dimarts, 28 de desembre de 2010

Preus a Chiapas i Yucatán, Mèxic

En passar la frontera tot canvia radicalment: els busos són com els europeus, paren en estacions amb guixeta i horaris, les carreteres estan ben senyalitzades, i els preus es multipliquen. Mèxic és molt gran com per atrevir-nos a dir que els aquests preus són orientatius arreu del país, així que com a mínim teniu la referència de Chiapas i el Yucatán durant Desembre de 2010:

Trajecte en bus, varia molt en funció del destí i les distàncies:
San Cristóbal-Tutxla: 30pesos-2'4$
Palenque-Tulum: 540pesos-43'5$
Hi han varies companyies però la més potent és ADO http://www.ado.com.mx/ado/index.jsp

Trajecte en ferry:
de Playa del Carmen a Cozumel: 140pesos-22'5$ per trajecte
de Chiquila a Holbox: 60pesos-4'8$ per trajecte
de Cancún a Isla Mujeres: 70pesos-5'6$ per trajecte

Lloguer de cotxe a Cozumel: 400pesos-32$

Hostel (habitació doble amb dret a cuina): 140pesos-11$ per San Cristóbal / 400pesos-32$ al Yucatán

Hostel (dormitori): 50pesos-4$ per persona a Chiapas / 130-10'5$ per persona al Yucatán

Ampolla d'aigua petita: 5pesos-0'40$ a Chiapas

Cafè negre: 12pesos-1$ a Chiapas

Cervesa nacional petita: 20pesos-1'60$

Cervesa nacional litro: 40pesos-3'2$

Liquado natural amb aigua: 30pesos-2'4$

Alvocat 1 kg: 30pesos-2'4$

Tomàquets 1kg: 25pesos-2$

Dotzena d'ous: 15pesos-1'2$

Litro de llet: 14pesos-1'1$

Plat típic mexicà:
tacos: 30pesos-2'4$ a Chiapas, 70pesos-5'6$ al Yucatán
ceviche de marisc al Yucatán: 100pesos-12$ (plat per a dos persones)

Pizza (per a 2 persones): 100pesos-8$

Paquet de tabac nacional: 22pesos-1'7$

Paquet de tabac d'importació: 33pesos-2'6$

La moneda mexicana és el peso i durant Desembre de 2010 el canvi estava a 1$=12pesos i 1€= 15pesos. Cal tenir en compte que malgrat hagin estacions de bus i guixetes no es pot pagar cap trajecte amb targeta de crèdit encara. Als ferris es pot només als de la companyia Ultramar.

Cozumel, Holbox i Isla Mujeres, mar i bon ceviche

Aeroports tancats, vols endarrerits, liquids anticogelants que no arriben a les pistes d'aterratge i fred, molt fred. A nivell climàtic, aquestes eren les noticies més rellevants que ens arribaven d'Europa mentre a l'estat de Quintana Roo les platges, estaven en un dels seus millors moments. Durant el dia, prou sol com per banyar-se i fer llargues caminades per la platja; per la nit, prou bonança com per tapar-se i descansar com un tronc. Sense dubte, molta sort hem tingut durant el viatge, l'epoca també ajuda, de juny a setembre les temperatures per aquestes platges oscil·len els 38º i de nit no baixen gens, i cal afegir-li els mosquits, les plujes i els possibles huracans! Així que si mai heu de venir per aqui, sense dubte una molt bona època és desembre. La nostra ruta per aquestes terres després de les platges de Tulum, va seguir cap a l'illa de Cozumel, l'illa de Holbox i Isla Mujeres. Tres platges molt diferents però molt recomanables.

A Cozumel vam seguir les recomanacions d'alguns companys de viatge amb els que vam coincidir a Guatemala i vam anar sense pensar-nos-ho cap al Hostelito, un allotjament espectacular al centre de la població. Un cop situats i seguint indicacions, calia llogar algun vehicle...un cop sospesades les diverses opcions ens vam quedar amb un Vocho descapotable: si es fa, és fa bé! Algú es preguntarà un Vocho? Són els nostres Volkswagen Escarabajo, que a Mèxic es van seguir fabricant fins l'any 2000 i n'hi ha moltíssims. A Cozumel, eren la opció més econòmica a la part que la més divertida. Així que carmanyola, "pareo", ulleres, tub, cantimplora i cap a la platja! Dues recomanacions: Chen Rio, una platja popular on els bancs de milers de peixets es colen entre les banyistes que saben despistar-los i oferir-los una dança espectacular; i platja Palancar, una platja on malgrat l'accés es fa através d'un restaurant i club de platja, els cambrers saben respectar els turistes alternatius que, com s'ha fet tota la vida, s'estiren a la sorra i fan snorkel amb els tubs que han passejat 12000km. Per si fóra poc, a la glorieta de la plaça major de Cozumel, música en directe i venem les nostres dues primeres pulseres de macramé, què més és pot demanar?

Tot i que el Hostelito era un lloc brutal, calia marxar, propera parada el Tribu Hostel a l'illa de Holbox. Al contrari que fins ara, la amabilitat dels autobuseros brillava per la seva absencia. Després de sentir-nos un xic estafats, arribem a l'illa. Ens esperava una obra arquitectònica digna de qualsevol premi d'arquitectura jove. El hostel feia només sis mesos que l'havien obert una parella, fruit de la grandesa del món, una eslovena i un italià de poc més de 30 anys. Allí vam passar dos dies, un per recorrer l'illa cap a l'extem curt, on ens esperava una platja coberta amb un mantell de pexines, un munt d'estrelles i caragols de mar. I el següent, per recorre-la en l'altra direcció, 5km pel mar fins arribar al riu. I diem 5km pel mar, perquè l'aigua havia fet de les seves i formava allí petits mars i bancs de sorra que es van alternat, fent d'aquell un paisatge increïble. La calma dels carrers de sorra del petit poblet de Holbox i el hostel ens havia atrapat, però calia seguir, passaríem la nit de nadal a Isla Mujeres.

De nou, ferry, 2'5h de bus, col·lectiu i ferry de nou, per arribar a l'apartamentet de Isla Mujeres, un lloc que malgrat estar més que trinxat pel turisme, lluny queda dels mega resorts de Cancún o Playa del Carmen. Els mexicans encara hi viuen o sobreviuen, malgrat sigui treballant de cara al públic i les cases locals s'alternen al centre amb els petits apartaments. Els grans hotels encara són pocs malgrat podrien ser menys. Una platja, blau turquesa, on la sorra blanca t'acompanya fins ben endins, com si d'una piscina inmensa es tractés. Això si, cal ser viu i cercar un bon lloc, lluny de les exensions d'hamaques que es fan lloc per a que els turistes de pulsereta acomodin els seus culs. Semblarà que estiguem en contra del llocs amb tot inclòs...i de fet, ho estem. El cert és que turismes així, poc fomenten l'economia local, proporcionen més diners encara a empreses que no són del país, i fan que els nouvinguts no trepitgin el mercat municipal, perdent-se els impressionants alvocats o passin de llarg de l'espectacular "ceviche" de peix que es menja a la cooperativa de pescadors de l'illa: "Justicia social", un lloc molt gran on amb el nom ho diuen tot.

Si, Isla Mujeres és una illa on hi ha turistes que lloguen carrets de golf per recorre-la, segurament són el transport més econòmic i sostenible pel seu moviment per ella. Si, Isla Mujeres està plena de restaurants de capital gringo. Però, com sempre, a tot se li pot donar la volta, i ens podem apropar i conèixer molts i molts llocs sense ofegar a qui allí va nèixer, i així ho seguirem fent nosaltres. Aquest cop la nostra aventura acaba...demà vindran hores i hores de ferry, bus, avions i aduanes, però haurà valgut MOLT  la pena; vam venir amb la motxilla plena de roba i aquí l'hem canviat per un munt d'experiències inolvidables que ens han fet crèixer més que uns quants centimetres.

dilluns, 27 de desembre de 2010

Palenque i Tulum, ruïnes Mayes i platja

Tot i que ens va costar, havia arribat el moment de deixar San Cristóbal de las Casas. va ser un comiat extrany, d'aquells comiats que un estar segur que no és per sempre, com aquelles vegades que t'acomiades d'algú sabent del cert que la tornaràs a veure. Amb un molt bon sabor de boca, ens vam pujar al bus cap a les ruïnes mayes, les restes de la civilització que tant ens ha impressionat durant la nostra estada per terres centreamericanes. Ens dirigiem a Palenque.
 
Palenque és un municipi de l'estat de Chiapas on s'ubiquen unes de les més importants ciutats mayes. Al arribar a l'estació d'autobusos, passem el temps de rigor per ubicar-nos i esbrinar de quina manera podem arribar al lloc on dormir, sense picar l'am dels taxis i deixar-nos un munt de pesos. Busquem l'anomenat Panchán, una zona enmig la selva, on diferents llocs per dormir es disputen la millor fama. El primer intent és fallit i  hem de buscar un altre lloc del previst. Al final casa nostra aquells dies són les cabanes Margarita & Ed. Costa d'imaginar dormir en un enclavament semblant: selva, plena selva, i algunes cabanes amb sostre de palma repartides amb gràcia. Un parell de bars i un munt de curiosos.

Al matí ens encaminem cap a l'antiga ciutat maya. Com a "bon turista", paguem per tot. Paguem per atravessar una valla que delimita el parc nacional, paguem per la furgoneta que ens porta fins la porta, paguem per l'entrada al que són les ruïnes en sí, i paguem per a que un guia ens expliqui les coses. En certa manera, és normal pagar per les coses, però el sentiment amb el que pagues, és el que no és normal. Ens sentim com màquines escurabutxaques, et fan sentir que pagues sense sentit i "perquè toca". És difícil fer entendre a alguns guies, taxistes i demés persones abocades al turisme, que no tots els turistes són iguals, que no tots estem disposats a gastar-nos un dineral en només 15 dies, i que no tots transformem el preu a dòlars o euros per tal de creure'ns que tot és barato. Així després de negociar molt amb el guia i intentar fer un grup fallit amb uns mexicans per abaratir costos, entrem a les ruïnes.

Palenque és una de les ciutats mayes que més importants, va ser fundada sobre l'any 100 a.c. i a l'actualitat, només està descoberta un 10% del total, així que encara queda molt per descobrir d'aquestes ruines mayes. El guia ens explica gustosament el significat i la història de tots els edificis. Hi ha temples, hi ha panteons, hi ha palaus..... En certa manera és com quan visites Roma i les seves ruïnes, però per a nosaltres tenia un sentit especial. Els romans que van fer el Coliseu ja no existeixen com a tals; en canvi, els mayes que van fer aquestes ciutats, continuen amb part de les seves tradicions, són el poble amb qui hem compartit a Guatemala, el poble que ens ha fascinat. Com a tot arreu, en aquest tipus de restes, t'adones que no tot és tan bucòlic i que també, les classes i el poder estaven molt presents en aquella mil·lenària civilització. Caminem per les ruïnes amb cara de fascinació. Els edificis són alts la majoria en forma de piràmide, tot meticulosament proporcionat segons el seu cànon, el del dibuix de la pell de Kann (serp). Les escales representen els anys de mandat dels reis allí enterrats i els gravats que poc han perdurat estaven fets a ple color.

Una de les gràcies de la ciutat és la seva ubicació. Palenque està enmig de la Selva de Chiapas, envoltada de rius, arbres quilomètrics i una vegetació exageradament tupida com per permetre als micos aulladors, passejar-se de branca en branca. Aquest enclavament, augmenta la màgia, et fa sentir molt aprop de la natura i multiplica la magestuositat dels edificis. Després d'un temps de contemplació silenciosa i deixant volar l'imaginació per fer-nos la pel·lícula de com era la vida fa milers d'anys, baixem dels núvols i tornem a la nostra cabana. La tarda de relax ens serveix per agafar forces pel viatge fins a Tulum, tota una nit, arribant de bon matí ja al Carib i on hi ha unes altres ruïnes.

La nit passa com en qualsevol viatge en un bus, parades, pujades, baixades i per fi arribem a Tulum. Com sempre, la mateixa escena de totes les estacions de busos: "Taxi, amigo?", "No, gracias". Intentem agafar un colectivo que ens porti al hostel, però no ens volen pujar la motxilla. Benvinguts al Caribe. Aquí el fet de ser un dòlar amb cames, pren més sentit que enlloc. Sabem que aquesta part de Mèxic és cara, però no ens resignem a que tot turista tingui un únic cercle: pagar en dòlars, anar sempre en taxi, beure sempre begudes amb alcohol i portar una pulsera de color llampant al canell del seu "resort todo incluido".

La nostra casa aquest dies será el hostel Lobo Inn, refugi de tots els motxilers que arriben a Tulum i que, com nosaltres, busquen un lloc on cuinar i amb bon ambient. Ens deixen unes bicis i així podem moure'ns ja que el hostel està lluny de casi tot. Com és aviat, ens anem a una platja que ens han recomanat. Està una mica lluny, però el trajecte valdrà la pena. Arribem a Ukumal i ens plantem a la sorra amb la intenció de fer snorkel per poder veure tortuges marines gegants nedant. No cal cap barco, cap tour, cap.... només cal ficar-se les ulleres i el tub (que duem arrossegant tot el viatge). Els que s'han decidit a pagar un tour ens serveixen de guies i ens marquen on estan les tortugues. Anem cap allà i...bingo! La natura ens torna a regalar un altre espectacle. Alla mateix, al seu hàbitat, al natural: tortugues gegants nedan tranquil·lament i fent la seva vida. Per nosaltres és quelcom extraordinari que ens deixa bocabadats de nou. Tornant a Tulum, gaudim de les increïbles platjes, segons l'amo del hostel, estan dins el top-ten mundial de platges. No sabem si és cert això, però realment són espectaculars: sorra blanca, aigües transparents i palmeres tortes, típic de postal.

Al dia següent decidim anar a veure les ruïnes amb dos catalans que trobem pel camí. La suposada gràcia de les ruïnes és que estan a la mateixa platja, però no totes les coses són com les imaginem, ni com surten a les fotos. Paguem religiosament l'entrada al recinte (després de veure que no ens podem colar com ens han dit) i només entrar ens enduem la gran decepció: ens trobem amb una combinació entre un camp de golf i una secció dels mayes de Port Aventura i tot ple de gent que han deixat anar dels "resorts". És cert que el fet que estigui a la mateixa platja, li dóna a les ruïnes un encant que no li treu ningú, però potser va ser perquè el nostre l'antecedent era Palenque, potser perquè no estavem acostumats a veure desembarcaments de turistes del "resorts", potser perquè el recinte és força petit....sigui pel que sigui, no ens va convèncer la visita. El que si que començavem a veure era que havíem de canviar el xip; ens havíem de mentalitzar que el Carib és un "altre país", que la massificació "yankee" seria el més habitual i que la butxaca se'n ressentiria un xic a partir d'ara, però estavem convençuts que les platjes s'ho valien tot.

dimarts, 21 de desembre de 2010

Boca del Cielo i la tortuga Golfina

Un planeta, les palmeres, les palapes, un estel fugaç, la sorra, Orión, 300 tortuguetes Golfines, l'oceà Pacífic, 96 ous de Golfina, les barques, el sol, Golfina mare i tota la via làctea, van ser els nostres acompanyants durant dos dies a Boca del Cielo. Un racó de món on encara se sent el bategar de la natura, per més sords que ens estiguem tornant. Un indret on les hores del rellotge no cobren vida, el dia el marca el sol; la calma és la presidenta del govern i el "na fent", la constitució dels seus habitants. Pescar, llogar palapes (cabanes de fusta i fulles de palma) i servir algun menjar, és al que es dediquen els que viuen a l'illa de San Marcos. L'asfalt no ha arribat, ni tan sols els cotxes, només el quad del tortugari i les barques, són els mitjans de transport.

Encara sense sortir de Chiapas, havíem passat del fred de San Cristóbal, al banyador i màniga curta; i dels músics en viu als bars, a la discografia interminable del noi de L'Hospitalet, el amo del Güiri Güiri, casa nostra aquells dies.

Més enllà de contemplar l'espectacular cel, les postes de sol i veure desaparèixer a la lluna per ser nova, vam assistir a la posta d'ous d'una tortuga Golfina. Aquest va ser un esdeveniment que ens va deixar atònits, ja no era temporada, la sort estava de la nostra banda.  Després de tot un dia d'hamaca amunt, platja avall vam anar al tortugari, un petit centre des d'on dos tècnics, controlen les postes de les tortugues que s'acosten a la illa. Feia 45 dies que unes quantes tortugues s'havien acostat a l'illa a desovar i era hora de que les petites tortuguetes, que sortien de l'ou, comencessin la seva aventura acuàtica. Un cop va marxar el sol, vàrem acompanyar a 300 tortuguetes cap al mar, el seu hàbitat amb totes les conseqüències, doncs només una de cada mil sobreviuria als perills que en ell s'hi troben. Amb un regust extrany, al saber la notícia, marxàvem cap a la palapa, quant ens van avisar que la sort seguia: una tortuga mare acabava de sortir de l'aigua, si tot anava bé, assistiríem a una posta d'ous en directe. Vam seguir el quad i allí estava, fent el forat per pondre els ous. Sense llums ni sorolls ens vam quedar aprop seu esperant el miracle.

Tot un ritual és el procés de la posta d'ous, la tortuga surt de l'aigua i busca un lloc segur i tranquil, quan el troba comença a fer el forat. Un forat d'uns 40cm, que fa amb molta paciència i vigilant els possibles perills, si veu quelcom extrany marxarà sense dipositar els ous. Un cop tot controlat i fet el forat, entra en estat de xoc i comença a treure els ous, aquests són com pilotes de ping-pong, blancs, perfectes. Aquest cop van ser 96 en total, comptats i guardats per dur-los al tortugari, on els enterren (en en forat similar al que s'ha mare ha fet) i en 45 dies ja estan llestes per sortir de l'ou. Un cop la tortuga mare ha post tots els ous i encara en esta de xoc, tapa el forat que ha fet i comença un ball per aplanar la sorra i dissimular la seva estada allí. D'aquesta manera intenta protegir els seus ous dels possibles perills, ficant-los-hi una mica més dificil als caçadors furtius, que venen els ous com a "botanas para las chelitas" (tapes per les birres).  Golfina, sense adonar-se de la sustracció, marxa contenta, feina feta, si tot segeuix el seu ritme tornarà uns tres cops a l'illa a seguir ponent ous. Nosaltres marxem amb una bossa plena de futures tortuguetes que uns altres tindran el privilegi d'acompanyar-les al mar.


dilluns, 13 de desembre de 2010

San Cristóbal de las Casas i els Zapatistes

San Cristóbal de las Casas és la segona ciutat de l'estat mexicà de Chiapas. Per molts de nosaltres, i depenent de l'edat, Chiapas és conegut per l'alçament en armes dels zapatistes l'any 1994. Tenim el record de un tal Subcomandante Marcos que apareixia a la tele amb la cara tapada, igual que tots els altres guerrillers. Els que van prestar atenció al tema, encara recordaran com l'afer zapatista va seguir més enllà quan el EZLN (Exèrcit Zapatista de Liberación Nacional), va fer una marxa fins la capital del país, reclamant allò que se'ls havia promés, en els Acords de San Andrés, i no s'estava duent a terme per part de l'estat. I pels que després d'allò, encara no s'havien cansat de seguir el tema, segur que estan al cas del darrer intent dels zapatistes per reivindicar els drets dels poble d'una forma pacífica amb la "Otra Campaña"; organitzant-se com a força política més enllà de la selva Lacandona.Aquesta és la part bucòlico-mediàtica que, transmesa sota els ulls polititzats dels mitjans de comunicació, dota a les comunitats indigenes de l'estat de Chiapas de certa mala fama titllant-los de rebels, i inclús violents, situant a Chiapas com a estat de seguretat incerta, però la realitat, almenys a San Cristóbal, és ben diferent.

Per una banda és una ciutat molt turística, visitada per gran quantitat de mexicans de vacances que busquen visitar un lloc rural, colonial, folklòric, amb botigues boniques en carrers peatonals i un mercat on regatejar de manera vergonyosa i abusiva als indios (com ells anomenen els indígenes). A aquesta caravana de mexicans, els acompanya el turisme de luxe que desembarca en autocar al parc central amb idèntics objectius. D'altra banda, trobem els omnipresents motxileros, que trobem aquí un oasi ple de vida i a infinitat de persones europees, sudamericanes, nordamericanes i de tot el món que s'han quedat atrapats per la màgia del lloc: músics, artesans, botiguers, naturistes, camperols de l'agricultura orgànica.... tot un ventall de gent que ha trobat a "Sancris" (com anomenen carinyosament), un lloc per viure en pau amb tot el que buscaven.

Aquest és un lloc ple de foranis nacionals o internacionals, però no som pas aquests els que li donem sentit a aquest territori. Malgrat a molt mexicans mestissos se'ls hi hagi oblidat, el poble originari són les comunitats indigenes mayes. Però a San Cristóbal, són molt pocs els que troben el seu lloc fora del mercat i la venda ambulant. La crua, però veritable imatge de San Cristóbal, és la de centenars de nens i nenes, joves i mares, passant fred fins a altes hores de la nit, intentant guanyar algun peso amb les pulseres, camises, nines, o mocadors. Per sort, fora de San Cristóbal la cosa canvia, no tots els indígenes viuen en les mateixes condicions, i sabem que a Chiapas, estan ben organitzats i a les comunitats de la Selva Lacandona, porten a terme els seus projectes comunitaris d'una manera digna i més o menys en pau. I en aquest aspecte, és on entra el moviment zapatista.

Els zapatistes, cansats del sistema capitalista que cada cop els oprimia més van aprofitar, la data d'entrada en vigor del TLC que Mèxic va signar amb EUA i Canadà, per alçar-se en armes i reclamar els seus drets, demanant "simplement" que se'ls tingués en compte, que ells també eren part de Mèxic i que no eren ciutadans de segona amb els que es pogués jugar com si res. El tret comú de les seves demandes amb les tots els indígenes del món, és el de sempre...el territori. El territori és de la comunitat i sense el seu consentiment no es pot putinejar com es vulgui amb ell. No es pot deixar entrar a qualsevol empresa extrangera, a la que el govern els ha regalat el terreny, per a que faci una presa i s'endugui l'energia, no es pot posar preus irrisoris als productes agrícoles propis i per a que els productes extragers entrin rebentant el mercat deixant sense ingressos als pocs camperols nacionals. No es pot creure que els indígenes, com a poble originari amb una cultura identitaria, no són dignes de ser tinguts en compte i que el capitalisme boraç és l'únic camí pel desenvolupament de qualsevol. Amb totes aquestes demandes, ells primer van triar el camí de les armes. En un intent de desarmament per les dues bandes, zapatistes i estat es van assentar a negociar, el gobern es va comprometre a complir el pactat als Acords de San Andrés, els zapatistes van deixar les armes però l'exercit i els paramilitars es van incrementar.
Va ser doncs quan els zapatsites van triar un altre camí,  organitzar-se socialment declarant les comunitats sobiranes. Van néixer doncs, les comunitats autònomes zapatistes, amb els "Caracoles" com a espais comunitaris on es troba la "Junta del buen gobierno" encarregada de gestionar política, social i jurídicament les comunitats. El seu lema és ben explícit "Aquí manda el pueblo y el gobierno obedece". Sota aquesta consigna, les comunitats funcionen autònomament i fins i tot han creat escoles autònomes zapatistes, on els nens i nenes reben una educació adequada segons les necessitats i cultura indígena. D'aquesta proposta neix també el CIDECI, més conegut com a Universidad de la Tierra, on els indígenes joves o adults, reben educació a diferents nivells: alfabetització, tallers de costura, música, agronomia, carpinteria... i conviuen majoritariament en el mateix recinte; s'organitzen com una comunitat oberta a les necessitats educatives que l'estat no aporta..

Amb tot aquest panorama, Chiapas conforma un microsistema, en el que cal endinsar-se amb temps i sobretot amb la ment oberta. L'estat federal li permet certa maniobra, però no cal oblidar que aquest mateix és un sistema  neoliberal, corrupte i amb regust a narcotràfic.  Dins d'aquest microsistema, San Cristòbal s'erigeix com la ciutat moderna i oberta que intenta ser sensible a la causa indígena. Aquesta acull uns quants centres culturals: Paliakate, Kinoki, El Puente... on sempre hi ha vida. Es projecten pel·lícules i documentals sovint sobre la causa zapatista, hi ha exposicions, teatre... San Crisóbal és una ciutat que bull, plena de música, sempre té vida i és capaç d'atrapar a qualsevol que intenti jugar amb la durada de la seva estança aquí. Per això, nosaltres considerem que dues setmanes ja són prou i, tot i no voler marxar, no volem jugar amb foc.

La nostra estada aquí ha coincidit amb la celebració de la Virgen De Guadalupe, patrona Mèxic. Una celebració religiosa, on la diversitat també es fa present. Durant una setmana, els més devots fan processons fins el "cerro" on està l'esglèsia, altres corren, i fins i tot n'hi han que van descalços, no falten les torxes  i els cants: "Lupita la más guapa, Lupita la más bonita!", "A la bim, a la bam, a la bim bom bam, Lupita, Lupita y nadie más!" Aquesta devoció sovint es barreja amb fetitxisme i així podem trobar dins l'esglèsia un retaule amb una imatge de la verge envoltada de leds de colors que fan pampallugues sense parar. La ciutat bull com una olla a pressió. Els peregrins arriben d'arreu de Chiapas, els focs artificals són bons a qualsevol hora del dia i El carrer Real de Gudalupe o andador com li diuen aquí, s'omple de paradetes de menjar, beure, jocs.... És una excusa més per a que la ciutat brilli i atrapi a uns quants viatgers més, impressionats per la bellesa d'aquest racó de món inolvidable.
Les nostres cases a San Cristóbal han estat dos diferents; el Hostel Casa Jardín i la Posada Mi Casa.

diumenge, 5 de desembre de 2010

3000 i escaix

Des de Chiapas ja....moltes gràcies per seguir a l'altra banda! Com no podria ser d'una altra manera, brindem! Aquest cop amb mezcal, licor típic de Mèxic, extret del "agave".
Salut!