Livingston, Sololà i els pobles originaris

Vint-i-cinc són els idiomes que es diputen els 14 milions d'habitants de Guatemala. Tres són els pobles originaris: Mayes, Garífunes i Xinques. I un només era l'idioma oficial abans dels acords de pau de 1996, l'espanyol. Sota un colonialisme arrassador, la complexitat cultural va ser apartada de l'agenda política durant uns quants segles, éssent només possible l'idioma i els costums del regne al que devien retre tributs. Catorze anys són els que han passat des de la signatura de pau, signatura sota la que es donen les continues repressions als líders que sorgeixen des dels pobles originaris. La paraula complexitat no abasta a la realitat que es viu a Guatemala on, més enllà de la llibertat cultural, l'estat no assegura les qüestions bàsiques a la població que viu fora dels ghettos, on es concentra la població asquerosament milionaria. El nostre concepte de classes socioeconòmiques aquí, com en tota Sud Amèrica, perd el sentit. Malgrat hagin molts altres temes també de suma importància, ens concentrarem en la diversitat cultural que hem viscut en els darrers dies. I seguint amb la lògica dels números, en aquestes dues darreres setmanes hem estat en quatre poblacions diferents fora de la capital, i quatre han estat les cultures amb les que hem pogut compartir.

Des dels Garifunes a Livingston, els Mams de Comitancillo, els K'iche's de Chichicastenango, fins els Kaqchikel de Sololà, parant dos dies a la capital per participar atònits al seminari "Pueblos originarios: educación y territorio". Dues setmanes intenses, que han accelerat la sensació de contrarietat que ens presenta la realitat d'aquest país.

Puerto Barrios va ser el punt de partida cap a Livingston. Mitja hora de barca per l'Atlàntic i arribàvem a la terra que va acollir els expulsats de l'illa de San Vicente, el primer assentament dels esclaus africans que accidentalment (pel naufragi de dos vaixells espanyols que els duien cap al "nou món") van quedar atrapats, fins que els britànics els van expulsar uns segles més tard. Els caribenys originaris de l'illa van acollir els esclaus, fruit de la seva convivència i mestissatge, l'ètnia Garifuna va cobrar vida. Després de l'explusió que van patir per part dels britànics, el poble es va deplaçar cap a part de la costa de Guatemala, Honduras, Belice i a algunes ciutats del Estats Units. 

Amb un idioma propi i un color de pell molt caracteristic, ens rebia el taxista de Livingston, doble del mític Bob Marley en els seus millors anys. La calma pròpia del Carib ens va acompanyar durant la nostra estada, i és que amb 34 graus i humitat extrema, ni els més bons es presten a atendre quatre hores de classe sota una xapa de zinc. Els patis s'allarguen i el temps cobra un altre sentit. Ja al hotel, on teòricament dormiem, una familia garifuna va compartir la música i la seva festa amb tota la comunitat. No era pas una festa oberta, però tots vam patir les conseqüències; i és que celebraven un enterrament a la seva manera i ni el beure, ni la música podia faltar, malgrat nosaltres haguéssim de fer 8h de nou per arribar a la capital. I és que la mort per aquests pobles no té el sentit de pèrdua occidental, la trascendència és més rica i tant els rituals de celebració com els espais sagrats, res tenen en comú amb els nostres tètrics cementiris.

L'experiència de Livingston ens servia per integrar-nos al seminari del pobles originaris amb més bagatge sobre la multiculturalitat del país. Un seminari en el que participava la Fundació Rigoberta Menchú, Prodessa i altres entitants i on en múltiples ponències se'ns parlava de la "descolonització" que a hores d'ara, encara lluiten per aconseguir, intentant fugir de l'occidentalització que ha apartat la cultura originària de les escoles, fins i tot en aules on els mestres són indígenes. I és que duen a sobre una llosa que històricament no els ha deixat ser forts com a poble i reivindicar obertament, dins un clima de pau, els seus drets. En resum, res és fàcil d'entendre, i més éssent de fora, però molt camí els queda als pobles originaris per poder plantejar una descentralització de les competències educatives, i ser els pobles originaris i majoritaris (doncs són els 60% de la població) els orientadors del seu propi destí.

Des dels acords de pau, alguns avenços a nivell "polític" s'han permès. És el cas de Sololà o Chichicastenango, entre d'altres municipalitats, on coexisteixen dos sistemes legislatius. Per una banda l'esglèsia catòlica i el govern designen sacerdots i funcionaris; i per l'altra, són els indígenes els que trien els seus representants i guíes espirituals, que incideixen en les qüestions de la població indigena. Una coexistencia que permet als indigenes tenir una certa organització mentre no facin molt soroll i no atemptin contra els objectius del govern central. Si es creua la invisible línia, malgrat sigui amb bones paraules i manifestacions pacífiques, tornen els desapareguts, els segrets i les tortures. I és que el govern, és fill de les trasnacionals, la corrupció, l'extorsió i el narcotràfic, i si no ho fos, apostaria per l'educació, entre moltes altres coses, com a arma contra la violència que pateix el seu poble. Però els mandataris que es succeeixen no tenen polítiques a llarg plaç, ni tan sols tenen conviccions polítiques, sinó que busquen més poder per a les seves empreses, ja sigui l'empresa que controla tot el ciment del país, o bé la que controla tot el pollastre, o la del sucre o la de... Qui té diners, es presenta a les eleccions malgrat no tingui un programa, i el sèquit va canviant de partit segons qui les guanya, deixant així a la població molt a la deriva.

Aquests dies hem sentit d'aprop la contradicció a la que està sotmesa el poble. Al seminari coneixíem a representants de la Fundació Kaqchikel, que plateja una bona iniciativa per la millora de l'educació intercultural. Amb ajuda internacional, han aconseguit implantar en una escola de Sololà,  tota una metodologia pròpia, refent el curriculum educatiu des de la visió maya. Un projecte magnífic i encoratjador que permet als nens sentir l'escola part de la seva vida, evita l'absentisme i fa que molts pares veguin la importància de l'escola i animin els seus fills a seguir estudiant (quelcom molt complicat, ja que els fills al camp són mans per treballar). Més enllà de lleis i paraules, veiem aquesta com una proposta factible i viable, incidint en l'arrel, fent que l'analfabetisme disminueixi gradualment al país.

Quatre dies després de conéixer aquest projecte, vam assistir a un festival cultural al mateix poble, Sololà. Aquest es celebrava en protesta per la tortura i assassinat d'en Lisandro Guarcax, un noi indígena Kaqchikel, que treballava al servei de la comunitat, i sobretot dels més joves com a mestre, director d'una escola, animador d'un grup de teatre indígena i veu d'una ràdio comunitària. Un jove que des del treball en valors, lluitava pels canvis, deia les coses tal i com eren, i denunciava les diferències envers els indígenes. Un jove que va ser torturat i assessinat per lluitar pel bé comunitari. Algú que havia estat privilegiat en la seva formació i des de l'educació volia moure al seu poble, va agrupar als joves i gràcies al recolçament de l'ajuda internacional, els motivava i feia que la comunitat estés viva. Un jove que va fer que fins i tot l'embaixador de Noruega a Guatemala, recolzés l'acte i denunciés la manca de llibertat en un país que suposadament viu en pau. Aquest és un dels molts casos que diàriament es donen, aquí els que serien els nostres amics, la nostra familia tenen algun desaparegut proper, algú extorsionat, algú que avui ja no hi és per manca de llibertat.

Comentaris

  1. Happy saantoo tooo yoooou! Happy santo tooo yooou!

    Ring Riiingg! Hora de comeer! Se acabaron los panqueques de frijoles q llega una gran creppe de NUTELLAA! Para q te acuerdes dl otro lado del charco, que, aunque lejos… Aún existe! :)

    Le rogamos a la Sra. Pili Iglesias que disfrute de el día de su santo como unas mini vacaciones, así que… deje el trabajo ya… y váyase al gimnasio y disfrute de algún que otro caprichito! Que ya queda menos para volver y acá, en su pueblo, se la espera con candelitas!

    En su honor le informamos que los familiares comerán una crepe de nutella cada uno, así como usted tendría que hacer! :)


    Un abrazo de parte de todos y..
    ¡¡que te estiren las orejas de nuestra parte!! (¡ah! No! ¡que eso es para el cumple…! ) jejeje


    P.D: Rogamos se abstengan de aburridas reuniones y que no las retransmitan por Skipe!! Jajaja
    También les aconsejamos a los destinatarios que ¡¡¡CUIDAAAAAAAAAAAUUUUU!!!


    Un Peto, desde el otro lado dl charco!

    ResponElimina
  2. Un cop més les contradiccions socials, dels polítics...de la vida... en les trobem als nostres nassos, sense gaires posibilitats més a fer... tan sols, començant pel canvi que podem donar al nostre entorn vital
    una abraçada per tots dos
    Ramon

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada