dimecres, 31 de juliol de 2013

Ollantaytambo i el Machu Picchu

Ollantaytambo és el poble que cal visitar si es vol agafar el tren cap al Machu Picchu, amb aquesta definició molt reduccionista ens podríem pensar que és un lloc de pas, al que li va tocar la loteria amb l'estació de tren, però afortunadament no és així. Ollanta és un "pueblo Inca viviente", com ens van dir el germà Javier abans de venir; un lloc tranquil, acollidor, amb un paisatge excepcional al bell mig del Valle Sagrado i amb unes restes inques molt interessants, pel seu emplaçament i estat de conservació.


Passar aquí tot un dia, si es busca calma i bon paisatge, no representa gaire esforç. Un es pot perdre pels afores del poble buscant el riu, endinsar-se pels carrerons del poblet on l'aigua està molt present o col·lar-se pels murs i les terrasses inques gaudint de les vistes de la vall i, si s'agafa aire, es pot pujar als "colcas" (construccions inques utilitzades per a la conservació d'aliment, mitjançant refrigeració per circulació d'aire) situats a l'altra vessant de la muntanya. 


La majoria de turistes arriben amb els busos directament a l'estació del tren i no paren gaire per Ollanta, fet que s'agraeix per gaudir del poblet i veure el seu estat prou pur. Cafès i restaurants no en falten a la plaça i voltants, i si es vol passar la nit hi ha vàries opcions també. 


En definitiva és un bon lloc per qui busca calma i de pas, saltar al Machu Picchu, fent en puja i baixa amb el tren el mateix dia, sense haver de dormir a l'asfixiant i consumida població d'Aguas Calientes, punt de sortida dels busos cap al Machu Picchu, i a la que d'una forma còmoda i ràpida només es pot arribar en tren. 


Si haguéssim investigat més abans, segurament tot hagués estat diferent, però ens vam deixar assessorar per algú d'aquí i...tot i les bones intencions, ens la van col·lar. Sense adonar-nos estàvem muntats a l'Incarail, un dels trens que puja des d'Ollantaytambo a Aguas Calientes, i havíem de fer nit en un hotel que pel preu havia de ser de luxe i que per les condicion,s no era més que un hostalet dels anys vuitanta del que podem trobar en un país petit veí al nostre, tot passant els Pirineus. 


Una hora i quaranta minuts són els que separen Ollanta d'Aguas Calientes, el tren de vapor travessa la vall  i anem deixant enrere espectaculars cims, alguns amb neu. Aguas Calientes és com el país petit del que parlàvem abans però en miniatura i a lo latino. En una vall molt estreta es concentren centenars de comerços, bars, restaurants i hotels, tots enfocats a xuclar els pocs o molts dòlars que es deixin prendre els visitants. Ofertes 4x1 en pisco souers (els còctels del país), menús turístics, pizzes andines i massatges s'acumulen en els estrets carrers del poble però segurament, on tots el que hem de fer nit sortim perdent, és en l'allotjament. Si es busca dormir en un lloc mínímament net i amb bany a l'habitació, estem parlant de 70 dòlars i això en establiments que estan lluny de l'imaginari que podem tenir per aquest preu, res a veure amb la resta del país. Un cop assumit el gol col·lat, només ens falta anar a dormir aviat per arribar ben d'hora a la muntanya sagrada! 


A les 4:30h sonava el despertador per aixecar-nos i oh! sorpresa estava plovent, no va ser fins les 8h que deixava de ploure i amb el fresquet pujàvem al bus cap a la ciutadella esperada. Qualsevol descripció es quedaria curta exposant la majestuositat, la solemnitat i l'energia que es desprèn del recinte del Machu Picchu en el seu conjunt. Unes restes inques que deixen meravellat a qualsevol i un emplaçament immillorable en una vall imponent i amb la muntanya del Huayna Picchu com a principal teló de fons. Sobre les restes inques, no ens atrevim a escriure, l'enginyeria que intuíem en les restes vistes abans, deixa bocabadat per l'emplaçament en el que es van instal·lar aquestes, grans murs, temples, zones rurals en terrasses, de tot i més podem trobar en aquesta ciutadella immersa en un paisatge de luxe. 


Al Machu Picchu un sap quan arriba però no quan marxarà, cal prendre-s'ho amb calma, deixar-se perdre pels racons i pujar a la caseta del guarda on quedar-se embadalit per la vista, ràpid passen 5 hores i cal fer cua per agafar el bus de baixada i arribar a temps al tren de retorn cap a Ollantaytambo.


La nostra recomanació per gaudir al màxim del lloc, sense sentir-se atrapat pels xucla turistes, és agafar el primer tren que puja des d'Ollantaytambo a Aguas Calientes, l'empresa Perurail opera a les 5:40h del matí ja. A les 7:15h com a tard es pot agafar el bus cap al recinte del Machu Picchu des d'Aguas Calientes i gaudir des de les 8h del matí de l'imponent espectacle. Això si, cal tenir en compte que el sol, quan surt, apreta molt! i els mosquits fan de les seves. Cal anar molt preparat amb aigua, menjar, repel·lent anti-mosquits i quelcom per no patir les conseqüències del sol.  

Cuzco

Arriba el cap de setmana i com a tal, deixem les tasques a l'institut per anar a passar-lo a Cuzco, ciutat "guiri" per excel·lència del Perú i només a una hora d'Urubamba.
Tenim la sort que l'allotjament està solucionat, gràcies de nou als germans de La Salle que ens acullen a l'escola de Cuzco. És una comunitat petita, on a la sala de televisió el més normal és que es vegi televisió espanyola ja que habiten dos germans espanyols, bé, un espanyol i un basc (com diu ell).
Tot i arribar al vespre, no ens podem estar de sortir a fer un tomb pel la Plaza de Armas, lloc de referència de qualsevol ciutat peruana, el que vindria a ser la Plaça de l'Ajuntament a qualsevol ciutat catalana. Amb aquest breu tastet del centre de la ciutat, ja podem entreveure el que ens vindrà a sobre. No fem 5 passes seguides sense que ens ofereixin (per dir-ho finament), un restaurant per sopar, un menú "turístico", una excursió al Machu Pichu, un jersei, un... benvinguts a "guirilandia"!


Al dia següent ben descansats tornem a la càrrega ja que, de dia i descansats, les coses es veuen diferent. Ens perdem passejant per la ciutat i ens trobem amb els seus encants: cases colonials (fruit de l'ocupació que ens segueix esfereint), esglésies espectaculars i sobretot les primeres restes dels inques que veiem! A la imatge podeu veure la pedra dels 12 angles, al barri de Sant Blas.



Entre les sorpreses que ens depara la ciutat, anem a dinar a un lloc recomanat per la guia que val la pena, és el Qori Sara, un menjador on la clientela peruana es barreja amb estrangers sense manies per gaudir de menús a 8 soles que et deixen ben tip amb les seves sopes i els grans plats d'arròs amb pollastre, bistec o algun altre plat fort "plato de fondo", com en diuen aquí.

Seguim deambulant entrant a les esglésies a les hores de missa per poder veure-les i és que si no és a aquestes hores, el preu per entrar a les esglésies creiem que és abusiu. Val la pena, entrar a la catedral i veure un quadre de l'últim sopar on al plat hi ha un cuy, una mena de conill d'indies que és un dels plats típic del país.


Ens crida l'atenció i ens fa reflexionar el tema del preu per visitar els llocs. Els atractius culturals de la ciutat estan literalment blindats per un "boleto turístico" que ha doblat el seu preu en 2 anys i que promou un tipus de turisme: aquell que ve amb molts dòlars. Sempre defensarem que els propis països, treguin profit del seu patrimoni i no pas que el profit marxi a mans internacionals, però tot a la seva justa mesura. Ens expliquen que fins i tot la mateixa església, no rep benefici a canvi dels cobrament per les visites, sinó que tot va a mans del ministeri de turisme. El Perú creix per la mineria de manera exagerada, els preus es disparen, però voler atraure tan sols un turisme de luxe i de maletes de rodes, no creiem que sigui una bona inversió a llarg termini. 


Seguint passejant per la ciutat, ens hem trobat hotels espectaculars en antics monestirs rehabilitats com el Hotel Monasterio o el Palacio Nazarenas, on no hem pogut resistir entrar i quedar-nos bocabadats; el preu de la nit s'escapa per a la majoria de mortals.

A Cuzco es troba també sacsayhuaman, l'antiga ciutat fortificada dels inques, reclam turístic amb el que juga el ministeri a l'hora de dissenyar el "boleto turísitco". Alli només es pot entrar pagant els 135 soles del "boleto" i ens toca prioritzar, aviat anirem al Machu Pichu i ens han col·lat un gol que ens ha deixat sense alè.


Però, per sort el Koricancha, s'escapa del "boleto turístico" i es pot visitar pagant una entrada puntual de 10 soles. En aquesta construcció podem veure les restes del temple del Sol i de la Lluna i endinsar-nos en els habilitats d'enginyeria dels mestres inques. Ens expliquen com des d'allí, es traçaven línies imaginaries al llarg de les quals, s'instal·laven els temples tots alineats amb el Koricancha. 

El recinte del Koricancha és un espai curiós, sobta com els colonitzadors espanyols, van construir el monestir de Santo Domingo damunt mateix de les restes inques, però les han mantingut i integrat als seus espais en bona part. Ara, els dos estils, conviuen en un recinte d'obligada visita a Cuzco.


Marxem de Cuzco (Cusco pels autòctons), amb una sensació agredolça. Ens fascina l'arquitectura que aquí es conserva, destacant l'església de la Companyia, la rehabilitació de l'hotel Monasterio, el Koricancha, els carrers del barri de Sant Blas i les places al més pur estil colonial; però tenim el convenciment de que els llocs petits ens fan sentir més còmodes i ens deixen aprendre més de la terra que ens acull.



dimecres, 24 de juliol de 2013

Pampallacta

Portem cinc dies a Urubamba, estem com a casa! L'acollida ha estat exemplar i les instal·lacions i el poblet tranquil, ajuden a gaudir del paisatge i deixar fluir el temps. Els tempos aquí són diferents, la calma que es respira fa que el temps passi a un altre ritme, més pausat i menys caòtic. 

El cap de setmana marxem a Cuzco, parada obligatòria per tots els turistes del Valle Sagrado, però just abans de marxar, se'ns presenta l'oportunitat de conèixer una de les comunitats. Refem plans i marxem a passar el matí del divendres amb el germà Cosme, qui ens acompanyarà a Pampallacta. 



En Cosme és l'encarregat de la pastoral de la Salle a Perú i aquests dies està coordinant els projectes que desenvoluparan els joves voluntaris de totes les escoles de la Salle en aquesta zona. Ells en diuen "la misión", en definitiva és un grup de joves vinculats a les diferents escoles, que tenen l'oportunitat de participar d'un grup de creixement i vivència en una comunitat. Cada "misión" recolza un projecte que es durà a terme en les diferents comunitats atenent a les necessitats de cadascuna.  Prèviament en Cosme i l'equip de germans que acompanyarà als joves, han acordat amb els pares i mares de família les prioritats i possibilitats i s'han coordinat esforços per a que els joves puguin donar suport a la comunitat d'una forma efectiva, els deu dies que estaran compartint amb ells.



A Pampallacta, una comunitat situada a 3.575m l'escola és el centre neuràlgic gràcies a l'esforç de la directora, l'equip de mestres i el seguiment i suport per part dels germans de la Salle. Quan els germans van conèixer la comunitat fa uns anys, l'escola només eren dues classes petites i amb poquets alumnes; les famílies preferien tenir-los cuidant del ramat o fent les feines de la casa, que enviant-los a l'escola.  Amb els pas dels anys i uns quants projectes de cooperació de la mà de Proide i alguna altra ong, s'han aconseguit millorar les instal·lacions: s'han construït dues aules més, s'han millorat els sostres de les altres dues ja existents, s'ha pavimentat el pati i ara, durant la "misión" es construirà el menjadoret (quatre parets de pedra i tova i un sostre de "calamina" (xapa metàl·lica) o metacrilat, si arriba el pressupost (per permetre el pas de la llum i escalfar l'interior com un hivernacle). El conjunt són unes instal·lacions ben senzilles, però molt acollidores que faciliten l'aprenentatge dels alumnes, ara ja arriben els estudis fins a secundària! Segurament, quelcom inimaginable fa uns anys. 



Tot i que la comunitat té accés per carretera asfaltada ara, no tenen cap vehicle propi que els hi faciliti l'accés a Calca, la població més gran per comprar aliments, rebre atenció sanitària o baixar a vendre les seves produccions tèxtils, depenen del pas de vehicles privat o alguns microbusos que recorren la via. 



L'educació, la seva cultura i les condicions del lloc on viuen, els han dut a patir molts abusos en diferents nivells. La directora ens explicava que quan ell va arribar les nenes patien molts abusos sexuals, als 12 anys deixaven d'estudiar moltes entre altres motius perquè ja es veien obligades a ser mares. Mica en mica això ha anat canviant, l'escola ha servit no només per l'alfabetització sinó per fomentar l'educació en valors tant als alumnes, com als pares i mares de família. Un altra via de treball per reduir els abusos que pateixen, en aquest cas els pares i mares de família, és la millora de les condicions de treball. La seva base econòmica són les produccions artesanals tèxtils que vénen de forma gradual, conforme van produint; darrera d'una peça hi ha hores i hores i si l'aconsegueixen vendre a dures penes els arribarà per cobrir les despeses en material. Es veu que hi ha alguns comerciants que coneixen la comunitat i pugen a la comunitat, fixen ells el preu i els hi compren tota la producció per ells treure'n profit. Des de l'escola de la Salle de Cuzco, a tres hores en microbús, s'envia a un professor de tant en quant a recollir encàrrecs tèxtils que fan les famílies de l'escola, garantint un preu de venda just i sense intermediaris; més enllà de facilitar-los aquesta venda directa, s'intenta capacitar-los en l'empoderament i revalorització de les seus coneixements artesanals, per a la millora de les seves condicions laborals i en definitiva, per una subsistència de més qualitat. 


Sobta com només a una hora de camí d'una població gran del Valle Sagrado, podem trobar comunitats on la modernitat s'ha quedat pel camí. Sobta com encara hi ha nens i nenes que s'amaguen dels forasters i es queden embadalits quan veuen la seva imatge en una càmera digital i que amb prou feines, parlen altra cosa que no sigui Quítxua. Però sobta més encara, al mateix temps que encoratja, que existeixin indrets on l'escola ho és tot pel "desenvolupament" d'una comunitat. Sempre hi ha llocs que et roben el cor i Pampallacta i sobretot la feina que allà es duu a terme, és un d'ells. 

divendres, 19 de juliol de 2013

Urubamba i La Salle

Dilluns, després d'aclimatar-nos a Lima viatgem cap a Urubamba, la teoria diu que hi ha una hora d'avió fins a Cuzco i una altra hora en microbús fins al destí, però en arribar a l'aeroport ens adonem que no serà tant ràpid tot. Sortim amb una hora de retard i en arribar al Cuzco ens passem una bona estona donant voltes per l'espai aeri, ens comuniquen que es difícil aterrar: hi ha poca visibilitat i esta plovent, així que marxem cap a l'aeroport d'Arequipa. Una estona parats repostant combustible i al final ens deixen baixar; la informalitat facilita l'espera, voltem per l'aeroport com si fóssim operaris i gaudim del volca Misti i del Pichupichu. De tornada a Lima passarem per Arequipa, ja tenim ganes després d'entreveure el paisatge.

A mitja tarda per fi arribem a l'aeroport de Cuzco, amb sis hores de retard i després d'una parada tècnica a l'escola de La Salle, pillem el microbús cap a Urubamba. Comença a fer-se de nit (tot i que només son les 6 de la tarda) i no acabem de veure clar viatjar tan tard en un microbús.  El germà Xabier, un germà vasc afincat aquí des de fa anys, ens aconsella marxar i "fastidiarnos solo un dia para llegar a la cama ya".  Afortunadament li fem cas i podem gaudir d'un sopar de benvinguda molt amable amb els germans d'Urubamba. De dia ens prometen fer un tour per les instal·lacions, ens han parlat molt bé d'aquest projecte educatiu i pel que podem entreveure de nit, fa molt bona pinta.

A les nou del mati, un cop ben esmorzats, comencem la ruta per les instal·lacions amb el germà Manuel, un germà peruà que fa poc ha agafat el relleu del germà Javier Miranda, un germà de Burgos que fa molts anys que ha estat al cap davant d'aquesta institució.

El projecte educatiu recull alumnes des dels 4 anys, quan comença l'educació bàsica, fins a la secundària. Un cop acabada aquesta primera etapa els alumnes poden triar, marxar a Cuzco a la universitat o seguir la seva formació professional a l'institut pedagògic o tecnològic que s'allotja en el mateix recinte.


La formació a l'institut podríem dir que s'assimila al nostre grau mig i superior, però no te res a envejar en quant al nombre de places, la qualitat i el servei educatiu que es dóna, almenys en aquesta institució on assisteixen alumnes de totes les comunitats properes. Tot i que la gestió i el tarannà del centre es gràcies als germans de La Salle, les instal·lacions i els docents pertanyen a l'estat.  La formació a l'institut s'allarga entre 3 a 5 anys, depenent de l'especialitat, amb pràctiques incloses i 25 hores de servei social obligatòries per tots els alumnes. Ara mateix l'institut compta amb la carrera professional d'indústries alimentàries, agropeqüària, informàtica, construcció civil i totes les especialitats de la vessant pedagògica, per arribar a ser mestres.


Dins de l'extensió de la finca es troben dos hivernacles (Fitotoldos en peruà), i camps de conreu per a la producció ecològica de verdures i blat de moro, una granja amb vaques per a la producció de llet i els tallers amb la maquinària necessària per a l'elaboració de derivats làctics, pa i pastes, melmelades i embotits.



dilluns, 15 de juliol de 2013

aterrem a Lima

Hem tornat! De nou hem fet la motxilla i, després de tres anys, hem tornat a creuar el "charco". Aquesta vegada el destí és el bressol de l'imperi Inca i de la llengua Quítxua. Estem a Perú!
Ens espera un mes i mig d'una barreja de feina i vacances. Venim a visitar diferents projectes de PROIDE per tal de fer seguiments i avaluacions, alhora que tracem línies estratègiques de cooperació pels propers anys. Ara bé, pel que podem entreveure amb algunes converses d'aquests dos dies que portem a terres peruanes, fer feina serà la millor manera que tindrem de fer vacances i poder conèixer el país i les seves característiques essencials. La línia entre feina i vacances, serà doncs una línia massa fina i poc definida.

Després d'un viatge molt i molt pesat, amb feixugues escales i controls de seguretat a Miami, arribem de matinada a Lima on ens espera en Percy i ens porta a casa dels germans de La Salle a Lima. No té preu arribar a una capital llatinoamericana amb el ko's que això suposa i que et vinguin a buscar; més i tot si són les 5:45 del matí i si quan arribes a la casa, t'esperen amb un bon esmorzar i un llit per dormir.

Després d'una mica de descans i una llarga sobretaula, anem a tafanejar una mica la capital i anem a treure el cap pel barri "chic" de Miraflores. Només havíem vist la capital des del cotxe que ens va venir a buscar, però al arribar a Miraflores, confirmem les advertències fetes de "Ya verán que Miraflores es otra Lima". Centres comercials amb marques internacionals, hotels de luxe, cotxes potents i "blanquitos" passejant. Passem mitja tarda voltant per allí i tornem a seguir recuperant-nos del jet-lag que encara arrosseguem.



Avui ja ens hem aixecat amb el ritme corporal més normalitzat i hem continuat amb llargues sobretaules en relació a la feina que ens espera, a la gent que coneixerem i els projectes presents i futurs que es porten a terme al país. Una de les agradables sorpreses ha estat conèixer la Lucía de PROYDE i poder compartir inquietuds de la feina que ella i nosaltres duem a terme des de Madrid i Barcelona, que hem vingut aquí a Perú a complementar. Converses típiques sobre ONG's, projectes, coordinacions i tot un seguit de tòpics que esperem que a base de repetir-los, vagin millorant.

A la tarda hem anat a conèixer el centre històric de Lima, en plena preparació de les "Fiestas Patrias". Ens sorprèn agradablement el centre de Lima, una capital amb 10 milions d'habitants en plena expansió econòmica, immobiliària i creditícia, cosa que ens expliquen amb orgull, mentre que a nosaltres ens posa els pèls de punta, ja que per desgràcia sabem el final d'aquestes bombolles de totxo i d'especulació bancària.


Un bon dinar de menú casolà, ens reconcilia amb l'arròs, el ceviche i els frijoles que tant tornarem a menjar durant aquests casi dos mesos. Per acabar la tarda, un cafè "pasado" com aquí li diuen al cafè llarg llarg i un darrer passeig per la plaça Major i els edificis monumentals de la zona.


Demà un avió ens porta a Cuzco i seguidament a Urubamba per començar una setmana de feina on somniarem nous projectes i coneixerem la feina de l'Institut Pedagògic i Tecnològic i tantes i tantes coses que segur aniran sortint sobre la marxa, pel que hem pogut intuir a les sobretaules d'aquests dos primers dies.