Cochabamba i Santa Cruz

Marxem de la Paz buscant el calor i arribem, després d'una nit en bus a Cochabamba, per fi ens traiem el polar i ens fiquem en màniga curta. Cochabamba és una ciutat molt més tranquil·la que La Paz, la seva ubicació també ajuda, res de grans alçades. Passegem per la plaça central i per sort ens topem amb una fira gastronòmica, els cochabambinos tenen fama de ser uns grans amants de la gastronomia i ens ho van demostrar amb grans plats cuinats amb productes locals. La estrella sens dubte: el "lechón al horno" amb "oca" (un tubercle semblant al moniato) i varietat de papates.

La tranquil·litat de la ciutat ens facilita passejar per tot arreu, des del centre fins a la zona nord on la riquesa es concentra, grans cases, botigues cares i cafès a l'espera que caigui la tarda i surti la gent a prendre algo o a sopar en algun "patio de comidas", com diuen ells als shoppings on s'agrupen restaurants i fast foods.

L'atracció d'oci més popular és sortir a berenar i fer un gelat en alguna de les sucursals del Dumbo's o el Globos, i el de la zona nord inclou diferents ambients depenen de les necessitats de cada grup: jocs per a nens, màquines, lloguer de videoconsoles i una terrassa més tranquil·la. Els gelats i els "queques" (pastissos) van que volen i nosaltres ens col·lem entre ells i juguem 2Bo a les màquines de ball, tant populars entre els joves asiàtics, fem unes rises i tornem a passejar tot planificant què farem demà.

Al dia següent el telefèric de la ciutat ens espera, fem cua per pujar en una de les 6 vagonetes que circulen i anem a veure el Cristo de Concordia, el més alt del món, més que el famós de Río. El Cristo de Cochabamba, fa 33 metres d'alçada, un metre per cada any dels que suposadament tenia Jesús al morir. supera en casi mig metre el Corcobado de Río de Janeiro. És cap de setmana i moltes families de la ciutat i dels pobles propers s'acosten a passar el matí gaudint de les vistes i fent-se fotos amb la descomunal estàtua.

Tres nits a Cochabamba ens ajuden a guanyar temperatura, dinar bé i seguir la nostra ruta cap a Santa Cruz. Aquest cop no anirem en bus, sinó en avió, descobrim que la companyia BOA (Boliviana de Aviación), té uns preus molt assequibles per volar entre les principals ciutats si un compra el vol en el darrer moment, tenen molts horaris i un molt bon servei així que arribem a Santa Cruz en 1h i poc, amb snack a bord i tot! Ens hem estalviat 12h de carretera dins d'un bus de poca fiabilitat i qualitat. A diferència dels països veïns, Perú i Argentina, a Bolivia el transport en bus és pèssim fins i tot quan es tria la companyia més cara, ens van recomanar Bolivar, i tot i segurament ser de les millors, deixa molt que desitjar.

Santa Cruz ens acull amb el seu peculiar caos de transit per accedir al centre, l’urbanisme d’aquesta ciutat no l’ajuda a absorbir la quantitat desmesurada de vehicles que intenten entrar. Entre “micros”, cotxes i camions, el taxi s’obre pas i arribem al hostel, un reducte de pau al tercer anell intern. La ciutat s’articula en anells viaris concèntrics, sobre aquestes vies de forma desordenada trobem supermercats, naus industrials, habitatges, equipaments, de tot sense ordre ni planificació. Santa Cruz és una ciutat pensada per als vehicles, no per a les persones, excepte al voltant de la plaça principal el vianant no és gaire benvingut, pocs semàfors i poques voreres com per aventurar-se a passejar.

La ciutat en si no té cap atractiu lluny de la plaça, la catedral i alguns edificis colonials que es mantenen al voltant però, es un bon punt per deixar la motxilla gran al hostel i moure’s per conèixer els atractius del voltant: Concepción a la zona de Misiones, i Samaipata cap al parc natural d’Amboró.

Per descansar i sortir de la ciutat hi ha una visita molt recomanable, tot i que un xic cara, el Biocentro Guembé. Un ressort fet amb prou gust com per integrar biodiversitat i oci en un mateix espai a 8km de la gran ciutat. En aquest espai trobem un “mariposario” on es poden observar papallones ben curioses i un aviari molt interessant on el visitant pot fer un recorregut per lo alt dels arbres gràcies a unes passarel·les i una torre de guaita. A l'aviari ens barregem entre els tucans, les cotorres, el paó reial i els lloros de tots colors, tota una experiència per desconnectar una estona de la gran ciutat. A la zona d’oci trobem tres piscines per descansar i prendre el sol a ritme de musica a lo Café del Mar i una llacuna on donar un tomb amb kayac. 

Al biocentre es barregen famílies que busquen passar un dia a l’aire lliure i el jovent que mou diners a Santa Cruz. Aquests són fàcils de identificar, tenen el gest de cridar al cambrer des de l’hamaca molt integrat, i no importa el preu de la cervesa (22Bo la llauna) o el del mojito (40Bo) per demanar un darrera l’altre fins acabar ben torrats i ben insolats. El rotllo aquest no ens va gaire però ens camuflem entre les famílies i d’amagat traiem els nostres entrepans, entrar menjar o beure està prohibit i una a una miren totes les motxilles que entren, afortunadament tenim molt estil per entrar menjar en aquest tipus de llocs i ens estalviem una pasta! Només l’entrada al biocentre són 150Bo/persona (uns 16€) i els trajectes en taxi són 120Bo, fàcilment ens marxen més de 500Bo per passar migdia a l’aire lliure, ben car si recordem que és Bolivia i que el sou mínim aquí està en 1440Bo. 

El biocentre és un lloc apte per a poques butxaques, però els rics aquí són molt molt rics; de camí veiem les mansions dins els “condominios”, urbanitzacions privades amb seguretat, algunes tenen pistes esportives comuns i hi ha una altra que fins i tot anuncia que té una meravellosa platja de sorra blanca on prendre el sol als peus d’una llacuna “natural” amb aigua de color blau turquesa. No sabem què hi haurà del cert en la publicitat, el que si que constatem és que les desigualtats són abismals, els blanquets a lo Beverly Hills mouen cash a uns nivells desorbitats, molt llunyans als ritmes que coneixem. I si, aquests conviuen amb una societat on el treball infantil està a l’odre del dia i ara fins i tot, amb una llei que lluny de prohibir-lo, el regularitza. Segons la nova llei els nens entre els 10 i 12 anys poden treballar legalment, sempre que siguin ells els triïn “lliurement” treballar.  Aquest llei aprovada el passat juliol busca regularitzar i “protegir” als menors, però en cap cas parla d’escolarització obligatòria, escolarització formal bastant incompatible si aquests han de complir jornades, en els millors dels casos, de 6 hores. Així es Bolívia, i tot a un ritme molt seu.

Dades d'interès:
Allotjament: Hostel Los Aventureros 70Bo/persona en dormitoris compartits està a 20min del centre però és tranquil, té cuina i a prop hi ha un supermercat.
Transport: micro per dins la ciutat 2Bo, taxi a l'aeroport 60Bo