes a Livingston, els Mams de Comitancillo, els K'iche's de Chichicastenango, fins els Kaqchikel de Sololà, parant dos dies a la capital per participar atònits al seminari "Pueblos originarios: educación y territorio". Dues setmanes intenses, que han accelerat la sensació de contrarietat que ens presenta la realitat d'aquest país.

Puerto Barrios va ser el punt de partida cap a Livingston. Mitja hora de barca per l'Atlàntic i arribàvem a la terra que va acollir els expulsats de l'illa de San Vicente, el primer assentament dels esclaus africans que accidentalment (pel naufragi de dos vaixells espanyols que els duien cap al "nou món") van quedar atrapats, fins que els britànics els van expulsar uns segles més tard. Els caribenys originaris de l'illa van acollir els esclaus, fruit de la seva convivència i mestissatge, l'ètnia Garifuna va cobrar vida. Després de l'explusió que van patir per part dels britànics, el poble es va deplaçar cap a part de la costa de Guatemala, Honduras, Belice i a algunes ciutats del Estats Units. 

Amb un idioma propi i un color de pell molt caracteristic, ens rebia el taxista de Livingston, doble del mític Bob Marley en els seus millors anys. La calma pròpia del Carib ens va acompanyar durant la nostra estada, i és que amb 34 graus i humitat extrema, ni els més bons es presten a atendre quatre hores de classe sota una xapa de zinc. Els patis s'allarguen i el temps cobra un altre sentit. Ja al hotel, on teòricament dormiem, una familia garifuna va compartir la música i la seva festa amb tota la comunitat. No era pas una festa oberta, però tots vam patir les conseqüències; i és que celebraven un enterrament a la seva manera i ni el beure, ni la música podia faltar, malgrat nosaltres haguéssim de fer 8h de nou per arribar a la capital. I és que la mort per aquests pobles no té el sentit de pèrdua occidental, la trascendència és més rica i tant els rituals de celebració com els espais sagrats, res tenen en comú amb els nostres tètrics cementiris.

L'experiència de Livingston ens servia per integrar-nos al seminari del pobles originaris amb més bagatge sobre la multiculturalitat del país. Un seminari en el que participava la Fundació Rigoberta Menchú, Prodessa i altres entitants i on en múltiples ponències se'ns parlava de la "descolonització" que a hores d'ara, encara lluiten per aconseguir, intentant fugir de l'occidentalització que ha apartat la cultura originària de les escoles, fins i tot en aules on els mestres són indígenes. I és que duen a sobre una llosa que històricament no els ha deixat ser forts com a poble i reivindicar obertament, dins un clima de pau, els seus drets. En resum, res és fàcil d'entendre, i més éssent de fora, però molt camí els queda als pobles originaris per poder plantejar una descentralització de les competències educatives, i ser els pobles originaris i majoritaris (doncs són els 60% de la població) els orientadors del seu propi destí.

Des dels acords de pau, alguns avenços a nivell "polític" s'han permès. És el cas de Sololà o Chichicastenango, entre d'altres municipalitats, on coexisteixen dos sistemes legislatius. Per una banda l'esglèsia catòlica i el govern designen sacerdots i funcionaris; i per l'altra, són els indígenes els que trien els seus representants i guíes espirituals, que incideixen en les qüestions de la població indigena. Una coexistencia que permet als indigenes tenir una certa organització mentre no facin molt soroll i no atemptin contra els objectius del govern central. Si es creua la invisible línia, malgrat sigui amb bones paraules i manifestacions pacífiques, tornen els desapareguts, els segrets i les tortures. I és que el govern, és fill de les trasnacionals, la corrupció, l'extorsió i el narcotràfic, i si no ho fos, apostaria per l'educació, entre moltes altres coses, com a arma contra la violència que pateix el seu poble. Però els mandataris que es succeeixen no tenen polítiques a llarg plaç, ni tan sols tenen conviccions polítiques, sinó que busquen més poder per a les seves empreses, ja sigui l'empresa que controla tot el ciment del país, o bé la que controla tot el pollastre, o la del sucre o la de... Qui té diners, es presenta a les eleccions malgrat no tingui un programa, i el sèquit va canviant de partit segons qui les guanya, deixant així a la població molt a la deriva.

Aquests dies hem sentit d'aprop la contradicció a la que està sotmesa el poble. Al seminari coneixíem a representants de la Fundació Kaqchikel, que plateja una bona iniciativa per la millora de l'educació intercultural. Amb ajuda internacional, han aconseguit implantar en una escola de Sololà,  tota una metodologia pròpia, refent el curriculum educatiu des de la visió maya. Un projecte magnífic i encoratjador que permet als nens sentir l'escola part de la seva vida, evita l'absentisme i fa que molts pares veguin la importància de l'escola i animin els seus fills a seguir estudiant (quelcom molt complicat, ja que els fills al camp són mans per treballar). Més enllà de lleis i paraules, veiem aquesta com una proposta factible i viable, incidint en l'arrel, fent que l'analfabetisme disminueixi gradualment al país.

Quatre dies després de conéixer aquest projecte, vam assistir a un festival cultural al mateix poble, Sololà. Aquest es celebrava en protesta per la tortura i assassinat d'en Lisandro Guarcax, un noi indígena Kaqchikel, que treballava al servei de la comunitat, i sobretot dels més joves com a mestre, director d'una escola, animador d'un grup de teatre indígena i veu d'una ràdio comunitària. Un jove que des del treball en valors, lluitava pels canvis, deia les coses tal i com eren, i denunciava les diferències envers els indígenes. Un jove que va ser torturat i assessinat per lluitar pel bé comunitari. Algú que havia estat privilegiat en la seva formació i des de l'educació volia moure al seu poble, va agrupar als joves i gràcies al recolçament de l'ajuda internacional, els motivava i feia que la comunitat estés viva. Un jove que va fer que fins i tot l'embaixador de Noruega a Guatemala, recolzés l'acte i denunciés la manca de llibertat en un país que suposadament viu en pau. Aquest és un dels molts casos que diàriament es donen, aquí els que serien els nostres amics, la nostra familia tenen algun desaparegut proper, algú extorsionat, algú que avui ja no hi és per manca de llibertat.