diumenge, 25 d’agost de 2013

Iquitos, Belén i la illa dels micos

Deu dies a Iquitos semblen una eternitat quan arribes i veus el panorama de la ciutat: caos, soroll, contaminació, calor i més caos; però per sort, som de bon conformar i li trobem el què a tot arreu, i així va ser. Tant és així, que fins i tot, ens van faltar bastants dies per poder visitar les comunitats de la Selva i les reserves naturals que riu amunt i avall, a uns quants dies de camí, s'emplacen. Si algú ve únicament a fer turisme, quedar-se a Iquitos més de dues nits, té poc sentit, cal contactar amb algun l'alberg que duu la gent d'alguna comunitat o algun operador turístic i marxar a conèixer el Pacaya Samiria, una de les reserves protegides, pel que expliquen, espectacular. 

La ciutat d'Iquitos és una ciutat que viu immersa en la decadència que arrossega des de la caiguda de la febre del cautxú. A finals del s.XIX  aquesta ciutat poc devia semblar-se amb el que és ara. Llavors era el major port de l'Amazonia peruana i tota la Selva amazònica, era el paradís del làtex, el líquid que s'extreu dels arbres de la fortuna per a la fabricació de gomes i pneumàtics. Iquitos va créixer i les diferències es van aguditzar entre els cautxeros i la resta d'habitants. Construccions al més pur estil de l'època omplen el "malecón" que dóna al riu, i es van fer portar rajoles de tota Europa per embellir les seves façanes, fins i tot a Eiffel li van encarregar una construcció aquí; i tot hi ser trista, més deslluïda sobreviu, en una cantonada de la "plaza de Armas".


Iquitos està banyada pel riu Nanay, on es troba l'assentament humà flotant en temporada de pluges, Belén. Les males llengües l'anomenem la Venècia del pobres, però si un passeja per allí i observa amb deteniment les condicions en les que viuen, cap Venècia per més aigua que hi hagi et ve al cap, sinó més aviat el Rosa d'Amèrica, l'assentament on està el projecte "Tiéndeme la mano" sobre l'abocador. Els carrers de Belén que toquen a la ciutat són un gran mercat on es pot comprar de tot i més, i la resta del barri són les vivendes que es barregen entre la brossa que van generant. Ara és època seca i algunes construccions tenen tota la planta baixa lliure per quan puja el nivell de l'aigua. Altres no, per tant s'inunden i només resta hàbil el primer pis, l'aigua puja entre dos i tres metres ben bons. També hi ha cases als peus del riu, dissenyades per flotar quan pugi el nivell del riu, una arquitectura molt interessant si complís uns mínims d'habitabilitat saludable bàsica.


A prop d'Iquitos es troba la reserva dels micos, un projecte interessant que s'emplaça riu amunt, a tant sols una hora i mitja de camí, molt a prop per tractar-se del riu Amazones. Per arribar a la "Isla de los monos" cal contactar amb els responsables del projecte abans d'anar, per a que et vinguin a buscar a Mazan, on et deixa el "bote" col·lectivo, el que ve a ser els autobusos del Amazones.  Agafar un col·lectivo per l'Amazones és un esport de risc, però compensa per després poder pujar a la barqueta que et porta a la illa i a ritme lent i tranquil t'acosta tot creuant l'Amazones. En baixar a l'illa els micos són els protagonistes, s'apropen, juguen, viuen en llibertat en el seu hàbitat natural, però en un lloc on els venedors d'animalets, no els raptaran per enviar-los a cap circ, i mica en mica han aconseguit que es vagin reproduint i augmenti el número d'espècies molt reduïdes per poder repoblar més zones. 


La gastronomia de la zona està protagonitzada pels peixos de riu: "el paiche, la gamitana, la doncella,..." els cucs i els caimans; algunes d'aquestes espècies tot i estar en extinció es troben als mercats i cartes dels restaurants sense major problema, és Iquitos ens repetim, una ciutat portuaria en mig de la Selva amazònica on només es pot arribar des de Lima en avió, o cal arribar en bus fins a Pucallpa (20h de trajecte) i després allí fer tot un dia de viatge pel riu. Cal pensar-s'ho molt si no es pot agafar un avió per sortir de la ciutat, tot hi que aquí el temps, sembla que no passi, els dies són llargs, deu ser que la calor de la Selva té quelcom que frena les agulles del rellotge.

dilluns, 19 d’agost de 2013

Iquitos i el "Rosa de América"

L'arribada a Iquitos ha anat acompanyada del conseqüent xoc de calor tropical només baixar de l'avió. L'altre impacte ha vingut de mans del curiós mitjà de transport a la ciutat, els motocars. Però deixarem els detalls per un altre post sobre aquesta ciutat i els seus voltants, banyats pel riu Amazones.


La vinguda a Iquitos, a part de satisfer la curiositat de visitar la Selva, ha estat també per treballar en dos dels projectes que PROIDE recolza al Perú: el projecte "Tiéndeme la Mano" i el FORMABIAP, centre de formació de mestres en educació bilingüe, en les diferents llengües de l'Amazones.

Els primers dies a Iquitos, ens trobem amb els voluntaris que estan fent l'Estiu Solidari al projecte "Tiéndeme la Mano". Un dinar d'acollida a lo "iquiteño" a la casa dels germans de La Salle, i el segon dia visita al projecte amb els voluntaris i el germà Marco, responsable del projecte..

El projecte "Tiéndeme la mano" està situat a l'Assentament Humà "Rosa de América". Un assentament humà és una invasió de terreny, on famílies sense recursos, s'instal·len construint un habitacle, de forma improvisada i amb allò que poden o trobem: fustes, lones, xapes, plàstics o el que sigui per aixoplugar-se. El "Rosa de América" en concret, està situat al damunt de l'antic abocador de la ciutat. Amb aquests ingredients, us podeu fer a la idea de l'entorn. Nosaltres, per moltes fotos que haguéssim vist abans, no ens podíem imaginar el que allà vam veure.



Dins aquest context, al final del carrer principal, s'alça una construcció de fusta, és el centre obert "Tiéndeme la mano". Aquest espai serveix de punt de trobada pels nens i nenes de l'assentament, durant un parell d'hores al dia. Aquí s'intenta fer reforç escolar però, simplement els nens i nenes vénen buscant un espai on passar el temps, fent el que sigui, però en un lloc diferent al carrer. Els carrers de sorra plens de restes de l'abocador i amb una olor massa peculiar, són casa seva, i la majoria no trepitgen gens l'escola. 

Els qui fan possible aquest petit miracle del "Tiéndeme la Mano", són un grup de joves voluntaris estudiants de magisteri de l'Institut Pedagògic d'Iquitos, acompanyats d'en Marco Pumayali, un germà de La Salle "rebelde sin causa", que fa de la justícia social i el respecte pels pobles indígenes la seva bandera. Hem dit que el "Tiéndeme la Mano" és un miracle i estem convençuts. Estant allà en actitud de treball, és fàcil veure els defectes, els punts a millorar i les dificultats econòmiques del projecte, però amb una mica de distància, t'adones que el "Tiéndeme la Mano" és una mena d'àngel de la guarda pels nens i nenes de l'assentament. Intentar que hagi un ordre dins del caos, cantar, somriure, ser els protagonistes de les educadores "señirita, señirita"-com diuen ells- pintar, començar a llegir i escriure (tot i tenir ja 10 anys), fer estimulació primerenca als més petits, netejar en grup els espais, compartir, i si cal berenar...són part de les "rutines" del centre.


En aquests dies de treball, hem acordat reprendre l'empoderament de les famílies per tal que es facin més seu el projecte, acompanyin als seus fills i entre tots intentar transformar realitats. El sobreviure apàtic dels adults, sense cap idea ni projecte de futur i amb els somriures ja massa esborrats, és el dia a dia dels grans de l'assentament. Esperem que el miracle del "Tiéndeme la mano" creixi fora de les parets del centre i ofereixi un bri d'esperança. 




dijous, 8 d’agost de 2013

Arequipa

Sortim de Puno ben aviat, amb l’esperança que aquesta companyia de bus sigui de la qualitat que hem pagat i oh! sorpresa, el bus segueix parant en llocs inhòspits a recollir passatgers i deixar-ne. S’arriba a omplir fins i tot l’escala que puja al segon pis de l’autocar, tot és informal, com si es tractés d’un bus de línia d’un poble, i no un bus directe entre dues capitals del país. Els conductors i l’hostessa (que encara no sabem quina funció té), s’hauran guanyat un sobresou, acosta d’encabir a tot el qui s’acostava al bus. 


Els seient llit, tot i que un xic atrotinats són còmodes, i ens apalanquem amb la nostra música a mirar el paisatge. Més de sis hores de bus seran aquest cop, amb un paisatge que ens deixa bocabadats. Comencem ha agafar alçada, passem dels 3800m de Puno, als 4600m després del llac Lagunillas. Pel camí ens sorprenen flamencs, vicunyes, llames i aus enormes que ens sobrevolen. 

En arribar a Arequipa ens embotim, amb les motxilles, en un minitaxi i cap al hostel. Serà el primer hostel que trepitgem al país i ja en tenim ganes. Una casona colonial destartalada però amb molt encant ens espera, el “Colonial house inn”. Sostres alts, un pati i el millor se’ns dubte: esmorzar, amb un bon cafè i un “jugo” acabat de fer, al terrat del hostel amb el Chachani i el Misti com a teló de fons de la ciutat. 


Perdre’s uns dies per Arequipa no és gens difícil, hi ha moltes activitats de trekking als volcans, rafting, sortides en bici, rutes pel canó del Colca per veure els còndors i com no, gaudir de l’ambient del centre de la ciutat i els seus racons d’arquitectura colonial construïts amb pedra volcànica. El “sillar blanco” molt utilitzat sobretot al centre de la ciutat, ha donat peu al sobrenom d'Arequipa: la "Ciutad Blanca".


Cansats del darrer tram del viatge de moltes corbes i desnivell, vam optar per deixar-nos seduir per la ciutat i sense adonar-nos, ens van passar els quatre dies volant. 


L’arquitectura de la ciutat depara uns patis espectaculars que cal anar descobrint i més racons que un no es pot perdre: els retaules i portalades dels temples construïts amb “sillar” blanc; els claustres de la Companyia; la il·luminació de la catedral; la combinació de maó i “sillar” de Sant Francesc; però sobretot cal deixar-se enlluernar per la rehabilitació del convent de Santa Catalina. Un espai on tranquil·lament un es pot perdre més de 3 hores pel laberíntic recinte, ple de detalls per descobrir i intuir com vivien les monges de clausura dins d’aquesta ciutadella colonial.


No és cap novetat que la cuina de Perú està de moda, i més enllà de cuiners experimentals con en Gastón Acurio que l’han situat en el mapa, hi ha menjadorets i restaurants que cuinen uns plats elaboradíssims que enamoren als de bon paladar. Calia així endinsar-se una mica més en la cuina del país i ens vam decidir a visitar el restaurant d’en Gastón a Arequipa, el Chicha, i a aprendre a cuinar! Totes dues van ser unes molt bones experiències pel paladar. I per si algú s’anima, invertir un matí en el taller de cuina és una experiència sorprenentment gratificat i molt didàctica. 



Al nostre menú andino ben arequipeño no li va faltar el seu “rocoto relleno” (pebrot picant) amb pastís de patata i una amanida, que res te a veure a les mediterrànies, un bon suc de “chicha morá” (blat de moro negre) i un “queso helado” (gelat com de llet merengada) L’activitat incloïa el dinar, per assaborir els plats, i així vam dinar plegats amb l’equip de cuiners a la Casa Àvila; un hostel amb un pati espectacular on també donen classes d’espanyol per a estrangers.


Quatre dies magnífics amb els seus moment per tot, fins i tot per deixar-nos seduir pels pastissos del Lucciano al carrer Mercaderes; els pollastres a la brasa del Pio Pio o els “chicharrones” del Kapisaq, tres clàssics dels arequipenyos de carrer.



dissabte, 3 d’agost de 2013

Puno i el Llac Titicaca

De tornada del Macu Picchu, ens toca passar pel gens agradable moment d'acomiadar-nos d'Urubamba. Han estat dues setmanes intenses amb tots els ingredients: feina, relax, converses i una gran acollida que fa més difícil marxar. Agraïm amb noms i cognoms al Javier, en José Luis, en Manuel i no ens oblidem de la gran Chavela i la Lupe que ens han donat exemple i ens han deixat petjada!
Recuperem aquelles sensacions d'altres viatges, al visitar les terminals de bus i pujar en un d'aquells bus-cama on et sents, com en una butaca del menjador de casa al seure. Ens esperen unes 6 hores de viatge, degut a les seguides aturades que, de manera piratilla, fa el bus per fer pujar gent a qualsevol cantonada i així omplir les places lliures. Ens havien dit que el trajecte era bonic i amb raó. Amb la via del tren al costat, la ruta passa per l'altiplà a unes alçades que fan trontollar el cap, i el paisatge desèrtic ens acompanya fins arribar a la part superior de Puno, des de on ja es veu l'impressionant Llac Titicaca, el llac navegable més alt del món!


Una visita ràpida pel petit centre serveix per buscar l'agència idònia per fer l'obligada excursió al llac i visitar les illes dels Uros i l'illa Taquile al dia següent. Pel que fa a la ciutat: una plaça d'Armes tranquil·leta i un carrer peatonal inundat de restaurants, pizzeries amb wi-fi, cases de canvi i un mercat petitet. Potser sembla estrany, però destaquem dels restaurants, que tenen un forn de tova dins! A més de coure unes pizzes boníssimes,  doten als espais d'un càlid ambient que ajuda a passar el fred nocturn d'una ciutat a 3.815 m.

El dia següent comença aviat, a les 6:45 ens passen a recollir per l'hotelet, sense haver dormit massa gràcies a la festa del local de davant. Arribem al port i el vaixell ens portarà a un dels Uros del llac. Els Uros són unes illes flotants artificials, sí, sí, illes flotants. El sistema és més complex però el podem resumir en que al llac creixen una mena de joncs molt alts anomenats "Totora". Els "fabricants d'illes" tallen els joncs un cop són alts i tenen molta arrel. Els blocs de terra i arrels, de les totores tallades, els entrelliguen entre si amb cordes, i a sobre van apilonant la totora tallada. El resultat és una superfície estable però tova, semblant a una màrfega. Aquestes illes estan lligades a diferents punts del fons del llac amb cordes i pals, cosa que fa que no naveguin a la deriva. Aquí podeu trobar més informació del procés de construcció.

Fem la visita de rigor a una de les illes i ens impressiona el modus vivendi. Els habitants d'aquestes illes viuen amb l'imprescindible. Els nens i nenes van a una escola d'una illa en una barqueta, i els adults amb prou feines trepitgen terra ferma un cop a la setmana per anar a vendre i comprar a Puno. Les cases són molt senzilles fetes de la mateixa totora, amb un únic espai on dormen tots els membres de la família.  Avui en dia, sí que és cert que algunes d'aquestes illes són només una atracció turística i no tenen habitants, però d'altres sí que estan habitades amb aquesta dura forma de vida.

Després de dues hores de vaixell, arribem a Taquile, illa natural habitada per Quítxues, tot i que la majoria dels habitants del voltant del llac són Aimaras (indígenes majoritàriament Bolivians) ja que el llac, és meitat territori Peruà i meitat Bolivià.


Taquile ens rep per sort, amb una fira de dansa i artesania tèxtil que es celebra durant 4 dies. Ens expliquen que Taquile és famosa pel seu tèxtil i sorprenentment, són els homes qui teixeixen més i no les dones.
Ens expliquen els significats dels colors dels gorros que porten, depenent de si estan casats, solters o si són l'autoritat de la comunitat. Aquí els habitants es regeixen pel codi moral Inca "Ama sua, ama llulla, ama quella" (no robaràs, no mentiràs, no seràs mandrós) no tenen cap altre tipus de llei, ni tan sols policia; i la seva economia es basa en el treball col·lectiu de tota la comunitat. És un indret molt pacífic que tan sols té tres normes pels estrangers: no donar caramels als nens i nenes; no fer fotografies sense permís i no deixar brossa a l'illa.
Visitem la plaça, els carrerons costa amunt i esquivem el restaurant on fa parada casi tot el nostre vaixell. Ens expliquen que els restaurants de l'illa, es reparteixen de manera rotativa i equitativa els visitants, per repartir així els guanys del turisme. Els operadors turístics, estan obligats a respectar la rotació que es fan entre restaurants.


Un cop baixats els casi 600 graons que ens porten al port, el viatge de tornada del vaixell, ens deixa el paisatge infinit del llac amb els "nevados" bolivians de més de 6.000 m al fons; fent-nos creure contínuament que estem al mar i sorprenent-nos cada vegada que ens fem conscients d'on estem: navegant a casi 4.000 metres d'alçada en un llac fronterer entre països i cultures.