Ixcán, Santa María Tzejá i Campur, una altra Guatemala.

10a.m. quedem amb el Juventino per marxar cap a Ixcán, estem encuriosits, creiem que veurem un panorama molt diferent però encara no ens el podem imaginar. 16p.m. recollim al Sebastián a casa seva, viu a mig camí, per una vegada no caldrà que faci el llarg trajecte fins a la capital per a treballar. 18p.m els companys ens alerten que comença el camí de terra, es fa fosc i el camí no és gens agradable: quilòmetres i quilòmetres de camí de terra enmig del no res, vegetació i més vegetació. De sobte ens sorprenen entre la negror molts ulls neguitosos, el soroll del cotxe els ha avivat. Miren cap al cotxe, no ens veuen, els vidres tintats agreugen la llunyania i la inseguretat pel que està afora. Només arribem a veure sacs, molts sacs i molta gent de curta edat apilada al costat del camí; cardamomo ens diuen els companys. La fredor ens ronda el cos, aquestes persones esperen el camió que amb fortuna els donarà uns quants quetzals per tot un dia de feina. El cardamomo ha pujat de preu, ara són 7 quetzals la lliura, però ells poc veuran. Els circuits són uns altres, ells només són les mans, altres seran els que es lucrin amb la seva venda en el mercat del perfum i el cafè. Quilòmetres i quilòmetres de terra i de nou més ulls neguitosos i més sacs. Més enllà ens trobarem l'esperat camió; ronden les 20h, negra nit enmig del no res. Seguint endavant apareixen unes llums, Ixcán preguntem?-"No encara no"- i de cop, una frenada en sec, uns joves han llençat un tronc al mig del camí. Un impost revolucionari on la llei no arriba, buscavides en mig d'una altra Guatemala.

Per fi, arribem a Ixcán, una arribada més desitjada que asaborida, ens trobem amb la duresa de la nit en una ciutat d'ambient tens i enrarit. La proximitat a Mèxic fa dubtosa l'economia d'alguns habitants.Volem descansar, pair el viatge però ens trobem amb un hotel i una cantina que ni l'Almodóvar hagués imaginat per un dels seus crus films dels 80. Cambreres de mirada submissa, una clientela rotundament masculina, i de cop i volta una presència femenina i extrangera, els incomodem...i la incomoditat és tal, que se'ns ofereix un reservat per a sopar lluny dels tractes de dubtosa reputació. Al matí següent fem l'entrevista a l'escola i comprovem com l'església evangèlica ha sabut aprofitar el buit en el mercat religiós, és la llum per a part de la població, una població abduïda que s'autocritiquen "mundanos" en la seva vida d'abans de vincular-se a l'església. Finalitzada l'entrevista ens tornem a endinsar en els camins de terra, dues hores més però aquest cop l'arribada ens depara sorpreses.

Santa María Tzejá serà el nostre destí, doña Juana, la directora del bàsic, ens obrirà casa seva. Amb ella dinarem, soparem i sobretot riurem i compartirem. Casa seva és, com diuen aquí, "un relajo de paz" en contacte permanent amb la natura. Santa María és una comunitat que fa dos mesos que té servei d'electricitat, una comunitat organitzada que ha sabut moure's per muntar l'institut i la biblioteca; una comunitat que va dir "no" a antenes de telefonia mòbil que pretenien millorar el senyal vulnerant totes les mesures de seguretat. Una comunitat on l'urbanisme agressiu no existeix, les vivendes estan conformades per petites casetes de fusta que allotjen diferents usos: la cuina, els dormitoris i l'estudi; la resta pren lloc a l'aire lliure. Sota porxos de palma s'estén la roba, es descansa a les hamaques o es dina al costat de l'arbre que ens donarà la fruita del postre...i el millor, sota un mantell d'estels i amb granotes de companyes, transcorre la dutxa.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

.

Santa María sens dubte, és un lloc on ens haguessim quedat, perquè era en un lloc així on ens imaginavem anar al dir adéu i pujar a l'avió. Afortunadament després de molt voltar per Guatemala, hem pogut descobrir un raconet on hi ha gent que s'ha organitzat per fer una molt bona feina i que segurament es mereixen més recolçament del que tenen. Són una comunitat que estan aconseguint evolucionar i desenvolupar-se a la seva manera, sense que l'occidentalisme ni les imposicions de la cooperació els absorbeixi. 213 families que conviviuen i col·laboren de tu a tu, sense viure amagades darrere de quilòmetres i quilòmetres de tàpia com es viu a la desconfiada capital. Són families que no disten tant de l'enrarit Ixcán i per això, han de fer molts esforços per a què els seus joves varons no es vegin atrets pel diner ràpid i obscur.

A Santa María ens han obert casa seva sense dubtar-ho, només ens resta dir gràcies de nou! Després de la nostra curta estada, enyorant un temps inexistent, reprenem a les 4h de la matinada el camí de terra. Doña Juana, la seva filla i el petit, surten cap a la capital, la resta de la familia ja està allí fent les visites anuals als metges. L'acostem fins a la carretera, per acollir-nos no li va importar endarrerir la seva sortida amb la resta de la tropa. En deixar-los, nosaltres seguim, darrera parada Campur.

El rellotge del cos sona, el malestar de cervicals s'agreuja, portem acumulats ja massa quilòmetres per pistes de terra, on les frenades contínues, les pedres inesperades i els camions sorgeixen com si res. Tenim encara un dia de descans fins a la propera entrevista a Campur i decidim donar-li un petit homenatge al cos en una de les meravelles del país: Semuc Champey, on diuen que es refugien els déus, on el riu fa de les seves amb la terra i ens deixa uns pous d'aigua brutals i ideals pel tràfec que porta el nostre cos acumulat. 

Amb les piles carregades de nou a la pista, arriba l'única entrevista en la que necessitem traductor, en Sebastián ens ajudarà a comunicar-nos. A Campur la població és majoritariament monolingüe, parlen Q’eqchi’. Possiblement aquesta és l'entrevista més complexa, l'entorn ens transporta de ple a una altra realitat. Un marrec ens indica el camí: una escletxa de menys d'un metre i muntanya amunt entre plantacions de blat de moro. Aquest és el "carrer" que porta a la residència familiar. Ens reb la mare des de la distància, la trobem assentada al llit. Inevitablement els nostres ulls es fan grans als comprovar que aquést i dos més petits, són l'únic mobiliari del que disposa la caseta. Aquí és on tot trasncorre després del llarg jornal, on no hi ha distinció entre pares i fills, on sobre un matalasset i quatre fustes es refugien fins el dia següent.

Mitjançant algun gest i agraïment en Q’eqchi’, intenten trencar les barreres que els idiomes, les costums i els nivells culturals ens separen; són dos mons cohabitant un espai i els aliens som nosaltres. Les càmares susciten desconfiança i desconeixement al principi. Es corre la veu i apareixen nens i familiars de sota les pedres, és tot un event que explicaran i recordaran segur durant molt i molt temps. Afortunadament encara hi han gestos universals, el joc amb els més peques fa convertir els mig somriures en rialles sense complexos! Estan al·lucinats de veure com un invent, tan antic com la fotografia i tan nou per ells, els capta i ens permet passar una de les millors estones enduent-nos la seva secilleza de record. Sortim plens, el quilòmetres de pista han estat recompensats amb escreix, tan de bo no haguessim de tornar al soroll de la ciutat.
.