fent un tomb...pel món

El resultat del projecte a Guatemala

2011-02-01T18:30:00.004+01:00

La nostra col·laboració en el projecte educatiu Kemon Ch'ab'äl ha finalitzat, poques paraules ens queden per dir, creiem que aquesta imatge és el resum de l'esperit de les entrevistes que hem realitzat.

I per tots aquells que us interessi, penjem el resultat del nostre estudi: la recopilació de les opinions dels nens i nenes i les seves families sobre que els ha aportat el programa, en quant a drets humans, gènere, interculturalitat, bilingüisme, pensament lògic, lectura i totes les seves propostes de millora.

Testimonis sobre el programa Kemon Ch'ab'äl

4 paraules de Nicaragua, Guatemala i Mèxic

2011-01-06T15:06:00.000+01:00

El nostre estimat Colón va dur l'espanyol a altres terres, però cadascú la fet evolucionar a la seva manera. Abans no se'ns oblidin aquí teniu algunes paraules característiques del viatge.

Chigüines (Nicaragua) o patojos/as (Guatemala): nens/joves
Colocha (Guatemala): persona de cabells arrissats
No tenga pena! (Guatemala): no passa res, no et sàpiga greu.
Muchas gracias, buen provecho (Guatemala): és evident que vol dir però si no es diu, al aixecar-se de la taula o al arribar si ja hi ha gent asentada, és de molta mala educació.
Gallo pinto (Nicaragua): frijol vermell amb arròs

Pelón (Nica, Guate i Mèxic): persona calva o rapada, els hi xoca moltíssim veure a algú així! Per aquests països gosen d'una salut capilar extraordinària.

Camioneta (Nica, Guate): bus interurbà tipo "chikenbus" o "schoolbus" nordamèrica.
Órale! (Mèxic): expressió amb multiples significats com acord, vinga, adéu
Cabalmente (Guatemala): expressió amb multiples significats com justament, certament
Chingar (Nica, Guate, Mèxic): fotre algú.
Chingo (Mèxic): molta quantitat, un munt
Está chido/está muy padre: és guai, mola.
Mami/Papi (Guate i Mèxic): manera carinyosa de cridar algú, sigui nen o gran.
Cuate (Guate i Mèxic): amic, company

....segur se'ns oblida alguna, però quant el jet lag deixi de fer de les seves anirem completant la llista!

Bon any 2011!

2011-01-01T01:05:00.000+01:00

Ja desde casa i encara amb la ressaca del vol de tornada, us volem desitjar a totes i a tots un molt bon any 2011. L'última part del 2010 la vam viure lluny i ho hem compartit amb tots vosaltres des del blog. L'any 2011 no sabem què ens depararà, sens dubte però, esperem poder tornar a compartir viatges, aventures, sentiments, reflexions... i esperem poder continuar fent un tomb pel món!

De camí a casa...

2010-12-29T15:44:00.000+01:00

Preus a Chiapas i Yucatán, Mèxic

2010-12-28T05:33:00.000+01:00

En passar la frontera tot canvia radicalment: els busos són com els europeus, paren en estacions amb guixeta i horaris, les carreteres estan ben senyalitzades, i els preus es multipliquen. Mèxic és molt gran com per atrevir-nos a dir que els aquests preus són orientatius arreu del país, així que com a mínim teniu la referència de Chiapas i el Yucatán durant Desembre de 2010:

Trajecte en bus, varia molt en funció del destí i les distàncies:
San Cristóbal-Tutxla: 30pesos-2'4$
Palenque-Tulum: 540pesos-43'5$
Hi han varies companyies però la més potent és ADO http://www.ado.com.mx/ado/index.jsp

Trajecte en ferry:
de Playa del Carmen a Cozumel: 140pesos-22'5$ per trajecte
de Chiquila a Holbox: 60pesos-4'8$ per trajecte
de Cancún a Isla Mujeres: 70pesos-5'6$ per trajecte

Lloguer de cotxe a Cozumel: 400pesos-32$

Hostel (habitació doble amb dret a cuina): 140pesos-11$ per San Cristóbal / 400pesos-32$ al Yucatán

Hostel (dormitori): 50pesos-4$ per persona a Chiapas / 130-10'5$ per persona al Yucatán

Ampolla d'aigua petita: 5pesos-0'40$ a Chiapas

Cafè negre: 12pesos-1$ a Chiapas

Cervesa nacional petita: 20pesos-1'60$

Cervesa nacional litro: 40pesos-3'2$

Liquado natural amb aigua: 30pesos-2'4$

Alvocat 1 kg: 30pesos-2'4$

Tomàquets 1kg: 25pesos-2$

Dotzena d'ous: 15pesos-1'2$

Litro de llet: 14pesos-1'1$

Plat típic mexicà:
tacos: 30pesos-2'4$ a Chiapas, 70pesos-5'6$ al Yucatán
ceviche de marisc al Yucatán: 100pesos-12$ (plat per a dos persones)

Pizza (per a 2 persones): 100pesos-8$

Paquet de tabac nacional: 22pesos-1'7$

Paquet de tabac d'importació: 33pesos-2'6$

La moneda mexicana és el peso i durant Desembre de 2010 el canvi estava a 1$=12pesos i 1€= 15pesos. Cal tenir en compte que malgrat hagin estacions de bus i guixetes no es pot pagar cap trajecte amb targeta de crèdit encara. Als ferris es pot només als de la companyia Ultramar.

Cozumel, Holbox i Isla Mujeres, mar i bon ceviche

2010-12-28T03:33:00.000+01:00

Aeroports tancats, vols endarrerits, liquids anticogelants que no arriben a les pistes d'aterratge i fred, molt fred. A nivell climàtic, aquestes eren les noticies més rellevants que ens arribaven d'Europa mentre a l'estat de Quintana Roo les platges, estaven en un dels seus millors moments. Durant el dia, prou sol com per banyar-se i fer llargues caminades per la platja; per la nit, prou bonança com per tapar-se i descansar com un tronc. Sense dubte, molta sort hem tingut durant el viatge, l'epoca també ajuda, de juny a setembre les temperatures per aquestes platges oscil·len els 38º i de nit no baixen gens, i cal afegir-li els mosquits, les plujes i els possibles huracans! Així que si mai heu de venir per aqui, sense dubte una molt bona època és desembre. La nostra ruta per aquestes terres després de les platges de Tulum, va seguir cap a l'illa de Cozumel, l'illa de Holbox i Isla Mujeres. Tres platges molt diferents però molt recomanables.

A Cozumel vam seguir les recomanacions d'alguns companys de viatge amb els que vam coincidir a Guatemala i vam anar sense pensar-nos-ho cap al Hostelito, un allotjament espectacular al centre de la població. Un cop situats i seguint indicacions, calia llogar algun vehicle...un cop sospesades les diverses opcions ens vam quedar amb un Vocho descapotable: si es fa, és fa bé! Algú es preguntarà un Vocho? Són els nostres Volkswagen Escarabajo, que a Mèxic es van seguir fabricant fins l'any 2000 i n'hi ha moltíssims. A Cozumel, eren la opció més econòmica a la part que la més divertida. Així que carmanyola, "pareo", ulleres, tub, cantimplora i cap a la platja! Dues recomanacions: Chen Rio, una platja popular on els bancs de milers de peixets es colen entre les banyistes que saben despistar-los i oferir-los una dança espectacular; i platja Palancar, una platja on malgrat l'accés es fa através d'un restaurant i club de platja, els cambrers saben respectar els turistes alternatius que, com s'ha fet tota la vida, s'estiren a la sorra i fan snorkel amb els tubs que han passejat 12000km. Per si fóra poc, a la glorieta de la plaça major de Cozumel, música en directe i venem les nostres dues primeres pulseres de macramé, què més és pot demanar?

Tot i que el Hostelito era un lloc brutal, calia marxar, propera parada el Tribu Hostel a l'illa de Holbox. Al contrari que fins ara, la amabilitat dels autobuseros brillava per la seva absencia. Després de sentir-nos un xic estafats, arribem a l'illa. Ens esperava una obra arquitectònica digna de qualsevol premi d'arquitectura jove. El hostel feia només sis mesos que l'havien obert una parella, fruit de la grandesa del món, una eslovena i un italià de poc més de 30 anys. Allí vam passar dos dies, un per recorrer l'illa cap a l'extem curt, on ens esperava una platja coberta amb un mantell de pexines, un munt d'estrelles i caragols de mar. I el següent, per recorre-la en l'altra direcció, 5km pel mar fins arribar al riu. I diem 5km pel mar, perquè l'aigua havia fet de les seves i formava allí petits mars i bancs de sorra que es van alternat, fent d'aquell un paisatge increïble. La calma dels carrers de sorra del petit poblet de Holbox i el hostel ens havia atrapat, però calia seguir, passaríem la nit de nadal a Isla Mujeres.

De nou, ferry, 2'5h de bus, col·lectiu i ferry de nou, per arribar a l'apartamentet de Isla Mujeres, un lloc que malgrat estar més que trinxat pel turisme, lluny queda dels mega resorts de Cancún o Playa del Carmen. Els mexicans encara hi viuen o sobreviuen, malgrat sigui treballant de cara al públic i les cases locals s'alternen al centre amb els petits apartaments. Els grans hotels encara són pocs malgrat podrien ser menys. Una platja, blau turquesa, on la sorra blanca t'acompanya fins ben endins, com si d'una piscina inmensa es tractés. Això si, cal ser viu i cercar un bon lloc, lluny de les exensions d'hamaques que es fan lloc per a que els turistes de pulsereta acomodin els seus culs. Semblarà que estiguem en contra del llocs amb tot inclòs...i de fet, ho estem. El cert és que turismes així, poc fomenten l'economia local, proporcionen més diners encara a empreses que no són del país, i fan que els nouvinguts no trepitgin el mercat municipal, perdent-se els impressionants alvocats o passin de llarg de l'espectacular "ceviche" de peix que es menja a la cooperativa de pescadors de l'illa: "Justicia social", un lloc molt gran on amb el nom ho diuen tot.

Si, Isla Mujeres és una illa on hi ha turistes que lloguen carrets de golf per recorre-la, segurament són el transport més econòmic i sostenible pel seu moviment per ella. Si, Isla Mujeres està plena de restaurants de capital gringo. Però, com sempre, a tot se li pot donar la volta, i ens podem apropar i conèixer molts i molts llocs sense ofegar a qui allí va nèixer, i així ho seguirem fent nosaltres. Aquest cop la nostra aventura acaba...demà vindran hores i hores de ferry, bus, avions i aduanes, però haurà valgut MOLT la pena; vam venir amb la motxilla plena de roba i aquí l'hem canviat per un munt d'experiències inolvidables que ens han fet crèixer més que uns quants centimetres.

Palenque i Tulum, ruïnes Mayes i platja

2010-12-27T01:11:00.000+01:00

Tot i que ens va costar, havia arribat el moment de deixar San Cristóbal de las Casas. va ser un comiat extrany, d'aquells comiats que un estar segur que no és per sempre, com aquelles vegades que t'acomiades d'algú sabent del cert que la tornaràs a veure. Amb un molt bon sabor de boca, ens vam pujar al bus cap a les ruïnes mayes, les restes de la civilització que tant ens ha impressionat durant la nostra estada per terres centreamericanes. Ens dirigiem a Palenque.

Palenque és un municipi de l'estat de Chiapas on s'ubiquen unes de les més importants ciutats mayes. Al arribar a l'estació d'autobusos, passem el temps de rigor per ubicar-nos i esbrinar de quina manera podem arribar al lloc on dormir, sense picar l'am dels taxis i deixar-nos un munt de pesos. Busquem l'anomenat Panchán, una zona enmig la selva, on diferents llocs per dormir es disputen la millor fama. El primer intent és fallit i hem de buscar un altre lloc del previst. Al final casa nostra aquells dies són les cabanes Margarita & Ed. Costa d'imaginar dormir en un enclavament semblant: selva, plena selva, i algunes cabanes amb sostre de palma repartides amb gràcia. Un parell de bars i un munt de curiosos.

Al matí ens encaminem cap a l'antiga ciutat maya. Com a "bon turista", paguem per tot. Paguem per atravessar una valla que delimita el parc nacional, paguem per la furgoneta que ens porta fins la porta, paguem per l'entrada al que són les ruïnes en sí, i paguem per a que un guia ens expliqui les coses. En certa manera, és normal pagar per les coses, però el sentiment amb el que pagues, és el que no és normal. Ens sentim com màquines escurabutxaques, et fan sentir que pagues sense sentit i "perquè toca". És difícil fer entendre a alguns guies, taxistes i demés persones abocades al turisme, que no tots els turistes són iguals, que no tots estem disposats a gastar-nos un dineral en només 15 dies, i que no tots transformem el preu a dòlars o euros per tal de creure'ns que tot és barato. Així després de negociar molt amb el guia i intentar fer un grup fallit amb uns mexicans per abaratir costos, entrem a les ruïnes.

Palenque és una de les ciutats mayes que més importants, va ser fundada sobre l'any 100 a.c. i a l'actualitat, només està descoberta un 10% del total, així que encara queda molt per descobrir d'aquestes ruines mayes. El guia ens explica gustosament el significat i la història de tots els edificis. Hi ha temples, hi ha panteons, hi ha palaus..... En certa manera és com quan visites Roma i les seves ruïnes, però per a nosaltres tenia un sentit especial. Els romans que van fer el Coliseu ja no existeixen com a tals; en canvi, els mayes que van fer aquestes ciutats, continuen amb part de les seves tradicions, són el poble amb qui hem compartit a Guatemala, el poble que ens ha fascinat. Com a tot arreu, en aquest tipus de restes, t'adones que no tot és tan bucòlic i que també, les classes i el poder estaven molt presents en aquella mil·lenària civilització. Caminem per les ruïnes amb cara de fascinació. Els edificis són alts la majoria en forma de piràmide, tot meticulosament proporcionat segons el seu cànon, el del dibuix de la pell de Kann (serp). Les escales representen els anys de mandat dels reis allí enterrats i els gravats que poc han perdurat estaven fets a ple color.

Una de les gràcies de la ciutat és la seva ubicació. Palenque està enmig de la Selva de Chiapas, envoltada de rius, arbres quilomètrics i una vegetació exageradament tupida com per permetre als micos aulladors, passejar-se de branca en branca. Aquest enclavament, augmenta la màgia, et fa sentir molt aprop de la natura i multiplica la magestuositat dels edificis. Després d'un temps de contemplació silenciosa i deixant volar l'imaginació per fer-nos la pel·lícula de com era la vida fa milers d'anys, baixem dels núvols i tornem a la nostra cabana. La tarda de relax ens serveix per agafar forces pel viatge fins a Tulum, tota una nit, arribant de bon matí ja al Carib i on hi ha unes altres ruïnes.

La nit passa com en qualsevol viatge en un bus, parades, pujades, baixades i per fi arribem a Tulum. Com sempre, la mateixa escena de totes les estacions de busos: "Taxi, amigo?", "No, gracias". Intentem agafar un colectivo que ens porti al hostel, però no ens volen pujar la motxilla. Benvinguts al Caribe. Aquí el fet de ser un dòlar amb cames, pren més sentit que enlloc. Sabem que aquesta part de Mèxic és cara, però no ens resignem a que tot turista tingui un únic cercle: pagar en dòlars, anar sempre en taxi, beure sempre begudes amb alcohol i portar una pulsera de color llampant al canell del seu "resort todo incluido".

La nostra casa aquest dies será el hostel Lobo Inn, refugi de tots els motxilers que arriben a Tulum i que, com nosaltres, busquen un lloc on cuinar i amb bon ambient. Ens deixen unes bicis i així podem moure'ns ja que el hostel està lluny de casi tot. Com és aviat, ens anem a una platja que ens han recomanat. Està una mica lluny, però el trajecte valdrà la pena. Arribem a Ukumal i ens plantem a la sorra amb la intenció de fer snorkel per poder veure tortuges marines gegants nedant. No cal cap barco, cap tour, cap.... només cal ficar-se les ulleres i el tub (que duem arrossegant tot el viatge). Els que s'han decidit a pagar un tour ens serveixen de guies i ens marquen on estan les tortugues. Anem cap allà i...bingo! La natura ens torna a regalar un altre espectacle. Alla mateix, al seu hàbitat, al natural: tortugues gegants nedan tranquil·lament i fent la seva vida. Per nosaltres és quelcom extraordinari que ens deixa bocabadats de nou. Tornant a Tulum, gaudim de les increïbles platjes, segons l'amo del hostel, estan dins el top-ten mundial de platges. No sabem si és cert això, però realment són espectaculars: sorra blanca, aigües transparents i palmeres tortes, típic de postal.

Al dia següent decidim anar a veure les ruïnes amb dos catalans que trobem pel camí. La suposada gràcia de les ruïnes és que estan a la mateixa platja, però no totes les coses són com les imaginem, ni com surten a les fotos. Paguem religiosament l'entrada al recinte (després de veure que no ens podem colar com ens han dit) i només entrar ens enduem la gran decepció: ens trobem amb una combinació entre un camp de golf i una secció dels mayes de Port Aventura i tot ple de gent que han deixat anar dels "resorts". És cert que el fet que estigui a la mateixa platja, li dóna a les ruïnes un encant que no li treu ningú, però potser va ser perquè el nostre l'antecedent era Palenque, potser perquè no estavem acostumats a veure desembarcaments de turistes del "resorts", potser perquè el recinte és força petit....sigui pel que sigui, no ens va convèncer la visita. El que si que començavem a veure era que havíem de canviar el xip; ens havíem de mentalitzar que el Carib és un "altre país", que la massificació "yankee" seria el més habitual i que la butxaca se'n ressentiria un xic a partir d'ara, però estavem convençuts que les platjes s'ho valien tot.

Boca del Cielo i la tortuga Golfina

2010-12-21T03:09:00.001+01:00

Un planeta, les palmeres, les palapes, un estel fugaç, la sorra, Orión, 300 tortuguetes Golfines, l'oceà Pacífic, 96 ous de Golfina, les barques, el sol, Golfina mare i tota la via làctea, van ser els nostres acompanyants durant dos dies a Boca del Cielo. Un racó de món on encara se sent el bategar de la natura, per més sords que ens estiguem tornant. Un indret on les hores del rellotge no cobren vida, el dia el marca el sol; la calma és la presidenta del govern i el "na fent", la constitució dels seus habitants. Pescar, llogar palapes (cabanes de fusta i fulles de palma) i servir algun menjar, és al que es dediquen els que viuen a l'illa de San Marcos. L'asfalt no ha arribat, ni tan sols els cotxes, només el quad del tortugari i les barques, són els mitjans de transport.

Encara sense sortir de Chiapas, havíem passat del fred de San Cristóbal, al banyador i màniga curta; i dels músics en viu als bars, a la discografia interminable del noi de L'Hospitalet, el amo del Güiri Güiri, casa nostra aquells dies.

Més enllà de contemplar l'espectacular cel, les postes de sol i veure desaparèixer a la lluna per ser nova, vam assistir a la posta d'ous d'una tortuga Golfina. Aquest va ser un esdeveniment que ens va deixar atònits, ja no era temporada, la sort estava de la nostra banda. Després de tot un dia d'hamaca amunt, platja avall vam anar al tortugari, un petit centre des d'on dos tècnics, controlen les postes de les tortugues que s'acosten a la illa. Feia 45 dies que unes quantes tortugues s'havien acostat a l'illa a desovar i era hora de que les petites tortuguetes, que sortien de l'ou, comencessin la seva aventura acuàtica. Un cop va marxar el sol, vàrem acompanyar a 300 tortuguetes cap al mar, el seu hàbitat amb totes les conseqüències, doncs només una de cada mil sobreviuria als perills que en ell s'hi troben. Amb un regust extrany, al saber la notícia, marxàvem cap a la palapa, quant ens van avisar que la sort seguia: una tortuga mare acabava de sortir de l'aigua, si tot anava bé, assistiríem a una posta d'ous en directe. Vam seguir el quad i allí estava, fent el forat per pondre els ous. Sense llums ni sorolls ens vam quedar aprop seu esperant el miracle.

Tot un ritual és el procés de la posta d'ous, la tortuga surt de l'aigua i busca un lloc segur i tranquil, quan el troba comença a fer el forat. Un forat d'uns 40cm, que fa amb molta paciència i vigilant els possibles perills, si veu quelcom extrany marxarà sense dipositar els ous. Un cop tot controlat i fet el forat, entra en estat de xoc i comença a treure els ous, aquests són com pilotes de ping-pong, blancs, perfectes. Aquest cop van ser 96 en total, comptats i guardats per dur-los al tortugari, on els enterren (en en forat similar al que s'ha mare ha fet) i en 45 dies ja estan llestes per sortir de l'ou. Un cop la tortuga mare ha post tots els ous i encara en esta de xoc, tapa el forat que ha fet i comença un ball per aplanar la sorra i dissimular la seva estada allí. D'aquesta manera intenta protegir els seus ous dels possibles perills, ficant-los-hi una mica més dificil als caçadors furtius, que venen els ous com a "botanas para las chelitas" (tapes per les birres). Golfina, sense adonar-se de la sustracció, marxa contenta, feina feta, si tot segeuix el seu ritme tornarà uns tres cops a l'illa a seguir ponent ous. Nosaltres marxem amb una bossa plena de futures tortuguetes que uns altres tindran el privilegi d'acompanyar-les al mar.

San Cristóbal de las Casas i els Zapatistes

2010-12-13T20:29:00.001+01:00

San Cristóbal de las Casas és la segona ciutat de l'estat mexicà de Chiapas. Per molts de nosaltres, i depenent de l'edat, Chiapas és conegut per l'alçament en armes dels zapatistes l'any 1994. Tenim el record de un tal Subcomandante Marcos que apareixia a la tele amb la cara tapada, igual que tots els altres guerrillers. Els que van prestar atenció al tema, encara recordaran com l'afer zapatista va seguir més enllà quan el EZLN (Exèrcit Zapatista de Liberación Nacional), va fer una marxa fins la capital del país, reclamant allò que se'ls havia promés, en els Acords de San Andrés, i no s'estava duent a terme per part de l'estat. I pels que després d'allò, encara no s'havien cansat de seguir el tema, segur que estan al cas del darrer intent dels zapatistes per reivindicar els drets dels poble d'una forma pacífica amb la "Otra Campaña"; organitzant-se com a força política més enllà de la selva Lacandona.Aquesta és la part bucòlico-mediàtica que, transmesa sota els ulls polititzats dels mitjans de comunicació, dota a les comunitats indigenes de l'estat de Chiapas de certa mala fama titllant-los de rebels, i inclús violents, situant a Chiapas com a estat de seguretat incerta, però la realitat, almenys a San Cristóbal, és ben diferent.

Per una banda és una ciutat molt turística, visitada per gran quantitat de mexicans de vacances que busquen visitar un lloc rural, colonial, folklòric, amb botigues boniques en carrers peatonals i un mercat on regatejar de manera vergonyosa i abusiva als indios (com ells anomenen els indígenes). A aquesta caravana de mexicans, els acompanya el turisme de luxe que desembarca en autocar al parc central amb idèntics objectius. D'altra banda, trobem els omnipresents motxileros, que trobem aquí un oasi ple de vida i a infinitat de persones europees, sudamericanes, nordamericanes i de tot el món que s'han quedat atrapats per la màgia del lloc: músics, artesans, botiguers, naturistes, camperols de l'agricultura orgànica.... tot un ventall de gent que ha trobat a "Sancris" (com anomenen carinyosament), un lloc per viure en pau amb tot el que buscaven.

Aquest és un lloc ple de foranis nacionals o internacionals, però no som pas aquests els que li donem sentit a aquest territori. Malgrat a molt mexicans mestissos se'ls hi hagi oblidat, el poble originari són les comunitats indigenes mayes. Però a San Cristóbal, són molt pocs els que troben el seu lloc fora del mercat i la venda ambulant. La crua, però veritable imatge de San Cristóbal, és la de centenars de nens i nenes, joves i mares, passant fred fins a altes hores de la nit, intentant guanyar algun peso amb les pulseres, camises, nines, o mocadors. Per sort, fora de San Cristóbal la cosa canvia, no tots els indígenes viuen en les mateixes condicions, i sabem que a Chiapas, estan ben organitzats i a les comunitats de la Selva Lacandona, porten a terme els seus projectes comunitaris d'una manera digna i més o menys en pau. I en aquest aspecte, és on entra el moviment zapatista.

Els zapatistes, cansats del sistema capitalista que cada cop els oprimia més van aprofitar, la data d'entrada en vigor del TLC que Mèxic va signar amb EUA i Canadà, per alçar-se en armes i reclamar els seus drets, demanant "simplement" que se'ls tingués en compte, que ells també eren part de Mèxic i que no eren ciutadans de segona amb els que es pogués jugar com si res. El tret comú de les seves demandes amb les tots els indígenes del món, és el de sempre...el territori. El territori és de la comunitat i sense el seu consentiment no es pot putinejar com es vulgui amb ell. No es pot deixar entrar a qualsevol empresa extrangera, a la que el govern els ha regalat el terreny, per a que faci una presa i s'endugui l'energia, no es pot posar preus irrisoris als productes agrícoles propis i per a que els productes extragers entrin rebentant el mercat deixant sense ingressos als pocs camperols nacionals. No es pot creure que els indígenes, com a poble originari amb una cultura identitaria, no són dignes de ser tinguts en compte i que el capitalisme boraç és l'únic camí pel desenvolupament de qualsevol. Amb totes aquestes demandes, ells primer van triar el camí de les armes. En un intent de desarmament per les dues bandes, zapatistes i estat es van assentar a negociar, el gobern es va comprometre a complir el pactat als Acords de San Andrés, els zapatistes van deixar les armes però l'exercit i els paramilitars es van incrementar.

Va ser doncs quan els zapatsites van triar un altre camí, organitzar-se socialment declarant les comunitats sobiranes. Van néixer doncs, les comunitats autònomes zapatistes, amb els "Caracoles" com a espais comunitaris on es troba la "Junta del buen gobierno" encarregada de gestionar política, social i jurídicament les comunitats. El seu lema és ben explícit "Aquí manda el pueblo y el gobierno obedece". Sota aquesta consigna, les comunitats funcionen autònomament i fins i tot han creat escoles autònomes zapatistes, on els nens i nenes reben una educació adequada segons les necessitats i cultura indígena. D'aquesta proposta neix també el CIDECI, més conegut com a Universidad de la Tierra, on els indígenes joves o adults, reben educació a diferents nivells: alfabetització, tallers de costura, música, agronomia, carpinteria... i conviuen majoritariament en el mateix recinte; s'organitzen com una comunitat oberta a les necessitats educatives que l'estat no aporta..

Amb tot aquest panorama, Chiapas conforma un microsistema, en el que cal endinsar-se amb temps i sobretot amb la ment oberta. L'estat federal li permet certa maniobra, però no cal oblidar que aquest mateix és un sistema neoliberal, corrupte i amb regust a narcotràfic. Dins d'aquest microsistema, San Cristòbal s'erigeix com la ciutat moderna i oberta que intenta ser sensible a la causa indígena. Aquesta acull uns quants centres culturals: Paliakate, Kinoki, El Puente... on sempre hi ha vida. Es projecten pel·lícules i documentals sovint sobre la causa zapatista, hi ha exposicions, teatre... San Crisóbal és una ciutat que bull, plena de música, sempre té vida i és capaç d'atrapar a qualsevol que intenti jugar amb la durada de la seva estança aquí. Per això, nosaltres considerem que dues setmanes ja són prou i, tot i no voler marxar, no volem jugar amb foc.

La nostra estada aquí ha coincidit amb la celebració de la Virgen De Guadalupe, patrona Mèxic. Una celebració religiosa, on la diversitat també es fa present. Durant una setmana, els més devots fan processons fins el "cerro" on està l'esglèsia, altres corren, i fins i tot n'hi han que van descalços, no falten les torxes i els cants: "Lupita la más guapa, Lupita la más bonita!", "A la bim, a la bam, a la bim bom bam, Lupita, Lupita y nadie más!" Aquesta devoció sovint es barreja amb fetitxisme i així podem trobar dins l'esglèsia un retaule amb una imatge de la verge envoltada de leds de colors que fan pampallugues sense parar. La ciutat bull com una olla a pressió. Els peregrins arriben d'arreu de Chiapas, els focs artificals són bons a qualsevol hora del dia i El carrer Real de Gudalupe o andador com li diuen aquí, s'omple de paradetes de menjar, beure, jocs.... És una excusa més per a que la ciutat brilli i atrapi a uns quants viatgers més, impressionats per la bellesa d'aquest racó de món inolvidable.
Les nostres cases a San Cristóbal han estat dos diferents; el Hostel Casa Jardín i la Posada Mi Casa.

3000 i escaix

2010-12-05T04:54:00.000+01:00

Des de Chiapas ja....moltes gràcies per seguir a l'altra banda! Com no podria ser d'una altra manera, brindem! Aquest cop amb mezcal, licor típic de Mèxic, extret del "agave".
Salut!

Barriletes i colors per Tots Sants

2010-11-25T05:25:00.001+01:00

Canyes, molts rotllos de celo, quilòmetres de paper de seda, cordes, molta destresa i imaginació és el que cal per construir els enormes "barriletes" (els nostres estels) del dia de Tots Sants, a Santiago Sacatépequez i Sumpango. La tradicció es remunta anys enrera, segons els ancestres mayes, els barriletes servien per establir comunicació amb els difunts. Expliquen que, contra més alts s'elevin millor els hi arribarà el missatge que volem transmetre. També comenten que és una manera de guiar els esperits del més enllà a la terra, i baixin així, a compartir el dia de difunts prop dels seus familiars.

El sincretisme a Guatemala està present arreu, tradicions mayes es barregen amb rituals catòlics introduits amb la colonització; un exemple és la celebració de Tots Sants. Els dies dedicats als difunts coincideixen amb els del catolicisme però amb matisos: el dia 31 està reservat pels nens difunts, el dia 1 pels adults i el dia 2 de novembre es dedica a tots els difunts. Durant aquests dies es munten a les cases petits altars amb flors, fotografies i menjar per rebre als familiars difunts; es preparen plats especials i es va al cementiri a compartir-los amb ells, tradicionalment es cuina el "fiambre" (un plat ple d'embotits, olives i amanida) La música tampoc falta, al poble de Todos Santos Cuchumatán les marimbes (instrument nacional de Guatemala) es desplacen als cementiris, els familiars menjen, ballen i fins i tot canten les cançons preferides dels difunts.

En res s'assembla al nostre dia del difunts. Amb barriletes o sense, els cementiris de Guatemala són una gran festa aquell dia, un punt de connexió molt especial entre dos plans de l'univers. Colors, música, flors, menjar, beure, espelmes, converses...tot per estar un xic més aprop dels que han passat a estar en un altre pla de la vida. Segons la cosmovisió maya, l'origen del món reflexa la concepció cíclica del temps, parteixen de la idea que el món va ser creat pels déus com a hàbitat de l'ésser humà; l'home maya està entrellaçat amb el temps. Conforme passa el temps i la mort s'apropa, l'ésser es fusiona amb l'eternitat. La mort maya no significa la fi d'una vida, és un cicle més dins de l'univers, és un llarg recorregut dins el viatge etern. Res s'acaba amb la mort, és una transformació, un canvi de lloc; i és possible que aquest lloc es trobi en aquest mateix món, on pot que ens retrobem amb els difunts, però en un temps, en un pla, diferent.

Dins aquesta lògica, prenen sentit les celebracions als cementiris i els tons que els engalanen, éssent aquests espais una explosió de colors, mantenint vius i alegres el records dels avantpassats. La tradició maya s'allunya molt d'una pel·lícula en blanc i negre; només cal fer un cop d'ull a les vestimentes tradicionals o als centres de flors que es realitzen en els rituals, indicant la sortida del sol i els paral·lelismes d'aquesta amb la seva espiritualitat. Així doncs en l'inici d'un nou cicle, iniciat amb la mort, els colors no poden faltar: el color blanc es reserva per enterrar els pares, significa puresa; les mares s'enterren sota el color turquesa, significa protecció; els nens sota el blau cel, les nenes en rosa; i els avis sota el groc que simbolitza la protecció de l'avi sol sobre la humanitat.

Cap al migdia s'enlairen els barriletes més grans a Santiago, és el punt àlgid d'una festa que s'allarga fins a altes hores de la matinada. Gent i més gent, s'acosta encuriosida. Aquesta gran tradició que ha fet situar en el mapa a molts chapins, el poble de Santiago. El folklore i l'espiritualitat es barregen, fins i tot el temps acompanya, fa sol. La boira i la pluja es reserva pels nostres dies de Tots Sants, on la cultura de la mort no ha fet un pas enllà: la fredor del formigó s'apodera de tots, i ni tan sols les pinzellades de les flors cobren sentit en aquella trista quadrícula.

Per a nosaltres viatjar implica submergir-se en un procés d'aprenentatge a marxes forçades: a cop d'avió apareixen noves cultures, nous idiomes, nous amics, noves maneres d'entendre la vida... noves respostes, noves preguntes. Però no es tracta d'un documental, el "pause" no existeix. I cal pair-ho tot plegat mentre, a casa nostra el pas del temps també fa de les seves. Si, les noves tecnologies diuen que apropen a la gent, però hi ha moments en els que a un li agradaria colar-se per la càmara del pc i de nou ser-hi present. Aquesta experiència, molt al nostre pesar, ha estat marcada per la pèrdua de dos persones molt estimades. Com dirien els ancestres mayes, han passat a formar part d'un altre pla de la realitat. Malgrat la pèrdua sigui molt dura, se'ns dubte, el pla en el que estan és aprop i continuaran éssent propers mentre els recordem i somriguem amb ells. Amb barriletes o sense, la distància s'escurça en fer-los presents. De nou, gràcies pel camí recorregut plegats.

Ixcán, Santa María Tzejá i Campur, una altra Guatemala.

2010-11-10T03:53:00.002+01:00

10a.m. quedem amb el Juventino per marxar cap a Ixcán, estem encuriosits, creiem que veurem un panorama molt diferent però encara no ens el podem imaginar. 16p.m. recollim al Sebastián a casa seva, viu a mig camí, per una vegada no caldrà que faci el llarg trajecte fins a la capital per a treballar. 18p.m els companys ens alerten que comença el camí de terra, es fa fosc i el camí no és gens agradable: quilòmetres i quilòmetres de camí de terra enmig del no res, vegetació i més vegetació. De sobte ens sorprenen entre la negror molts ulls neguitosos, el soroll del cotxe els ha avivat. Miren cap al cotxe, no ens veuen, els vidres tintats agreugen la llunyania i la inseguretat pel que està afora. Només arribem a veure sacs, molts sacs i molta gent de curta edat apilada al costat del camí; cardamomo ens diuen els companys. La fredor ens ronda el cos, aquestes persones esperen el camió que amb fortuna els donarà uns quants quetzals per tot un dia de feina. El cardamomo ha pujat de preu, ara són 7 quetzals la lliura, però ells poc veuran. Els circuits són uns altres, ells només són les mans, altres seran els que es lucrin amb la seva venda en el mercat del perfum i el cafè. Quilòmetres i quilòmetres de terra i de nou més ulls neguitosos i més sacs. Més enllà ens trobarem l'esperat camió; ronden les 20h, negra nit enmig del no res. Seguint endavant apareixen unes llums, Ixcán preguntem?-"No encara no"- i de cop, una frenada en sec, uns joves han llençat un tronc al mig del camí. Un impost revolucionari on la llei no arriba, buscavides en mig d'una altra Guatemala.

Per fi, arribem a Ixcán, una arribada més desitjada que asaborida, ens trobem amb la duresa de la nit en una ciutat d'ambient tens i enrarit. La proximitat a Mèxic fa dubtosa l'economia d'alguns habitants.Volem descansar, pair el viatge però ens trobem amb un hotel i una cantina que ni l'Almodóvar hagués imaginat per un dels seus crus films dels 80. Cambreres de mirada submissa, una clientela rotundament masculina, i de cop i volta una presència femenina i extrangera, els incomodem...i la incomoditat és tal, que se'ns ofereix un reservat per a sopar lluny dels tractes de dubtosa reputació. Al matí següent fem l'entrevista a l'escola i comprovem com l'església evangèlica ha sabut aprofitar el buit en el mercat religiós, és la llum per a part de la població, una població abduïda que s'autocritiquen "mundanos" en la seva vida d'abans de vincular-se a l'església. Finalitzada l'entrevista ens tornem a endinsar en els camins de terra, dues hores més però aquest cop l'arribada ens depara sorpreses.

Santa María Tzejá serà el nostre destí, doña Juana, la directora del bàsic, ens obrirà casa seva. Amb ella dinarem, soparem i sobretot riurem i compartirem. Casa seva és, com diuen aquí, "un relajo de paz" en contacte permanent amb la natura. Santa María és una comunitat que fa dos mesos que té servei d'electricitat, una comunitat organitzada que ha sabut moure's per muntar l'institut i la biblioteca; una comunitat que va dir "no" a antenes de telefonia mòbil que pretenien millorar el senyal vulnerant totes les mesures de seguretat. Una comunitat on l'urbanisme agressiu no existeix, les vivendes estan conformades per petites casetes de fusta que allotjen diferents usos: la cuina, els dormitoris i l'estudi; la resta pren lloc a l'aire lliure. Sota porxos de palma s'estén la roba, es descansa a les hamaques o es dina al costat de l'arbre que ens donarà la fruita del postre...i el millor, sota un mantell d'estels i amb granotes de companyes, transcorre la dutxa.

Santa María sens dubte, és un lloc on ens haguessim quedat, perquè era en un lloc així on ens imaginavem anar al dir adéu i pujar a l'avió. Afortunadament després de molt voltar per Guatemala, hem pogut descobrir un raconet on hi ha gent que s'ha organitzat per fer una molt bona feina i que segurament es mereixen més recolçament del que tenen. Són una comunitat que estan aconseguint evolucionar i desenvolupar-se a la seva manera, sense que l'occidentalisme ni les imposicions de la cooperació els absorbeixi. 213 families que conviviuen i col·laboren de tu a tu, sense viure amagades darrere de quilòmetres i quilòmetres de tàpia com es viu a la desconfiada capital. Són families que no disten tant de l'enrarit Ixcán i per això, han de fer molts esforços per a què els seus joves varons no es vegin atrets pel diner ràpid i obscur.

A Santa María ens han obert casa seva sense dubtar-ho, només ens resta dir gràcies de nou! Després de la nostra curta estada, enyorant un temps inexistent, reprenem a les 4h de la matinada el camí de terra. Doña Juana, la seva filla i el petit, surten cap a la capital, la resta de la familia ja està allí fent les visites anuals als metges. L'acostem fins a la carretera, per acollir-nos no li va importar endarrerir la seva sortida amb la resta de la tropa. En deixar-los, nosaltres seguim, darrera parada Campur.

El rellotge del cos sona, el malestar de cervicals s'agreuja, portem acumulats ja massa quilòmetres per pistes de terra, on les frenades contínues, les pedres inesperades i els camions sorgeixen com si res. Tenim encara un dia de descans fins a la propera entrevista a Campur i decidim donar-li un petit homenatge al cos en una de les meravelles del país: Semuc Champey, on diuen que es refugien els déus, on el riu fa de les seves amb la terra i ens deixa uns pous d'aigua brutals i ideals pel tràfec que porta el nostre cos acumulat.

Amb les piles carregades de nou a la pista, arriba l'única entrevista en la que necessitem traductor, en Sebastián ens ajudarà a comunicar-nos. A Campur la població és majoritariament monolingüe, parlen Q’eqchi’. Possiblement aquesta és l'entrevista més complexa, l'entorn ens transporta de ple a una altra realitat. Un marrec ens indica el camí: una escletxa de menys d'un metre i muntanya amunt entre plantacions de blat de moro. Aquest és el "carrer" que porta a la residència familiar. Ens reb la mare des de la distància, la trobem assentada al llit. Inevitablement els nostres ulls es fan grans als comprovar que aquést i dos més petits, són l'únic mobiliari del que disposa la caseta. Aquí és on tot trasncorre després del llarg jornal, on no hi ha distinció entre pares i fills, on sobre un matalasset i quatre fustes es refugien fins el dia següent.

Mitjançant algun gest i agraïment en Q’eqchi’, intenten trencar les barreres que els idiomes, les costums i els nivells culturals ens separen; són dos mons cohabitant un espai i els aliens som nosaltres. Les càmares susciten desconfiança i desconeixement al principi. Es corre la veu i apareixen nens i familiars de sota les pedres, és tot un event que explicaran i recordaran segur durant molt i molt temps. Afortunadament encara hi han gestos universals, el joc amb els més peques fa convertir els mig somriures en rialles sense complexos! Estan al·lucinats de veure com un invent, tan antic com la fotografia i tan nou per ells, els capta i ens permet passar una de les millors estones enduent-nos la seva secilleza de record. Sortim plens, el quilòmetres de pista han estat recompensats amb escreix, tan de bo no haguessim de tornar al soroll de la ciutat.
.

Entrevistes a Antigua i Livingston

2010-10-31T04:52:00.005+01:00

Ha arribat el moment. Ens llencem a la carretera a fer les primeres entrevistes. El primer destí és Antigua, on entrevisarem a tres nens i nenes de l'escola de La Salle. El segon destí serà Livingston on farem dues entrevistes: una a l'escola Rural Creek Chino i l'altra, a l'escola de La Pista amb una nena de cultura garífuna. Mai hem fet res semblant, sembla que juguem a ser periodistes: càmera professional, trípode, micròfons, enregistradora de veu i altres gadgets propis de la professió.

El motiu de les entrevistes, recollir opinions dels pares i mares de família i dels mateixos nens i nenes, per veure si el programa Kemon Ch'ab'äl ha fet canviar alguna actitud en el seu dia a dia. L'objectiu és ambiciós, massa pretensiós potser i la nostra experiència en fer entrevistes, és nul·la. Sovint dubtem de l'eficiència de la tasca que comencem, així com dels resulats que podem obtenir. El disseny de l'entrevista ha estat acurat, basant-nos en els indicadors de cadascun dels components del programa: lectura, pensament lògic, interculturalitat i bilingüisme, cultura de pau i per últim, equitat de gènere. Hem pensat dues entrevistes diferents, una pels pares i una altra pels nens i nenes. En total, farem quinze entrevistes a nens i nenes, arreu de la geografia guatemalteca, unes a les escoles i d'altres a casa de les famílies ja que l'escola s'ha acabat i els alumnes estan de vacances.

La mostra de l'estudi no ens acaba de convèncer, tenim por que els mestres hagin triat per les entrevistes aquells nens i nenes "perfectes", però aquest és un aspecte en el que no vam poder fotre massa cullerada, i on les estrucures i jerarquies de l'ONG van passar per damunt nostre. Trobem massa agosarat medir l'impacte d'un programa que té uns 1000 destinataris potencials, amb tan sols 15 entrevistes que ni tan sols, estan triades a l'atzar. A mida que anem aprofundint en el funcionament dels processos, ens trobem amb dificultats com aquesta que ens sobrepassen i ens fan questionar la veracitat de tants i tants informes nascuts des de moltes organitzacions que potser, tan sols mostren la cara més amable dels projectes de cooperació.

La nostra col·laboració intentarà extreure allò més sincer i així reflectir-ho al futur informe, sigui quin sigui el destí d'aquest. Malgrat tot, no ens manca il·lusió, creiem en molta part del programa i sortim a la carretera amb molta energia per encarar la recta final de la nostra experiència chapina.

Arribem a l'Antigua on hem quedat amb la primera família a l'escola. Preparem l'escenari de l'entrevista amb aquells nervis propis de la primera vegada de qualsevol cosa. Les cadires ben posades, el lloc de la classe on hi hagi millor il·luminació, el trípode posat i mogut vint vegades i el funcionament de la càmera revisat una i una altra vegada... Ens trobem amb la família i ens saludem. El context és important i cal dir que l'escola de La Salle d'Antigua és una escola totalment privada, on les famílies són de classe alta. Els pares van mudats com si d'una entrevista en directe per Guatevisión es tractés i el nen porta també les millors gales. Al veure'ns a nosatres amb les nostres pintes, suposo que van entendre que de res semblant es tractava. Passem el primer tràngul i acabem contents del resulat. Una bona conversa tant amb els pares com amb el nen, en José Carlos. Els pares ens expliquen com el nen els pregunta molt sobre el conflicte armat intern de Guatemala i ells intentem explicar-ho amb la major objectivitat possible. El nen parla millor que molts polítics d'aquest país i en treiem coses interessants com per exemple el seu pla per no vulnerar els principals drets dels nens:

" De grande me gustaría algún día hacer algún proyecto. Por ejemplo que los niños trabajen por educación y alimento. Por ejemplo trabajar 5 horas, a la escuela otras 5 horas y se les da los tres tiempos de comida y duermen bien. Eso igual afectaría poco a la empresa pero casi nada y tampoco afectaría a los niños. La producción bajaría pero eso menos grave que el cumplimiento de los derechos del niño"

La segona entrevista és a casa de la Luisa, el pare ens ve a buscar al hostel i ens obre casa seva molt amablement, el menjador dels diumenges servirà com espai per l'acte. El guió del vestuari es repeteix, ella amb els seus millors vestits i nosaltres de nou, amb els nostres, ni els millors ni els pitjors, simplement, els que aquí tenim. Parlem una estona i ens fem unes fotos de record de l'esdeveniment per la família.

Per acabar les entrevistes de l'Antigua, arriba la tercera, amb la Mariana i la seva mare. Una agradable conversa va fent fruir pensaments i opinions sobre els canvis que s'han vist en la nena i com el programa li ha tocat d'una manera o una altra. Ens sobta la facilitat amb la que hem pogut conversar amb les tres famílies i de seguida ens posem en context: les primeres entrevistes han anat acompanyades d'un entorn social i econòmic favorable i això per desgràcia, augmenta la facilitat d'expressió i afavoreix converses fluides.

Canviem d'escenari i ens trobem a Livignston on ens trobem amb l'Imver. Creiem que serà l'unica entrevista amb un nen d'aquells que nosaltres vam insistir en entrevistar. Un nen que, a priori, no li va interessar el programa i que no ha mostrat massa interès en el llibre i els tallers de reflexió sobre les lectures. Ens interessa saber el perquè d'aquest suposat desinterès. Parlant amb la mare entrem situació, ens deixa clares les dificultats que té per seguir els aprenentatges de l'escola. El nen ens corrobora allò que ens havien dit: no l'interessa el programa ni els llibres, no l'interessa l'escola en general. Els "perquès" que l'Imver ens dóna, afirmen la diversitat que trobem a qualsevol escola. L'Imber no li veu una utilitat al que li mostren a l'escola, li costa molt seguir el ritme i la manca d'atenció personalitzada li fa abandonar la carrera. A ell li agrada anar amb el seu pare a pescar camarons, se li dóna bé, se sent útil i realitzat, en un futur vol tenir una barca per pescar camarons. Ens ho explica sense ambigüetats. És molt conscient de les seves limitacions i ens comenta que al llibre del programa hi ha massa exercicis, que no li agrada fer-los tots. Ens comenta que si li agraden els tallers de reflexió on s'han incorporat dinàmiques de grup. I tot i tenir fama de no llegir les lectures, ens explica que li agrada una lectura on es parla de l'esperit de treball de les formigues; esperit de treball, allò que a ell no li falta.

Davant d'aquesta postura raonada, argumentada i convincent, no tenim res a dir, és més, inclús el defensem. Les escoles desafortunadament no estan preparades per atendre la diversitat que troben en els alumnes. A l'Imver li costen els aprenentatges, és una nen que a casa nostra li posaríem una d'aquestes desgraciades etiquetes i diriem que té necessitats educatives especials. El que l'Imver es troba a classe és una mestra que els fa obrir el llibre i els diu quina lectura han de llegir, mentre la mestra fa les seves coses, o bé marxa de la classe a reunir-se amb les altres mestres per fer papers. Es troba una escola on l'hora de pati s'allarga eternament per qualsevol motiu. Es troba amb un entorn on ningú li pregunta si va entenent les coses o si necessita ajuda per fer quelcom.
Amb aquest panorama, què pretenem? Qui és la mestra per dir-nos que el nen passa de tot i no es porta bé a classe?, qui som nosaltres per dir-li que ha de llegir el llibre de torn perquè el contingut de les lectures és molt interessant? No li podem retreure gaire, i fins i tot comentem amb la mestra que aquell nen és un tros de pa, simplement així, li és impossible seguir el ritme. Per desgràcia és molt difícil aspirar a que s'atenguin les seves necessitats a classe, per tant, l'única cosa que podem fer, potser mal vista, és animar-lo a que persegueixi el seu somni, això sí, acabant la primària per poder dur bé els números del seu negoci, que sigui molt treballador i aconsegueixi pescar quilos i quilos de camarons. No ens podem estar, però, de donar-li el modest consell de que intenti aprendre bé a llegir per a que sàpiga negociar les seves vendes i per a què sàpiga llegir futurs contractes amb distribuidors de camarons.

La següent entrevista és amb la Susset, una nena garífuna, la cultura predominant a Livingston i sovint oblidada al país pel fet de no ser una cultura maya. Arriba tard, respectant els ritmes del Carib i arriba amb la seva mare en bici. La Susset parla la llengua garífuna i, com marca la nefasta política guatemalteca, la seva mestra no parla aquest idioma ni cap idioma maya dels que té representats a classe. El llibre li agrada molt, li ha servit per motivar-la més en la lectura i per encoratjar-la a denunciar la marginació que pateixen les nenes garífunas de la classe.

“Cuando la seño dice que hagan grupos, ellos no me quieren ahí, ni a mis dos compañeros garífunas. Ellos nos echan de ahí, pero nosotras tres vamos en nuestro grupo. No nos quieren porque somos morenas, ellos no nos quieren a nosotras ahí. Nosotras le decimos a la seño y la seño dice que hagamos nuestro grupo. Nosotras lo hacemos separados. Nosotros no les decimos nada a ellos, mejor que se quede así para no buscar problemas. Eso lo miro mal, por que ellos nos deberían querer también a nostras, no solo así como a su idioma de ellos, no solo así, también a nosotros. Yo prefiero estar con todos. Hay veces que yo lo hago solita, así cuando ellos no me quieren.”

La Susset és feliç, riallera a més no poder, les seves dents blanques ressalten amb la seva pell negra com el carbó. És un gust parlar amb ella, ens transmet una sensació de pau gens pròpia d'una nena de 12 anys que ha de batallar dia a dia amb situacions desagradables. La seva extrema tranquilitat es demostra quan ens diu que no sap quant temps es triga de l'escola a casa seva. Ens diu que la mare sempre li diu que hi ha un minut, però ella ens confesa que no entén d'això! No li preocupa el més mínim. Ens diu que cada dia surt de casa a les 6:30 del matí i que l'escola comença a les 7:00, ens prenen la llibertat de dir-li que, si és així, vol dir que de casa seva fins l'escola es triga mitja hora en arribar, és una resta, com la que tan domina pels quetzals. Ens ho agraeix amb un del seus somriures: "Ahora ya lo entiendo"

Sortim animats i contents de la feina feta, potser no respon a les espectatives de l'estudi que ens han encomanat, però tan se val. Totes les paraules escoltades, tot i que no tinguessin relació amb el programa, ens ajuden a entendre una mica millor la realitat d'aquest desastrós sistema educatiu vist des dels raonament de nens i nenes d'onze i dotze anys, Garífunas, Quekchís i Kaqchikels.

Preus a Guatemala

2010-10-22T05:32:00.001+02:00

Mica en mica s'omple la pica, i els gastos van augmentant a mida que avança el temps fora de casa. Des de la nostra terra ens imaginavam una Guatemala molt més econòmica, però el macro desenvolupament capitalista ha fet d'aquest, un país que mira molt als Estats i copia models dubtosos de creixement global. Això sí, no tè res a veure Ciudad de Guatemala amb les poblacions rurals, però ja veureu que el preu del menjar és elevadissim, fins i tot als mercats! En canvi el transport, amb unes mesures de seguretat nefastes, segueix sent el més econòmic.

Aquí van quatre dades rellevants dels preus a Guatemala a l'Octubre de 2010:

Trajecte en "chickenbus": varia en funció del destí, un dels més cars és de Ciutat de Guate a l'Antigua 1$/30min

Hostel (habitació doble): 6-20$

Hostel (dormitori): 3-8$ per persona

Ampolla d'aigua petita: 0`6-1'25$

Té fred petit: 1$

Cafè negre: 1-1'5$

Cervesa nacional petita: 1-2'5$

Cervesa nacional litro: 2'5-3'5$

Liquado natural amb aigua: 1'5-2'5$

Alvocat: 0'15-0'8$ la peça

Tomàquets 1kg: 1'5$ (malgrat aquí es mesura en lliures i mans, hem fet la conversió!)

Dotzena d'ous: 1'5-1'8$

Litro de llet: 1-1'5$

Plat típic guatemalteco: 2-4$ ("frijol molido, huevo revuelto, queso crema, cafe y tortillas")

Pizza (per a 2 persones): 10-15$

Plat de pasta amb beguda: 4-6$ (en un "fast food")

Paquet de tabac nacional: 1'5$

Paquet de tabac d'importació: 1'8$

Malgrat els preus que adjuntem estiguin en dòlars, a Guatemala la moneda és el quetzal, i durant l'Octubre de 2010 el canvi estava a 1$=8 quetzals i 1€= 1'4$.

A Guatemala, a diferència d'altres països de Centre Amèrica, no és fàcil pagar amb dòlars a peu de carrer. Això si, els anuncis de vivendes de luxe i en condominis "protegits" s'anuncien arreu a preus d'escàndol i no es poden llogar o comprar en moneda nacional.

Més de 2000!!!

2010-10-17T03:12:00.000+02:00

Sense les vostres visites aquest blog no tindria gaire sentit....de nou, mil gràcies per seguir estant a l'altra banda i des d'arreu!!!

Us deixem el registre de visites, així podeu veure les sorpreses que ens emportem veient els llocs des d'on ens llegiu!

Livingston, Sololà i els pobles originaris

2010-10-05T05:14:00.001+02:00

Vint-i-cinc són els idiomes que es diputen els 14 milions d'habitants de Guatemala. Tres són els pobles originaris: Mayes, Garífunes i Xinques. I un només era l'idioma oficial abans dels acords de pau de 1996, l'espanyol. Sota un colonialisme arrassador, la complexitat cultural va ser apartada de l'agenda política durant uns quants segles, éssent només possible l'idioma i els costums del regne al que devien retre tributs. Catorze anys són els que han passat des de la signatura de pau, signatura sota la que es donen les continues repressions als líders que sorgeixen des dels pobles originaris. La paraula complexitat no abasta a la realitat que es viu a Guatemala on, més enllà de la llibertat cultural, l'estat no assegura les qüestions bàsiques a la població que viu fora dels ghettos, on es concentra la població asquerosament milionaria. El nostre concepte de classes socioeconòmiques aquí, com en tota Sud Amèrica, perd el sentit. Malgrat hagin molts altres temes també de suma importància, ens concentrarem en la diversitat cultural que hem viscut en els darrers dies. I seguint amb la lògica dels números, en aquestes dues darreres setmanes hem estat en quatre poblacions diferents fora de la capital, i quatre han estat les cultures amb les que hem pogut compartir.

Des dels Garifunes a Livingston, els Mams de Comitancillo, els K'iche's de Chichicastenango, fins els Kaqchikel de Sololà, parant dos dies a la capital per participar atònits al seminari "Pueblos originarios: educación y territorio". Dues setmanes intenses, que han accelerat la sensació de contrarietat que ens presenta la realitat d'aquest país.

Puerto Barrios va ser el punt de partida cap a Livingston. Mitja hora de barca per l'Atlàntic i arribàvem a la terra que va acollir els expulsats de l'illa de San Vicente, el primer assentament dels esclaus africans que accidentalment (pel naufragi de dos vaixells espanyols que els duien cap al "nou món") van quedar atrapats, fins que els britànics els van expulsar uns segles més tard. Els caribenys originaris de l'illa van acollir els esclaus, fruit de la seva convivència i mestissatge, l'ètnia Garifuna va cobrar vida. Després de l'explusió que van patir per part dels britànics, el poble es va deplaçar cap a part de la costa de Guatemala, Honduras, Belice i a algunes ciutats del Estats Units.

Amb un idioma propi i un color de pell molt caracteristic, ens rebia el taxista de Livingston, doble del mític Bob Marley en els seus millors anys. La calma pròpia del Carib ens va acompanyar durant la nostra estada, i és que amb 34 graus i humitat extrema, ni els més bons es presten a atendre quatre hores de classe sota una xapa de zinc. Els patis s'allarguen i el temps cobra un altre sentit. Ja al hotel, on teòricament dormiem, una familia garifuna va compartir la música i la seva festa amb tota la comunitat. No era pas una festa oberta, però tots vam patir les conseqüències; i és que celebraven un enterrament a la seva manera i ni el beure, ni la música podia faltar, malgrat nosaltres haguéssim de fer 8h de nou per arribar a la capital. I és que la mort per aquests pobles no té el sentit de pèrdua occidental, la trascendència és més rica i tant els rituals de celebració com els espais sagrats, res tenen en comú amb els nostres tètrics cementiris.

L'experiència de Livingston ens servia per integrar-nos al seminari del pobles originaris amb més bagatge sobre la multiculturalitat del país. Un seminari en el que participava la Fundació Rigoberta Menchú, Prodessa i altres entitants i on en múltiples ponències se'ns parlava de la "descolonització" que a hores d'ara, encara lluiten per aconseguir, intentant fugir de l'occidentalització que ha apartat la cultura originària de les escoles, fins i tot en aules on els mestres són indígenes. I és que duen a sobre una llosa que històricament no els ha deixat ser forts com a poble i reivindicar obertament, dins un clima de pau, els seus drets. En resum, res és fàcil d'entendre, i més éssent de fora, però molt camí els queda als pobles originaris per poder plantejar una descentralització de les competències educatives, i ser els pobles originaris i majoritaris (doncs són els 60% de la població) els orientadors del seu propi destí.

Des dels acords de pau, alguns avenços a nivell "polític" s'han permès. És el cas de Sololà o Chichicastenango, entre d'altres municipalitats, on coexisteixen dos sistemes legislatius. Per una banda l'esglèsia catòlica i el govern designen sacerdots i funcionaris; i per l'altra, són els indígenes els que trien els seus representants i guíes espirituals, que incideixen en les qüestions de la població indigena. Una coexistencia que permet als indigenes tenir una certa organització mentre no facin molt soroll i no atemptin contra els objectius del govern central. Si es creua la invisible línia, malgrat sigui amb bones paraules i manifestacions pacífiques, tornen els desapareguts, els segrets i les tortures. I és que el govern, és fill de les trasnacionals, la corrupció, l'extorsió i el narcotràfic, i si no ho fos, apostaria per l'educació, entre moltes altres coses, com a arma contra la violència que pateix el seu poble. Però els mandataris que es succeeixen no tenen polítiques a llarg plaç, ni tan sols tenen conviccions polítiques, sinó que busquen més poder per a les seves empreses, ja sigui l'empresa que controla tot el ciment del país, o bé la que controla tot el pollastre, o la del sucre o la de... Qui té diners, es presenta a les eleccions malgrat no tingui un programa, i el sèquit va canviant de partit segons qui les guanya, deixant així a la població molt a la deriva.

Aquests dies hem sentit d'aprop la contradicció a la que està sotmesa el poble. Al seminari coneixíem a representants de la Fundació Kaqchikel, que plateja una bona iniciativa per la millora de l'educació intercultural. Amb ajuda internacional, han aconseguit implantar en una escola de Sololà, tota una metodologia pròpia, refent el curriculum educatiu des de la visió maya. Un projecte magnífic i encoratjador que permet als nens sentir l'escola part de la seva vida, evita l'absentisme i fa que molts pares veguin la importància de l'escola i animin els seus fills a seguir estudiant (quelcom molt complicat, ja que els fills al camp són mans per treballar). Més enllà de lleis i paraules, veiem aquesta com una proposta factible i viable, incidint en l'arrel, fent que l'analfabetisme disminueixi gradualment al país.

Quatre dies després de conéixer aquest projecte, vam assistir a un festival cultural al mateix poble, Sololà. Aquest es celebrava en protesta per la tortura i assassinat d'en Lisandro Guarcax, un noi indígena Kaqchikel, que treballava al servei de la comunitat, i sobretot dels més joves com a mestre, director d'una escola, animador d'un grup de teatre indígena i veu d'una ràdio comunitària. Un jove que des del treball en valors, lluitava pels canvis, deia les coses tal i com eren, i denunciava les diferències envers els indígenes. Un jove que va ser torturat i assessinat per lluitar pel bé comunitari. Algú que havia estat privilegiat en la seva formació i des de l'educació volia moure al seu poble, va agrupar als joves i gràcies al recolçament de l'ajuda internacional, els motivava i feia que la comunitat estés viva. Un jove que va fer que fins i tot l'embaixador de Noruega a Guatemala, recolzés l'acte i denunciés la manca de llibertat en un país que suposadament viu en pau. Aquest és un dels molts casos que diàriament es donen, aquí els que serien els nostres amics, la nostra familia tenen algun desaparegut proper, algú extorsionat, algú que avui ja no hi és per manca de llibertat.

San Pedro la Laguna i les religions

2010-09-29T07:01:00.000+02:00

El clima ens acompanya i tornem al petit moll per pujar-nos en la panga pública que ens porta a San Pedro la Laguna. El viatge és curt i tornem a gaudir, per última vegada d'un trajecte pel llac. San Pedro és potser el municipi més turístic del Llac Atitlán. El dia abans, quan ens decidiem entre anar a San Marcos o a San Pedro, un dels guies del moll ens va voler orientar: "si quieren relax, vayan a San Marcos; si quieren fiesta y drogas, vayan a San Pedro". Aquí hi ha gent que associa a tots els turistes joves amb negocis tèrbols, no era el nostre cas. I sota aquesta premisa, però no pas amb aquesta intenció, ens disposem a passar dues nits a San Pedro.

Arribem en poc més de 20 minuts i al mateix moll ens reben, com de costum, els "cazaturtistas" que ens volen recomanar i acompanyar a algun lloc on dormir. Escarmentats de l'experiència de San Marcos, deixem clar que no pagarem cap propina i que podem trobar lloc tot sols. Aquesta vegada, però, l'home que ha ofert els seus serveis, pertany al INGUAT, el Institut de turisme de Guatemala i ens diu que no cobra als viatjers, sinó que és la seva feina. Veiem dos hostels i ens quedem amb el segon. Està realment bé i la temporada baixa ajuda a no buidar-nos massa les butxaques; és el hostel Pinocchio i de nou comparttim espai amb els omnipresents jueus de viatge, que estan de "fi de mili", és el que hi ha.

Passejant pels carrers i mirant algun mapa, veiem que San Pedro té una estructura urbana curiosa i no pas favorable per moltes coses. A la vora del llac, hi ha uns tres carrers paral·lels al llac plens de bars, botigues, oficines de turisme... Trobem a faltar el mercat, l'estació de busos, els "comedores"... Passats aquests tres carrers en direcció nord, i després de pujar una rampa digna de ser comparada amb el Tourmalet, trobem el que és en poble en sí, on viu la comunitat. Degut a l'orografia del poble, hi ha una total separació entre turistes i habitants. Tan sols alguns viatjers, entre els que per sort ens incloem, descobriran el San Pedro inicial anant a comprar al mercat, volen agafar un chicken bus que els porti a un altre lloc o simplement preguntant-se on està el Parque Central, present a tots els municipis del país.

Tot passejant pel San Pedro originari, ens crida l'atenció un edifici gegant i el més alt del poble. Veiem que a la part de dalt hi ha una mena de cúpula i ens decidim a pujar per tenir unes bones vistes. A mida que ens anem apropant i arribem, sorpesa! No és pas el museu del poble, ni la municipalitat, és la "Iglesia Evangélica Bautista". Alguna vegada hem comentat la presència massiva d'aquests temples pel país i per tot Centre Amèrica però volem reflexionar una mica al respecte...

La crisi decadent de l'esglèsia catòlica no és tan sols propietat d'Espanya ni d'Europa. El catolicisme es devalua amb els anys, a tot arreu on s'instala. Amèrica Llatina en general, ha estat durant anys terra de conreu fèrtil per l'esglèsia catòlica. Per aquestes terres, els missioners van anar penetrant, sovint intentant "arreglar" les autèntiques barbaritats que van fer els amics colonitzadors, tot imposant "sí o sí" el catolicisme als diferents pobles indígenes que anaven trobant. Al llarg dels anys, es va anar reinventant el catolicisme d'Amèrica Llatina i va sorgir la Teologia de l'alliberament, que realment feia esglèsia "des" dels pobles i no "pels" pobles. Va ser en aquest moment on van sorgir les comunitat de base i la religió tocava de peus a terra, es feia present a les comunitats, les persones la vivien de manera propera i qualsevol casa servia per fer una celebració. Els religiosos vivien amb la comunitat i no els calia disfressar-se per fer una missa; alguns com Oscar Romero, es declaraven quasi comunistes i se sumaven a les revolucions populars; essent per aquests motius assasinats. Queda per sort, alguna herència d'aquest corrent, però l'església catòlica, apostòlica i romana, mai ha vist amb bon ulls la teologia de l'alliberament i s'ha encarregat d'anar-la esborrant tot apartant la gent que la feia possible. Així doncs, gent com Pere Casaldàliga i molts altres, van estar rellevats de les seves comunitats. Alguns com ell, no han abandonat la vida religiosa, però molts altres sí que ho han fet, decebuts amb les estructures vaticanes, optant per viure a les comunitats en les que es deixen la pell. Com diu aquell: "ho sento, però algú ho havia de dir"

Amb tot aquest panorama, i partint de la base que a Guatemala la població indígena representa el 60% aprox. de la població i tenen en principi una cultura espiritual pròpia, és evident que la gent es desencanti, s'aborreixi, i es cansi (amb raó) de que li imposin una religió amb aquesta doble moral judeo-cristiana, on els parlen d'un Déu que estima però també d'un Déu que castiga. I és en moments de feblesa com aquests, que sempre hi ha algú disposat a treure'n partit de la situació, en aquest cas la religió protestant, i més conretament, els evangelistes.

Voltant pel territori de Guatemala, es poden veure centenars d'esglèsies evangèliques arreu, fins i tot al mig de la carretera i als pobles més petits que un es pugui imaginar. Hi ha esglèsies evangèliques separades entre sí per tan sols 200 metres i són construides amb arquitectures ben diverses: grans temples, petites cases, pisos en edificis i fins i tot, com naus industrials. Aquestes esglèsies han aconseguit encandilar mil·lions d'homes i dones que han trobat una alternativa al catolicisme que ja no els convencia.

Hem de ser conscients però, que res és gratuït, res es fa de manera innocent si d'estaments amb poder parlem. Per començar, la procedència de l'esglèsia evangèlica és "made in USA". Àmèrica Llatina per sort, ha anat aconseguint lliurar-se una mica del lastre yanki i ha anat prenent les regnes dels seus pobles, Bolívia n'és un bon exemple. Els EUA s'han anat quedant sense aquest "patio de atrás" que era abans Llatinoamèrica i "tan sols" queden resquicis com Colòmbia i alguns països de Centre Amèrica, on poden fotre cullerada. Davant aquesta imnpossibilitat política, la religió és una bona manera de fer-se present i tenir un cert control. De cara al poble però, mantenen un discurs encoratjador i que suposadament els ajuda en la seva espiritualitat i en qüestions del dia a dia. Per posar un exemple, els que confessen aquesta religió, no poden beure alcohol. Amb els greus problemes d'alcoholisme que pateixen els països llatinoamericans, aquesta mesura ha servit per a que molt homes abandonin la beguda i millorin així, diversos aspectes qüotidians: més respecte a la dona, més responsabilitat envers la feina, menys malversació del sou...amb contraprestacions com aquestes, moltes families han trobat un xic d'aire dins de la seva desestructuració. A més d'això, les tècniques emprades als cultes afavoreixen la pertinença. Els pastors són gent molt ben adoctrinada,capaços de vendre sorra al desert. El seu discurs és directe però amb respecte, la música, com a estímul, està sempre present. En conjunt, una doctrina esperançadora i compensatòria per a molts.

Conseqüències negatives? Segons el filtre de cadascú, n'hi han de tots els colors. El que si que és cert és que els pobles originaris d'aquestes terres, viuen una pèrdua molt greu de l'espiritualitat indígena que regnava a les seves comunitats. La colonització no els va deixar escapatòria, i les conseqüents esglèsies que han desembarcat tampoc els han deixat aire per poder recuperar la seva cultura espiritual, d'una forma plena i lliure.

San Marcos la Laguna i La Cambalacha, projecte artístic

2010-09-27T03:37:00.001+02:00

Deixant enrere San Lucas tornem a la nostra barca, negociant, negociant vam aconseguir un preu raonable per tenir la barca a la nostra disposició tot el matí, i allí ens estava esperant. Reprenem el paisatge impressionant del llac, ara però en una altra direcció,cap a San Marcos la Laguna a l'altra punta del llac. Després de casi una hora, amb una mica de tot: pluja, sol, núvols, i molts bots, arribem a destí. Des de la barca es veu un petit moll de fusta mig enfonsat i quatre cases disperses...és aquí?- li preguntem al capità; si es aquí-ens diu. Un xic sorpresos, esperant trobar un altre tipus d'estructura urbana baixem i ens despedim d'ell, ja no hi ha volta enrere fins a l'endemà.

Creuem el caminet de sacs de terra mig enfonsats i arribem a terra ferma on ens rep l'Èric, un nen del poble que ens dóna la benvinguda i ens vol fer de guia per trobar-nos un hotel. Molt agraïts li diem que no cal, però ell no vol marxar i entre xarles i rialles al final ens acompanya per l'entramat de caminets que conformem la xarxa peatonal del poblet. Pel camí van apareixent centres de teràpies alternatives, meditació, massatges...i és que aquell indret amb les seves peculiaritats té molta màgia, i no som pas els primers en descobrir-ho. Un cop hem vist tots els hostels més assequibles arribem a la plaça del poble, tota una sorpresa, aquell petit assentament de cases si que té un petit nucli central: la plaça, l'escola, l'institut, l'esglèsia i poc més enllà, algunes cases més i altres temples. Un poblet petit i molt tranquil. Al final trobem un lloc amb un preu adient pel que ens ofereixen, el hostel Panabaj, molt sencill però ens servirà.

Arribats a aquest punt, ja no ens acompanyava només el nostre autoimposat guia, sinó tot un sèquit de nens que voltaven per la plaça i que s'havien apuntat ha passar una estona amb els extrangers del dia, en aquest cas, nosaltres. I és en el moment de marxar del hostel i despedir-nos d'ells, on apareix el que ens temiem, que un nen de 9 anys ens demanés diners, malgrat haver-lo avisat. Els valors de nens com l'Èric, estan molt pervertits; les families els envien al carrer a guanyar diners com sigui i els turistes irresponsables fomenten amb les seves propines que la coordialitat, el compartir una estona, el joc i les bromes passin a ser un negoci; anulant la innocència, els valors i fomentant la perversió d'aquests nens que es passen el dia deambulant. Un carmel ja no serveix, fins i tot és rebutjat i llençat al terra amb ràbia. Les nostres paraules ressonen en el seu interior sense sentit; "Son unos tacaños, otros turistas me dan propina"; res del que li diguem o expliquem li serveix, aquells ulls no són els d'un nen, res d'innocent hi ha en ell. Tots quatre ho tenim molt clar, no serem nosaltres els que fomentem un turisme irresponsable i menys amb nens pel mig; marxem. Amb un regust d'impotència i sota els crits de "tacaños" volem investigar una part del poble un xic més apartada, hem vist uns cartells que diuen "Arte para todos" i pot ser interessant.

Ja sigui per la nostra condició d'extranys, també castellanoparlants o per l'extrema ambilitat de la gent que realitza tasques al servei de la comunitat, seguint els cartells de 'Arte para todos" entrem a La Cambalacha i ens reb la directora, Gabriela, una chapina de capital, una artista de cap a peus, una educadora a envejar.

La Cambalacha és un projecte d'educació no formal que promou la integració social mitjançant l'expressió creativa entre els nens i joves. És casa seva, com ens diu la Gabriela, va marxar de la capital i des del 2002 està lluitant amb una societat molt tancada per a què els nens de les comunitats es puguin beneficiar de les clases d'art, ball, música i perdre així la por, la vergonya, millorar l'autoestima, sentir-se part d'un espai càlid i estar lluny del carrer i dels mals tractes que molts reben. Aquests nens, que han confiat en el que La Cambalacha els oferia gratuïtament, en poc s'assimilen al nen que feia 10min i a escasos 300metres ens estava demanant diners. Aquests són nens, amb la innocència que els caracterítza, amb la rialla sincera i amb molta molta sort.

La Gabriela ens explica que a La Cambalacha realitzen tallers de capacitació amb joves becats al matí i amb nens i nenes a les tardes; els joves que acaben la formació passen a fer de monitors artístics i són els que es desplacen a les escoles públiques d'altres comunitats a realitzar tallers creatius. El procès d'acceptació ha estat dur, ens comenta. La població de San Marcos és molt pobra i amb una mentalitat molt tancada i marcada per les diferents esglèsies que els adoctrinen constantment i no de les millors maneres. (Fet que vam poder comprovar al dia següent, diumenge, quant cada 30min un religiós dels diferents cultes, adoctrinava al poble per megafonia, com si d'un bàndol és tractés) El magnific projecte que du entre mans la Gabriela, s'havia finançat amb ajuda internacional però, éssent molt crítica amb les fórmules que la cooperació internacional fa servir i la poca implicació que té amb els projectes, va decidir que s'havia acabat, només l'ajut d'alguns voluntaris, donacions i les petites quotes d'aquells que podien aportar quelcom. Ens explica que un any va rebre 50.000$ de la cooperació holandesa quan ella n'havia demanat només 30.000$. Durant tot l'any, no van rebre cap visita, ni tan sols cap trucada, per interessar-se com s'estaven gestionant aquests 50.000$, i no són pocs diners precisament! Va ser en aquest moment, que la Gabriela va deixar de confiar i d'acceptar ajuda de la cooperació internacional.

El projecte pintava molt bé i com no podiem estar tallant el ritme del taller, ens va convidar a passar i veure el ball que tot el grup de nens i nenes, indígenes, ladinos, petits i grans havien preparat. Després de descalçar-se i situar-se comença la música, sense cap pauta més, sense cap crit, ni tall de música, el ball flueix amb tota naturalitat; ella simplement els observa, 20min de ball on fins i tot els nens es deixen anar sense majors complexos. Al finalitzar la música, les felicitacions i sense cap altra pauta tots es queden quiets i tanquen els ulls; tenen adquirits uns hàbits de treball i comportament que com a educadors ens meravellen. Només la mà de la gran Gabriela els donarà permís per calçar-se i seguir amb el taller de pintura.

I així sense adonar-nos, simplement seguint uns cartells de "Arte para todos" hem descobert un projecte magnífic, ple d'esperança, on se'ns han obert les portes sense cap recança ni prejudici. Un projecte que ens dóna aire i ens afiança el que altres maneres són possibles.

Al dia següent, seguiriem la ruta dels apòstols del llac, aquest cop en direcció a San Pedro la Laguna, això si, ara ja amb la barca pública.

San Lucas Tolimán i el Comité Campesino del Altiplano

2010-09-24T20:54:00.002+02:00

Després de negociar fins la sacietat un bon preu, per una barca que ens porti a San Lucas Tolimán, aconseguim que un dels pirates ens rebaixi el preu, i marxem amb ell. El viatge en barca pel llac és realment espectacular. Parlem d'un llac de 130 quikòmetres quadrats, envoltat de volcans, muntanyes i pobles mayes que es van anar assentant al voltant. El llac està considerat com un dels més bonics del món i no només per la població guatemalteca. Però aquesta mateixa meravella orografica, fa que els humans pateixin les conseqüències, el llac en dies de tempesta es torna una trampa. En l'època de plujes, tota l'aigua va riu avall i provoca esllavissades importants a les pendents de les muntanyes on es situen moltes vivendes. Les esllavissades no entenen de carreteres, ni de pobles, però si les constructores que estafen al límit i no inclouen en les seves partides res que les eviti. I es així com arriben foraden la muntanya i la deixen tal qual, per així seguir-se assegurant futures actuacions cada cop que plou i cal sortir a retirar la terra caiguda; i així en tot tot el país!

Entre bromes i moments de silenci per l'aclaparador paisatge, arribem a San Lucas, anem amb el Carlos i el Javi, que ens van proposar passar uns dies amb ells.

San Lucas Tolimán és un dels pobles del llac més petits i poc visitats pels viatgers. Allà agafem un bus que ens porta a la Cruz de Quixayá, una comunitat allunyada de San Lucas. Pel camí observem el mal que va fer la tempesta Agatha, el primer huracà de la temporada del 2010. Aquesta va irrompre amb molta força a finals de maig i en aquesta zona va ensorrar tot un poble, tan sols quedant en peu l'esglèsia. Arribem a Quixayá i busquem les oficines del Comité Campesino del Altiplano (CCDA). Els nostres companys de ruta, estan fent un documental sobre projectes locals, que proposen alternatives al sistema capitalista i neoliberal, sembla que el CCDA pot ser interessant a simple vista per coneixe'l. Ens rep el director i comencem la conversa.

El CCDA és una organització que recolza els camperols de la zona de l'altiplà i pretén estendre's a altres zones del país. El CCDA agrupa els camperols en cooperativa i els ofereix fertilitzants naturals per obtenir una producció orgànica de café, hortalisses i sobretot gra bàsic (blat, frijol, blat de moro). D'aquesta manera, es fa un ús de la terra més sostenible i es consciencia als camperols l'ús de fertilitzant químics els genera dependència de transnacionals monstruoses com Monsanto. El CCDA ofereix cursos de capacitació als camperols i recolza en la lliuta d'obtenció de terres propies, normalment en mans de terratinents. També fa de mediador amb organismes públics com el ministeri, per tal de defensar els interessos locals i aconseguir una reforma agrària justa.

Al CCDA creuen que la reforma agrària és l'únic camí viable per a que les comunitats puguin subsistir per elles mateixes, amb un repartiment just de les terres de conreu. A Guatemala l'índicador Gini, sobre el control de la terra, diu que el 65% de terres agrícoles està en mans d'un 3% de la població. Aquesta xifra aberrant provoca que els petits agricultors no puguin conrear els que necessiten per subsistir. Per això han de treballar a les finques dels grans terratinents, perpetuant així els latifundis. Latifundis que molts cops s'abandonen per part dels terratienents, anulant els pocs llocs de treball. Quant això passa el CCDA intervé de mediador i busca solucions per a que les terres canvïin de mans i es treballin de forma justa.

Un altre dels problemes que generen els latifundis, és que els petits agicultors han de conrear terrenys perillosos on els pendents de les muntanyes són màxims. Això provoca que la terra es desfragmenti i que aquestes parts de les muntanyes estigui molt exposades a l'erosió, essent punts febles de cara als aiguats, permetent les esllavissades facilment.

Per finançiar-se, el CCDA rep ajuda d'organismes internacionals i també a través de l'exportació de cafè. En molts del terrenys de la zona, no es pot cultivar gra bàsic degut a les caratecterístiques de la terra, però en canvi, aquestes mateixes característiques són les idònies per produir un cafè d'alçada, un cafè de molta qualitat orgànic. El projecte es diu "Café Justícia". Ells mateixos, produeixen i processen totalment el cafè i després l'exporten a Canadà. Venen el cafè a preus justos i així poden seguir produïnt, pagant als camperols jornals justos, fent millores a les terres i a les comunitats. Han aconseguit arribar a un punt en que ells mateixos són els que fixen el preu del seu cafè i no han de caure en mans de transnacionals com Starbucks que imposa el preu al que el compra. Amb aquests guanys i l'ajuda que reben poden construir vivendes pels camperols, (unes 15 per any); equipaments per les comunitats com escoles i hospitals i així anar millorant la qualitat de vida a de les comunitats.

Ens crida l'atenció com el CCDA fa una crítica al comerç just i introdueixen el concepte de "comercio justo plus". Creuen que el comerç just no tan sols ha de cumplir uns estàndars de producció, salari dels treballadors i altres aspectes tècnics de certificació sinó que també ha de cumplir certs requisits de ideologia, consciència i compromís social. Diuen que no entenen com Starbuks per exemple, ha obtingut la certificació de comerç just quan no deixa de ser una gran transnacional i amb ideologia neoliberal i capitalista, que no mira pel desenvolupament òptim i just dels caperols ni per l'ús sostenible de les terres. Aquest és un debat obert des de fa un temps. A Occident podem trobar articles de comerç just a Carrefour o a Caprabo, és coherent que una certificació que recolza al petit productor local, entri en el circuit de venda d'empreses transnacionals? És potser és una contradicció? No serem nosaltres qui resolguem el debat ni qui donguem respostes, però si que val la pena reflexionar al respecte i preguntar-nos quins camins de venda són els més idonis per afavorir la subsistència dels petits, i com podem influir nosaltres amb les nostres compres diaries.

Acabada la conversa amb el director, ens presenta a dos tècnics de la cooperativa que ens acompanyaran al "beneficio" del CCDA. Allà tenen la planta de processament del cafè que es recolza amb un sistema de reaprofitament i neteja de les aigües residuals del tractament d'aquest. Després de passar per diversos filtres aprofiten l'aigua de nou per a les diferents fases del processament i pel regadiu de les terres properes. Les restes de les pallofes del cafè les converteixen en adob a través d'un procès de lombricultura (les barregen amb terra i llombrius, les tapen i les llombrius ho transformen en abob amb el pas dels dies) El "beneficio" és un espai laboratori, realitzen estudis de millora pels horts, una reserva de plantes medicinals mayes i ara estan construint sales per realitzar capacitació, un taller d'artesania tèxtil i un bungalow d'ecoturisme, investigant entorn la construcció sostenible.

Tota una experiència d'un col·lectiu de camperols en lliuta constant, que ens mostra com un model alternatiu a les grans produccions en grans extensions de terreny, és possible i que els petits productors es troben en una situació molt difícil en un món globalitzat, on només les xifres comptades en tones i en milers de mil·lions de dòlars sobreviuen. On el petit camperol és explotat, marginat i pressionat per a què les seves poques terres formin part dels grans latifundis que controlen el país i la producció agrícola.

Independència a Antigua i Panajachel

2010-09-23T22:29:00.001+02:00

Després d'un cap de setmana a la capital, vam iniciar la setmana a l'oficina amb moltes ganes, es preveia una setmana curta! El dimecres 15 de setembre era "feriado", es celebraven els 189 anys d'Independència de Guatemala. Per poder viure la festa com els chapins (tal i com s'autoanomenen els guatemaltecos), vam decidir que el millor era marxar a Antigua, on segur que farien actes cívics per celebar-ho com calia.

Dimarts a mitja tarda vam sortir de l'Institut Santiago per agafar el bus cap Antigua i ens vam trobar per sorpresa el primer acte: una marxa escolar al mig de la carretera Roosevelt! Aquesta carretera és una de les principals entrades a Guate, com si de la ronda de Barcelona es tractés, i per allí, amb el trànsit en marxa, i tot el fum propi de Guate, van passar desfilant un grup d'escolars acompanyant la torxa, el símbol de la independència. Ni els cotxes ni el fum els hi feien nosa, amb l'alegria que els caracteritza seguient el seu propòsit, fer un recorregut pels voltants de la seva escola. I com aquesta, moltes altres marxes s'havien donat els dies previs al 15 arreu del país.

Després de patir un viatge mogudet en un "chickenbus" ple a vessar, arribem a la nostra illa de pau més propera, Antigua. Arribem mig aturdits del viatge però amb una molt bona noticia, dos grans amics, amb els que ja haviem coincidit a Nicaragua, el Javi i el Carlos estaven a Antigua i es quedaven un dia més per passar la festa junts. Així començava en principi un dia i mig de retrobades i celebracions vàries, que va esdevenir en un viatge de cinc dies entranyables per Antigua i el llac Atitlán! Un mai sap que li depara el demà...

A Antigua ens vam trobar una ciutat en moviment, on chapins d'arreu s'havien apropat a gaudir de les desfilades i la música. Una festa on els joves eren els protagonistes, joves que portaven molt temps preparant el repertori musical i els balls de la seva escola, per mostrar-ho davant tota la ciutat. Cap a les 18h van començar les marxes musicals més informals, i durant el matí del dia 15, les desfilades més formals amb l'uniforme de l'escola ben planxat i els cabells ben posats, això les escoles més tradicionals; deixant pel final un grup més agosarat que es van arrencar amb uns balls a l'estil de Grease, al bell mig dels carrers colonials.

El nostre sostre aquells dies, va ser el gran hostel A place to stay, on vam compartir amb els nostres grans amfitrions i companys de ruta una gran gran truita, amb el seu pa amb tomata i un espectacular asado argentino fet per un porteño que corria per allà! I com la companyia era grata i som de fàcil convéncer si es tracta de viatjar i conèixer nous projectes, ens van permetre el luxe d'allargar la fugida de l'oficina i deixar-nos guiar cap al llac Atitlán! Ens van proposar anar a veure un projecte interessant: El Comité de Campesinos del Altiplano, a San Lucas Tolimán, i així conéixer la realitat dels camperols de la zona i les maneres d'organitzar-se.

I així ho vam fer, després d'uns bonissims panqueques amb platàn i mel, que ens van oferir la parella de guatemaltecos que regenten el hostel, vam deixar la nostra casa a Antigua i vam començar el que seria una llarguissima gincama de busos fins arribar a Panajachel, la primera parada al llac del volcans.

El viatge des d'Antigua no podia ser d'una altra manera que passant per Chimaltenango, Los Encuentros, Sololà i per fi Panajachel, impossible trobar un bus directe a enlloc, per tant, no quedava més remei que fer fins a 4 canvis de bus per arribar al llacun "puja i baixa" de gent diferent. Trets similars als que ja coneixiem, però de cop se'ns van engrandir els ulls i la cusiositat es va veure apaivagada. Al endinsar-nos en els territoris mayes d'occident, van aparéixer homes duent el vestit típic maya. Fins ara només ho haviem vist en les dones i nens, i aquí almenys alguns homes seguient el seu llegat i sense delegar la càrrega cultural en les seves dones. Va ser una grata sorpresa, tan de bo fos una pràctica més estesa.

Panajachel va ser la nostra porta al llac Atitlán, des d'on havíem d'aconseguir arribar San Lucas Tolimán, on visitariem el primer projecte de la ruta; per fer-ho...arribava el primer viatje amb barca pel llac, podent gaudir aíxí d'un paissatge espectacular.

Guatemala city. Zona 1, el centre històric

2010-09-17T05:33:00.000+02:00

Per fi és "Sant divendres" i donem per acabada una setmana, on la nostra feina ha anat agafant una mica més de cos. Amb la sortida a dues escoles més i la reunió per concretar temes sobre l'estudi que hem de fer, anem encaminant les nostres passes a Prodessa. Les carreteres segueixen sense estar al 100% i la llunyania d'alguns dels llocs que volem visitar, ens fan quedar-nos a la capital aquest cap de setmana. De fet, la capital en sí no l'hem trepitjat gaire, tan sols hem fet una escapada ràpida al cinema del centre cultural espanyol. Per això, ens dirigim al centre històric de la ciutat a passar el cap de setmana.

El trajecte en bus, una mitja hora sense trànsit, ens deixa al mateix centre. L'estructura urbanística del centre, respon, una vegada més, al de les ciutats colonials del nou món (com es va anomenar aquests continents a l'època de Colón). Al gran parc central, es situen els edificis del estaments polítics i religiosos, entorn aquest neix la xarxa viària i les illes d'habitatges endreçades a mode d'Eixample. Passem el matí passejant per l'avinguda principal, la Sexta, on la gent es distreu mirant les botigues de banda i banda del carrer i menjant en alguns dels locals de menjar ràpid. Hi ha molt ambient, de fet a Guate, fa anys va nèixer el concepte "sextear", que respon a l'activitat de passejar i comprar a la Sexta avinguda. El carrer ens recorda el c/Major de Lleida o al Portal de l'Àngel de Barcelona, un carrer ple de botigues on abunden les sabateries i les botigues de roba, barrejades amb altres que venen des d'una nevera fins a una moto. Els aparadors però són d'una altra època: els colors, la rotulació, la manera d'exposar...tot ha quedat tal i com era, només els grans centres comercials que inunden la capital han adoptat estètiques més actuals.

No falten tampoc els locals per poder menjar, alguns d'ells perennes des de fa anys i altres més nous on regnen, per variar, els locals de menjar ràpid: pizzes, hamburgueses, hot dogs... La dosi de menjar escombreria és altíssima i tots els locals estan plens a vessar de gent apassionada per aquests tipus de menjar. Per desgràcia, si vols menjar a preus raonables no hi ha moltes opcions, més enllà dels omnipresents frijoles amb ou i pollastre. I realment és una llàstima com s'han envait les ciutats d'aquests tipus de locals. Si els esforços anessin en una altra direcció, gaudirien de locals amb molta varietat de menjar, per què als mercats no falten ni fruites, ni verdures, ni peix!

Seguint passejant per la Sexta i trobem un cinema com "els d'abans". No està a un centre comercial, no té 10 sales i no està allunyat del centre; és un dels antics teatres reconduït a cinema. Després de mirar la cartellera i els preus raonables (1'8€ la sessió de la tarda), decidim entrar i veure una pel·lícula per passar una estona. "Chance" és el títol de la pel·lícula, una comèdia d'actors mexicans amb algun punt que evoca l'èstil d'humor àcid de Tarantino. Al principi apuntava maneres, però a mida que anava avançant... res, pel·lícula de dissabte tarda, per passar l'estona i riure sense grans pretensions.

Sortim i l'ambient de la ciutat va in crecento a mida que es fa fosc. És dissabte nit, la gent surt a sopar, beure i ballar, com arreu. Aquí però se li suma que dimecres següent, dia 15 de setembre, és la festa nacional i les celebracions comencen ja el cap de setmana. De fet, durant tota següent setmana (del 13 al 19 de setembre), l'activitat laboral i sobretot l'escolar, disminueix la seva intensitat ordinària i tot es concentra en els preparatius de les festes patries. Al llarg de la Sexta, s'estan muntant escenaris, i el carrer es va engalanant per acollir les desfilades del dia 15 de setembre, dia de la independència.

Arriba l'hora de sopar i anem recomanats a un dels locals que s'han mantingut al llarg del temps, el restaurant El Portal, un lloc que frequentava entre d'altres el Che Guevara. A l'entrar observem moltes al·lusions al món de la tauromàquia i comprovem que amb cada beure et porten una tapa (boca li diuen aquí). Aquest bon costum i la decoració ens fa pensar que algun andalús devia estar present a l'hora de muntar el local!

La "saturday night fever" ens esperava a la zona de marxa del centre: las Cien puertas. Las Cien puertas és un passatge tancat ple de locals, que ens havien descrits com, "alternatius" i d'ambient bohemi. El nom respon al fet que al passatge, teòricament, hi ha cent portes, però no pas cent locals diferents!, són uns set o vuit només. Després d'observar-los i veure on trobem un foradet per seure, arribem a La Luna, un local amb música en directe al ritme de Sabina, Ricardo Arjona (com no, sent guatemalteco), Aute... El lloc és força recomanable i l'ambient molt agradable. Conforme avançava la nit, més gent esperava per a que el segurata de la porta del passatge els donés pas, previ a un petit escorcoll. Els locals teòricament tanquen a la 1h del matí, però ens hem de fiar del que ens van dir, a les 23h arreplegàvem veles. Abans però fent una ullada als diferents estils dels locals: des de rock fins a altes que arrencaven la gent a ritme, de reggaeton i bachata!

Arriba diumenge matí i amb la panxa plena, anem al mercat. El mercat central és quelcom semblant a un laberint, ple de carrers i pisos on es pot trobar pràcticament de tot: des de menjar, fins a records per a turistes, passant pels espais on es pot dinar. Ens perdem pel seu interior i aprofitem per comprar el sopar i variar així la nostra dieta a base de frijoles i pollastre. Ens havien dit que el mercat és un lloc on cal anar amb quatre ulls, en fi com als mercats de qualsevol lloc! Hi ha gent que va amb algú de Guate que li fa de guia....res! tot forma part de la paranoia esquizofrènica en la que viuen, induïda per les mateixes empreses de seguretat. I gràcies al sentit comú i a Hunab (Déu maya), no ens passa res i podem comprar i voltar sense cap sensació d'inseguretat. El tema de la seguretat, és tema motiu de reflexió i en un altre moment ja explicarem com funcionen els "condominios", els llocs on viuen tancats amb murs i amb "seguretat".

Abans que es faci fosc, agafem el bus de tornada a Prodessa, aconseguim un i "només" en tres quarts d'hora, estem a casa. Al bus, ens cobren 2 quetzals alegant que els caps de setmana costa dos i no pas un quetzal. Nosaltres, molt obedients, li donem dos. Al cap d'una estona, passa un dels ajudants del conductor i torna un quetzal a cada persona. Tothom murmureja, riu i comenta el fet. Tothom estava estranyat que els haguessin cobrat dos quetzals però ningú s'havia queixat. El motiu del retorn del quetzal va ser que van aparèixer uns revisors, al veure'ls, l'ajudant del conductor va còrrer per a que no els multessin! A l'arribar al revisor aquest cridava des del carrer als passatgers "¿Cuánto les cobraron?, una estampa molt curiosa! El més fotut és que el bus estava custodiat per dos vigilants de seguretat, si no hagués estat pels revisors aquell conductor i el seu sèquit haguessin fet l'agost!

Escoles de Zapotitlán i Jutiapa

2010-09-11T04:15:00.038+02:00

Canvi de plans fins el darrer segon: és la tònica que va regir la segona sortida. La idea era sortir dilluns cap a Ixcán i passar tota la setmana fora, les plujes però, ho van impedir. Ens plantàvem dimecres encara a les oficines de l'ONG quant ens van avisar que marxàvem això si, cap a una altra part del país, on l'estat de les carreteres no havia patit cap entrebanc. En cinc minuts motxilla a punt i trobada amb en Juventino, en Sebastián i l'Olga Lídia al parking, pick-up plena i en marxa cap a Jutiapa.

El viatge d'una hora i mitja va estar amenitzat per diferents converses: desde les que trenquen el gel entorn el temps, el trànsit, passant pels costums, menjar, horaris, política, economia...ens entra ja gana, parem a dinar i de cop i volta ens trobem al Pollo Campero parlant de religió. Una estampa ben curiosa, tots sis ben grandets en un establiment tipo McDonals però on l'estrella era el pollastre arrebossat...de nou "junk food"! No ens ho podiem creure, un altre cop això, però hi ha massa llocs on s'han perdut, si es que n'hi havien, els restaurants de menjar local i tot el país ha estat envaït per milers de franquícies d'aquest tipus. Si un no es vol deixar una fortuna per dinar, i necessita una factura per justificar la despesa, com és el cas, l'unica opció lluny de les paradetes del carrer i els menjadors de les cases que obren al públic, són les franquicies que alternen pizza, hamburguesa, fregit i tacos. Així que ens deixem guiar per les recomanacions i ens jalem un tros de "pollo campero"; afortunadament a Guatemala les racions de menjar són molt petites a comparació amb les nostres, sinó els índex d'obessitat i colesterol serien escandalosos. Els hi comentem que allí un menú de migdia està composat de dos plats, postre i cafè, riuen!, no s'ho poden creure.
.
Un altre cop en ruta; arribem a l'hotel de Jutiapa on passarem la nit, l'endemà començarem les visites a les escoles. Seguim amb les nostres converses, compartint històries d'allí i d'aquí, aprenent tots sis moltíssim: ens interessem mútuament per la política, pel govern, per la corrupció i per tantes altres coses que desmitifiquen visions d'arreu i intenten traslladar l'occident a la posició que li pertany, tantes vegades idealitzada de forma equivocada.

Al dia següent a les sis del matí comença la ruta. La primera escola està situada a Zapotitlán, una aldea propera a Jutiapa. La "seño Glória" ens obre les portes de la seva escola, El Tablón, una escola multigrau en la que exerceix de directora i de mestra. Al seu "saloncito" com ella li diu, té alumnes de 3er, 4rt, 5è i 6è de primària, tots ells distribuïts per files segons el grau. Certament la "seño" és tota una mestra, malgrat la complexitat del grup d'alumnes, a la seva classe té organitzat un govern escolar i quatre comissions que s'ocupen de les tasques comunitaries: "refacción" (preparar l'esmorzar de mig matí que es composa de "atol de alote" (puré liquid de panís) i de "alote asado o cocido" (una panotxa de panís), neteja, decoració i hort; almenys tot ha d'estar al seu lloc.

Les escoles multigrau es donen arreu del país, on la població en edat escolar és poca i d'edats diverses. Per poder garantir l'accès a l'educació, els mestres han de realitzar grans esmorços i concentrar tots els alumnes en una classe, en els pitjors dels casos. La "seño" Glòria ens explica els seus inicis a l'escola El Tablón, l'única escola en la que ha treballat i porta ja més de 20 anys exercint. Ara mateix l'escola està composada per tres "saloncitos", però va començar amb un de sol i només ella com a mestra i directora. A base de molts anys de pressió a l'inspector de l'àrea, va aconseguir que li enviessin una altra mestra per dividir la primària en dos i fins i tot obrir els pàrvuls, un nivell educatiu poc atès en moltes comunitats. Després de les construccions dels dos "saloncitos" i la dotació de mobiliari per atendre els alumnes, va arribar la lluita per construir el tancat de l'escola d'obra (abans només hi havia un mallat i donada la situació de l'escola, es produïen molts robatoris) I és que l'escola es troba en un camí inmersa en la dispersió del territori, donant atenció a les families que no viuen dins de cap nucli poblacional. Per entedre aquesta complexitat i poder localitzar a les famílies en cas de necessitat, a l'escola van pintar un mapa del territori on donen abast.

Després de les introduccions i presentacions de rigor, els alumnes des de 3er fins a 6è comencen a realitzar els exàmens de comprensió lectora i pensament lògic. Anem resolent els dubtes de rigor, observant com intenten donar el millor i comencen a entregar.

Amb la prova finalitzada arriba el passeig per l'escola i les ganes de mostrar-nos els seus treballs d'expressió artística al comentar que un de nosaltres és profe de plàstica. Al "Venga, venga seño que le enseñamos" despleguen tot de cartells realitzats sobre les festes patries de la setmana vinent; el dia 15 de septembre celebren la independència d'Espanya i les escoles es sumen amb actes cívics (concursos, decoracions, balls floklòrics, marxes...) Després de compartir amb ells la "refacció" sortim cap a Jutiapa on ens dividirem per visitat dues escoles més.

Aquest cop ens dividim, uns aniran cap a l'escola Federal en la versió vespertina, on els alumnes només són nois, i els altres cap a l'escola de control el Cóndor, també en la versió vespertina i amb només nens en aquesta versió, les nenes van pel matí (suposadament per qüestions de seguretat perquè quant surtin de classe no sigui fosc..) El procediment és el mateix, passar les proves i l'enquesta a l'escola Federal que ha participat del programa. A l'hora de realitzar les avaluacions, més enllà d'avaluar les escoles que propiament pertanyen al programa s'avalua a una escola similar anomenada escola control. Aquest procés es realitza tant a l'inici per tenir la línia de base, com al final, per comparar quantitativament quina ha estat la progessió dels alumnes havent participat del programa o sense fer-ho.

Els alumnes realitzen les proves amb més inquietud que en altres escoles, sobretot a l'escola control. En aquesta, en sentir com es presentava "la profe convidada", se'ls han il·luminat els ulls. Es sent un murmuri general "viene de dónde es el barça, uau..." i ja sigui per això o pels dubtes reals que tenien, vinga a atendre mans alçades: primer mentre feien l'examen i després, més relaxats i ja de peu, infinites qüestions en un primer pas futbolístiques, i després sobre la quotidianitat de Barcelona. Converses molt interessants i engrescadores, que permeten agafar alè per empendre, de nou, la requerida feina d'oficina a Guate. I com encara no havíem tastat els embussos típics, només triguem 2h en creuar la capital!

Primeres visites: Comalapa i San Juan Saquetepéquez

2010-09-08T18:22:00.000+02:00

Després de dies a la seu aprenent el funcionament de tot plegat i sobretot del projecte de Reforma Educativa, va arribar el dia de fer la primera sortida a dues escoles on s'aplica el projecte. El plan era anar a San Juan de Comalapa al matí i a San Juan Saquetepéquez a la tarda.

Deixant la sortida programada per molt aviat, per una mica més tard, degut als problemes que genera la pluja a les carreteres, ens posem en marxa esperant esmorzar pel camí. Només sortir podem veure que els problemes de trànsit els dies de pluja són quelcom comú a les grans capitals, tan sols que a Guate el nivell de polució és inimaginable i no és perquè la velocitat dels cotxes, camions, chicken i altres, superi els 80 km/h.
Amb més o menys trànsit aconseguim posar-nos en marxa i l'esperat esmorzar arriba en forma d'hamburguesa i ou de burguer king auto (en un altre moment parlarem de la dieta de Guate...), així que l'esmorzar el vam gaudir en marxa, esquivant els clots per no tirar-nos el cafè per sobre.

Una mica més tard del previst, arribem a San Juan de Comalapa, on ens esperava el Juventino, company de l'equip de Prodessa i el senyor director de l'escola. Ens trobem amb l'escola pública urbana mixta, en la seva versió "matutina". Les escoles públiques urbanes tenen dos horaris posssibles de classe: alguns nens i nenes van pel matí de 8 a 12 (versió matutina) i altres per la tarda tarda de 13 a 17h (versió vespertina).

Sota una pluja incessant el director ens rep i ens mostra la seva gratitud per estar comptant amb l'escola a l'hora d'aplicar el projecte. El projecte de la Reforma s'aplica en aquesta escola en la jornada de tardes i el director mostrava el seu interès per què es pogués aplicar també al matí. És molt curiós veure com els directors i mestres de les escoles arriben quasi a fer "reverències" als "licenciados" de Prodessa en senyal de gratitud, per haver triat la seva escola alhora d'implantar el projecte. Recordem que és un privilegi, per desgràcia, que el projecte s'apliqui en una escola.

L'objectiu de la nostra visita era validar una prova amb els alumnes de 5è i 6è per veure si la prova estava ben dissenyada, abans d'anar a passar-la a les 20 escoles on s'aplica el projecte. Primera presa de contacte amb els alumnes, ens separem acompanyats de la Olga Lídia i la Yessi.
Només entrar a la classe el ritus de salutacions entre els alumnes i qualsevol persona aliena a l'escola, tot coordinat al mil·límetre i amb un respecte exemplar. Després de presentacions vàries i breus instruccions sobre com fer la prova, els alumnes es concentren i es posen a fer-la. La mitat de la classe farà la prova de lectura, on s'avaluen diferents estratègies lectores i l'altra meitat, farà la prova de matemàtiques on s'avaluen diferents estràtegies de pensament lògic. Mentre les repartim, no sens escapen els intents d'alguns alumnes per intercanviar-se-les i tenir la mateixa prova que el que està davant o darrere, sort que l'experiència és un grau, ens adonem i redrecem l'assumpte. En mitja hora comencen a entregar les proves finalitzades.

Al acabar, el director s'acomiada de nosaltres, mostrant-se orgullós de la seva escola ensenyant-nos algunes de les plaques i diplomes que han rebut al complir les noces de plata. No s'oblida de nou, de recordar-nos que estaria encantat que el projecte s'apliqués també al grup del matí.

No para de ploure, agafem la pick-up de nou i ens dirigim a San Juan Saquetepéquez. Allà hi ha programada una reunió amb pares per explicar com està funcionant el projecte i compartir experiències respecte els resultats que observen les famílies. Abans d'anar a l'escola, dinar a base de "junk food" de nou.

L'arribada a l'escola es fa difícil per les condicions del terreny, l'escola està situada en un camí de fang amb una pendent considerable, lluny del nucli. San Juan Saquetepéquez és un municipi que es composa de diferents comunitats allunyades entre si i l'escola està més o menys en un punt mitg per abastir a tothom.

De nou salutacions i rebuda d'honor per part del director i dels professors que implanten el projecte. La sala de la reunió està plena, tot mares i tan sols 3 pares. La gent ha deixat les feines al camp i els seus afers diaris, per poder assistir a la reunió, cosa que reconeixem i agraïm al començar la trobada.

La reunió la condueix el Juventino per un motiu que ens resulta molt interessant, el Juve parla katchikel, la llengua que es parla en aquestes comunitats. Ens emociona molt sentir-lo i veure com, que els hi parlin en la seva llengua és motiu de comunió, els genera confiança i proximitat. Per nosaltres el fet de parlar català i viure també en bilingüisme, ens fa sensibles a aquest fet i ens produeix molta curiositat poder sentir les diferents llengues Mayes. Els companys de Prodessa ho saben i el Juve ens convida en mig de la reunió, a dirigir unes paraules en català als pares i mares; les seves cares al sentir-nos en català i intentar reproduir ells un "benvinguts"...buf...la carn de gallina! Durant la reunió però, malgrat tenir com a llengua materna el katchikel, les mares (amb els seus vestits indígenes regionals) contesten en castellà, espanyol com li diuen aquí. Ja hem comentat en altres moments, la certa vergonya que tenen alguns indígenes a parlar en públic en la seva llengua. Sort que els temps comencen a canviar, i s'intenta des de diverses entitats, promoure entre les noves generacions, la conservació de la cultura maya en la seva totalitat.

Poder observar la reunió és una experiència molt enriquidora. Primer perquè l'aspecte físic de les mares ens xoca: són indígenes amb els seus vestits mayes i encara no estem acostumats a això. Després, perquè no té preu sentir les mares com s'emocionen parlant del seu fill o filla, i expressant lo contentes que estan de que puguin tenir un llibre per llegir, aprendre i que ho comparteixin amb elles. Expressen com alguns fills han canviat actituds i se n'alegren que els continguts de les lectures i les activitats, provoquin aquests canvis. Expliquen com elles no van tenir aquesta educació, moltes no han après mai a llegir i no van poder aprendre coses de la seva cultura ni en la seva llengua. Tot això ens queda lluny encara, ens costa d'assimilar que la veritable realitat aquí és la que estem sentint, però l'educació a zones rurals indígenes de Guatemala ha estat paupèrrima i encara ho és tot i que, per sort, en menys mesura que fa 15 anys.

La reunió va molt bé tot i la vergonya que mostren alguns pares i mares a l'hora de participar. Cap al final, els nens i nenes que estaven presents, també participen explicant què els sembla el projecte. Comenten les lectures que més els agraden i demostren, amb els seus comentaris, que les lectures els estan estimulant. Es mostra un vídeo enregistrat del projecte, on apareixen alguns testimonis de nens, nenes i professors que donen la seva visió. I com passa a tot arreu, no hi ha millor manera d'acabar un acte que omplint una mica la panxa, una xocolata calenta i una mica de coca, posant la guinda final al pastís.

El viatge de tornada serveix per comentar la reunió i per identificar algunes mares, nens i nenes que poden ser objecte del nostre estudi d'impacte final. Hem anotat els seus noms i els seus telèfons per poder tornar i parlar una estona llarga amb ells.

Al arribar a "casa", cansats, no deixem de repetir i compartir les emocions que ens ha produït aquesta primera presa de contacte, sobretot la segona part del dia. Ens comencem a endinsar en els detalls i comencem a conviure amb una gent que es mostra tal i com és, sense voler aparentar, sense voler destacar, sense voler ser el centre de res.

Moltes gràcies!!!

2010-09-07T05:09:00.002+02:00

Fem un petit parèntesi d'informacions i articles per donar-vos les gràcies a tots i totes!
Avui hem superat les 1000 visites, prometem que no hem manipulat el comptador!
Ens fa molta il·lusió que llegiu el blog i ens ajuda a seguir fent-lo de la millor manera que podem, això si, posant-hi tot el carinyo. Les estadístiques diuen que ens visiten desde Canadà, Estats Units, Perú.... no sabem com, però sembla que anem creuant fronteres, tan de bo les poguéssim eliminar!
Un brindis per tots vosaltres!

Antigua Guatemala

2010-09-06T19:12:00.001+02:00

Antigua va ser el segon assentament on els colonitzadors espanyols van situar la capital del país després d'haver de fugir d'Iximché amenaçats pels kaqchiquel. Aquesta va ser l'epicentre d'Amèrica Central durant els s.XVII-XVIII i no es van escatimar diners en la construcció d'escoles, esglèsies i grans vivendes colonials. La capitalitat no li va durar molt degut al potent terratremol del 1773, on la ciutat va quedar practicament derruida. Va ser llavors quant es va cercar un terreny sísmicament menys problemàtic i es va construir la nova capital Ciudad de Guatemala. Antigua però no va quedar abandonada, amb el pas del temps la gent que es va quedar la va anar reconstruint i és ara la ciutat colonial per excelència del país, ciutat on es compleixen les normes urbanístiques, on els carrers estan nets i on es respira molta pau sota el ulls del volcà Agua, ciutat finalment declarada patrimoni de la humanitat per la UNESCO.

L'arribada a Antigua, si es fa en trasport públic, es caracteritza pel gran mercat situat al costat de l'estació de busos, al mercat trobem absolutament de tot, i com no, tota una zona d'artesanies. Comença doncs, l'apropament a la cultura artesana de la població indígena, que amb una paciència exultant, realitzen teixits de mil colors i mil usos diferents, ceràmiques i treballs en pell.

Més enllà del mercat oficial, es troben molts altres punts dins la ciutat on observar els seus treballs. Segurament el que més impacta de la tradició tèxtil maya són els vestits de les dones indigenes, vestits que segons la tradició, són diferents a cada comunitat, podent així saber a quina comunitat pertanyen pels colors i dibuixos del vestit. Malgrat la repressió que van patir es veuen encara moltes dones indigenes que segueixen la tradició i no només a les de les àrees més rurals, també trobem noies indigenes universitaries que treballen a la capital i segueixen la tradició del seu poble lluitant pel reconeixement de la seva cultura.

Es miri on es miri en aquesta ciutat, es veuen construccions que respecten l'arquitectura pròpia de la ciutat: carrers empedrats, cafès plens de gent, i gent de fora ja siguin turistes o enamorats del lloc que s'han quedat a muntar negocis, o treballar en cooperació. I la veritat és que és un lloc molt agradable com per poder-s'hi perdre un temps llarg, això si, amb calerons, de barat no té gaire res Guatemala.

Després de passejar pel mercat, hem descobert el parc Central i el parc del Cruceiro (on encara es conserva la zona de piletes comunitaries per rentar) aquests espais són ocupats pels antigüenyos arribat el cap de setmana, són espais de socialització i esbarjo a l'aire lliure on encara els centres comercials no han envait la ciutat.

Els altres espais emblemàtics són les grans esglèsies, que es van construir en l'època d'esplendor, i ara algunes resten com a enormes runes obertes a les inclemències. Uns espais arquitectònics molts interessants on el pas del temps ha donat un caràcter especial a les pedres que les conformen.

Les que han tingut més sort obren les portes al públic amb un estat impecable, sobretot cal destacar el Convento Santo Domingo que va ser adquirit per una empresa i va reconstruir part de l'edfici com a complexe hoteler de luxe i una altra part com a museu obert a la ciutat. La controvèrsia respecte aquesta actuació està servida, però el fet és que passejar pel complexe és espectacular, això si passejar (hem tornat a fer servir el nostre aspecte de guiris per entrar) dormir costa uns 200$ la nit l'habitació més senzilla. Pels passadissos ens hem creuat amb turistes americans, mexicans i guatemaltecos de l'alta societat, i podem constatar que buit no estava. Aquí com en tota Centre Amèrica, els rics són molt rics, i les classes mitjes no són tant mitjes,com a occident, sinó més aviat altes i la resta, són part de l'altre extrem. El sou mínim està establert en menys de 200$ però el preus de la vida no estan a l'abast d'aquesta gent, sinó dels que guanyen vora els 1000$ i poden desenvolupar-se amb comoditats.

Seguint per la ciutat gaudim del paissatge proper. Antigua està ubicada a la vall de tres volcans Agua, Fuego i Acatenango que conformen un paissatge extraordinari quant els núvols ho permeten, i és que el volcà Agua, el més visible, fa uns 3.776m que s'alcen molt aprop de la ciutat. Són multiples les excursions que t'ofereixen per per pujar als volcans, malgrat les ganes de poder contemplar aquestes peculiars muntanyes d'aprop, no estem a la millor època per fer-ho, esperarem a novembre quant en principi les plujes donen treva.

Fruit d'un dels objectius de la nostra estada, seguim preguntat arreu on anem, pels projectes de cooperació que es mouen a la zona, per poder aprendre al màxim sobre aquest cap. A Antigua ens havien dit que hi havia un dels edificis de l'AECID a Guatemala, i el vam començar a buscar. Fent unes fotos a la façana d'una antiga esglèsia i escola descobrim que aquell inmens edifici rehabilitat és la seu de l'agència espanyola.

Els ulls no s'ho podien creure, i vam entra a veure la dimensió de la trajèdia. L'edifici, fruit d'una rehabilitació molt acurada, respon al programa d'un centre cultural: biblioteca, tallers per a formació, tres patis enormes amb bars, sales de reunions i sales d'exposicions. El seu objectiu és fomentar l'apropament a la cultura, i la creació d'una escola de restauració de la que es nodreix per la reforma.

Deixarem de banda l'escarni, però la realitat és que no és gens facil que l'agència espanyola cedeixi espais de reunió i formació a ONG's, sinó és seguint una llarga burocràcia...Sabem que no està renyit ser un organisme que es dedica a la cooperació i tenir un edifici bonic, però és inevitable fer la típica reflexió de si cal tanta obstentació, tenint davant un menú de necessitats bàsiques per la població, molt ben assortit... En fi, encantats de passejar per una reforma arquitectònica interessant.

Dels restaurants i bars d'Antigua no podem explicar gens, ja que hem cuinat molt de gust al hostel on hem estat, el Villa Esthela. Un hostel amb unes instalacions increibles, a comparació de tots els altres que hem trobat a la ciutat d'un preu similar, cuina amb tot d'estris, fins i tot liquadora! una habitació amb dos llits de 1'35m i un terrat amb unes vistes brutals de tota la ciutat i del volcà quant els nuvols l'han deixat respirar.

Reforma educativa a Guatemala

2010-09-05T06:02:00.000+02:00

Després d'uns dies per PRODESSA ubicant-nos dins l'entramat de l'ONG, volíem fer cinc cèntims del projecte en el que estem col·laborant. El projecte s'anomena "Aplicación de la Reforma Educativa", i tal i com ens han traslladat a nosaltres, cal contextualitzar els antecedents i els orígens del projecte dins del context polític del país.

Guatemala va patir durant molts anys una forta repressió, sobretot contra els pobles indígenes, promoguda pels diferents governs militars que s'anaven alternant a la presidència a base de cops d'estats. El govern, sempre en mans de militars i amb recolzament dels EUA, va fer front a les reaccions populars amb grans matances, sempre emfatitzades a les regions indígenes. A Guatemala casi el 35% de la població és indígena, la resta de la població es composa de "ladinos", que són la població fruit de la barreja d'indígenes i els que no ho són, i els "garífunas", que són els descendents afroamericans. L'any 1996 després d'unes eleccions menys fraudulentes que les anteriors i amb una nova constitució, es van signar els acords de pau que donaven per finalitzat el conflicte intern. Les conseqüències inmediates del conflicte intern: molta població desplaçada dins del mateix país i cap a altres pròxims, i greus dèficits en tots els aspectes: polítics, socials, econòmics i com no, educatius. Fruit dels acords de pau, un dels temes que s'acorda és la reforma educativa inclusiva, donant als pobles indígenes igualtat d'oportunitats. Aquesta reforma educativa es basa en quatre pilars: bilingüisme i interculturalitat (a Guatemala es parlen 20 llengües indígenes diferents), equitat de gènere, pensament lògic i cultura de pau i drets humans.

Aquests quatre components, són la base del projecte en el que estem. El projecte es diu "KEMON CH'AB'ÄL" (teixint llenguatge en idioma Tz'utujil), consisteix en promoure i estimular entre els alumnes de primària aquests quatre grans temes, l'instrument principal és un llibre de lectura i activitats com a guia. Aquests llibres estan conformats per entre 20 i 40 lectures (contes, noticies, textos científics, llegendes...) que tracten de manera transversal els quatre grans temes. Mitjançant la lectura, la posterior reflexió i la realització de les activitats, es promou l'estimulació dels alumnes, del professor i fins i tot de les famílies. A les escoles públiques de les comunitats no tenen normalment llibres de text i si n'hi han són llibres compartits i en b/n, aquests llibres han suposat un gran canvi metodològic a les aules, almenys per una hora al dia.

El projecte en la seva fase inicial es va aplicar als cursos de 4rt, 5è i 6è de primària i posteriorment als cursos de 2n i 3r i ara s'està ja elaborant el llibre de 1r curs. El projecte està implantat ara mateix en 20 escoles i la intenció és poder arribar a implantar-ho, durant els següents tres anys, en les 80 escoles d'una regió del país. El programa que ha cobert la implementació des de 4rt fins a 6è, ha estat finançat per l'Agència Catalana de Cooperació, amb el suport d'Eduació Sense Fronteres en la seva fase inicial. El següent programa que s'ha presentat per poder abastar tota una regió, es farà amb el suport de PROIDE i finançat per l'Agència si la ressolució es favorable en breu.

Els llibres, han servit per estimular els nens en la lectura (quelcom poc atractiu per ells pels pocs materials que tenien i el format en el que estaven), i a part els estan fent reflexionar sobre els temes que hem citat amb anterioritat. Un punt important per les comunitats indigenes és que els llibres estan ja editats en castellà i en Q'eqchi' (keqchí), una de les llengües mayes parlades a Guatemala, i s'estan traduint a altres, al Kaqkchikel i al Tz'utujil (zutujil). Aquest fet fa molt més proper l'aprenentatge als alumnes indigenes i recolça amb lectures contextualitzades els seus trets culturals propis. Tant les llengües mayes, com els altres trets culturals indigenes van ser reprimits durant el conflicte intern; els indígenes van ser obligats utilitzar tan sols el castellà. La por a les represalies va fer que les llengües mayes s'amaguessin, es perdessin costums i amb el pas del temps, fos motiu de vergonya fins i tot. Avui en dia malgrat els acords de pau, molts indigenes s'adrecen als fills en castellà, mutilant així la trasmissió de la seva pròpia llengua.

Possiblement des de la visió occidental de l'educació, el projecte en qüestió no té molt misteri, però donada la realitat educativa de les àrees rurals de Guatemala, aquest adquireix una dimensió enorme.

Si partim de la base que en aquestes escoles, els nens i nenes no tenen llibres propis (els llibres són del mestre i els alumnes tenen una llibreta per apuntar) la novetat doncs, ja els motiva i a més els permet que se'l puguin endur a casa per llegir-lo acompanyats de la seva família. Els pares i mares així es poden interessar pel que fa el seu fill o filla a l'escola i en els millors dels casos parlar sobre el contingut de les lectures.

Segurament en segueix quedant lluny des de la visió occidental, però que en una casa on els pares molts cops no han estat alfabetitzats (majoritariament les mares), entri un llibre a color i amb il·lustracions característiques de la cultura indígena, desperta la curiositat als pares i germanets i els estimula a preguntar i conèixer. Aquesta transmissió dels coneixements mitjançant les lectures, dels nens i nenes a les famílies, fa que s'inicii un petit procés de transformació social. Molts pares i mares aprenen coses que no sabien i que tampoc podien llegir, i els que han tingut més sort i si saben llegir, es sorprenen de la claredat dels textos i com la metodologia que fa servir el llibre els facilita la comprensió. El més important és que en algunes famílies es comencen a donar converses sobre el masclisme, el respecte per la llengua maya pròpia, sobre els drets i els abusos, els trets culturals propis...

Més enllà que els nens i nenes puguin tenir un llibre propi, i el que això ha estimulat, hi ha altres aspectes que fan del projecte un autèntic privilegi pels nens i nenes, per les famílies i també pels mestres. Aquests darrers en general amb poquíssims recursos i amb un grau de desmotivació molt elevat degut a salaris irrisoris, poca preparació... El projecte però, els recolza també fent sessions de capacitació i reunions amb els pares, a més dotar a les aules d'altres materials de suport per desenvolupar les activitats escaients.

La nostra tasca és intentar col·laborar donant suport a les visites que es fan a les escoles pel seguiment i l'avaluació del projecte i més concretament, ens han encarregat que un estudi de l'impacte que el projecte ha suposat en els nenes i nenes en relació als seus canvis actitudinals, respecte els quatre grans temes en els que es basa el projecte.

Aquast primers dies farem les visites a les escoles per anar conxeixent-les i d'aquí un mes, amb els casos triats per la mostra, visitarem a les famílies realitzant les entrevistes i inciant així l'estudi d'impacte. Poc a poc, anirem explicant més intríngulis del projecte a mida que també l'anem coneixent millor.

Aterrant a Guate

2010-09-04T05:15:00.001+02:00

Després de 16h de bus des de León (Nicaragua) arribem a Ciudad de Guatemala. Aquest cop però el bus no era un "chicken bus", sinó un més semblant als nostres o almenys per fora, per dins res a veure: dos pisos, tres seients per fila molt reclinables, servei de menjar, begudes i wifi on la cobertura ho permetia, gens malament. Aquest bus era de la companyia guatemalteca King Quality, molt recomanable per si algú s'ho repensa algun dia i ve a voltar per aquí. Al arribar afortunadament ens estaven esperant, encara ens quedava un altre recorregut en cotxe fins a la seu de l'ONG.

La primera impressió de la ciutat, com acostuma a passar a les grans capitals centreamericanes, no va ser gaire agradable: molt fum, molts cotxes, distàncies llarguíssimes, shoppings gegants...això, fins que vam arribar a la enorme finca de la Salle on està ubicada l'ONG i vam trobar la nostra inicial recompensa: pau, molta pau (potser massa amb els pas dels dies) i aire fresc ben rebut després del xoc inicial i la calor acumulada a Nicaragua. Tot però, estava molt fosc i acostumats als nostres horaris centreamericans a les 22h ja estàvem dormint.

Amb la llum del dia següent vam anar descobrint on érem i com funcionava aquell inmens espai, però l'estada aquí no podia començar sense l'esmorzar quotidià: ous remenats, crema de formatge, "frijoles y tortillas", molt bo per un dia i molt monòton quant portes ja uns dies menjant això a tota hora, però que hi farem, cal fer com aquí! Després del cafè, comencem la ruta per les instal·lacions.

La finca de la Salle està situada al kilòmetre 15 de la carretera Roosevelt a Mixco, un municipi a tocar de "Guate" (com li diuen aqui a la capital). La finca, no sabem quantes hectàrees la conformen, però si parlem en hectàrees, un es pot fer la idea que petita no és. Aquí s'ubica el "Instituto Indígena Santiago" un internat per joves indígenes que arriben amb 16 anys i es preparen per a mestres i alhora aprenen una altre ofici (fusteria, ramaderia, ...) L'institut està composat de dormitoris, menjadors, classes, camps de futbol, bàsquet, naus pels tallers i les granjes. A l'institut, els alumnes reben beques per estar tres anys formant-se, quant surten, amb aproximadament 19-20 anys, comencen la complicada tasca de trobar feina, molts cops fallida almenys a les escoles.

Si seguim caminants pels exteriors de la finca, comencen les dependències de la "Casa de encuentros" on més enllà del menjador, les sales de reunions, la zona de residència i altres casetes que lloguen per events, es troben les oficines de PRODESSA, l'ONG amb la que estem col·laborant de voluntaris.

A l'ONG es treballa per enfortir les comunitats indígenes i promoure l'educació arreu del país. Els projectes són nombrosos però s'agrupen en dos grans àmbits: l'educació (a molts nivells) i l'enfortiment de les comunitats; potenciant l'equitat de gènere, el bilingüísme i la interculturalitat. El projecte en el que hem començat a col·laborar s'enmarca dins l'àrea de reforma educativa, un projecte fins ara finançat per l'Agència Catalana de Cooperació, ves quina coincidència! Sigui per això o per què realment creuen que podem fer quelcom, ens van habilitar un foradet per poder si més no estar-hi!

Preus a Nicaragua

2010-08-30T06:23:00.014+02:00

Quant es viatja el tema econòmic és un punt important- Segons el pressupost de cadascú i les maneres de viatjar, la despesa pot ser molt molt diferent. Abans de marxar, un sempre s'intenta informar de com va la vida al país al que s'aproxima i fa un pressupost per sobre, però molts cops la inflació elevada dels països i la poca informació més enllà de les guies, ho fa un pel complicat.

Aquí van quatre dades rellevants dels preus a Nicaragua a l'agost 2010:

Taxi dins les ciutats (excepte Managua): 0,5 - 0,75$ per persona

Trajecte en "chickenbus": 1$/hora

Hostel (habitació doble): 12-25$

Hostel (dormitori): 6-8$ per persona

Ampolla d'aigua gran: 1-1'25$

Coca-cola petita: 0'75$

Cervesa nacional petita: 1-1'25$

Cervesa nacional litro: 1'75-2$

Suc natural: 1-1'5$

Alvocat: 0'5-1$ la peça

Tomàquets 1kg: 1$

Plat típic nicaragüenc: 2'5-3$

Pizza (per a 2 persones): 7$

Paquet de tabac nacional: 1$

Paquet de tabac d'importació: 1'5$

Malgrat els preus que adjuntem estiguin en dòlars, a Nicaragua la moneda és el córdoba, i durant l'agost 2010 el canvi estava a 1$=21'4 córdobas, i 1€= 1'2$.

A Nicaragua a tot arreu es pot pagar amb dòlars, cosa poc recomanable perquè a molts establiments ajusten el canvi a 21 córdobas. Alguns dels productes de luxe d'importació però, com la telefonia mòbil o els cotxes es dóna el preu en dòlars a tota Nicaragua.

El menjar i els horaris a Nicaragua

2010-08-30T01:31:00.018+02:00

Segurament podríem parlar de moltes més coses, però el temps ens apreta i avui a les 4h del matí marxem ja a Guatemala, per acabar parlem del menjar i dels horaris als que ja ens hem acostumat!

Que nosaltres parlem del menjar, potser és poc significatiu per altra gent que vulgui viatjar a Nicaragua; ens agrada pràcticament tot i més enllà de l'economia, no tenim gaires problemes ni manies, per això hem intentat tastar bastants plats dels que per aquí habituen.

L'estrella sens dubte és el gallo pinto, plat composat per arròs amb "frijoles" i acompanyant de "tortillas" (les nostres tortites de blat) i formatge fregit. Aquest plat és normalment el seu esmorzar, tot i que els ritmes de menjar són un xics diferents, la gent menja menys quantitat però molts cops al dia, arreu hi ha "puestecitos" de menjar i a tota hora la gent compra. El formatge que acompanya el gallo pinto és com el nostre formatge fresc, però una mica més agri.

Aquí el formatge molts cops el fregeixen o el fonen i el fiquen dins d'una "tortilla" és el que ells en diuen "quesillos" una altre plat molt típic.

Altres plats estrella són els "ceviches", uns còctels petits de "camarons (gambes) i aguacate", i els "nacatamals" habituals apartir dels divendres i durant tot el cap de setmana. Els "nacatamals" estan composats per una massa de blat, porc, patates, arròs, verdures i espècies que s'embolica en fulles de platan i segueix la seva cocció. És un plat que requereix molta dedicació i per això es menja en divendres o cap de setmana.

No podem deixar-nos de parlar de la "tajada y el maduro", el plàtan fregit, dels "asados de pollo", dels grans "jugos" de fruites naturals i la reposteria del Mediterraneo, de la Toña (la cervesa nacional), dels aguacates que tant ens agraden i tant ens costa trobar allí a preus raonables, i també de l'espectacular cafè nicaragüenc que vam tastar a Matagalpa, ja fos en calent o preparat a mode de gelat, impressionant.

Malgrat el menjar nicaragüenc és bo, també han rebut les influències externes alimentàries transformades en forma de pizza i d'hamburgueses que ajuden a variar un xic la dieta, però hem intentat cuinar de tant en tant, sempre que ens ho permetien als hostels (fet massa poc usual, degut al tipus de turistes que reben)

El conjunt es tradueix en unes quantes noves receptes pels sopars i uns pocs quilets de més molt al nostre pesar...

Respecte als horaris dels seus àpats i rutina diària, tot comença molt d'hora, moguts pel sol. Els esmorçars són vora les 7h del matí o fins i tot abans, als menjadors de les ciutats els cartells anuncien "deliciosos desayunos a partir de las 6:00 a.m.". L'hora de començar a treballar són les 6:00 o les 7:00h i a les dotze del matí, les coses s'aturen per anar a dinar. Fins i tot a León, tant a les 7:00h com a les 12:00h sona una sirena d'aquelles que a occident ens farien còrrer a amagar-nos a un refugi nuclear, aquí per marcar l'inici i el mig dia. Sobre les 14:00h tornen a la feina fins més o menys les 17:00h com a norma general. El dia continua sopant de 18:00 a 20:00h i cap a les 21:00 hores costa de trobar vida pels carrers, si és que no és cap de setmana clar! A les 22:00h fins i tot és tard per anar a dormir!

Al principi, ens van sobtar els horaris, però de seguida vam agafar el ritme. Sobretot ens costava aixecar-nos aviat al matí, però la llum i el soroll del carrer, indicador de que el dia està en marxa, ens ha ajudat. Si ho parem a pensar, és bona idea moure's al ritme del sol. Sortir a visitar una ciutat sobre les 11h, quant el sol aquí està molt fort és poc recomanable, i això que ara diuen que és hivern, millor sortir de casa a les 8h ja esmorzat! Pensar en anar a domir a les 21 o les 22h, ens semblava impossible, però el fet és que quan arriba aquesta hora, estem molt cansats.

Al final per diferents que siguin els ritmes, ens acostumem a tot i assumim el ritme de vida del lloc on estem com a propi. Ja veure'm que ens depara Guatemala ara...

El transports de diari a Nicaragua

2010-08-29T23:00:00.022+02:00

Abans de marxar d'aquest país, no volíem passar per alt algunes coses pròpies del dia a dia que sens dubte, ens han cridat l'atenció. Comencem pels transports que donen molt de sí.

Entenem per transport qualsevol cosa que es mogui més o menys per sí sola i que sigui capaç de transportar, d'una manera o altra, un nombre indeterminat de persones. D'aquesta manera podem trobar fàcilment motocicletes portant a 4 persones (casc? això què és?), bicicletes amb dos persones com a mínim i bultos de tota mena al damunt, furgonetes portant de càrrega moltíssima gent, taxis que no paren de pitar en tot el dia per seguir captant clients fins que l'omplen, tricicles, carromatos, pick-up's...però sens dubte el mitjà estrella per nosaltres i per la majoria de la població és el chickenbus.

Com ja havíem comentat en algun altre post, els chickenbus sóns els antics school bus dels EUA, que aquí han estat reutilitzats per conformar la xarxa d'autobusos ordianària del país. La veritat és que són dignes de veure, estan totalment tunejats: pintats de mil colors, amb 10 retrovisors, llantes tunning, amb missatges grafiats apel·lant a proteccions divines i amb icones religioses dibuixades per arreu com si d'una botiga d'estampetes es tractés.

Per agafar un d'aquests busos cal arribar a "l'estació" tres quarts abans de l'hora de sortida d'aquest. Al principi pensàvem que la gent va molt abans perquè hi ha grans cues, però no! Arribes amb molt temps i veus que el bus està casi buit, llavors el conductor i l'ajudant t'insisteixen per a que pugis al bus i simplement t'assentis a passar l'estona. La gent aquí quan ha de fer alguna cosa "important" com agafar un bus de dues hores de trajecte, anar al registre o qualsevol altre tramit, s'ho pren com l'activitat del matí. Tot es fa amb calma.

Quan parlem d'estació, hem de tenir força imaginació i canviar el xip per visualitzar com són aquí la majoria d'estacions. Simplement, petits descampats d'aquells que ens podem trobar quan han enderrocat un edifici i s'està esperant construir un altre, això si, descampats situats al costat del mercat, on hi ha l'estació hi ha molt moviment. Altres, amb una mica de sort, tenen una mínima infrastuctura i s'organitzen en petites andanes. En aquests espais bàsics trobem: gent venent refrigeris en bosses de plàstic, menjar preparant, premsa per passar l'estona i busos que van entrant i sortint. Paral·lelament a això i per completar la imatge, trobem gent diversa, aparentment espontanis, que criden les diferents destinacions dels busos com si fos la seva feina, tot un misteri.

Un cop pujat al bus, el camí s'ha de prendre amb paciència. Els chickenbus van parant sempre que algú des del carrer o la carretera ho demani amb un subtil xiulet o parant-li la mà. Les comoditats interiors del bus, són molt millors que les que pertocarien als anys de vida del bus, els amos del bus els cuiden molt perquè és la seva eina de treball. Cada bus pertany normalment al conductor i aquest igual que el seu ajudant és soci d'una cooperativa de transports.

Una altra fet que hem pogut corroborar és la legalitat i amabilitat de la gent que treballa als chickenbus. T'ajuden a pujar la maleta (més d'un ha flipat amb el pes de les motxilles que portem), t'avisen quan has de baixar, sempre ens han cobrat el que corresponia malgrat ser de fora i no tenir ni idea (aprox 1$/hora), tenen cura que la motxilla no caigui i vigilen les bosses quant puja i baixa la gent. Tot això que seria el més normal arreu, en alguns països com Argentina ens hem trobat que cal recompensar-ho amb una propina, i saber molt bé on vas per que no t'enredin, aquí no és així.

Han estat molts hores de trajecte en aquests busos i quan ens enrecordem de les hores de bus que encara ens queden per fer a Guatemala, on també hi han chickenbus, uff...se'ns fa un xic pesat però així seguirem cultivant la paciència i ens podrem seguir movent d'un lloc a un altre!

Acomiadant-nos de León

2010-08-29T01:41:00.026+02:00

De nou, tres dies en aquesta ciutat que ens ha fet sentir molt agust. Fins i tot s'escapen els típics comentaris dient que León és un lloc en el que hi podríem viure, si no ens quedés tan lluny.

Hem tornat al mateix hostel, a refugiar-nos dels moments de calor a la piscina i a seguir gaudint dels sucs naturals a la terrassa del Mediterraneo, quin gran lloc. A tornar a passejar pels carrers de León sense plànol i com si fossim d'aquí. I a visitar la zona de platja propera a la ciutat Las Peñitas, aquesta però no ha estat una agradable sorpresa. Ahir a la nit va ploure moltíssim durant moltes hores i avui ens hem trobat una platja molt bruta i amb poca activitat degut a l'època, és hivern.

Malgrat el llarg passeig i la decepció, de tornada una família mexicana s'ha ofert a portar-nos de càrrega a la seva pick-up i als cinc minuts han pujat dos Nicas que surtien de treballar. Hem compartit amb ells un viatge molt agradable i per fi hem pogut parlar amb gent d'aquí que s'ha oblidat de la seva timidesa i no ens ha vist com un "guiris gringos", fins i tot sabien d'on som pel parlar! Potser sona extrany aquest comentari però molts molts cops no ens entenen com parlem, d'altres es pensen que som gringos que hem après quatre paraules i ens volen parlar en anglès...hem viscut situacions surrealistes per l'idioma!

Els primers dies d'estar per Nicaragua, un senyor ens va preguntar que on havíem après a parlar tant bé l'espanyol...jaja! deprés de fer un esforç per no riure, li vam explicar que som de Barcelona (lo de Lleida li hagués quedat ja massa gran a l'home, què hi farem!) i llavors li va començar a quadrar tot. També ens han preguntat l'hora en anglès, han fet bromes de nosaltres estant presents pensant-se que no els enteníem, i això gent del hostel que està més que farta de sentir-nos parlar...en fi! La convivencia amb la gent d'aquí podem dir que no ha estat del tot com ens imaginavem, i massa té a veure el tipus de turisme massiu que reben dels EUA, un turisme poc integrador i que mou molts dòlars. Ens hagués agradat poder parlar més amb la gent i que no ens veiessin tant com un dòlar amb potes; que ens expliquessin més coses del seu dia a dia, aclarir alguns dels seus estereotips respecte al "somni americà o europeu"o simplement poder parlar del temps i el futbol, però en general no ha pogut ser així.

Hem conegut això si, una Nicaragua que està despertant però encara és massa dependent de la cooperació. Amb una població en general molt tímida amb l'extranger, molt honesta, riallera i educada però, amb una motivació pel treball no del tot estesa o almenys molt diferent a la nostra manera d'entendre una feina (que no vol dir que sigui la bona...), segurament degut a les poques oportunitats que tenen aquí. Una població molt jove marcada pels alts índex de natalitat i amb recursos i espectatives molt diferents segons la zona del país en la que viuen. Amb una manera der fer les coses amb la calma pròpia d'aquestes latituds, amb uns horaris, marcats pel sol, més intel·ligents que els nostres. Una Nicaragua de la que hem après molt sobretot visitant els projectes de cooperació a Granada i Matagalpa i cultivant la paciència en els llargs recorreguts en "chicken bus".

Matagalpa i les zones rurals

2010-08-27T04:21:00.034+02:00

Dimarts vam arribar a Matagalpa. El motiu bàsic de la nostra visita, a part de la curiositat habitual per conèixer un lloc nou, era veure l'Eva, amb la que havíem coincidit estudiant a Barcelona, i que treballa al Colectivo de Mujeres de Matagalpa. Volíem trobar-nos amb ella i conèixer la feina que fa en aquesta important organització a Nicaragua.
Matagalpa és una ciutat que està al nord del país, en una zona muntanyosa. Aquí la temperatura ens va donar una petita treva, es pot estar sense suar massa i a la nit, una jaqueta tampoc està de més. És una ciutat petita i, com totes, organitzada al voltant del Parque Central i la Catedral. Del parc surt el carrer central, ple de botigues de roba (excesives fins i tot), bars i menjadors locals on vam poder gaudir d'un "plato Nica" fet de "frijoles molidos, chorizo criollo y tortillas" i també d'un clàssic gallopinto. Una agradable sorpresa va ser poder gaudir d'uns cafès freds de diferents sabors, que preparaven en un dels nous bars que es van ubicant en una Matagalpa, de potencial tímidament emergent. Aquest carrer comparteix protagonisme amb al carrer dels bancs, tal i com li diuen ells, i on evidentment s'ubiquen, fet comú amb totes les ciutats nicaragüenses.

A Matagalpa, la nostra casa va ser el hostel La Buena Onda, l'únic hostel que vam trobar i que ens havien recomanat, un lloc agradable i en el que vam estar molt bé. Els poc turistes que van a Matagalpa, troben més oferta a llocs apartats de la ciutat, prop de plantacions de cafè i camps de conreu, intentant fomentar així l'ecoturisme. Nosaltres ens vam quedar amb ganes de visitar alguna plantació de cafè, però el procés de recolecció comença d'aquí dos mesos. Tot i no poder anar a visitar cap cafetal, ens vam endinsar dins del mundillo anant a visitar el Museo del café. El museu està molt ben documentat i tot ho explica de manera molt didàctica. Explica com el cafè va arribar a Nicaragua de mans d'una família alemana i com ha anat creixent la producció des d'aquells anys fins ara. Explica també les diferents varietats i tot el procés que fa el gra des de que es planta, fins que ens el bebem. I diem ens el bebem perquè casi la totalitat de la producció de cafè de Nicaragua i centreamèrica, es destina a l'exportació i no pas al consum local, fet que tampoc afavoreix molt a la dinamització econòmica interna i genera dependències de l'exterior.

Després del tomb de rigor pels pocs carrers per on voltar, vam anar al Colectivo de Mujeres a trobar-nos amb l'Eva. Va ser una alegria tornar-la a veure a tants quilòmetres de distància i de seguida ens va començar a explicar la tasca de l'organització.

El colectivo de Mujeres neix a mitjans dels anys 80, en plena època de la Revolució Popular Sandinista. El seu objectiu és recolzar el desenvolupament de la lliuta de les dones a les seves reivindicacions de gènere i potenciar les organitzacions de dones per a una major presa de consciència al país. Sota aquest objectiu és increïble tota la feina que fan. Sobretot treballen en tres àmbits: Salut, Educació i Drets Humans. A l'àrea de salut, entenent que és un col·lectiu que afavoreix sobretot a les dones, dóna cobertura en temes ginecològics i fa tot el seguiment dels embarassos, formant fins i tot a parteres per les zones rurals. Evidentment, ens preguntàvem com és que les dones acudeixen al Colectivo enlloc d'anar a l'hospital i la resposta és simple. Per fer una ecografia, a l'hospital et diuen que tornis en 5 mesos, un temps suficient fins i tot per haver parit ja. Si això li afegim la dificultat que comporta viure en àrees rurals allunyades de la ciutat, la cosa es complica molt més.
A l'àrea de drets humans, es treballa sobretot donant recolzament en temes legals com legalització de terres, inscripció de persones (hi ha molta gent que a nivell legal és com si "no existís" per manca de recursos i/o educació) i altres qüestions que surgeixen.

A l'àrea d'educació, que és on treballa l'Eva, realitzen formació de mestres en les àrees rurals, doten d'equipaments logístics i materials a escoles rurals i fan molta feina de capacitació a dones del camp per a que elles mateixis siguin dinamitzadores de la comunitat i s'organitzin per muntar un punt de venta de queviures, un taller de costura o quelcom que les revitalitzi i a més els doni alguna entrada de diners propis per seguir generant. L'objectiu final és que les dones de les diferents comunitats puguin arribar funcionar per sí soles no depenent així del Colectivo. De manera sistemàtica, van fent formacions i també van visitant les diferents comunitats per fer el seguiment i detectar noves necessitats. Tot això pot semblar força bucòlic i molt fàcil tal i com ho expliquem, però la dificultat per dur a terme projectes d'aquest tipus en zones rurals és molt alta. Les comunitats estan molt allunyades de la ciutat, els habitants de les mateixes estan acostumats a la seva rutina i qualsevol procés de canvi, malgrat pugui portar prosperitat en un futur, és tot un món. Els petits camperols estan acostumats a treballar les terres i vendre allò que produeixen per anar fent i viure al dia. L'educació en aquestes comunitats és d'escàndol, pel govern les comunitats del camp poc existeixen. Els alumnes s'agrupen des dels 6 fins als 12 anys en una mateixa classe, abans d'aquesta edat no existeix una educació infantil inclosa en el sistema i per tant molts nens no són escolaritzats. La formació dels mestres, els qui tenen sort i la reben, deixa molt que desitjar i el fet vocacional és quelcom massa poc estés. Respecte als sous dels mestres estan molt per sota de la mitjana i aquest és pagat cada dos o tres mesos. Si plou molt o hi ha alguna festivitat el fet de pujar a impartir classe, a les escoles rurals, es complica pel mestre i els nens reben classe de tant en quan. Éssent aquesta la realitat, quina motivació tenen els nens per estudiar? I els mestres per fer la seva feina? I és així com es tanca el cercle i el peix es mossega la cua, sense educació no s'avança.

Mentres tant, el govern segueix ignorant les comunitats rurals girant el cap i fent com si no existissin. És aquí on el Colectivo de Mujeres desplega tot el seu potencial i literalment, fan la feina que el govern hauria de fer i no fa. Això mai ha de ser així, però hi ha dues opcions: veure com el govern deixa oblidats les zones rurals, o comprometre's fins al fons i intentar oferir als camperols les màximes oportunitats possibles per desenvolupar-se. Compromís és la paraula clau. Moltes de les dones que treballen al colectivo, són ex-funcionàries i dones preparades professionalment que podrien tenir una feina reconeguda al país, però han optat per la feina que fan i de moment, amb moltíssim esforç, els resultats van donant fruit. Hi ha també gent europea treballant colectivo, L'Ana i la Bea per exemple, portent més de vint anys vivint a Nicaragua i la seva feina al Colectivo és impressionant. Qualsevol de les dones que treballen, podrien ser ministres d'educació del país i sens dubte la cosa funcionaria molt millor! Però com deia l'Eva, "el Colectivo es el grano en el culo del gobierno", perquè són elles les que es queixen, les que exigeixen i les que diuen les coses clares. És per això que no reben cap mena d'ajuda econòmica del govern i tots, absolutament tots els diners que necessiten, provenen de projectes de cooperació internacional de diferents països. Això no està mal però hem de tenir clar que tampoc està bé. Qualsevol organització s'hauria de poder valdre per sí mateixa perquè en el moment que falti l'ajuda internacional...què passarà? Què passarà amb els projectes que assumeix, del Colectivo i d'altres, la cooperació espanyola si per l'any que ve, el govern ha retallat en 900 mil·lions d'euros els pressupostos de cooperació internacional? Ni molt menys aquest fet és culpa de les dones, ni dels camperols, ni dels nens que van a la biblioteca rural que ha habilitat el Colectivo...sinó del sistema de cooperació en general o millor dit de les polítiques que patim arreu.

Després de tot el terrabastall d'informació i el conseqüent sentiment d'indignació i alhora d'admiració, hem anat a visitar un dels projectes que va recolçar el Colectivo i que ara mateix intenta funcionar per sí sol, els Telares Nicaragua, ubicats a la seu de la Fundación Maria Cavalleri. La Fundación és una reserva ecologica on hi ha cabanes per poder dormir i estar-se uns dies, una sala molt gran que s'utilitza per fer cursos i reunions de treball i la casa on es desenvolupa el projecte de Telares Nicaragua. A Telares Nicaragua treballen 5 dones que teixeixen de forma manual teles amb fils de colors, amb les que fan tota mena de peces: moneders, rinyoneres (canguros els hi diuen elles), bolsos grans, petits, mitjans... Tot el material que es produeix es ven a uns preus justos, majoritariament fora de Nicaragua, amb el recolçament de la Fundació. Amb el que recullen, poden invertir en materials nous i poden pagar els sous de les dones que hi treballen. Com no podia ser d'una altra manera, hem col·laborat amb el projecte sense que calgués massa insistència per part de les dones artesanes, ja que tot el que produeixen és molt chulo!

A l'hora de marxar de la Fundació i amb una mica de presses per arribar a gafar el bus cap a León, uns simpàtics nois ens han pujat com a càrrega al seu pick-up i ens hem estalviat uns pocs pesos i moooolt de temps d'arribar a la ciutat.

De nou, tornem a Léon, fet que no es suposa cap esforç, ans el contrari, ens encanta i més encara sent cap de setmana. És des de León que agafarem el bus per anar a Guatemala d'un tirón, viatge que en principi tenim programat pel diumenge.

León, ciutat en moviment

2010-08-23T23:51:00.034+02:00

Per poder sortir d'Ometepe, de nou, periples amb els transports. Tot començà amb un bus a les 7h del matí, aquest cop no era un "chickenbus" sinó una furgoneta que, on caviem 15, hi anavem 25, des de el professor, les alumnes i les mares amb els bebés...tot s'hi valia! Després d'aquest trajecte, canvi a el Quino on pillavem el primer "Chiken" cap a Moyogalpa i d'alli el ferry, després d'esperar 1'5h a que surtís. Del ferry al "chiken" directe a Managua, al arribar un taxi fins a l'altra estació de busos de Managua, i després d'una hora i una llarga cua, pillavem el "expresso" a León! Les darreres dues hores anant ja dins el "expresso", van ser molt dures, feiem compte enrera dels quilòmetres que restaven, i anavem passat el temps xerrant amb uns gallecs amb els que vam compartir el curt viatge des d'Ometepe, deu hores en les que vam combinar infinitat de tipus de transport! I per si ens deixavem el anar caminant, a l'arribada a León ens esperava una següent prova: no hi havia lloc al hostel que teniem previst anar...

A les 17h començava la nostra recerca de lloc per dormir, amb un petit inconvenient...els casi 20 quilos de les motxilles....va ser molt dur veure antros i estar completament desorientats per culpa dels mateixos "nicas" que tenen un nul sentit de la orientació i poca facilitat de paraula....

Malgrat tot a les 18h aconseguiem un bon lloc per dormir, el Lazybones, un hostel amb unes facilitats diferents: no tenim dret a cuina, però tenim bon cafè tot el dia i piscina!!!
.

Un cop fent el primer bany de rigor i la més que necessitada dutxa, ens vam desprendre de totes les possessions i vam anar a sopar al parc central de León, al restaurant Sesteo, on un bon "chancho con yuca" i un "nacatamal", dos plats típics, ens esperaven per recuperar forces.

Al dia següent tot era diferent, com més d'una vegada comentem, a la llum del dia, les coses canvien foça. Vam anar descobrint la moguda ciutat de León, un lloc on ens hem trobat molt agust.

León és una ciutat universitaria, plena de hostels, restaurants, esglèsies i temples varis, gimnasos, zones verdes, escoles d'espanyol, un bon mercat i tres grans supermercats. Observant el tipus d'establiments, equipaments i urbanisme de la zona, et dóna indicis del tipus de vida que es porta en una ciutat i hem constatat que aquí els nivell de vida, en general, és molt més elevat que a la resta de llocs que hem visitat. Els restaurants estan plens a les nits i el cine i el teatre funcionen a ple rendiment.

Respecte als supermercats, hem trobat menjar d'importació a preus escandalosos però si hi són, és que algú els compra...(no pas nosaltres que ja ens hem acostumat a moure còrdobas i negociem els preus com ells on es pot)

Un altre equipament que ens ha semblat molt interessant és el viver d'empreses que es troba al costat del parc central, un espai on es donen cabuda a cooperatives tèxtils, turístiques, dissenyadors i arquitectes que comencen els seus negocis, des d'allí se'ls dóna formació i recolçament, ens hem passejat i feia molt bona pinta. Tot investigant, hem trobat que és el resultat d'un projecte de cooperació de la AECID (Agència Espanyola de Cooperació i Desenvolupament), la Cambra de Comerç i l'Ajuntament de Barcelona, de tant en quant els nostres diners serveixen per fer quelcom aparentment decent...

També hem visitat la primera escola que hem trobat d'una de les congregacions que ens és familar, la Salle. Quant hem vist al mapa de León la indicació de l'escola, no ens podiem imaginar l'extensió real: tota una "cuadra" com li diuen aquí a les illes de cases, amb un patí espectacular i un edifici que moltes de les nostres escoles envejarien!

L'altre espai educatiu amb identitat a la ciutat és la universitat, amb un patí molt fresc on s'aplegaven tots els estudiants amb els seus portàtils. Va ser aquí, a la Universitat de León, on els estudiants van tenir un paper important en el triomf de la revolució. León va ser la primera ciutat que va caure en mans del FSNL i els estudiants universitaris van tenir gran culpa.

Si els temps ens hagués fet més bondat i els transports no fossin tan ferragosos, haguessim anat a la platja, però com demà ens esperen unes altres dues hores a Matagalpa, avui hem preferit acabar de gaudir d'aquesta ciutat, de la piscina del hostel i fer una mica de relax. Aquest dia també ens ha servit per a esbrinar com hem d'anar a Guatemala, així ja ens podem començar a mentalitzar de les moltes hores de bus que ens esperen. Això si, abans de pujar a l'etern bus, passarem per Matagalpa, al nord, a visitar unes conegudes que treballen al Colectivo de Mujeres.

Illa de Ometepe, cooperativa al peu del volcà

2010-08-22T23:25:00.016+02:00

Després de vuit hores de trajecte, canviant 5 vegades de transport entre bus, taxi i ferry, per fer uns 100 quilòmetres, aconseguim arribar a la Illa de Ometepe.

La illa està dins el llac Nicaragua, com li van anomenar els estimats colonitzadors: el Mar Dulce. Al sud d'aquest llac es situa Ometepe, una illa en forma de "8" que a banda i banda té dos volcans, un d'ells actiu, no pas en erupció!!! Al voltant de la illa, hi ha una "carretera" que la boreja i és en aquesta on es van situant els diferents pobles: Altagracia, Moyogalpa, Mèrida, Balgüe...i prop d'aquest últim ens vam quedar nosaltres.

Aquest cop però, no vam tenir molta sort, ens vam deixar endur per les recomanacions (de molta gent i de la guia lonely planet) i vam triar per dormir un lloc a l'altra banda de la illa d'on arribava el ferry. Fins a Finca Magdalena vam haver d'agafar dos autobusos un cop deixat el ferry. I quan per recòrrer uns 20 quilòmetres, pel camí que boreja l'illa, trigues quasi bé dues hores i ja en portes 6 hores a les esquenes, és quan t'adones que potser t'has equivocat de lloc i que potser no hagués passat res si ens haguéssim quedat més aprop del ferry...

Amb l'avís de "chicos, Magdalena!" per part de l'amable senyor del bus, se'ns van il·luminar els ulls i donàvem per finalitzat el trajecte, però....no! El cartell deia "Entrada Finca Magdalena 1km". I clar, no era pas un camí pla, sinó que feia pujada i portant 20 quilos a l'esquena, es complicava molt. Afortunadament a mig camí va passar una furgoneta que portava a uns turistes i ens va deixar pujar! El nostre estat era tan precari (cansament, suor i massa hores darrera) que no va dubtar ens pujar-nos sense cobrar-nos.

Per fi arribàvem a la Finca, ens vam trobar amb un jardí molt cuidat, verd com és de rigor en aquestes èpoques, i una casa de fusta enorme propia d'uns grans terratinents: la casa i totes les hectàrees de terreny pertanyien a la família Somoza abans de la revolució.

Més enllà de l'aspecte del lloc, van aparèixer les sorpreses: no teníem dret a cuina (i haviem carregat pasta i arròs per cuinar, ja que a la illa és dificil comprar menjar i és molt car), si voliem utilitzar internet s'havia de pagar a 1 còrdoba el minut (que ve a ser uns 2,5 dòlars l'hora quan a tots els hostels és gratis), si volíem anar a veure els cafetals de la finca, calia pagar 4$ per cap, i si volíem qualsevol altra cosa, s'havia de pagar. El tarannà de la Finca doncs, havia canviat moltíssim del que ens havien explicat i després d'haver fet 8h fins allí, tot s'agreujava.

Al costat de la recepció en un artícle d'un diari local, un dels representats de la cooperativa explicava com alguns "experts en turisme" americans havien recomanat a la finca pujar preus i reorientar el negoci. Tenim molts dubtes de si els van donar un bon consell, el fet és que els de parla hispana que estàvem allí opinavem igual: massa car i poques facilitats. Tant era així que només arribar vam decidir que al dia següent marxavem de nou.

Una de les coses que despertava la nostra curiositat, i que ens va portar en part fins allí, era conèixer com funcionava la Finca: una cooperativa d'agricultors. Cal dir que Nicaragua és un país amb molta experiència en el tema de les cooperatives. Després de la revolució, el FSLN (Frente Sandinista de Liberación Nacional) va repartir terres entre tot el poble abans oprimit pels terratinents. El poble amb ganes de treballar es va organitzar en cooperatives per poder dur a terme tasques que tot sols els hi era molt difícil, el poble que volia diners fàcils es va revendre les terres i ens molts indrets van tornar els terratinents i el "pa per avui, gana per demà" dels que se les van vendre.

Després de situar-nos a "l'habitacioneta" i la intensa dutxa més que merescuda, va ser quan el nostre interès semblava que anava a ser recompensat. Se'ns va presentar el señor José, parlant a poc a poc i repetint tres vegades "Hola, me llamo José", tot pensant que no l'enteníem. De seguida li va quedar clar que parlavem el seu idioma, li vam dir que s'assentés amb nosaltres i vam començar una interessant conversa. El señor José era el vigilant nocturn de la finca i un dels membres de la cooperativa. Després de les típiques presentacions geogràfiques, vam anar al gra tot preguntant-li com funcionava la cooperativa. En José ens ho va explicar de manera molt didàctica. Ell havia estat guerriller del FSLN i com ens repetia moltes vegades, "los hombres y las mujeres campesinas, tuvimos que luchar, porque aquí estabamos oprimidos y no podíamos ni hablar". Ens va fer una classe d'història "en viu" molt interessant, ens va explicar com va triomfar la revolució obrera i com el govern revolucinari va treure les terres als caziques i les va repartir entre els pobres i els campesins per a que les treballesin i tothom tingués la seva terra. Però com també ens va dir, "no todo es de color de rosa", ens va explicar les dificultats per tirar les terres endavant amb molt pocs recursos i sense nocions d'exportació ni economia. Per unir esforços molts camperols, amb una mínima visió, es van unir formant les cooperatives. Uns altres van abandonar les terres, venent-les de nou als caziques, ja sigui per manca d'esperit de treball o per la pressió que exercien sobre ells.

Una estona de conversa interessant de boca d'un camperol que ens va ajudar a entendre la realitat del camp i de la seva revolució. El seu rostre no tenia res a veure amb els 49 anys que tenia, més aviat sembla un jubilat retirat que per estar actiu seguia col·laborant amb la cooperativa...

Després d'una llarga mitja hora amb en José vam estar amb una parella d'uruguaians que portaven un any i sis mesos viatjant i encara els hi quedava per mesos! La veritat és que ens van fer molta enveja. S'anaven costejant el viatge venent artesania que feien mentre viatjaven. Gent molt maja amb la que vam estar compartint "batalletes" dels diferents llocs dels respectius viatges.

Les converses i el llarg dia de transport ens van deixar fora de combat molt d'hora, eren les 21:00h quant ens ficavem al llit. Aquí els horaris són força diferents, i més per als que necessitem dormir les nostres 8-9h, aquí la vida comença a les 6h! Es dina a les 12h i a les 18h estan sopats ja!

D'Ometepe ens quedem amb les converses i amb l'espectacular vista que ens vam trobar només aixecar-nos a les 6h del matí, el volcà Concepción lliure de núvols! Malgrat el llarg camí d'arribada i el que ens esperava per sortir i anar a León, els següent destí, va valer la pena.

Ens vam quedar amb les ganes però, de gaudir una Finca com la d'abans i de veure algún mico que vam estar sentint amb els seus inigualables crits de lluny, tal i com ens havia dit el Jaspi: "Gritan como chanchos (cerdos) afónicos", en una altre moment serà!

San Juan del Sur

2010-08-20T01:56:00.032+02:00

Passats uns dies a Granada, ens vam dirigir a San Juan del Sur. Per poder marxar se'ns va presentar "l'oportunitat" de tastar el transport nicaragüenc. A les 5 del matí matinavam per pillar un "chickenbus" fins a Rivas i allà vam fer el canvi a un altre bus, igual de "chicken" que l'anterior i igual que tots els que pillarem a partir d'ara.

San Juan del Sur és un lloc curiós, és un dels petits oasi que hi ha a Nicaragua. Un poblet petit, força tranquil, en aquesta època, i literalment plagat de yankis.
L'altra cosa que caracteritza al poble són les espectaculars platges on es practica surf. Fins hi tot ens han dit, que hi ha una platja del nord en la que estan rodant ara un documental de surf, serà veritat perquè aqui aquest esport està a l'ordre del dia. Tot el poble està ple d'escoles de surf, llocs on lloguen taules i 4x4 pick-up que et fan de taxi per arribar a les platges.

Respecte als yankis, realment han colonitzat el poble, i no d'una forma molt agradable. Els americans que ens estem trobant aqui, no fan gaires esforços per parlar castellà i els locals s'adapten al seu anglès que porta annexat molts dòlars. Això fa que la vida dels locals "sembli" més fàcil que a altres llocs, ja que la feina afortunadament sembla que no falti. Segons un home de negocis nicaragüec (l'amo del hostel on estem): "Aquí qualsevol negoci és rentable, no com ara a Espanya", quina gran veritat.

Després de fer una ràpida volta de reconeixement i adaptació per San Juan, vam anar a veure una d'aquestes platges surferes, Playa Maderas. Ens vam muntar en una pick-up i vam gaudir del camí que passa pel mig del bosc, que ara en època de plujes, més semblant a una selva que no pas un bosc. Després de 7km de cami de terra i tolls enormes, arriba la desitjada platja: increible. Un lloc força salvatge i amb unes onades que són de poca broma. A la platja, tan sols un petit hostel de fusta i quatre surferos. La immensitat del lloc, les onades, les roques i la fauna local purul·lant tranquil·lament: crancs, caragolines, hermitanyos...

De camí a la platja vam passar per alguna urbanització, on els preus de venda de les cases i terrenys estan en dòlars i algun que altre complex hoteler luxós, que mai podriem pagar viatjant així. La tornada a San Juan després d'estar a Playa Maderas va estar presidida per la posta de sol al Pacífic, pocs cops vista pels que vivim al Mediterrani!

Avui, segon dia a San Juan, hem passejat amb la càmera pel poble, després de fer-li una visita al Pali, l'única cadena de supermercats que hi ha en tot el país, de moment. Respecte als preus, parlarem en un altre post, perquè és un país relativament barat, però no tan com ens pensavam en segons què.

La platja del propi poble està envoltada per xiringuitos construïts com abans es devia fer, de forma molt intel·ligent pel clima. Els sostres estan fets de fulles de palmera seques lligades amb cordes a l'estructura de fusta. Aparentment sembla massa lleuger per resistir vent, plujes però el fet és que ara estant recuperant aquests tipus de construcció i fan hotels luxosos fins i tot, com el Pelican Eye's, pel que ens han deixat donar un tomet...impressionant! A 350$ la nit ja pot ser-ho. Aquesta és un dels "avantatges" que tenim per ser guiris aquí, normalment se'ns permet tafanejar en llocs que allí se'ns vetaria l'entrada per les nostres pintes de motxileros.

El nostre sostre aquí ha estat el hostel Casa Oro, que té de propietaris una canadenca del Québec que avui feia anys, i un nicaragüenc. Amb un preu una mica més elevat que fins ara, però amb algunes sorpreses agradables com els esmorzars gratis que fan 3 vegades a la setmana; el dimecres al arribar van ser panqueques (crepes) i demà... gallopinto, plat típic que es composa d'arròs amb frijoles negres tot bullit junt i que està de muerte! Els amos i treballadors són molt amables i amb uns espais per sentir-se com a casa genials, sobretot a la gran terrassa de la coberta!!!

Ei, ei, ei...

2010-08-19T03:59:00.002+02:00

Des de 8900 quilòmetres de distàcia, les males notícies ens toquen fort i ens deixen igual de gelats que allà. Estant lluny, és extrany i difícil compartir aquest dies amb els nostres, malgrat s'intenta. Mil i una sensacions ens han sorprès des de la trucada que vam rebre i no voliem passar per alt una cosa així, no podiem seguir les nostres narracions sense fer-hi esment.
La batalla a la racionalitat la tenim perduda, mai podrem entendre quelcom així, però si que està a les nostres mans aprendre d'aquestes coses. Estant lluny i veient altres realitats, més que mai, agafa sentit el fet de viure la vida intensament dia a dia. No ens podrem acomiadar però si que assegurem aprendre de les moltes lliçons que ELL ens ha donat!

Els inicis: Granada

2010-08-17T03:03:00.021+02:00

Ara si, ja estem a Centre Amèrica!
Des de que vam arribar dissabte, hem tingut molta sort. Un taxista molt majo ens va portar fins Granada, passant així de la ciutat de Managua, no gaire recomanada.

A Granada el Carlos, un amic de Bcn, ens va presentar a la gent amb la que treballava a l'ong i hem passat tres dies (procés d'adaptació al medi) molt ben acompanyats. No és el mateix descobrir com funciona un país tu sol, que tenir grans amfitrions que t'obren portes.Va ser arribar i moldre: ens vam trobar amb els carnavals i al dia següent l'hipica, una desfilada dels millors cavalls i gent guapa de la zona. Com arreu, contrastos i exhibició opulent de diferències socials. I com era d'esperar, hi ha diners per alcohol i festa, aqui guaro (aiguardent) o flor de canya (rom), i alguns no en troben per vivenda, salut o educació...viure al dia, és igual l'endemà.

Avui dilluns, la Leti i el Jaspi ens han portat al projecte en el que estaven treballant. Ens hem endinsat a la Prusia, el barri marginal on es desenvolupen projectes de salut, educació, construcció, ràdio, costura, etc...i mil més que es podrien fer, on res hi ha tot hi cap, però caldria veure quina és la capacitat de gestió de l'ong i el més important la implicació de la comunitat.

Malgrat això els voluntaris que hem conegut han fet una tasca molt gran, entre d'altres han aconseguit motivar a un parell de joves que porten la ràdio. Hem vist com emetien i fa molt goig veure'ls motivats i veure que la tasca que porten fent ells des de principis d'anys els ha donat alguna alegria.

De la seva tasca queda pendent acabar la caseta on anirà la radio ubicada, ara tenen la seu en un racó d'una aula de l'escola. El projecte constructiu de la caseta és molt interessant, han aixecat murs amb ampolles de Cola plenes de terra compactada. Cada ampolla és col·loca horitzontalment fent

una filada i es reomple de ciment com si de totxos és tractés. A nivell d'acústica i aïllament, que és el que busquen, els hi pot donar bon resultat. O això esperem, perquè el temps que han invertit en aquesta, tenint en compte que omplir cada ampolla i compactar-la són 20min i hi han més de 1000 ampolles, és molt!

Després de passejar i conèixer el projecte hem marxat

d'excursió a la laguna Apoyo, un paissatge espectacular que encara ho hagués estat més sinó ens hagués pillat la pluja a mitja baixada i la boira s'hagués ficat al llac. Apartir d'aquí hem fet una molt bona immersió en l'època de plujes que viu el país, unes 5'5h caminat, de les quals 4 sota la pluja!!

Ni paraigües, ni capelina, tota una prova de resistència, per nosaltres clar, per ells és la seva quotidianitat.

Respecte al menjar hem tastat alguns dels millors llocs populars: les fritangas dels puestitos, les hamburgueses del Keruba's, el cafè al pati de la gran casa colonial que regenta el Eurocafe i el plat de tajada (platan fregit), pollastre, arròs i frijoles del buffet de Isabella.

El nostre sostre en aquesta ciutat: el hostel La Libertad. Com tenien plena la casa central ens van portar a una altra i hem tingut una casa colonial per nosaltres sols casi!

De pas per Miami

2010-08-14T19:23:00.014+02:00

Pas ràpid per Miami. Arribada amb la deguda cua per passar el control de la policia però amb la facilitat de poder-ho fer tot en castellà tot i ser a USA!
Sembla que no hagi ni un autòcton!!! L'exili cubà es nota i això ho posa fàcil pels extrangers com nosaltres que estem de pas.

De la ciutat, res a dir, tot és gran, distàcies llargues i res per a passejar, a tot arreu s'ha d'anar en cotxe!

El port ple de llums, restaurants bars, música cubana, els taxis de rigor com a les pelis, i gratacels, molts gratacels.

Res en especial, un dia de pas per aquí però que resulta el suficientment graciós per fer un molt petit tast duna ciutat americana com Miami.

Un hotel el més potable possible per un preu "raonable"on posen per esmorzar cereals de colors que semblen "dog show".

D'aquí unes hores agafem l'avió que ens porta ja a terres centreamericanes. Aterrarem a Managua i des de l'aeroport mateix, ja marxem a Granada, intentarem així evitar Managua i tot el que comporta la capital!

tot a punt!

2010-08-13T00:46:00.005+02:00

Les bosses preparades i cap a l'aeroport.

Primer destí Miami, fem escala d'una nit per després volar cap a Managua!

A Managua si els nostres amics intims de Paxeos no ens fallen, ens vindràn a buscar per anar directes a Granada!

Som-hi doncs!