dilluns, 27 de setembre de 2010

San Marcos la Laguna i La Cambalacha, projecte artístic

Deixant enrere San Lucas tornem a la nostra barca, negociant, negociant vam aconseguir un preu raonable per tenir la barca a la nostra disposició tot el matí, i allí ens estava esperant. Reprenem el paisatge impressionant del llac, ara però en una altra direcció,cap a San Marcos la Laguna a l'altra punta del llac. Després de casi una hora, amb una mica de tot: pluja, sol, núvols, i molts bots, arribem a destí. Des de la barca es veu un petit moll de fusta mig enfonsat i quatre cases disperses...és aquí?- li preguntem al capità; si es aquí-ens diu. Un xic sorpresos, esperant trobar un altre tipus d'estructura urbana baixem i ens despedim d'ell, ja no hi ha volta enrere fins a l'endemà.

Creuem el caminet de sacs de terra mig enfonsats i arribem a terra ferma on ens rep l'Èric, un nen del poble que ens dóna la benvinguda i ens vol fer de guia per trobar-nos un hotel. Molt agraïts li diem que no cal, però ell no vol marxar i entre xarles i rialles al final ens acompanya per l'entramat de caminets que conformem la xarxa peatonal del poblet. Pel camí van apareixent centres de teràpies alternatives, meditació, massatges...i és que aquell indret amb les seves peculiaritats té molta màgia, i no som pas els primers en descobrir-ho. Un cop hem vist tots els hostels més assequibles arribem a la plaça del poble, tota una sorpresa, aquell petit assentament de cases si que té un petit nucli central: la plaça, l'escola, l'institut, l'esglèsia i poc més enllà, algunes cases més i altres temples. Un poblet petit i molt tranquil. Al final trobem un lloc amb un preu adient pel que ens ofereixen, el hostel Panabaj, molt sencill però ens servirà.

Arribats a aquest punt, ja no ens acompanyava només el nostre autoimposat guia, sinó tot un sèquit de nens que voltaven per la plaça i que s'havien apuntat ha passar una estona amb els extrangers del dia, en aquest cas, nosaltres. I és en el moment de marxar del hostel i despedir-nos d'ells, on apareix el que ens temiem, que un nen de 9 anys ens demanés diners, malgrat haver-lo avisat. Els valors de nens com l'Èric, estan molt pervertits; les families els envien al carrer a guanyar diners com sigui i els turistes irresponsables fomenten amb les seves propines que la coordialitat, el compartir una estona, el joc i les bromes passin a ser un negoci; anulant la innocència, els valors i fomentant la perversió d'aquests nens que es passen el dia deambulant. Un carmel ja no serveix, fins i tot és rebutjat i llençat al terra amb ràbia. Les nostres paraules ressonen en el seu interior sense sentit; "Son unos tacaños, otros turistas me dan propina"; res del que li diguem o expliquem li serveix, aquells ulls no són els d'un nen, res d'innocent hi ha en ell. Tots quatre ho tenim molt clar, no serem nosaltres els que fomentem un turisme irresponsable i menys amb nens pel mig; marxem. Amb un regust d'impotència i sota els crits de "tacaños" volem investigar una part del poble un xic més apartada, hem vist uns cartells que diuen "Arte para todos" i pot ser interessant.

Ja sigui per la nostra condició d'extranys, també castellanoparlants o per l'extrema ambilitat de la gent que realitza tasques al servei de la comunitat, seguint els cartells de 'Arte para todos" entrem a La Cambalacha i ens reb la directora, Gabriela, una chapina de capital, una artista de cap a peus, una educadora a envejar.
La Cambalacha és un projecte d'educació no formal que promou la integració social mitjançant l'expressió creativa entre els nens i joves. És casa seva, com ens diu la Gabriela, va marxar de la capital i des del 2002 està lluitant amb una societat molt tancada per a què els nens de les comunitats es puguin beneficiar de les clases d'art, ball, música i perdre així la por, la vergonya, millorar l'autoestima, sentir-se part d'un espai càlid i estar lluny del carrer i dels mals tractes que molts reben. Aquests nens, que han confiat en el que La Cambalacha els oferia gratuïtament, en poc s'assimilen al nen que feia 10min i a escasos 300metres ens estava demanant diners. Aquests són nens, amb la innocència que els caracterítza, amb la rialla sincera i amb molta molta sort.

La Gabriela ens explica que a La Cambalacha realitzen tallers de capacitació amb joves becats al matí i amb nens i nenes a les tardes; els joves que acaben la formació passen a fer de monitors artístics i són els que es desplacen a les escoles públiques d'altres comunitats a realitzar tallers creatius. El procès d'acceptació ha estat dur, ens comenta. La població de San Marcos és molt pobra i amb una mentalitat molt tancada i marcada per les diferents esglèsies que els adoctrinen constantment i no de les millors maneres. (Fet que vam poder comprovar al dia següent, diumenge, quant cada 30min un religiós dels diferents cultes, adoctrinava al poble per megafonia, com si d'un bàndol és tractés) El magnific projecte que du entre mans la Gabriela, s'havia finançat amb ajuda internacional però, éssent molt crítica amb les fórmules que la cooperació internacional fa servir i la poca implicació que té amb els projectes, va decidir que s'havia acabat, només l'ajut d'alguns voluntaris, donacions i les petites quotes d'aquells que podien aportar quelcom. Ens explica que un any va rebre 50.000$ de la cooperació holandesa quan ella n'havia demanat només 30.000$. Durant tot l'any, no van rebre cap visita, ni tan sols cap trucada, per interessar-se com s'estaven gestionant aquests 50.000$, i no són pocs diners precisament! Va ser en aquest moment, que la Gabriela va deixar de confiar i d'acceptar ajuda de la cooperació internacional.

El projecte pintava molt bé i com no podiem estar tallant el ritme del taller, ens va convidar a passar i veure el ball que tot el grup de nens i nenes, indígenes, ladinos, petits i grans havien preparat. Després de descalçar-se i situar-se comença la música, sense cap pauta més, sense cap crit, ni tall de música, el ball flueix amb tota naturalitat; ella simplement els observa, 20min de ball on fins i tot els nens es deixen anar sense majors complexos. Al finalitzar la música, les felicitacions i sense cap altra pauta tots es queden quiets i tanquen els ulls; tenen adquirits uns hàbits de treball i comportament que com a educadors ens meravellen. Només la mà de la gran Gabriela els donarà permís per calçar-se i seguir amb el taller de pintura.

I així sense adonar-nos, simplement seguint uns cartells de "Arte para todos" hem descobert un projecte magnífic, ple d'esperança, on se'ns han obert les portes sense cap recança ni prejudici. Un projecte que ens dóna aire i ens afiança el que altres maneres són possibles.

Al dia següent, seguiriem la ruta dels apòstols del llac, aquest cop en direcció a San Pedro la Laguna, això si, ara ja amb la barca pública.

2 comentaris:

  1. Eiiii q guai chicos! Me alegra mucha saber de todas estas sensaciones, a la vuelta ya no seran los mismos ...
    Ahh .. y estan guapisimos a la foto! Marina

    ResponElimina
  2. Opino que la Gabriella hauria de continuar acceptant els diners de l´ajuda internacional, més enllà de la implicació d´aquestes organitzacions.

    ResponElimina