dijous, 25 de novembre de 2010

Barriletes i colors per Tots Sants

Canyes, molts rotllos de celo, quilòmetres de paper de seda, cordes, molta destresa i imaginació és el que cal per construir els enormes "barriletes" (els nostres estels) del dia de Tots Sants, a Santiago Sacatépequez i Sumpango. La tradicció es remunta anys enrera, segons els ancestres mayes, els barriletes servien per establir comunicació amb els difunts. Expliquen que, contra més alts s'elevin millor els hi arribarà el missatge que volem transmetre. També comenten que és una manera de guiar els esperits del més enllà a la terra, i baixin així, a compartir el dia de difunts prop dels seus familiars.

El sincretisme a Guatemala està present arreu, tradicions mayes es barregen amb rituals catòlics introduits amb la colonització; un exemple és la celebració de Tots Sants. Els dies dedicats als difunts coincideixen amb els del catolicisme però amb matisos: el dia 31 està reservat pels nens difunts, el dia 1 pels adults i el dia 2 de novembre es dedica a tots els difunts. Durant aquests dies es munten a les cases petits altars amb flors, fotografies i menjar per rebre als familiars difunts; es preparen plats especials i es va al cementiri a compartir-los amb ells, tradicionalment es cuina el "fiambre" (un plat ple d'embotits, olives i amanida) La música tampoc falta, al poble de Todos Santos Cuchumatán les marimbes (instrument nacional de Guatemala) es desplacen als cementiris, els familiars menjen, ballen i fins i tot canten les cançons preferides dels difunts.

En res s'assembla al nostre dia del difunts. Amb barriletes o sense, els cementiris de Guatemala són una gran festa aquell dia, un punt de connexió molt especial entre dos plans de l'univers. Colors, música, flors, menjar, beure, espelmes, converses...tot per estar un xic més aprop dels que han passat a estar en un altre pla de la vida. Segons la cosmovisió maya, l'origen del món reflexa la concepció cíclica del temps, parteixen de la idea que el món va ser creat pels déus com a hàbitat de l'ésser humà; l'home maya està entrellaçat amb el temps. Conforme passa el temps i la mort s'apropa, l'ésser es fusiona amb l'eternitat. La mort maya no significa la fi d'una vida, és un cicle més dins de l'univers, és un llarg recorregut dins el viatge etern. Res s'acaba amb la mort, és una transformació, un canvi de lloc; i és possible que aquest lloc es trobi en aquest mateix món, on pot que ens retrobem amb els difunts, però en un temps, en un pla, diferent.

Dins aquesta lògica, prenen sentit les celebracions als cementiris i els tons que els engalanen, éssent aquests espais una explosió de colors, mantenint vius i alegres el records dels avantpassats. La tradició maya s'allunya molt d'una pel·lícula en blanc i negre; només cal fer un cop d'ull a les vestimentes tradicionals o als centres de flors que es realitzen en els rituals, indicant la sortida del sol i els paral·lelismes d'aquesta amb la seva espiritualitat. Així doncs en l'inici d'un nou cicle, iniciat amb la mort, els colors no poden faltar: el color blanc es reserva per enterrar els pares, significa puresa; les mares s'enterren sota el color turquesa, significa protecció; els nens sota el blau cel, les nenes en rosa; i els avis sota el groc que simbolitza la protecció de l'avi sol sobre la humanitat.

Cap al migdia s'enlairen els barriletes més grans a Santiago, és el punt àlgid d'una festa que s'allarga fins a altes hores de la matinada. Gent i més gent, s'acosta encuriosida. Aquesta gran tradició que ha fet situar en el mapa a molts chapins, el poble de Santiago. El folklore i l'espiritualitat es barregen, fins i tot el temps acompanya, fa sol. La boira i la pluja es reserva pels nostres dies de Tots Sants, on la cultura de la mort no ha fet un pas enllà: la fredor del formigó s'apodera de tots, i ni tan sols les pinzellades de les flors cobren sentit en aquella trista quadrícula.

Per a nosaltres viatjar implica submergir-se en un procés d'aprenentatge a marxes forçades: a cop d'avió apareixen noves cultures, nous idiomes, nous amics, noves maneres d'entendre la vida... noves respostes, noves preguntes. Però no es tracta d'un documental, el "pause" no existeix. I cal pair-ho tot plegat mentre, a casa nostra el pas del temps també fa de les seves. Si, les noves tecnologies diuen que apropen a la gent, però hi ha moments en els que a un li agradaria colar-se per la càmara del pc i de nou ser-hi present. Aquesta experiència, molt al nostre pesar, ha estat marcada per la pèrdua de dos persones molt estimades. Com dirien els ancestres mayes, han passat a formar part d'un altre pla de la realitat. Malgrat la pèrdua sigui molt dura, se'ns dubte, el pla en el que estan és aprop i continuaran éssent propers mentre els recordem i somriguem amb ells. Amb barriletes o sense, la distància s'escurça en fer-los presents. De nou, gràcies pel camí recorregut plegats.

dimecres, 10 de novembre de 2010

Ixcán, Santa María Tzejá i Campur, una altra Guatemala.

10a.m. quedem amb el Juventino per marxar cap a Ixcán, estem encuriosits, creiem que veurem un panorama molt diferent però encara no ens el podem imaginar. 16p.m. recollim al Sebastián a casa seva, viu a mig camí, per una vegada no caldrà que faci el llarg trajecte fins a la capital per a treballar. 18p.m els companys ens alerten que comença el camí de terra, es fa fosc i el camí no és gens agradable: quilòmetres i quilòmetres de camí de terra enmig del no res, vegetació i més vegetació. De sobte ens sorprenen entre la negror molts ulls neguitosos, el soroll del cotxe els ha avivat. Miren cap al cotxe, no ens veuen, els vidres tintats agreugen la llunyania i la inseguretat pel que està afora. Només arribem a veure sacs, molts sacs i molta gent de curta edat apilada al costat del camí; cardamomo ens diuen els companys. La fredor ens ronda el cos, aquestes persones esperen el camió que amb fortuna els donarà uns quants quetzals per tot un dia de feina. El cardamomo ha pujat de preu, ara són 7 quetzals la lliura, però ells poc veuran. Els circuits són uns altres, ells només són les mans, altres seran els que es lucrin amb la seva venda en el mercat del perfum i el cafè. Quilòmetres i quilòmetres de terra i de nou més ulls neguitosos i més sacs. Més enllà ens trobarem l'esperat camió; ronden les 20h, negra nit enmig del no res. Seguint endavant apareixen unes llums, Ixcán preguntem?-"No encara no"- i de cop, una frenada en sec, uns joves han llençat un tronc al mig del camí. Un impost revolucionari on la llei no arriba, buscavides en mig d'una altra Guatemala.

Per fi, arribem a Ixcán, una arribada més desitjada que asaborida, ens trobem amb la duresa de la nit en una ciutat d'ambient tens i enrarit. La proximitat a Mèxic fa dubtosa l'economia d'alguns habitants.Volem descansar, pair el viatge però ens trobem amb un hotel i una cantina que ni l'Almodóvar hagués imaginat per un dels seus crus films dels 80. Cambreres de mirada submissa, una clientela rotundament masculina, i de cop i volta una presència femenina i extrangera, els incomodem...i la incomoditat és tal, que se'ns ofereix un reservat per a sopar lluny dels tractes de dubtosa reputació. Al matí següent fem l'entrevista a l'escola i comprovem com l'església evangèlica ha sabut aprofitar el buit en el mercat religiós, és la llum per a part de la població, una població abduïda que s'autocritiquen "mundanos" en la seva vida d'abans de vincular-se a l'església. Finalitzada l'entrevista ens tornem a endinsar en els camins de terra, dues hores més però aquest cop l'arribada ens depara sorpreses.

Santa María Tzejá serà el nostre destí, doña Juana, la directora del bàsic, ens obrirà casa seva. Amb ella dinarem, soparem i sobretot riurem i compartirem. Casa seva és, com diuen aquí, "un relajo de paz" en contacte permanent amb la natura. Santa María és una comunitat que fa dos mesos que té servei d'electricitat, una comunitat organitzada que ha sabut moure's per muntar l'institut i la biblioteca; una comunitat que va dir "no" a antenes de telefonia mòbil que pretenien millorar el senyal vulnerant totes les mesures de seguretat. Una comunitat on l'urbanisme agressiu no existeix, les vivendes estan conformades per petites casetes de fusta que allotjen diferents usos: la cuina, els dormitoris i l'estudi; la resta pren lloc a l'aire lliure. Sota porxos de palma s'estén la roba, es descansa a les hamaques o es dina al costat de l'arbre que ens donarà la fruita del postre...i el millor, sota un mantell d'estels i amb granotes de companyes, transcorre la dutxa.

.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
.
Santa María sens dubte, és un lloc on ens haguessim quedat, perquè era en un lloc així on ens imaginavem anar al dir adéu i pujar a l'avió. Afortunadament després de molt voltar per Guatemala, hem pogut descobrir un raconet on hi ha gent que s'ha organitzat per fer una molt bona feina i que segurament es mereixen més recolçament del que tenen. Són una comunitat que estan aconseguint evolucionar i desenvolupar-se a la seva manera, sense que l'occidentalisme ni les imposicions de la cooperació els absorbeixi. 213 families que conviviuen i col·laboren de tu a tu, sense viure amagades darrere de quilòmetres i quilòmetres de tàpia com es viu a la desconfiada capital. Són families que no disten tant de l'enrarit Ixcán i per això, han de fer molts esforços per a què els seus joves varons no es vegin atrets pel diner ràpid i obscur.

A Santa María ens han obert casa seva sense dubtar-ho, només ens resta dir gràcies de nou! Després de la nostra curta estada, enyorant un temps inexistent, reprenem a les 4h de la matinada el camí de terra. Doña Juana, la seva filla i el petit, surten cap a la capital, la resta de la familia ja està allí fent les visites anuals als metges. L'acostem fins a la carretera, per acollir-nos no li va importar endarrerir la seva sortida amb la resta de la tropa. En deixar-los, nosaltres seguim, darrera parada Campur.

El rellotge del cos sona, el malestar de cervicals s'agreuja, portem acumulats ja massa quilòmetres per pistes de terra, on les frenades contínues, les pedres inesperades i els camions sorgeixen com si res. Tenim encara un dia de descans fins a la propera entrevista a Campur i decidim donar-li un petit homenatge al cos en una de les meravelles del país: Semuc Champey, on diuen que es refugien els déus, on el riu fa de les seves amb la terra i ens deixa uns pous d'aigua brutals i ideals pel tràfec que porta el nostre cos acumulat. 

Amb les piles carregades de nou a la pista, arriba l'única entrevista en la que necessitem traductor, en Sebastián ens ajudarà a comunicar-nos. A Campur la població és majoritariament monolingüe, parlen Q’eqchi’. Possiblement aquesta és l'entrevista més complexa, l'entorn ens transporta de ple a una altra realitat. Un marrec ens indica el camí: una escletxa de menys d'un metre i muntanya amunt entre plantacions de blat de moro. Aquest és el "carrer" que porta a la residència familiar. Ens reb la mare des de la distància, la trobem assentada al llit. Inevitablement els nostres ulls es fan grans als comprovar que aquést i dos més petits, són l'únic mobiliari del que disposa la caseta. Aquí és on tot trasncorre després del llarg jornal, on no hi ha distinció entre pares i fills, on sobre un matalasset i quatre fustes es refugien fins el dia següent.

Mitjançant algun gest i agraïment en Q’eqchi’, intenten trencar les barreres que els idiomes, les costums i els nivells culturals ens separen; són dos mons cohabitant un espai i els aliens som nosaltres. Les càmares susciten desconfiança i desconeixement al principi. Es corre la veu i apareixen nens i familiars de sota les pedres, és tot un event que explicaran i recordaran segur durant molt i molt temps. Afortunadament encara hi han gestos universals, el joc amb els més peques fa convertir els mig somriures en rialles sense complexos! Estan al·lucinats de veure com un invent, tan antic com la fotografia i tan nou per ells, els capta i ens permet passar una de les millors estones enduent-nos la seva secilleza de record. Sortim plens, el quilòmetres de pista han estat recompensats amb escreix, tan de bo no haguessim de tornar al soroll de la ciutat.
.