dilluns, 13 de desembre de 2010

San Cristóbal de las Casas i els Zapatistes

San Cristóbal de las Casas és la segona ciutat de l'estat mexicà de Chiapas. Per molts de nosaltres, i depenent de l'edat, Chiapas és conegut per l'alçament en armes dels zapatistes l'any 1994. Tenim el record de un tal Subcomandante Marcos que apareixia a la tele amb la cara tapada, igual que tots els altres guerrillers. Els que van prestar atenció al tema, encara recordaran com l'afer zapatista va seguir més enllà quan el EZLN (Exèrcit Zapatista de Liberación Nacional), va fer una marxa fins la capital del país, reclamant allò que se'ls havia promés, en els Acords de San Andrés, i no s'estava duent a terme per part de l'estat. I pels que després d'allò, encara no s'havien cansat de seguir el tema, segur que estan al cas del darrer intent dels zapatistes per reivindicar els drets dels poble d'una forma pacífica amb la "Otra Campaña"; organitzant-se com a força política més enllà de la selva Lacandona.Aquesta és la part bucòlico-mediàtica que, transmesa sota els ulls polititzats dels mitjans de comunicació, dota a les comunitats indigenes de l'estat de Chiapas de certa mala fama titllant-los de rebels, i inclús violents, situant a Chiapas com a estat de seguretat incerta, però la realitat, almenys a San Cristóbal, és ben diferent.

Per una banda és una ciutat molt turística, visitada per gran quantitat de mexicans de vacances que busquen visitar un lloc rural, colonial, folklòric, amb botigues boniques en carrers peatonals i un mercat on regatejar de manera vergonyosa i abusiva als indios (com ells anomenen els indígenes). A aquesta caravana de mexicans, els acompanya el turisme de luxe que desembarca en autocar al parc central amb idèntics objectius. D'altra banda, trobem els omnipresents motxileros, que trobem aquí un oasi ple de vida i a infinitat de persones europees, sudamericanes, nordamericanes i de tot el món que s'han quedat atrapats per la màgia del lloc: músics, artesans, botiguers, naturistes, camperols de l'agricultura orgànica.... tot un ventall de gent que ha trobat a "Sancris" (com anomenen carinyosament), un lloc per viure en pau amb tot el que buscaven.

Aquest és un lloc ple de foranis nacionals o internacionals, però no som pas aquests els que li donem sentit a aquest territori. Malgrat a molt mexicans mestissos se'ls hi hagi oblidat, el poble originari són les comunitats indigenes mayes. Però a San Cristóbal, són molt pocs els que troben el seu lloc fora del mercat i la venda ambulant. La crua, però veritable imatge de San Cristóbal, és la de centenars de nens i nenes, joves i mares, passant fred fins a altes hores de la nit, intentant guanyar algun peso amb les pulseres, camises, nines, o mocadors. Per sort, fora de San Cristóbal la cosa canvia, no tots els indígenes viuen en les mateixes condicions, i sabem que a Chiapas, estan ben organitzats i a les comunitats de la Selva Lacandona, porten a terme els seus projectes comunitaris d'una manera digna i més o menys en pau. I en aquest aspecte, és on entra el moviment zapatista.

Els zapatistes, cansats del sistema capitalista que cada cop els oprimia més van aprofitar, la data d'entrada en vigor del TLC que Mèxic va signar amb EUA i Canadà, per alçar-se en armes i reclamar els seus drets, demanant "simplement" que se'ls tingués en compte, que ells també eren part de Mèxic i que no eren ciutadans de segona amb els que es pogués jugar com si res. El tret comú de les seves demandes amb les tots els indígenes del món, és el de sempre...el territori. El territori és de la comunitat i sense el seu consentiment no es pot putinejar com es vulgui amb ell. No es pot deixar entrar a qualsevol empresa extrangera, a la que el govern els ha regalat el terreny, per a que faci una presa i s'endugui l'energia, no es pot posar preus irrisoris als productes agrícoles propis i per a que els productes extragers entrin rebentant el mercat deixant sense ingressos als pocs camperols nacionals. No es pot creure que els indígenes, com a poble originari amb una cultura identitaria, no són dignes de ser tinguts en compte i que el capitalisme boraç és l'únic camí pel desenvolupament de qualsevol. Amb totes aquestes demandes, ells primer van triar el camí de les armes. En un intent de desarmament per les dues bandes, zapatistes i estat es van assentar a negociar, el gobern es va comprometre a complir el pactat als Acords de San Andrés, els zapatistes van deixar les armes però l'exercit i els paramilitars es van incrementar.
Va ser doncs quan els zapatsites van triar un altre camí,  organitzar-se socialment declarant les comunitats sobiranes. Van néixer doncs, les comunitats autònomes zapatistes, amb els "Caracoles" com a espais comunitaris on es troba la "Junta del buen gobierno" encarregada de gestionar política, social i jurídicament les comunitats. El seu lema és ben explícit "Aquí manda el pueblo y el gobierno obedece". Sota aquesta consigna, les comunitats funcionen autònomament i fins i tot han creat escoles autònomes zapatistes, on els nens i nenes reben una educació adequada segons les necessitats i cultura indígena. D'aquesta proposta neix també el CIDECI, més conegut com a Universidad de la Tierra, on els indígenes joves o adults, reben educació a diferents nivells: alfabetització, tallers de costura, música, agronomia, carpinteria... i conviuen majoritariament en el mateix recinte; s'organitzen com una comunitat oberta a les necessitats educatives que l'estat no aporta..

Amb tot aquest panorama, Chiapas conforma un microsistema, en el que cal endinsar-se amb temps i sobretot amb la ment oberta. L'estat federal li permet certa maniobra, però no cal oblidar que aquest mateix és un sistema  neoliberal, corrupte i amb regust a narcotràfic.  Dins d'aquest microsistema, San Cristòbal s'erigeix com la ciutat moderna i oberta que intenta ser sensible a la causa indígena. Aquesta acull uns quants centres culturals: Paliakate, Kinoki, El Puente... on sempre hi ha vida. Es projecten pel·lícules i documentals sovint sobre la causa zapatista, hi ha exposicions, teatre... San Crisóbal és una ciutat que bull, plena de música, sempre té vida i és capaç d'atrapar a qualsevol que intenti jugar amb la durada de la seva estança aquí. Per això, nosaltres considerem que dues setmanes ja són prou i, tot i no voler marxar, no volem jugar amb foc.

La nostra estada aquí ha coincidit amb la celebració de la Virgen De Guadalupe, patrona Mèxic. Una celebració religiosa, on la diversitat també es fa present. Durant una setmana, els més devots fan processons fins el "cerro" on està l'esglèsia, altres corren, i fins i tot n'hi han que van descalços, no falten les torxes  i els cants: "Lupita la más guapa, Lupita la más bonita!", "A la bim, a la bam, a la bim bom bam, Lupita, Lupita y nadie más!" Aquesta devoció sovint es barreja amb fetitxisme i així podem trobar dins l'esglèsia un retaule amb una imatge de la verge envoltada de leds de colors que fan pampallugues sense parar. La ciutat bull com una olla a pressió. Els peregrins arriben d'arreu de Chiapas, els focs artificals són bons a qualsevol hora del dia i El carrer Real de Gudalupe o andador com li diuen aquí, s'omple de paradetes de menjar, beure, jocs.... És una excusa més per a que la ciutat brilli i atrapi a uns quants viatgers més, impressionats per la bellesa d'aquest racó de món inolvidable.
Les nostres cases a San Cristóbal han estat dos diferents; el Hostel Casa Jardín i la Posada Mi Casa.

1 comentari:

  1. Increible aquesta entrada! Reflexa perfectament la llum própia que te San Cristóbal i el model zapatista del qual hem d'apendre molt.

    Resistencia indígena por 500 años más!

    ResponElimina