dissabte, 3 d’agost de 2013

Puno i el Llac Titicaca

De tornada del Macu Picchu, ens toca passar pel gens agradable moment d'acomiadar-nos d'Urubamba. Han estat dues setmanes intenses amb tots els ingredients: feina, relax, converses i una gran acollida que fa més difícil marxar. Agraïm amb noms i cognoms al Javier, en José Luis, en Manuel i no ens oblidem de la gran Chavela i la Lupe que ens han donat exemple i ens han deixat petjada!
Recuperem aquelles sensacions d'altres viatges, al visitar les terminals de bus i pujar en un d'aquells bus-cama on et sents, com en una butaca del menjador de casa al seure. Ens esperen unes 6 hores de viatge, degut a les seguides aturades que, de manera piratilla, fa el bus per fer pujar gent a qualsevol cantonada i així omplir les places lliures. Ens havien dit que el trajecte era bonic i amb raó. Amb la via del tren al costat, la ruta passa per l'altiplà a unes alçades que fan trontollar el cap, i el paisatge desèrtic ens acompanya fins arribar a la part superior de Puno, des de on ja es veu l'impressionant Llac Titicaca, el llac navegable més alt del món!


Una visita ràpida pel petit centre serveix per buscar l'agència idònia per fer l'obligada excursió al llac i visitar les illes dels Uros i l'illa Taquile al dia següent. Pel que fa a la ciutat: una plaça d'Armes tranquil·leta i un carrer peatonal inundat de restaurants, pizzeries amb wi-fi, cases de canvi i un mercat petitet. Potser sembla estrany, però destaquem dels restaurants, que tenen un forn de tova dins! A més de coure unes pizzes boníssimes,  doten als espais d'un càlid ambient que ajuda a passar el fred nocturn d'una ciutat a 3.815 m.

El dia següent comença aviat, a les 6:45 ens passen a recollir per l'hotelet, sense haver dormit massa gràcies a la festa del local de davant. Arribem al port i el vaixell ens portarà a un dels Uros del llac. Els Uros són unes illes flotants artificials, sí, sí, illes flotants. El sistema és més complex però el podem resumir en que al llac creixen una mena de joncs molt alts anomenats "Totora". Els "fabricants d'illes" tallen els joncs un cop són alts i tenen molta arrel. Els blocs de terra i arrels, de les totores tallades, els entrelliguen entre si amb cordes, i a sobre van apilonant la totora tallada. El resultat és una superfície estable però tova, semblant a una màrfega. Aquestes illes estan lligades a diferents punts del fons del llac amb cordes i pals, cosa que fa que no naveguin a la deriva. Aquí podeu trobar més informació del procés de construcció.

Fem la visita de rigor a una de les illes i ens impressiona el modus vivendi. Els habitants d'aquestes illes viuen amb l'imprescindible. Els nens i nenes van a una escola d'una illa en una barqueta, i els adults amb prou feines trepitgen terra ferma un cop a la setmana per anar a vendre i comprar a Puno. Les cases són molt senzilles fetes de la mateixa totora, amb un únic espai on dormen tots els membres de la família.  Avui en dia, sí que és cert que algunes d'aquestes illes són només una atracció turística i no tenen habitants, però d'altres sí que estan habitades amb aquesta dura forma de vida.

Després de dues hores de vaixell, arribem a Taquile, illa natural habitada per Quítxues, tot i que la majoria dels habitants del voltant del llac són Aimaras (indígenes majoritàriament Bolivians) ja que el llac, és meitat territori Peruà i meitat Bolivià.


Taquile ens rep per sort, amb una fira de dansa i artesania tèxtil que es celebra durant 4 dies. Ens expliquen que Taquile és famosa pel seu tèxtil i sorprenentment, són els homes qui teixeixen més i no les dones.
Ens expliquen els significats dels colors dels gorros que porten, depenent de si estan casats, solters o si són l'autoritat de la comunitat. Aquí els habitants es regeixen pel codi moral Inca "Ama sua, ama llulla, ama quella" (no robaràs, no mentiràs, no seràs mandrós) no tenen cap altre tipus de llei, ni tan sols policia; i la seva economia es basa en el treball col·lectiu de tota la comunitat. És un indret molt pacífic que tan sols té tres normes pels estrangers: no donar caramels als nens i nenes; no fer fotografies sense permís i no deixar brossa a l'illa.
Visitem la plaça, els carrerons costa amunt i esquivem el restaurant on fa parada casi tot el nostre vaixell. Ens expliquen que els restaurants de l'illa, es reparteixen de manera rotativa i equitativa els visitants, per repartir així els guanys del turisme. Els operadors turístics, estan obligats a respectar la rotació que es fan entre restaurants.


Un cop baixats els casi 600 graons que ens porten al port, el viatge de tornada del vaixell, ens deixa el paisatge infinit del llac amb els "nevados" bolivians de més de 6.000 m al fons; fent-nos creure contínuament que estem al mar i sorprenent-nos cada vegada que ens fem conscients d'on estem: navegant a casi 4.000 metres d'alçada en un llac fronterer entre països i cultures.

1 comentari:

  1. De la mateixa manera que per l'onze de setembre esta previst fer una cadena humana, els blogs també ens estem preparant per enllaçar-nos

    ens agradaria que us afegíssiu al projecte i si podeu fer-ne difusió

    animeu-vos !!

    http://cadenablogs-11setembre2013.blogspot.com/

    ResponElimina