diumenge, 25 d’agost de 2013

Iquitos, Belén i la illa dels micos

Deu dies a Iquitos semblen una eternitat quan arribes i veus el panorama de la ciutat: caos, soroll, contaminació, calor i més caos; però per sort, som de bon conformar i li trobem el què a tot arreu, i així va ser. Tant és així, que fins i tot, ens van faltar bastants dies per poder visitar les comunitats de la Selva i les reserves naturals que riu amunt i avall, a uns quants dies de camí, s'emplacen. Si algú ve únicament a fer turisme, quedar-se a Iquitos més de dues nits, té poc sentit, cal contactar amb algun l'alberg que duu la gent d'alguna comunitat o algun operador turístic i marxar a conèixer el Pacaya Samiria, una de les reserves protegides, pel que expliquen, espectacular. 

La ciutat d'Iquitos és una ciutat que viu immersa en la decadència que arrossega des de la caiguda de la febre del cautxú. A finals del s.XIX  aquesta ciutat poc devia semblar-se amb el que és ara. Llavors era el major port de l'Amazonia peruana i tota la Selva amazònica, era el paradís del làtex, el líquid que s'extreu dels arbres de la fortuna per a la fabricació de gomes i pneumàtics. Iquitos va créixer i les diferències es van aguditzar entre els cautxeros i la resta d'habitants. Construccions al més pur estil de l'època omplen el "malecón" que dóna al riu, i es van fer portar rajoles de tota Europa per embellir les seves façanes, fins i tot a Eiffel li van encarregar una construcció aquí; i tot hi ser trista, més deslluïda sobreviu, en una cantonada de la "plaza de Armas".


Iquitos està banyada pel riu Nanay, on es troba l'assentament humà flotant en temporada de pluges, Belén. Les males llengües l'anomenem la Venècia del pobres, però si un passeja per allí i observa amb deteniment les condicions en les que viuen, cap Venècia per més aigua que hi hagi et ve al cap, sinó més aviat el Rosa d'Amèrica, l'assentament on està el projecte "Tiéndeme la mano" sobre l'abocador. Els carrers de Belén que toquen a la ciutat són un gran mercat on es pot comprar de tot i més, i la resta del barri són les vivendes que es barregen entre la brossa que van generant. Ara és època seca i algunes construccions tenen tota la planta baixa lliure per quan puja el nivell de l'aigua. Altres no, per tant s'inunden i només resta hàbil el primer pis, l'aigua puja entre dos i tres metres ben bons. També hi ha cases als peus del riu, dissenyades per flotar quan pugi el nivell del riu, una arquitectura molt interessant si complís uns mínims d'habitabilitat saludable bàsica.


A prop d'Iquitos es troba la reserva dels micos, un projecte interessant que s'emplaça riu amunt, a tant sols una hora i mitja de camí, molt a prop per tractar-se del riu Amazones. Per arribar a la "Isla de los monos" cal contactar amb els responsables del projecte abans d'anar, per a que et vinguin a buscar a Mazan, on et deixa el "bote" col·lectivo, el que ve a ser els autobusos del Amazones.  Agafar un col·lectivo per l'Amazones és un esport de risc, però compensa per després poder pujar a la barqueta que et porta a la illa i a ritme lent i tranquil t'acosta tot creuant l'Amazones. En baixar a l'illa els micos són els protagonistes, s'apropen, juguen, viuen en llibertat en el seu hàbitat natural, però en un lloc on els venedors d'animalets, no els raptaran per enviar-los a cap circ, i mica en mica han aconseguit que es vagin reproduint i augmenti el número d'espècies molt reduïdes per poder repoblar més zones. 


La gastronomia de la zona està protagonitzada pels peixos de riu: "el paiche, la gamitana, la doncella,..." els cucs i els caimans; algunes d'aquestes espècies tot i estar en extinció es troben als mercats i cartes dels restaurants sense major problema, és Iquitos ens repetim, una ciutat portuaria en mig de la Selva amazònica on només es pot arribar des de Lima en avió, o cal arribar en bus fins a Pucallpa (20h de trajecte) i després allí fer tot un dia de viatge pel riu. Cal pensar-s'ho molt si no es pot agafar un avió per sortir de la ciutat, tot hi que aquí el temps, sembla que no passi, els dies són llargs, deu ser que la calor de la Selva té quelcom que frena les agulles del rellotge.

dilluns, 19 d’agost de 2013

Iquitos i el "Rosa de América"

L'arribada a Iquitos ha anat acompanyada del conseqüent xoc de calor tropical només baixar de l'avió. L'altre impacte ha vingut de mans del curiós mitjà de transport a la ciutat, els motocars. Però deixarem els detalls per un altre post sobre aquesta ciutat i els seus voltants, banyats pel riu Amazones.


La vinguda a Iquitos, a part de satisfer la curiositat de visitar la Selva, ha estat també per treballar en dos dels projectes que PROIDE recolza al Perú: el projecte "Tiéndeme la Mano" i el FORMABIAP, centre de formació de mestres en educació bilingüe, en les diferents llengües de l'Amazones.

Els primers dies a Iquitos, ens trobem amb els voluntaris que estan fent l'Estiu Solidari al projecte "Tiéndeme la Mano". Un dinar d'acollida a lo "iquiteño" a la casa dels germans de La Salle, i el segon dia visita al projecte amb els voluntaris i el germà Marco, responsable del projecte..

El projecte "Tiéndeme la mano" està situat a l'Assentament Humà "Rosa de América". Un assentament humà és una invasió de terreny, on famílies sense recursos, s'instal·len construint un habitacle, de forma improvisada i amb allò que poden o trobem: fustes, lones, xapes, plàstics o el que sigui per aixoplugar-se. El "Rosa de América" en concret, està situat al damunt de l'antic abocador de la ciutat. Amb aquests ingredients, us podeu fer a la idea de l'entorn. Nosaltres, per moltes fotos que haguéssim vist abans, no ens podíem imaginar el que allà vam veure.



Dins aquest context, al final del carrer principal, s'alça una construcció de fusta, és el centre obert "Tiéndeme la mano". Aquest espai serveix de punt de trobada pels nens i nenes de l'assentament, durant un parell d'hores al dia. Aquí s'intenta fer reforç escolar però, simplement els nens i nenes vénen buscant un espai on passar el temps, fent el que sigui, però en un lloc diferent al carrer. Els carrers de sorra plens de restes de l'abocador i amb una olor massa peculiar, són casa seva, i la majoria no trepitgen gens l'escola. 

Els qui fan possible aquest petit miracle del "Tiéndeme la Mano", són un grup de joves voluntaris estudiants de magisteri de l'Institut Pedagògic d'Iquitos, acompanyats d'en Marco Pumayali, un germà de La Salle "rebelde sin causa", que fa de la justícia social i el respecte pels pobles indígenes la seva bandera. Hem dit que el "Tiéndeme la Mano" és un miracle i estem convençuts. Estant allà en actitud de treball, és fàcil veure els defectes, els punts a millorar i les dificultats econòmiques del projecte, però amb una mica de distància, t'adones que el "Tiéndeme la Mano" és una mena d'àngel de la guarda pels nens i nenes de l'assentament. Intentar que hagi un ordre dins del caos, cantar, somriure, ser els protagonistes de les educadores "señirita, señirita"-com diuen ells- pintar, començar a llegir i escriure (tot i tenir ja 10 anys), fer estimulació primerenca als més petits, netejar en grup els espais, compartir, i si cal berenar...són part de les "rutines" del centre.


En aquests dies de treball, hem acordat reprendre l'empoderament de les famílies per tal que es facin més seu el projecte, acompanyin als seus fills i entre tots intentar transformar realitats. El sobreviure apàtic dels adults, sense cap idea ni projecte de futur i amb els somriures ja massa esborrats, és el dia a dia dels grans de l'assentament. Esperem que el miracle del "Tiéndeme la mano" creixi fora de les parets del centre i ofereixi un bri d'esperança. 




dijous, 8 d’agost de 2013

Arequipa

Sortim de Puno ben aviat, amb l’esperança que aquesta companyia de bus sigui de la qualitat que hem pagat i oh! sorpresa, el bus segueix parant en llocs inhòspits a recollir passatgers i deixar-ne. S’arriba a omplir fins i tot l’escala que puja al segon pis de l’autocar, tot és informal, com si es tractés d’un bus de línia d’un poble, i no un bus directe entre dues capitals del país. Els conductors i l’hostessa (que encara no sabem quina funció té), s’hauran guanyat un sobresou, acosta d’encabir a tot el qui s’acostava al bus. 


Els seient llit, tot i que un xic atrotinats són còmodes, i ens apalanquem amb la nostra música a mirar el paisatge. Més de sis hores de bus seran aquest cop, amb un paisatge que ens deixa bocabadats. Comencem ha agafar alçada, passem dels 3800m de Puno, als 4600m després del llac Lagunillas. Pel camí ens sorprenen flamencs, vicunyes, llames i aus enormes que ens sobrevolen. 

En arribar a Arequipa ens embotim, amb les motxilles, en un minitaxi i cap al hostel. Serà el primer hostel que trepitgem al país i ja en tenim ganes. Una casona colonial destartalada però amb molt encant ens espera, el “Colonial house inn”. Sostres alts, un pati i el millor se’ns dubte: esmorzar, amb un bon cafè i un “jugo” acabat de fer, al terrat del hostel amb el Chachani i el Misti com a teló de fons de la ciutat. 


Perdre’s uns dies per Arequipa no és gens difícil, hi ha moltes activitats de trekking als volcans, rafting, sortides en bici, rutes pel canó del Colca per veure els còndors i com no, gaudir de l’ambient del centre de la ciutat i els seus racons d’arquitectura colonial construïts amb pedra volcànica. El “sillar blanco” molt utilitzat sobretot al centre de la ciutat, ha donat peu al sobrenom d'Arequipa: la "Ciutad Blanca".


Cansats del darrer tram del viatge de moltes corbes i desnivell, vam optar per deixar-nos seduir per la ciutat i sense adonar-nos, ens van passar els quatre dies volant. 


L’arquitectura de la ciutat depara uns patis espectaculars que cal anar descobrint i més racons que un no es pot perdre: els retaules i portalades dels temples construïts amb “sillar” blanc; els claustres de la Companyia; la il·luminació de la catedral; la combinació de maó i “sillar” de Sant Francesc; però sobretot cal deixar-se enlluernar per la rehabilitació del convent de Santa Catalina. Un espai on tranquil·lament un es pot perdre més de 3 hores pel laberíntic recinte, ple de detalls per descobrir i intuir com vivien les monges de clausura dins d’aquesta ciutadella colonial.


No és cap novetat que la cuina de Perú està de moda, i més enllà de cuiners experimentals con en Gastón Acurio que l’han situat en el mapa, hi ha menjadorets i restaurants que cuinen uns plats elaboradíssims que enamoren als de bon paladar. Calia així endinsar-se una mica més en la cuina del país i ens vam decidir a visitar el restaurant d’en Gastón a Arequipa, el Chicha, i a aprendre a cuinar! Totes dues van ser unes molt bones experiències pel paladar. I per si algú s’anima, invertir un matí en el taller de cuina és una experiència sorprenentment gratificat i molt didàctica. 



Al nostre menú andino ben arequipeño no li va faltar el seu “rocoto relleno” (pebrot picant) amb pastís de patata i una amanida, que res te a veure a les mediterrànies, un bon suc de “chicha morá” (blat de moro negre) i un “queso helado” (gelat com de llet merengada) L’activitat incloïa el dinar, per assaborir els plats, i així vam dinar plegats amb l’equip de cuiners a la Casa Àvila; un hostel amb un pati espectacular on també donen classes d’espanyol per a estrangers.


Quatre dies magnífics amb els seus moment per tot, fins i tot per deixar-nos seduir pels pastissos del Lucciano al carrer Mercaderes; els pollastres a la brasa del Pio Pio o els “chicharrones” del Kapisaq, tres clàssics dels arequipenyos de carrer.



dissabte, 3 d’agost de 2013

Puno i el Llac Titicaca

De tornada del Macu Picchu, ens toca passar pel gens agradable moment d'acomiadar-nos d'Urubamba. Han estat dues setmanes intenses amb tots els ingredients: feina, relax, converses i una gran acollida que fa més difícil marxar. Agraïm amb noms i cognoms al Javier, en José Luis, en Manuel i no ens oblidem de la gran Chavela i la Lupe que ens han donat exemple i ens han deixat petjada!
Recuperem aquelles sensacions d'altres viatges, al visitar les terminals de bus i pujar en un d'aquells bus-cama on et sents, com en una butaca del menjador de casa al seure. Ens esperen unes 6 hores de viatge, degut a les seguides aturades que, de manera piratilla, fa el bus per fer pujar gent a qualsevol cantonada i així omplir les places lliures. Ens havien dit que el trajecte era bonic i amb raó. Amb la via del tren al costat, la ruta passa per l'altiplà a unes alçades que fan trontollar el cap, i el paisatge desèrtic ens acompanya fins arribar a la part superior de Puno, des de on ja es veu l'impressionant Llac Titicaca, el llac navegable més alt del món!


Una visita ràpida pel petit centre serveix per buscar l'agència idònia per fer l'obligada excursió al llac i visitar les illes dels Uros i l'illa Taquile al dia següent. Pel que fa a la ciutat: una plaça d'Armes tranquil·leta i un carrer peatonal inundat de restaurants, pizzeries amb wi-fi, cases de canvi i un mercat petitet. Potser sembla estrany, però destaquem dels restaurants, que tenen un forn de tova dins! A més de coure unes pizzes boníssimes,  doten als espais d'un càlid ambient que ajuda a passar el fred nocturn d'una ciutat a 3.815 m.

El dia següent comença aviat, a les 6:45 ens passen a recollir per l'hotelet, sense haver dormit massa gràcies a la festa del local de davant. Arribem al port i el vaixell ens portarà a un dels Uros del llac. Els Uros són unes illes flotants artificials, sí, sí, illes flotants. El sistema és més complex però el podem resumir en que al llac creixen una mena de joncs molt alts anomenats "Totora". Els "fabricants d'illes" tallen els joncs un cop són alts i tenen molta arrel. Els blocs de terra i arrels, de les totores tallades, els entrelliguen entre si amb cordes, i a sobre van apilonant la totora tallada. El resultat és una superfície estable però tova, semblant a una màrfega. Aquestes illes estan lligades a diferents punts del fons del llac amb cordes i pals, cosa que fa que no naveguin a la deriva. Aquí podeu trobar més informació del procés de construcció.

Fem la visita de rigor a una de les illes i ens impressiona el modus vivendi. Els habitants d'aquestes illes viuen amb l'imprescindible. Els nens i nenes van a una escola d'una illa en una barqueta, i els adults amb prou feines trepitgen terra ferma un cop a la setmana per anar a vendre i comprar a Puno. Les cases són molt senzilles fetes de la mateixa totora, amb un únic espai on dormen tots els membres de la família.  Avui en dia, sí que és cert que algunes d'aquestes illes són només una atracció turística i no tenen habitants, però d'altres sí que estan habitades amb aquesta dura forma de vida.

Després de dues hores de vaixell, arribem a Taquile, illa natural habitada per Quítxues, tot i que la majoria dels habitants del voltant del llac són Aimaras (indígenes majoritàriament Bolivians) ja que el llac, és meitat territori Peruà i meitat Bolivià.


Taquile ens rep per sort, amb una fira de dansa i artesania tèxtil que es celebra durant 4 dies. Ens expliquen que Taquile és famosa pel seu tèxtil i sorprenentment, són els homes qui teixeixen més i no les dones.
Ens expliquen els significats dels colors dels gorros que porten, depenent de si estan casats, solters o si són l'autoritat de la comunitat. Aquí els habitants es regeixen pel codi moral Inca "Ama sua, ama llulla, ama quella" (no robaràs, no mentiràs, no seràs mandrós) no tenen cap altre tipus de llei, ni tan sols policia; i la seva economia es basa en el treball col·lectiu de tota la comunitat. És un indret molt pacífic que tan sols té tres normes pels estrangers: no donar caramels als nens i nenes; no fer fotografies sense permís i no deixar brossa a l'illa.
Visitem la plaça, els carrerons costa amunt i esquivem el restaurant on fa parada casi tot el nostre vaixell. Ens expliquen que els restaurants de l'illa, es reparteixen de manera rotativa i equitativa els visitants, per repartir així els guanys del turisme. Els operadors turístics, estan obligats a respectar la rotació que es fan entre restaurants.


Un cop baixats els casi 600 graons que ens porten al port, el viatge de tornada del vaixell, ens deixa el paisatge infinit del llac amb els "nevados" bolivians de més de 6.000 m al fons; fent-nos creure contínuament que estem al mar i sorprenent-nos cada vegada que ens fem conscients d'on estem: navegant a casi 4.000 metres d'alçada en un llac fronterer entre països i cultures.

dimecres, 31 de juliol de 2013

Ollantaytambo i el Machu Picchu

Ollantaytambo és el poble que cal visitar si es vol agafar el tren cap al Machu Picchu, amb aquesta definició molt reduccionista ens podríem pensar que és un lloc de pas, al que li va tocar la loteria amb l'estació de tren, però afortunadament no és així. Ollanta és un "pueblo Inca viviente", com ens van dir el germà Javier abans de venir; un lloc tranquil, acollidor, amb un paisatge excepcional al bell mig del Valle Sagrado i amb unes restes inques molt interessants, pel seu emplaçament i estat de conservació.


Passar aquí tot un dia, si es busca calma i bon paisatge, no representa gaire esforç. Un es pot perdre pels afores del poble buscant el riu, endinsar-se pels carrerons del poblet on l'aigua està molt present o col·lar-se pels murs i les terrasses inques gaudint de les vistes de la vall i, si s'agafa aire, es pot pujar als "colcas" (construccions inques utilitzades per a la conservació d'aliment, mitjançant refrigeració per circulació d'aire) situats a l'altra vessant de la muntanya. 


La majoria de turistes arriben amb els busos directament a l'estació del tren i no paren gaire per Ollanta, fet que s'agraeix per gaudir del poblet i veure el seu estat prou pur. Cafès i restaurants no en falten a la plaça i voltants, i si es vol passar la nit hi ha vàries opcions també. 


En definitiva és un bon lloc per qui busca calma i de pas, saltar al Machu Picchu, fent en puja i baixa amb el tren el mateix dia, sense haver de dormir a l'asfixiant i consumida població d'Aguas Calientes, punt de sortida dels busos cap al Machu Picchu, i a la que d'una forma còmoda i ràpida només es pot arribar en tren. 


Si haguéssim investigat més abans, segurament tot hagués estat diferent, però ens vam deixar assessorar per algú d'aquí i...tot i les bones intencions, ens la van col·lar. Sense adonar-nos estàvem muntats a l'Incarail, un dels trens que puja des d'Ollantaytambo a Aguas Calientes, i havíem de fer nit en un hotel que pel preu havia de ser de luxe i que per les condicion,s no era més que un hostalet dels anys vuitanta del que podem trobar en un país petit veí al nostre, tot passant els Pirineus. 


Una hora i quaranta minuts són els que separen Ollanta d'Aguas Calientes, el tren de vapor travessa la vall  i anem deixant enrere espectaculars cims, alguns amb neu. Aguas Calientes és com el país petit del que parlàvem abans però en miniatura i a lo latino. En una vall molt estreta es concentren centenars de comerços, bars, restaurants i hotels, tots enfocats a xuclar els pocs o molts dòlars que es deixin prendre els visitants. Ofertes 4x1 en pisco souers (els còctels del país), menús turístics, pizzes andines i massatges s'acumulen en els estrets carrers del poble però segurament, on tots el que hem de fer nit sortim perdent, és en l'allotjament. Si es busca dormir en un lloc mínímament net i amb bany a l'habitació, estem parlant de 70 dòlars i això en establiments que estan lluny de l'imaginari que podem tenir per aquest preu, res a veure amb la resta del país. Un cop assumit el gol col·lat, només ens falta anar a dormir aviat per arribar ben d'hora a la muntanya sagrada! 


A les 4:30h sonava el despertador per aixecar-nos i oh! sorpresa estava plovent, no va ser fins les 8h que deixava de ploure i amb el fresquet pujàvem al bus cap a la ciutadella esperada. Qualsevol descripció es quedaria curta exposant la majestuositat, la solemnitat i l'energia que es desprèn del recinte del Machu Picchu en el seu conjunt. Unes restes inques que deixen meravellat a qualsevol i un emplaçament immillorable en una vall imponent i amb la muntanya del Huayna Picchu com a principal teló de fons. Sobre les restes inques, no ens atrevim a escriure, l'enginyeria que intuíem en les restes vistes abans, deixa bocabadat per l'emplaçament en el que es van instal·lar aquestes, grans murs, temples, zones rurals en terrasses, de tot i més podem trobar en aquesta ciutadella immersa en un paisatge de luxe. 


Al Machu Picchu un sap quan arriba però no quan marxarà, cal prendre-s'ho amb calma, deixar-se perdre pels racons i pujar a la caseta del guarda on quedar-se embadalit per la vista, ràpid passen 5 hores i cal fer cua per agafar el bus de baixada i arribar a temps al tren de retorn cap a Ollantaytambo.


La nostra recomanació per gaudir al màxim del lloc, sense sentir-se atrapat pels xucla turistes, és agafar el primer tren que puja des d'Ollantaytambo a Aguas Calientes, l'empresa Perurail opera a les 5:40h del matí ja. A les 7:15h com a tard es pot agafar el bus cap al recinte del Machu Picchu des d'Aguas Calientes i gaudir des de les 8h del matí de l'imponent espectacle. Això si, cal tenir en compte que el sol, quan surt, apreta molt! i els mosquits fan de les seves. Cal anar molt preparat amb aigua, menjar, repel·lent anti-mosquits i quelcom per no patir les conseqüències del sol.  

Cuzco

Arriba el cap de setmana i com a tal, deixem les tasques a l'institut per anar a passar-lo a Cuzco, ciutat "guiri" per excel·lència del Perú i només a una hora d'Urubamba.
Tenim la sort que l'allotjament està solucionat, gràcies de nou als germans de La Salle que ens acullen a l'escola de Cuzco. És una comunitat petita, on a la sala de televisió el més normal és que es vegi televisió espanyola ja que habiten dos germans espanyols, bé, un espanyol i un basc (com diu ell).
Tot i arribar al vespre, no ens podem estar de sortir a fer un tomb pel la Plaza de Armas, lloc de referència de qualsevol ciutat peruana, el que vindria a ser la Plaça de l'Ajuntament a qualsevol ciutat catalana. Amb aquest breu tastet del centre de la ciutat, ja podem entreveure el que ens vindrà a sobre. No fem 5 passes seguides sense que ens ofereixin (per dir-ho finament), un restaurant per sopar, un menú "turístico", una excursió al Machu Pichu, un jersei, un... benvinguts a "guirilandia"!


Al dia següent ben descansats tornem a la càrrega ja que, de dia i descansats, les coses es veuen diferent. Ens perdem passejant per la ciutat i ens trobem amb els seus encants: cases colonials (fruit de l'ocupació que ens segueix esfereint), esglésies espectaculars i sobretot les primeres restes dels inques que veiem! A la imatge podeu veure la pedra dels 12 angles, al barri de Sant Blas.



Entre les sorpreses que ens depara la ciutat, anem a dinar a un lloc recomanat per la guia que val la pena, és el Qori Sara, un menjador on la clientela peruana es barreja amb estrangers sense manies per gaudir de menús a 8 soles que et deixen ben tip amb les seves sopes i els grans plats d'arròs amb pollastre, bistec o algun altre plat fort "plato de fondo", com en diuen aquí.

Seguim deambulant entrant a les esglésies a les hores de missa per poder veure-les i és que si no és a aquestes hores, el preu per entrar a les esglésies creiem que és abusiu. Val la pena, entrar a la catedral i veure un quadre de l'últim sopar on al plat hi ha un cuy, una mena de conill d'indies que és un dels plats típic del país.


Ens crida l'atenció i ens fa reflexionar el tema del preu per visitar els llocs. Els atractius culturals de la ciutat estan literalment blindats per un "boleto turístico" que ha doblat el seu preu en 2 anys i que promou un tipus de turisme: aquell que ve amb molts dòlars. Sempre defensarem que els propis països, treguin profit del seu patrimoni i no pas que el profit marxi a mans internacionals, però tot a la seva justa mesura. Ens expliquen que fins i tot la mateixa església, no rep benefici a canvi dels cobrament per les visites, sinó que tot va a mans del ministeri de turisme. El Perú creix per la mineria de manera exagerada, els preus es disparen, però voler atraure tan sols un turisme de luxe i de maletes de rodes, no creiem que sigui una bona inversió a llarg termini. 


Seguint passejant per la ciutat, ens hem trobat hotels espectaculars en antics monestirs rehabilitats com el Hotel Monasterio o el Palacio Nazarenas, on no hem pogut resistir entrar i quedar-nos bocabadats; el preu de la nit s'escapa per a la majoria de mortals.

A Cuzco es troba també sacsayhuaman, l'antiga ciutat fortificada dels inques, reclam turístic amb el que juga el ministeri a l'hora de dissenyar el "boleto turísitco". Alli només es pot entrar pagant els 135 soles del "boleto" i ens toca prioritzar, aviat anirem al Machu Pichu i ens han col·lat un gol que ens ha deixat sense alè.


Però, per sort el Koricancha, s'escapa del "boleto turístico" i es pot visitar pagant una entrada puntual de 10 soles. En aquesta construcció podem veure les restes del temple del Sol i de la Lluna i endinsar-nos en els habilitats d'enginyeria dels mestres inques. Ens expliquen com des d'allí, es traçaven línies imaginaries al llarg de les quals, s'instal·laven els temples tots alineats amb el Koricancha. 

El recinte del Koricancha és un espai curiós, sobta com els colonitzadors espanyols, van construir el monestir de Santo Domingo damunt mateix de les restes inques, però les han mantingut i integrat als seus espais en bona part. Ara, els dos estils, conviuen en un recinte d'obligada visita a Cuzco.


Marxem de Cuzco (Cusco pels autòctons), amb una sensació agredolça. Ens fascina l'arquitectura que aquí es conserva, destacant l'església de la Companyia, la rehabilitació de l'hotel Monasterio, el Koricancha, els carrers del barri de Sant Blas i les places al més pur estil colonial; però tenim el convenciment de que els llocs petits ens fan sentir més còmodes i ens deixen aprendre més de la terra que ens acull.



dimecres, 24 de juliol de 2013

Pampallacta

Portem cinc dies a Urubamba, estem com a casa! L'acollida ha estat exemplar i les instal·lacions i el poblet tranquil, ajuden a gaudir del paisatge i deixar fluir el temps. Els tempos aquí són diferents, la calma que es respira fa que el temps passi a un altre ritme, més pausat i menys caòtic. 

El cap de setmana marxem a Cuzco, parada obligatòria per tots els turistes del Valle Sagrado, però just abans de marxar, se'ns presenta l'oportunitat de conèixer una de les comunitats. Refem plans i marxem a passar el matí del divendres amb el germà Cosme, qui ens acompanyarà a Pampallacta. 



En Cosme és l'encarregat de la pastoral de la Salle a Perú i aquests dies està coordinant els projectes que desenvoluparan els joves voluntaris de totes les escoles de la Salle en aquesta zona. Ells en diuen "la misión", en definitiva és un grup de joves vinculats a les diferents escoles, que tenen l'oportunitat de participar d'un grup de creixement i vivència en una comunitat. Cada "misión" recolza un projecte que es durà a terme en les diferents comunitats atenent a les necessitats de cadascuna.  Prèviament en Cosme i l'equip de germans que acompanyarà als joves, han acordat amb els pares i mares de família les prioritats i possibilitats i s'han coordinat esforços per a que els joves puguin donar suport a la comunitat d'una forma efectiva, els deu dies que estaran compartint amb ells.



A Pampallacta, una comunitat situada a 3.575m l'escola és el centre neuràlgic gràcies a l'esforç de la directora, l'equip de mestres i el seguiment i suport per part dels germans de la Salle. Quan els germans van conèixer la comunitat fa uns anys, l'escola només eren dues classes petites i amb poquets alumnes; les famílies preferien tenir-los cuidant del ramat o fent les feines de la casa, que enviant-los a l'escola.  Amb els pas dels anys i uns quants projectes de cooperació de la mà de Proide i alguna altra ong, s'han aconseguit millorar les instal·lacions: s'han construït dues aules més, s'han millorat els sostres de les altres dues ja existents, s'ha pavimentat el pati i ara, durant la "misión" es construirà el menjadoret (quatre parets de pedra i tova i un sostre de "calamina" (xapa metàl·lica) o metacrilat, si arriba el pressupost (per permetre el pas de la llum i escalfar l'interior com un hivernacle). El conjunt són unes instal·lacions ben senzilles, però molt acollidores que faciliten l'aprenentatge dels alumnes, ara ja arriben els estudis fins a secundària! Segurament, quelcom inimaginable fa uns anys. 



Tot i que la comunitat té accés per carretera asfaltada ara, no tenen cap vehicle propi que els hi faciliti l'accés a Calca, la població més gran per comprar aliments, rebre atenció sanitària o baixar a vendre les seves produccions tèxtils, depenen del pas de vehicles privat o alguns microbusos que recorren la via. 



L'educació, la seva cultura i les condicions del lloc on viuen, els han dut a patir molts abusos en diferents nivells. La directora ens explicava que quan ell va arribar les nenes patien molts abusos sexuals, als 12 anys deixaven d'estudiar moltes entre altres motius perquè ja es veien obligades a ser mares. Mica en mica això ha anat canviant, l'escola ha servit no només per l'alfabetització sinó per fomentar l'educació en valors tant als alumnes, com als pares i mares de família. Un altra via de treball per reduir els abusos que pateixen, en aquest cas els pares i mares de família, és la millora de les condicions de treball. La seva base econòmica són les produccions artesanals tèxtils que vénen de forma gradual, conforme van produint; darrera d'una peça hi ha hores i hores i si l'aconsegueixen vendre a dures penes els arribarà per cobrir les despeses en material. Es veu que hi ha alguns comerciants que coneixen la comunitat i pugen a la comunitat, fixen ells el preu i els hi compren tota la producció per ells treure'n profit. Des de l'escola de la Salle de Cuzco, a tres hores en microbús, s'envia a un professor de tant en quant a recollir encàrrecs tèxtils que fan les famílies de l'escola, garantint un preu de venda just i sense intermediaris; més enllà de facilitar-los aquesta venda directa, s'intenta capacitar-los en l'empoderament i revalorització de les seus coneixements artesanals, per a la millora de les seves condicions laborals i en definitiva, per una subsistència de més qualitat. 


Sobta com només a una hora de camí d'una població gran del Valle Sagrado, podem trobar comunitats on la modernitat s'ha quedat pel camí. Sobta com encara hi ha nens i nenes que s'amaguen dels forasters i es queden embadalits quan veuen la seva imatge en una càmera digital i que amb prou feines, parlen altra cosa que no sigui Quítxua. Però sobta més encara, al mateix temps que encoratja, que existeixin indrets on l'escola ho és tot pel "desenvolupament" d'una comunitat. Sempre hi ha llocs que et roben el cor i Pampallacta i sobretot la feina que allà es duu a terme, és un d'ells. 

divendres, 19 de juliol de 2013

Urubamba i La Salle

Dilluns, després d'aclimatar-nos a Lima viatgem cap a Urubamba, la teoria diu que hi ha una hora d'avió fins a Cuzco i una altra hora en microbús fins al destí, però en arribar a l'aeroport ens adonem que no serà tant ràpid tot. Sortim amb una hora de retard i en arribar al Cuzco ens passem una bona estona donant voltes per l'espai aeri, ens comuniquen que es difícil aterrar: hi ha poca visibilitat i esta plovent, així que marxem cap a l'aeroport d'Arequipa. Una estona parats repostant combustible i al final ens deixen baixar; la informalitat facilita l'espera, voltem per l'aeroport com si fóssim operaris i gaudim del volca Misti i del Pichupichu. De tornada a Lima passarem per Arequipa, ja tenim ganes després d'entreveure el paisatge.

A mitja tarda per fi arribem a l'aeroport de Cuzco, amb sis hores de retard i després d'una parada tècnica a l'escola de La Salle, pillem el microbús cap a Urubamba. Comença a fer-se de nit (tot i que només son les 6 de la tarda) i no acabem de veure clar viatjar tan tard en un microbús.  El germà Xabier, un germà vasc afincat aquí des de fa anys, ens aconsella marxar i "fastidiarnos solo un dia para llegar a la cama ya".  Afortunadament li fem cas i podem gaudir d'un sopar de benvinguda molt amable amb els germans d'Urubamba. De dia ens prometen fer un tour per les instal·lacions, ens han parlat molt bé d'aquest projecte educatiu i pel que podem entreveure de nit, fa molt bona pinta.

A les nou del mati, un cop ben esmorzats, comencem la ruta per les instal·lacions amb el germà Manuel, un germà peruà que fa poc ha agafat el relleu del germà Javier Miranda, un germà de Burgos que fa molts anys que ha estat al cap davant d'aquesta institució.

El projecte educatiu recull alumnes des dels 4 anys, quan comença l'educació bàsica, fins a la secundària. Un cop acabada aquesta primera etapa els alumnes poden triar, marxar a Cuzco a la universitat o seguir la seva formació professional a l'institut pedagògic o tecnològic que s'allotja en el mateix recinte.


La formació a l'institut podríem dir que s'assimila al nostre grau mig i superior, però no te res a envejar en quant al nombre de places, la qualitat i el servei educatiu que es dóna, almenys en aquesta institució on assisteixen alumnes de totes les comunitats properes. Tot i que la gestió i el tarannà del centre es gràcies als germans de La Salle, les instal·lacions i els docents pertanyen a l'estat.  La formació a l'institut s'allarga entre 3 a 5 anys, depenent de l'especialitat, amb pràctiques incloses i 25 hores de servei social obligatòries per tots els alumnes. Ara mateix l'institut compta amb la carrera professional d'indústries alimentàries, agropeqüària, informàtica, construcció civil i totes les especialitats de la vessant pedagògica, per arribar a ser mestres.


Dins de l'extensió de la finca es troben dos hivernacles (Fitotoldos en peruà), i camps de conreu per a la producció ecològica de verdures i blat de moro, una granja amb vaques per a la producció de llet i els tallers amb la maquinària necessària per a l'elaboració de derivats làctics, pa i pastes, melmelades i embotits.