Copacabana i la Isla del Sol

Deixem La Paz amb l’objectiu d’arribar a la Isla del Sol, un dels bressols de la cultura Inca. Per arribar, fem un trajecte en bus que ens portarà a Copacabana, no pas a la platja brasilera, sinó a una ciutat boliviana mullada pel llac Titicaca, a 3.850 metres d’alçada, el llac més alt del món. Una curiositat un xic estranya, és que ara fa tot just any, estàvem a l’altra banda del llac, a la població peruana de Puno. A Copacabana trobem viatgers que han arribat des de Perú; nosaltres en canvi, amb la calma que ens agrada viatjar pels països, hem hagut de tornar a Barcelona, per un any més tard, tornar casi al mateix indret.

El viatge en sí no pot passar per alt com un pur tràmit, ja que en un moment del trajecte, hem de baixar del bus i passar en barca a l’altra banda del llac, cosa que per nosaltres no suposa un gran enrenou però...i el bus? La resposta ens la dona uns grans ferrys capaços de carregar un bus gran i una furgoneta al mateix viatge, tot un espectacle per la vista veient la precarietat en que els busos són transportats a l’altra banda sortejant les onades del llac sobre quatre fustes amb motor, que han rebut el nom de ferry. 

Arribats a Copacabana, la marabunta d’estrangers ens dispersem pels diferents allotjaments. Copacabana és una ciutat dividida en dues parts. La part nord, on els residents hi fan vida amb el mercat, botigues i vivendes; i la part sud totalment enfocada al turisme, amb restaurants, bars que anuncien happy hours i terrasses amb vistes al llac al ritme de música chill out; tot acompanyat d’un clima propi d’aquestes alçades a l’altiplà bolivià: sol radiant de dia, i un fred que pela a la nit. Investiguem abans que tanquin, algú que a l’endemà ens porti a la Isla del Sol.

De bon matí enfilem camí en barca cap a la Isla del Sol. L’arribada a la part nord de la illa ens deixa a

l’entrada d’un museu on el guia local, explica com sota les aigües del llac, hi ha una gran ciutat Inca que encara estan descobrint.Seguim el nostre recorregut amb calma, l’alçada i el sol es fan notar. La Isla del Sol té uns 3 quilòmetres de llarg, el terreny és muntanyós i ben pelat de vegetació. Fem camí per la part nord de l’illa meravellats pel paisatge, fins arribar al lloc sagrat dels Inques, la pedra que dóna nom al llac, la pedra (titi) del puma (caca). L’illa deixa veure els senyals del cultiu de la “papa” amb les terrasses que hi ha per tot arreu amb un elaborat sistema de drenatge entre elles per  aprofitar l’aigua al màxim. El camí passa per racons paradisíacs que barregen l’aigua turquesa amb les muntanyes pelades i amb un teló de fons immillorable, els “nevados” de 6.000 metres dels Andes.

Realment un pot sentir com aquest lloc és un indret màgic, no només pel paisatge, sinó per la seva ubicació astronòmica.  La illa és el lloc on el Sol (Inti pels inques) tenia tot el protagonisme degut a l’alineació perfecta en els solsticis i és per això que va ser lloc sagrat per tota la civilització del moment. El lloc que aglutina tota aquesta transcendència és la pedra sagrada on es produeix una renovació energètica per tothom qui entra en contacte amb ella. Nosaltres no dubtem i contactem amb la pedra intentant sentir allò que la font d’energia més potent de l’univers ens vulgui transmetre. En aquella pedra se celebra cada any l’arribada del solstici d’estiu amb una gran festa i importants celebracions dels pobles Quechua i Aymara, que són qui habiten l’illa.

Ens queda un matí abans de tornar a La Paz i fem una altra visita obligada a Copacabana, el Santuari de la verge de Copacabana. A priori, pot semblar un santuari més com els que abunden a qualsevol població però ho deixa de ser en el moment que tothom qui es compra un cotxe a La Paz, fa tot el periple que hem explicat, per venir a Copacabana a que el cotxe sigui beneït per la verge. Per aquesta raó és que ens trobem a la porta del santuari una fila de cotxes que esperen el seu torn perquè la benedicció caigui sobre les quatre rodes. Un cop sabut això, observem que els cotxes i altres tipus de vehicles, porten en un lloc o un altre, una imatge de la verge de Copacabana al seu interior.

Al migdia, la marabunta de nou de turistes, s’apleguen al voltant de la cantonada que fa d’estació de busos i es reparteixen en els diferents transports. Com sempre passa en aquests llocs, l’esperit viatjer brolla per tot arreu. Uns cap a Puno, altres cap a Arequipa, altres cap a Cuzco directament...i així diferents històries s’amaguen rere cada motxilla. Nosaltres, retornem a La Paz com a pont abans de marxar a Cochabamba fugint una mica del fred i cercant una ciutat plana.