Deu dies a Iquitos semblen una eternitat quan arribes i veus el panorama de la ciutat: caos, soroll, contaminació, calor i més caos; però per sort, som de bon conformar i li trobem el què a tot arreu, i així va ser. Tant és així, que fins i tot, ens van faltar bastants dies per poder visitar les comunitats de la Selva i les reserves naturals que riu amunt i avall, a uns quants dies de camí, s'emplacen. Si algú ve únicament a fer turisme, quedar-se a Iquitos més de dues nits, té poc sentit, cal contactar amb algun l'alberg que duu la gent d'alguna comunitat o algun operador turístic i marxar a conèixer el Pacaya Samiria, una de les reserves protegides, pel que expliquen, espectacular. 
La ciutat d'Iquitos és una ciutat que viu immersa en la decadència que arrossega des de la caiguda de la febre del cautxú. A finals del s.XIX aquesta ciutat poc devia semblar-se amb el que és ara. Llavors era el major port de l'Amazonia peruana i tota la Selva amazònica, era el paradís del làtex, el líquid que s'extreu dels arbres de la fortuna per a la fabricació de gomes i pneumàtics. Iquitos va créixer i les diferències es van aguditzar entre els cautxeros i la resta d'habitants. Construccions al més pur estil de l'època omplen el "malecón" que dóna al riu, i es van fer portar rajoles de tota Europa per embellir les seves façanes, fins i tot a Eiffel li van encarregar una construcció aquí; i tot hi ser trista, més deslluïda sobreviu, en una cantonada de la "plaza de Armas".
Iquitos està banyada pel riu Nanay, on es troba l'assentament humà flotant en temporada de pluges, Belén. Les males llengües l'anomenem la Venècia del pobres, però si un passeja per allí i observa amb deteniment les condicions en les que viuen, cap Venècia per més aigua que hi hagi et ve al cap, sinó més aviat el Rosa d'Amèrica, l'assentament on està el projecte "Tiéndeme la mano" sobre l'abocador. Els carrers de Belén que toquen a la ciutat són un gran mercat on es pot comprar de tot i més, i la resta del barri són les vivendes que es barregen entre la brossa que van generant. Ara és època seca i algunes construccions tenen tota la planta baixa lliure per quan puja el nivell de l'aigua. Altres no, per tant s'inunden i només resta hàbil el primer pis, l'aigua puja entre dos i tres metres ben bons. També hi ha cases als peus del riu, dissenyades per flotar quan pugi el nivell del riu, una arquitectura molt interessant si complís uns mínims d'habitabilitat saludable bàsica.
A prop d'Iquitos es troba la reserva dels micos, un projecte interessant que s'emplaça riu amunt, a tant sols una hora i mitja de camí, molt a prop per tractar-se del riu Amazones. Per arribar a la "Isla de los monos" cal contactar amb els responsables del projecte abans d'anar, per a que et vinguin a buscar a Mazan, on et deixa el "bote" col·lectivo, el que ve a ser els autobusos del Amazones. Agafar un col·lectivo per l'Amazones és un esport de risc, però compensa per després poder pujar a la barqueta que et porta a la illa i a ritme lent i tranquil t'acosta tot creuant l'Amazones. En baixar a l'illa els micos són els protagonistes, s'apropen, juguen, viuen en llibertat en el seu hàbitat natural, però en un lloc on els venedors d'animalets, no els raptaran per enviar-los a cap circ, i mica en mica han aconseguit que es vagin reproduint i augmenti el número d'espècies molt reduïdes per poder repoblar més zones. 
La gastronomia de la zona està protagonitzada pels peixos de riu: "el paiche, la gamitana, la doncella,..." els cucs i els caimans; algunes d'aquestes espècies tot i estar en extinció es troben als mercats i cartes dels restaurants sense major problema, és Iquitos ens repetim, una ciutat portuaria en mig de la Selva amazònica on només es pot arribar des de Lima en avió, o cal arribar en bus fins a Pucallpa (20h de trajecte) i després allí fer tot un dia de viatge pel riu. Cal pensar-s'ho molt si no es pot agafar un avió per sortir de la ciutat, tot hi que aquí el temps, sembla que no passi, els dies són llargs, deu ser que la calor de la Selva té quelcom que frena les agulles del rellotge.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada