divendres, 18 d’agost de 2017

Puerto Escondido

A Puerto Escondido ens allotgem a les cabanes “Frutas y verduras”, una construcció cuidada fins a l’últim detall que allotja el restaurant “Café Olé” i un hostel on molts sufers s’allotjen i treballen al bar o a l’hostal per poder-se quedar llargues temporades ben a prop de la platja a suferjar. El hostel es troba a Punta Zicatela, l’extrem de la platja Zicatela, una de les platges de Puerto Escondido. Passar-se el dia descalç, en banyador i amb un peu entre la platja i la piscina del hostel són les activitats més habituals.



El paisatge d’aquesta platja sense construccions a la vora, quasi verge, és extraordinari, la màgia del lloc ens atrapa i passem els matins caminant per la platja o meravellats per les piruetes dels surfers que allí s’apleguen.
Banyar-se al Pacífic és un esport de risc  i no passem dels genolls per no tornar a donar alguna tombarella. A Puerto Escondido també es troba la platja Zicatela, més al centre de la bahia, on es dóna l’onada Pipeline, famosa al món del surf. En aquesta zona el bany està absolutament prohibit, només els surfers poden endinsar-se a l’aigua.

Tota la bahia de Puerto Escondido són més 5km de platja que els habitants recorren tot passejant i corrent per la sorra, gairebé no hi ha passeig marítim, però al centre de la platja Zicatela si que s’acumulen locals adreçats als turistes, nosaltres però preferim tornar a la Punta on estem ben tranquils i gairebé sols a la platja, tot un luxe en plena natura marítima. 

dimarts, 15 d’agost de 2017

Oaxaca i Mazunte

Amb una visita una mica accidentada donem la benvinguda a la ciutat de Oaxaca, en la que passegem pel casc antic on les construccions colonials s’han convertit en locals de moda, galeries d’art i restaurants rehabilitats amb molta cura. La ciutat va ser declarada Patrimoni de la Humanitat i es respira un ambient artístic molt interessant. Per un altre viatge ens queda pendent visitar la zona natural de “Hierve el Agua” i l’arbre de “Tule” el més gran del món, amb 2000 anys d’antiguitat. De Oaxaca marxem amb la sensació de deixar-nos moltes coses per conèixer però el cos necessitava descansar i els dies corren, així que marxem cap a la platja amb ganes d’aires nous.

Arribem a l’aeroport de Huatulco, un aeroport nou construït seguint l’estil de la zona, parets blanques i sostres ben alts amb entramat de fusta i coberta de fulla de palmera. Al sortir d’allí comença l’aventura de transports fins arribar a Mazunte. Primer agafem una “combi” que ens porta fins al creuament de carreteres a Potchula, d’allí agafem un taxi col·lectiu, compartit amb sis persones més, si, si...sis persones en un cotxe, tres darrera i tres davant, una assentada en cada seient i la tercera sobre del canvi de marxes...tota una experiència que li toca a l’Eric! Després de mitja hora així, canviem a una pick up amb un remolc cobert amb una lona, on s’han habilitat uns bancs de fusta per traslladar passatgers, i per fi: Mazunte!


Mazunte es d’aquells llocs que a mida que passa el temps, més encant guanyen. A primera vista ens sembla desendreçat i un pel salvatge, els carrers són de terra i les cabanes
allotgen bars i altres locals que a mitja tarda ens reben tancats. Ens arribem fins a la Posada del Arquitecto” i aconseguim la darrera cabana, estem de sort, altres viatgers arriben darrera nostre i no n’aconsegueixen, i és que la posada està a peu de platja i ofereixen petites cabanes amb bany enfilades a la roca. El complex, tot i que ja té els seus anys i li calen reformes constants per les pluges i els materials locals amb els que construeixen, té molt encant. Els llits penjats fan riure a tots els viatgers i dormir en mig de la natura sentint el mar, té molt encant.



Banyar-se a l’oceà Pacífic és una aventura de risc, les onades són fortes i la bandera oneja vermella sempre. Pels locals no es pas un problema, s’endinsen a nedar sortejant les onades i passen la tarda a la platja amb un clima de relax total. Poc a poc les llumetes dels locals s’encenen i apareixen restaurants que ens deixen entreveure que hi ha molt estranger que s’ha quedat atrapat per la màgia i els ritmes d’aquest enclau.

Després de dues nits màgiques sortim cap a Puerto Escondido, aquest cop només seran dos transports, estem de sort! La pick up i un bus on sembla que anem surfejant.


Llocs recomanats a Oaxaca:

Restaurant “Los cuiles”: menjar local, fan unes “tlayudas” espectaculars
Forn de pa i restaurant “Boulenc”: pa i pastes fetes artesanalment, els menjars estan elaborats amb productes orgànics i cuiden tots els detalls. Imprescincible!



Llocs recomanats a Mazunte:
Posada del Arquitecto”: cabanes senzilles amb bany i llit penjat arran de platja.


Comedor “Los Traviesos”: menjar local, molt bones “tlayudas”
Restaurant “Alessandro”: amb cheff italià afincat a Mazunte ofereix uns plats de pasta boníssims i altres plats molt ben cuinats
Restaurant “La empanada”: local a la carretera principal, agradable amb bones pizzes i menjar local

San Cristóbal de las Casas, Chiapas

Arribar a San Cristóbal és quelcom molt desitjat en la nostra ruta per Mèxic però el viatge se’ns fa molt molt pesat. Sortim en bus des de Valladolid, canviem a Tulum i no arribem a Sant Cristóbal fins 22h més tard..., només esperem que la visita pagui la pena com set anys enrere. 

Redescobrir un lloc en el que ens vam perdre casi quinze dies, set anys més tard, ens encurioseix. Passejar per “l’andador”, tornar al mercat, comprar formatge a les “seños” i deixar-nos endur per la màgia del lloc, és el que venim a buscar.


En arribar anem directament a “Casa Carrussel” un pis fantàstic al centre del nucli històric on coneixem a Matías que comparteix vivenda amb viatgers via Airbnb. El Mati és un músic argentí que porta més de tres anys viatjant i ha aterrat fa poc a San Cristóbal cercant una mica de calma. Compartir amb ell casa i experiències és un regal. A les converses s’uneixen l’Ale i la Camila, dos argentins més que fa dos anys que viatgen i fa poc han restaurat una furgoneta Wolsgawen T2 per baixar des de Mèxic fins a Argentina, les seves aventures es poden seguir a les xarxes sota el nom de “Rancho viajero”.

San Cristóbal ens ajuda a descansar i tornar a l’equilibri després dels quilòmetres que ja portem fets. Trobem la ciutat plena de turistes nacionals i molts viatgers atrapats en la seva màgia. Els locals al “andador”, el carrer peatonal, s’han multiplicat. Ens expliquen que el govern ha fomentat els locals comercials però comença a ser insostenible per mantenir la gràcia del lloc.

 


Més enllà de perdre’ns pel mercat i tornar a tastar el formatge, els pans i una visita obligada al Paliacate, que segueix com a centre neuràlgic de transformació social, ens acostem a la plaça de Santo Domingo per unir-nos a un “free tour” que ens han recomanat. Quatre hores de recorregut per Sant Cristóbal ens endinsen al barrio del “Cerrito” on joves artistes han començat a instal·lar-se i hi ha moltes intervencions de “street art” reivindicant nous models socials. Ens porten a la galeria “Arteria” on més de quaranta artistes exposen el seu art i agafem forces al restaurant “Kokono”, on la cheff trasllada les tradicions més arrelades de la gastronomia de les comunitats als seus plats. Per finalitzar brindem amb Pox, licor de panís, que estan revaloritzant des de la destil·leria “La espirituosa” per complir uns estàndards de qualitat i fer xarxa entre els productors locals.



San Cristóbal mai deixa de sorprendre’ns i ens falta temps per seguir voltant i convivint amb el Mati i els nous viatgers que ens anem trobant però hem de seguir la ruta, no fos cas que ens quedéssim atrapats aquí com set anys enrere ja ens va passar!


dimecres, 9 d’agost de 2017

Valladolid, la tierra dels cenotes

Arribats a Valladolid, la calor i la humitat ens persegueixen, amenitzada amb pluja tropical típica de les tardes. A més, ens trobem amb una d’aquelles sorpreses que et poden donar els allotjaments, una mica de caos al hostel “El Pulpo”. No està el jefe, no hi ha clau, es preveu un ambient fiestero important, etc.... Fem un tomb per la ciutat i investiguem com anar al dia següent als cenotes i quins són millors i més fàcils d’arribar. Abans d’anar a dormir, una cita gastronòmica imprescindible a Valladolid, provar el lomito, un plat de carn desfilada cuinada amb salsa i ou que ens deixa el cos com a nou. Descansem com podem mentre la música es torna a encendre a les 3:00 am... 


L’endemà anem al parc X’kekén on es poden trobar el cenote X’Kekén i el cenote Samula. Els dos cenotes estan dins unes coves als quals s’accedeix per una estreta obertura. La baixada al cenote torna a ser una experiència màgica. Un cop dins, un petit forat a la roca, deixa entrar literalment un raig de llum dins el cenote, cosa que fa uns jocs de llum i ombra espectaculars. Passem el matí allà i de tornada a la ciutat visitem a la tarda un cenote que està al centre de la ciutat, el cenote Zací, aquest més obert i amb més llum. La seva situació al centre, fa que sigui molt visitat. 

Més tard, traient el cap per l’oficina de turisme, veiem que hi ha un free walking tour i que al vespre hi ha un vídeo mapping a la façana d’un monestir. No dubtem en anar-hi, tant al tour que sempre va bé que t’expliquin coses, com al vídeo mapping de la nit. Aquesta ciutat respira certa modernitat i el fet que siguin vacances a Mèxic durant un mes, fa que ens trobem les ciutats amb molta activitat i moviment.


L’endemà ens anem a la finca San Lorenzo on està el cenote Oxmán, un cenote especial pel seu accés ja que està molt profund respecte al nivell del terra i perquè el cenote té una profunditat de 44 metres. Nedar allà dins és molt espectacular tenint al teu cap el cel blau i als teus peus una foscor certament inquietant. La finca disposa de piscina i bar així que és fa fàcil passar el matí fent pànxing del bo. 

Després del banyet, només ens queda tornar a Valladolid per fer un bon sopar de comiat al “Conato”, un dels locals amb més solera de la ciutat  i on ens trobem un grup de música en directe i uns dels millors nachos que hem menjat mai! Cal agafar forces per fer el següent llarg viatge, d’aquells que només fas quan estàs per aquí i mai faries per Espanya o Europa. Ens enfrontem a casi 20 hores de bus però ho fem amb un somriure als llavis. Sabeu aquell refrany espanyol que diu “Sarna con gusto, no pica”? Doncs això mateix ens passa. El motiu? Anem a San Cristóbal de las Casas, a Chiapas!

Tulum, 7 anys després

Arribats a Tulum anem cap a la nostra casa aquells dies. Només apropar-nos veiem que hem encertat. Estarem a “Casa Abanico”, una caseta encantadora i ben cuidada on el Matheo ens acull i ens recorda com molta gent estrangera ha fet de Tulum la seva nova llar. Ens informem de com arribar als cenotes al dia següent i ens diuen que ens deixaran bicis per anar i ens ensenyen la ruta. Aquella mateixa tarda però no ens podem estar i ens escapem en bici a la platja, per veure si segueix fent honor al seu lloc entre les millors platges del món. Ens trobem amb una escena que recordem: mar picada, vent i cel nuvolat. Igualment, l’encant d’aquesta platja és molt i hi tornarem en aquests dies.

Al dia següent, bicicleta i cap al Grand Cenote! Arribats allà, una bona dutxa i descobrim la baixada al cenote que ens va fent obrir la boca al anar contemplant aquella obra de la natura. Els cenotes són pous d’aigua dolça situats bé a cel obert o bé dins de coves subterrànies amb una aigua totalment cristal·lina. Al Yucatán hi ha uns 10.000 cenotes coneguts. Molts d’ells estan comunicats entre sí i són un element màgic de la cultura maya ja que creuen que són les portes de l’entrada al que ells anomenen “inframundo” i a les llengües mayes s’anomenen dzonoot. No ens cansem de fer fotos però per fi ens tirem a l’aigua. Banyar-se allà és una experiència única que et fa sentir petit i en contacte amb la natura. Si mires per sota l’aigua, veus coves que s’amaguen i que es poden bussejar i una foscor a l’horitzó realment intrigant. Quan després parlem de Valladolid, parlarem dels altres cenotes.



Amb la gana feta després de la tornada en bici, toca dinar en un dels llocs molt recomanables de Tulum: “La Barracuda”. A “La Barracuda” es menja peix fresc de la zona i uns ceviches que treuen la son, tamany petit, mitjà, gran o jumbo. Quan veus la mida del jumbo, t’adones que hauries de convidar a tots els teus companys de classe per acabar-ho!
A la tarda i amb ganes de platja, ens arribem a Akumal en una combi i ens traiem la calor. Akumal és un lloc ideal per nedar al costat de tortugues i veiem com en 7 anys, l’explotació turística ha augmentat força i els hotels arran de platja també han fet de les seves. Tornem i anem a sopar a potser el lloc més carismàtic de Tulum, la cua que hi ha cada dia a la porta et dóna alguna pista. Es diu “La Chiapanenca” i fan els tacos més autèntics i baratos de Tulum. Els tacos a 7 pesos (0,35 €), empanades a 10 pesos, tostades a 15... i un no parar d’antojitos que et deixen tip per 4 duros.

A l’endemà ens llevem amb el convenciment que trobarem la platja com a les postals: cel blau, aigua turquesa, sorra blanca.... i no fallem! Per fi podem gaudir d’un matí de platja paradisíaca i descansar de les pedalades d’aquests dies. Ens acomiadem al migdia de Cancún rumb en bus a Valladolid amb un bon record de Tulum, millor i tot del que teníem de fa uns anys.

dilluns, 7 d’agost de 2017

Marxem de nou, marxem a Mèxic!

3 anys eren ja masses sense sobrevolar l’Atlàntic, així que de nou ens hem posat la motxilla a l’esquena per fer un nou tomb, aquest any per Mèxic. La tria ha estat una barreja de motius, en part perquè teníem moltes ganes de tornar a alguns llocs uns anys després com per exemple a San Cristóbal de las Casas i per altra banda, perquè el tastet que vam fer fa 7 anys, deixava entreveure que aquest era un país per passejar-se amb calma i per tornar unes quantes vegades a veure el que no has vist, sabent segur que sempre et quedaran llocs pendents. Amb aquesta intenció, marxem un mes cap a Mèxic!

El lloc d’aterratge per motius pràctics, econòmics i (perquè no dir-ho) per ganes de platja, va ser Cancún. Un dels llocs que volíem repetir era Tulum i visitar els seus voltants per poder conèixer una de les meravelles que amaga el Yucatán, els cenotes!

A Cancún, poc a dir. De l’aeroport directe a la terminal de busos de la ADO (empresa de bus que monopolitza la part sud i oriental del país) i d’allà al pis que hem reservat a través d’Airbnbn a trobar-nos amb el Rafael que ens acull a casa seva. Sobre la utilització d’aquesta plataforma, aprofitem per dir que estem totalment en contra de l’especulació derivada en alguns casos i la gentrificació que provoca a ciutats com Barcelona però ens mostrem totalment a favor de l’aprofitament de plataformes que recolzin l’economia col·laborativa i que promoguin l’intercanvi de cultures i l’ajuda mútua entre persones.

Intentem acostumar-nos a la calor infernal que fa. Molts graus de temperatura i una humitat exagerada ens donen la benvinguda. Passem la nit com podem i ens endinsem en la gastronomia mexicana amb un esmorzar llatinoamericà d’aquells que ja havíem oblidat a “Los Bisquets de Obregón”: ous, frijol, formatge, suc i cafè. Al migdia, autobús cap a Tulum on si que ens fa molta il·lusió arribar de nou.