dilluns, 1 de setembre de 2014

Potosí i el salar d'Uyuni

Marxem de Sucre contents i descansats, hem estat una setmana a la capital colonial i les forces estan recuperades per tornar a l'alçada. Ara toca, Potosí amb una alçada mitjana de 3900m està emplaçat sota l'atenta mirada del Cerro Rico, la muntanya del major expoli de plata de Sud Amèrica.

A Potosí arribem en "trufi", els taxis compartits, un viatge per un paisatge espectacular però a una velocitat de por, els bolivians no són reconeguts per la seva bona i acurada conducció, i avui ens toca patir de nou els seus atreviments a la carretera. Afortunadament l'alçada no ens afecta i arribem ràpid però bé, a la ciutat més alta de Bolivia, després de El Alto.

Ens situem al hostel, i descansem, l'altitud requereix que ens aclimatem amb calma per seguir trobant-nos bé i sortim a passejar cap al tard. Una ciutat colonial plena d'esglésies ens espera, són les 18h, l'hora de sortir de l'escola i el centre està ben animat gràcies als joves estudiants.

A l'endemà visitem la Casa de la Moneda, ara un museu molt interessant on entre les seves parets s'amaga el patiment que els esclaus sota condicions extremes treballaven la plata al forn per donar forma  les monedes que viatjarien cap a Espanya i a la resta de colònies, per servir a la reialesa i tota la seva noblesa.

El Sumaj Orcko, en quechua Cerro Rico, va donar moltes alegries als colonitzadors que gaudien de privilegis i va suposar el maltractament de molts indígenes que van haver de participar en l'extracció i manipulació de la plata. Aquest material tan preuat primerament viatjava a Lima i cap a altres cases de la moneda en vaixell, però el cerro era tan ric que calia treure el màxim rendiment i no perdre material en els transports. Al 1572 es va instaurar a Potosí la seva pròpia Casa de la Moneda i va estar funcionant fins al 1773 quan es van innaugurar les seves noves instal·lacions, molt més grans i amb tecnologia puntera per l'època. Es deixaven així, enrere les "macuquines" les primeres monedes poc regulars i amb un desgast elevat, la producció es va elevar  i les ordres arribaven de molts països, fins al 1953 quan es va tancar la Casa, i el gran país proveïdor de monedes, va passar a encarregar la seva moneda actual (els Bolivians) a Europa.


De Potosí marxem satisfets d'haver conegut la ciutat més rica del món, en un temps passat, un temps de colònies que descriu molt bé Eduardo Galeano al seu llibre "La venas abiertas de América Latina". El nostre següent destí és l'esperat salar d'Uyuni.

Només tres hores de viatge separen Potosí d'Uyuni, la població a les portes del salar, tres hores que passen molt ràpid gracies a la meravella de paisatge que s'estén entre aquests dos punts, muntanyes, vegetació, sorra de desert, roques enormes erosionades pel vent, "llamas", camps de patata, vicunyes i cases de tova perdudes en la immensitat del paratge.

Visitar Bolivia i marxar sense conèixer el salar, és perdre's un dels lloc més espectaculars del món, res a una banda, res a l'altra, només quilòmetres i quilòmetres quadrats de sal amb els seus hexàgons particulars. Del salar no ens quedem només amb la sal i els seus mil colors que pren al llarg del dia. sinó amb la calma que aquí es respira, la immensitat del lloc t'absorbeix i passes a ser un esser ben petit i insignificant, en mig del desert més gran de sal.

Arribar aquí no és fàcil sense transport o sense una excursió organitzada, centenars de tours surten cada dia d'Uyuni, per visitar el salar i els seus voltants. De tours n'hi ha de molts preus, tot depèn de si un vol voltar un dia o tres; tot depèn de si un vol dormir en un allotjament bàsic, sense calefacció ni aigua calenta o en un hotel de sal amb comoditats; tot depèn... però nosaltres per un cop que venim, ho tenim clar.  Tot i que l'hivern dur ja ha passat, ara a la nit no superen la desena de graus negatius, preferim no patir i ens permetem l'únic luxe de tot el viatge, dormir a l'hotel Palacio de Sal. Dormir en aquest hotel té un inconvenient, només un, el preu; però decidim guiar-nos per Hidalgo tours i dormir en un dels hotels més peculiars del món.

A les 10h del matí ens esperaven amb el jeep per començar la ruta, o això ens pensàvem nosaltres. Els horaris i els bolivians són una combinació kafkiana, un mai sap que pot passar, poden ser hiperpuntuals o arribar una hora tard i ni disculpar-se perquè entra dins la seva normalitat. Per sort l'empresa respon i ens compensen amb un dinar! Les negociacions estan a favor nostre i preveiem una ruta fantàstica que acabarem amb un dinar cortesia de l'empresa!

La nostra ruta començava pel cementiri de trens d'Uyuni, un racó on les maquinàries antigues s'acumulen i formen un paisatge digne d'una bona sessió de fotos, si no fos perquè tots els tours comencen per allí. Uyuni i el seu salar són els punts més visitats de tot Bolivia, al nivell del Machu Pichu a Perú, centenars de turistes cada dia passen per aquí. Ens sorprèn tanta gent, i el guia ens comenta que encara són pocs avui, no hi ha descans pel salar, dia rera dia obre les seves portes a viatgers atrets per la seva màgia.


Seguim cap a Conqueza, l'única comunitat que té permís per extreure sal i processar-la, afegint-li iode per vendre-la arreu. D'aquí directes a recollir el dinar a l'hotel, que ens queda de camí, i prenem direcció al volcà Tunupa. Quilòmetres i quilòmetres ens separen d'ell, el salar atrapa les nostres mirades, no podem parar de mirar per la finestra, res a una banda, res a l'altra, només sal i el volcà al fons que guia el camí a seguir.

Diu la llegenda que el desert de sal és el resultat de les llàgrimes de Tunupa, una dona indígena molt guapa, a la que li van prendre la seva filla per enveja. Els plors i la llet materna de Tunupa van cobrir els terrenys i els Déus com a càstig als raptors, van convertir els plors i la llet en sal, cobrint així les terres fèrtils i convertint a la bonica indígena en un preciós volcà, el volcà Tunupa, que presideix el salar i s'imposa amb els seus més de 5000m d'alçada.

Abans d'arribar al volcà, plantem taula en mig de la sal i el conductor i el guia ens munten un dinar buffet amb plats tradicionals, al·lucinem! No ens podíem imaginar dinar entaulats en mig d'aquell espectacular paisatge, sense cap mena de dubte, el millor emplaçament per dinar.

Després de pujar al mirador del volcà, tornem en direcció Conqueza per conèixer la illa Incahuasi, un dels pocs reductes de vegetació que hi ha dins del salar. La supervivència en aquest indret és difícil i només els "cardones" són capaços de cobrir la petita illa. Una visita al salar sense veure la sortida o la posta de sol, no és una visita completa, el joc de colors ens deleita amb un espectacle que la càmera intenta captar, però la vivència supera qualsevol imatge, el nostre consell, perdeu-vos pel salar! És de les meravelles naturals que cal visitar.


Dades d'interès:
Transport: en bus des de Potosí 25Bo, 3h, surten tot sovint de la "ex terminal"
Allotjament: dormir a Uyuni és car i el poble és molt lleig, només és el punt de sortida dels tours. Els hotels bons són cars, més de 50dolars/habitació.
Tours: Hi ha moltes empreses i un pot negociar a Uyuni mateix el tour, no cal reservar-lo amb gaire antel·lació si és vol fer un tour convencional. Si és vol dormir a l'hotel Palacio de Sal es pot contractar el tour a Uyuni i avisar que quan s'acabi el tour us han de deixar a l'hotel (ve de camí en la ruta) El taxi de tornada pel matí següent del Palacio de Sal a Uyuni costa uns 210Bo. Si es vol reservar amb temps i fer un tour amb totes les comoditats possibles una bona opció és Hidalgo Tours.

dilluns, 18 d’agost de 2014

Sucre

Les ciutats colonials sempre tenen el seu encant, tot i que de vegades, aquest encant hagi minvat com en el cas de Santa Cruz, però quan parlem de Sucre amb alguns viatgers o bé llegim al respecte, sembla que no ens decebrà. A més a més, hem contactat amb un projecte interessant amb el que hem de parlar per veure si podem fer alguna cosa que sigui útil pel projecte.

Arribem doncs a Sucre, després d’estalviar-nos moltes hores de bus, gràcies a una ganga de la companyia aèria boliviana que ofereix vols molt econòmics entre les ciutats del país. Arribem a Sucre també coincidint amb la celebració de la festa nacional a la capital del país; ja se sap, desfilades pomposes, places engalanades i visita del president inclosa al qual vam tenir la possibilitat de poder veure molt a prop.
Sucre et fa sentir bé de seguida. Una gran plaça de la qual surten els carrers principals i més transitats. En aquests carrers, cafès agradables, hotels en cases colonials restaurades, menjadors locals i negocis antics que es conserven com un gran lloc per provar el pollastre de diferents maneres, el Doña Lía. 

Uns carrers més enllà trobem el mercat, lloc sempre de referència per menjar barato i aquí no és menys, posant un èmfasi especial als quioscos del pis inferior on serveixen uns sandvitxos de “chorizo” molt bons i econòmics, un cop fas la cua de gent que sempre hi ha. Com bona ciutat boliviana, sembla que si no hi ha una mica de desnivell, no és boliviana del tot. Sucre compleix amb aquesta regla i gràcies a això, podem gaudir d’unes molt bones vistes des del mirador de Recoleta, on es preparen per la festa de la nit omplint la plaça d’atraccions i d’una multitud de futbolins petits posats en filera.

Sucre és una d’aquestes ciutats on molts estrangers van a aprendre espanyol, i això és senyal de ciutat on els estrangers passen molt de temps perquè se senten còmodes i perquè la ciutat acull una sèrie de projectes interessants atractius per passar-hi dies. Un d’ells per exemple és el restaurant El Cóndor, que a part de restaurant és una agència de turisme i on uns quants amics van engegar un projecte social on únicament treballen bolivians per tal de potenciar l’economia local, amb productes locals, vegetarians i amb respecte pel medi ambient. El restaurant ofereix un menjar boníssim i bé de preu. Des de bon matí i fins la nit, el local sempre està ple.

Un altre d’aquest projectes, que és amb el que vam contactar és The BeeHive project. El Beehive és un projecte que busca la promoció de la dona boliviana dins el món laboral, social i cultural. Amb aquest objectiu, el projecte compta amb un hostel que és el motor econòmic del projecte i al voltant del qual s’articulen diferents activitats: pilates, classes d’espanyol, sopars benèfics, gestió de voluntariat a la ciutat i la venda de pastissos fets per dones locals. El projecte el porten 5 dones que en l’any i mig de vida que té el projecte, han aconseguit grans avenços. Tot i això, com tots els projectes, tenen dificultats que s’han de superar per seguir endavant. En aquest sentit, quan vam contactar amb ells i quan ens vam trobar cara a cara, ens van proposar fer una mena de taller per tal de fomentar la creativitat de l’equip i també per fomentar la iniciativa, la presa de decisions i el sentiment de pertinença amb el projecte.

Durant els dies previs al taller, vam gaudir del molt bon ambient que havia al hostel. Érem un grup de gent que vam connectar i vam passar estones xerrant de viatges i jugant a algun joc de taula. Després d’una setmana al hostel, vam dur a terme el taller amb les noies del projecte i també amb els dos voluntaris que estaven aquelles setmanes allà. El taller va ser una estona de compartir entre el grup i, tot i la sensació de poca productivitat que ens va quedar, va semblar que els vam poder oferir un espai de comunicació entre elles on van sortir coses interessants per tal de seguir tirant endavant el projecte. La primera de les accions que els hi venia al damunt, era el canvi d’ubicació del hostel, a una casa més petita però més pràctica pel projecte. Esperem que el futur sigui bo i els anirem seguint en la distància.

Abans de marxar, fem una visita obligada a Tarabuco. Els diumenges s’organitza un mercat gegant visitat
també per molts turistes. A Tarabuco s’ajunten tota mena de mercaders: els del tèxtil, els del menjar, les bruixes que venen les ofrenes per la Pachamama... Tota una barreja de venedors i compradors que dota al mercat dominical de Tarabuco de curioses confluències. En una part del mercat, podem veure com els petits camperols venen les seves produccions, minses de vegades, i com gent autòctona, troba el que busca en aquests petits llocs. Ens agrada seure una estona i simplement observar, intentant passar desapercebuts, els ritmes del mercat i de les persones, en especial les persones ancianes vestides amb les robes pròpies de la seva comunitat, que van al mercat a fer el que han fet tota la vida i pels qui sembla que el temps s’ha aturat, aliens a ritmes i dinàmiques temporals que sovint ens deboren.
Passa sense adonar-nos una setmana de la nostra arribada a Sucre i ens preparem per marxar. Anem camí de Potosí, espantats per l’alçada i pels efectes que tothom ens adverteix, però ens posem en camí cap a l’antiga ciutat més rica i més gran del món al temps de les colònies.
Dades d'interès:
Allotjament: The Beehive hostel, 64 bolivians per persona en dormitori. Hostel genial i molt tranquil.
Menjar: El cóndor café, Doña Lía, mercat central.
Transport: En avió des de Santa Cruz amb BOA, uns 25 euros per persona, 45 minuts. En bus, des de Santa Cruz, 16 hores.