dilluns, 18 d’agost de 2014

Sucre

Les ciutats colonials sempre tenen el seu encant, tot i que de vegades, aquest encant hagi minvat com en el cas de Santa Cruz, però quan parlem de Sucre amb alguns viatgers o bé llegim al respecte, sembla que no ens decebrà. A més a més, hem contactat amb un projecte interessant amb el que hem de parlar per veure si podem fer alguna cosa que sigui útil pel projecte.

Arribem doncs a Sucre, després d’estalviar-nos moltes hores de bus, gràcies a una ganga de la companyia aèria boliviana que ofereix vols molt econòmics entre les ciutats del país. Arribem a Sucre també coincidint amb la celebració de la festa nacional a la capital del país; ja se sap, desfilades pomposes, places engalanades i visita del president inclosa al qual vam tenir la possibilitat de poder veure molt a prop.
Sucre et fa sentir bé de seguida. Una gran plaça de la qual surten els carrers principals i més transitats. En aquests carrers, cafès agradables, hotels en cases colonials restaurades, menjadors locals i negocis antics que es conserven com un gran lloc per provar el pollastre de diferents maneres, el Doña Lía. 

Uns carrers més enllà trobem el mercat, lloc sempre de referència per menjar barato i aquí no és menys, posant un èmfasi especial als quioscos del pis inferior on serveixen uns sandvitxos de “chorizo” molt bons i econòmics, un cop fas la cua de gent que sempre hi ha. Com bona ciutat boliviana, sembla que si no hi ha una mica de desnivell, no és boliviana del tot. Sucre compleix amb aquesta regla i gràcies a això, podem gaudir d’unes molt bones vistes des del mirador de Recoleta, on es preparen per la festa de la nit omplint la plaça d’atraccions i d’una multitud de futbolins petits posats en filera.

Sucre és una d’aquestes ciutats on molts estrangers van a aprendre espanyol, i això és senyal de ciutat on els estrangers passen molt de temps perquè se senten còmodes i perquè la ciutat acull una sèrie de projectes interessants atractius per passar-hi dies. Un d’ells per exemple és el restaurant El Cóndor, que a part de restaurant és una agència de turisme i on uns quants amics van engegar un projecte social on únicament treballen bolivians per tal de potenciar l’economia local, amb productes locals, vegetarians i amb respecte pel medi ambient. El restaurant ofereix un menjar boníssim i bé de preu. Des de bon matí i fins la nit, el local sempre està ple.

Un altre d’aquest projectes, que és amb el que vam contactar és The BeeHive project. El Beehive és un projecte que busca la promoció de la dona boliviana dins el món laboral, social i cultural. Amb aquest objectiu, el projecte compta amb un hostel que és el motor econòmic del projecte i al voltant del qual s’articulen diferents activitats: pilates, classes d’espanyol, sopars benèfics, gestió de voluntariat a la ciutat i la venda de pastissos fets per dones locals. El projecte el porten 5 dones que en l’any i mig de vida que té el projecte, han aconseguit grans avenços. Tot i això, com tots els projectes, tenen dificultats que s’han de superar per seguir endavant. En aquest sentit, quan vam contactar amb ells i quan ens vam trobar cara a cara, ens van proposar fer una mena de taller per tal de fomentar la creativitat de l’equip i també per fomentar la iniciativa, la presa de decisions i el sentiment de pertinença amb el projecte.

Durant els dies previs al taller, vam gaudir del molt bon ambient que havia al hostel. Érem un grup de gent que vam connectar i vam passar estones xerrant de viatges i jugant a algun joc de taula. Després d’una setmana al hostel, vam dur a terme el taller amb les noies del projecte i també amb els dos voluntaris que estaven aquelles setmanes allà. El taller va ser una estona de compartir entre el grup i, tot i la sensació de poca productivitat que ens va quedar, va semblar que els vam poder oferir un espai de comunicació entre elles on van sortir coses interessants per tal de seguir tirant endavant el projecte. La primera de les accions que els hi venia al damunt, era el canvi d’ubicació del hostel, a una casa més petita però més pràctica pel projecte. Esperem que el futur sigui bo i els anirem seguint en la distància.

Abans de marxar, fem una visita obligada a Tarabuco. Els diumenges s’organitza un mercat gegant visitat
també per molts turistes. A Tarabuco s’ajunten tota mena de mercaders: els del tèxtil, els del menjar, les bruixes que venen les ofrenes per la Pachamama... Tota una barreja de venedors i compradors que dota al mercat dominical de Tarabuco de curioses confluències. En una part del mercat, podem veure com els petits camperols venen les seves produccions, minses de vegades, i com gent autòctona, troba el que busca en aquests petits llocs. Ens agrada seure una estona i simplement observar, intentant passar desapercebuts, els ritmes del mercat i de les persones, en especial les persones ancianes vestides amb les robes pròpies de la seva comunitat, que van al mercat a fer el que han fet tota la vida i pels qui sembla que el temps s’ha aturat, aliens a ritmes i dinàmiques temporals que sovint ens deboren.
Passa sense adonar-nos una setmana de la nostra arribada a Sucre i ens preparem per marxar. Anem camí de Potosí, espantats per l’alçada i pels efectes que tothom ens adverteix, però ens posem en camí cap a l’antiga ciutat més rica i més gran del món al temps de les colònies.
Dades d'interès:
Allotjament: The Beehive hostel, 64 bolivians per persona en dormitori. Hostel genial i molt tranquil.
Menjar: El cóndor café, Doña Lía, mercat central.
Transport: En avió des de Santa Cruz amb BOA, uns 25 euros per persona, 45 minuts. En bus, des de Santa Cruz, 16 hores.


dijous, 14 d’agost de 2014

Samaipata

Arriba el cap de setmana i fem com els “cruceños”, marxem de la gran ciutat en direcció a Samaipata. A només 3 hores trobem un canvi de paisatge espectacular i un clima perfecte com per quedar-se a viure tot l’any, de dia calor i sol, a la nit fresqueta per descansar bé.


El poble és petit, l’encant és el paisatge que l’envolta, estem a les portes del parc natural d’Amboró i a prop de la ruta del Che, on al poblet de La Higuera el mite va ser afusellat.

A només mitja hora del poble es troba el Fuerte, restes inques declarades patrimoni de la humanitat, que ens decidim a visitar. Els taxistes i el senyor del hostel, diuen que la carretera està tallada per obres, i només l’obren a primera hora del matí. Ens sorprèn molt, és dissabte i és la única atracció propera com per tenir-ho tallat, però ens resignem. Mentre fem temps per la plaça esperant a que es faci l’hora per poder anar a visitar les restes, ens trobem a en Celestino, ens diu que ells ens porta, que no patim, la carretera està oberta, ens dóna confiança i marxem amb ell. Quin gran encert! La carretera està en obres però està oberta al trànsit i en Celestino fa que la mitja hora de camí sigui un plaer, conversem sobre el cost de la vida, la política, els sous...de tot i més i sense adonar-nos ja hem arribat al Fuerte.


La nostra estada a Samaipata va ser molt curta però ens va servir per desconnectar del transit, la pol·lució i el ritme ferotge de Santa Cruz. Samaipata és una illa de pau en mig d’un paisatge paradisíac, calma, pau, sol i aire fresc. 


La Posada del sol va ser el nostre hostel allí, el pati és perfecte per descansar i prendre el sol i tenen un restaurant amb cuina de gran nivell, l’únic problema és el preu, costa el mateix dormir que un dinar per a dos! Però de tant en tant val la pena gaudir de la bona gastronomia.


Només vam poder estar una nit, tot i que la nostra intenció era passar tot el cap de setmana i visitar les cascades que hi ha a mitja hora del poble, però no hi havia allotjament. El rally anual de Samaipata feia que el poble es transformés i tots els allotjaments per senzills que fossin, estaven plens. Un dia i mig va estar bé per oxigenar-nos, descobrir un gran lloc on molt estrangers aterren i ja no marxen, i tornar a Santa Cruz amb forces per continuar la ruta cap a Sucre. 



Dades d'interès: 
Allotjament: La Posada del Sol, habitació doble amb esmorzar 150Bo. També hi ha un altre allotjament recomanable dins del poble, el hostel Andoriña, la resta estan fora. 
Transport: els "trufis" cotxes compartits tipo taxi surten quan estan plens i costen 30Bo/persona fins Santa Cruz. Per visitar el Fuerte cal anar amb taxi, costa 100Bo anar i tornar i allí t'esperen 2h fins que acabes de fer la visita completa. Si es vol anar a les cascades és el mateix procediment que per al Fuerte, no cal pagar un tour per fer les visites. 

dissabte, 9 d’agost de 2014

Concepción, l'antiga missió Jesuïta

Des que vam arribar a Santa Cruz, investiguem i li donem voltes en com anar a visitar la zona de les antigues missions Jesuítiques de la part oriental de Bolívia, a la part de la frontera amb Brasil. Llegim, mirem la guia i sobretot anem preguntant a la gent quina és la millor manera. Opcions en tenim moltes: llogar un cotxe, encadenar una sèrie de busos amb horaris totalment incerts, no anar... Finalment, en Thomas, l’amo del hostel Los Aventureros de Santa Cruz ens dóna una mica de llum. En Thomas està instal·lat a Bolívia fa anys i és un gran coneixedor de la zona. El seu fort és la natura i els recorreguts en kayak pels rius més salvatges i, després de parlar una estona amb ell, decidim que anirem a Concepción. Esbrinem els horaris de busos i cap al migdia marxem.
L’estona de sortir de Santa Cruz, és horrible pel trànsit desmesurat de la ciutat, però a la que enfilem camí, el trajecte es fa distret. El paisatge canvia i ens endinsem en una zona de relleu suau, amb grans extensions de pastura verda i amb unes vistes idíl·liques de la serra que pertany a la regió del Matogroso, extensa fins Brasil. El paisatge l’amenitzen centenars de vaques  i alguna que altra mansió, cosa que fa pensar que estem en terra ramadera.
Arribem a Concepción de nit i busquem lloc per dormir. De tant en tant, no va malament un petit plaer i ens allotgem en un hotel a la mateixa plaça, el Gran hotel Concepción, un lloc espectacular, cuidat al detall i decorat amb molt gust però vivint una mena de decadència del que va ser, mantenint però la reputació i les fotos amb governants que es van allotjar allà. La primera impressió d’un lloc quan és de nit, sovint no coincideix amb la realitat, però Concepción ens sorprèn amb una bellesa i màgia que rarament es dóna amb nocturnitat.
Les missions que van fundar els Jesuïtes eren a llocs on els militars colonitzadors espanyols encara no s’havien instal·lat. Els Jesuïtes van voler d’alguna manera combinar un procés d’evangelització i a la vegada, protegir els indígenes de les barbàries que feien els colonitzadors, la corona espanyola i l’ordre jesuïta, no tenien unes relacions gaire fluides que diguem. L’objectiu dels religiosos, es va traduir en construir assentaments amb tres elements principals: l’església, la plaça i les vivendes per als indígenes. La missió sempre es començava a construir a partir de l’església. Davant d’ella, hi ha la plaça, i al voltant, la resta de construccions. No trobarem mai a les missions originals, cap edificació construïda darrere l’església, aquesta sempre era el principi i el fi de la missió. En aquest procés, també hi tenia lloc intentar convertir els indígenes al catolicisme alhora que formaven la població en oficis, llengua i ensenyaments musicals. Tot aquest procés altament qüestionable i discutible, va donar com a resultat tota una sèrie de pobles anomenats missions i una població convertida i formada que era capaç de fer amb les mans autèntiques meravelles arquitectòniques, esculturals i objectes útils com instruments musicals, tot amb fusta.
El poble de Concepción, no és més que una quadricula perfecta de menys de 10 carrers, tots amb construccions colonials de llibre. L’encant principal, rau a la gran plaça amb la seva imponent església. Pels carrers i en algun dels restaurant que hi ha, es deixen veure els terratinents ramaders de la zona. El 4x4 és quelcom que els delata i la seva vestimenta també. Per la missió sobrevolen algunes avionetes, quelcom típic de pel·lícula ambientada en vastes extensions de ramaderia i on els grans propietaris no faran hores i hores de bus per traslladar-se.
Les dimensions de la plaça són del tot desmesurades en relació al poble, però aquestes proporcions exagerades, i el color de la terra vermella, aporten una sensació de pau que no hem vist enlloc. Si parlem d’arquitectura, només ens podem desfer en elogis. L’església, una de les més boniques de totes les missions segons diuen, és totalment diferent al que estem acostumats.
La construcció està formada per una immensa nau amb una teulada imponent a dues aigües, els pilars i l’estructura de la coberta estan construïts amb fusta. Durant la rehabilitació, feta per Hans Roth, la teulada es va ampliar per crear un gran porxo que protegis la façana i convidés a entrar a l’església. Tota la façana està pintada amb diferents simbologies i els pilars són unes enormes columnes de fusta tallada que provenen d’un sol arbre, cosa que converteix aquestes columnes amb quelcom insòlit deixant bocabadat a qualsevol que les contempli. A l’interior del temple trobem grans bancs de fusta, tots amb detalls tallats a mà.
La resta del conjunt de l’església el conforma un claustre amb més estances al voltant.
El conjunt que conformen les diferents construccions amb la plaça fan d’aquest un lloc màgic, un lloc on el temps et passa sense adonar-te’n, simplement contemplant i admirant la calma que transmet l’espai.  La plaça es converteix en el nostre espai d’activitat principal, essent aquesta el seure, mirar, pensar i gaudir del silenci.

Visitem també el museu de les missions on s’explica tot el procés de construcció de la resta de missions, es poden veure figures tallades originals  i es repassa el procés de rehabilitació de les esglésies de les missions, gràcies a un arquitecte suís, Hans Roth, que es va enamorar de l’indret i al que hi va dedicar la seva vida.
Tres dies a Concepción són el triple del que hi destinen els pocs turistes que arriben a veure la missió, però crec que encara seríem capaços de quedar-nos més temps per empapar-nos de la història de la missió. Tot i això, marxem de Concepción amb la felicitat d’haver conegut un racó molt amagat del món que ens ha transmès una pau i una calma difícil de sentir a altres llocs.
Dades d'interès
Transport: Per arribar a Concepción, els busos surten de l'estació "bimodal" a la banda de transports interprovincials, a les 11:30 i 13:30 amb la companyia Transguarayos. Telèfon 346 39 93
Allotjament: hi ha diversos allotjaments a Concepción en cases colonials. El preu del Gran Hotel Concepción és de 300 bolivianos la nit, amb tota mena de luxes, piscina inclosa i famós pels seus esmorzars.
Museus: L'entrada per accedir als museus i a l'església és de 25 bolivianos. 


divendres, 8 d’agost de 2014

Cochabamba i Santa Cruz

Marxem de la Paz buscant el calor i arribem, després d'una nit en bus a Cochabamba, per fi ens traiem el polar i ens fiquem en màniga curta. Cochabamba és una ciutat molt més tranquil·la que La Paz, la seva ubicació també ajuda, res de grans alçades. Passegem per la plaça central i per sort ens topem amb una fira gastronòmica, els cochabambinos tenen fama de ser uns grans amants de la gastronomia i ens ho van demostrar amb grans plats cuinats amb productes locals. La estrella sens dubte: el "lechón al horno" amb "oca" (un tubercle semblant al moniato) i varietat de papates.

La tranquil·litat de la ciutat ens facilita passejar per tot arreu, des del centre fins a la zona nord on la riquesa es concentra, grans cases, botigues cares i cafès a l'espera que caigui la tarda i surti la gent a prendre algo o a sopar en algun "patio de comidas", com diuen ells als shoppings on s'agrupen restaurants i fast foods.


L'atracció d'oci més popular és sortir a berenar i fer un gelat en alguna de les sucursals del Dumbo's o el Globos, i el de la zona nord inclou diferents ambients depenen de les necessitats de cada grup: jocs per a nens, màquines, lloguer de videoconsoles i una terrassa més tranquil·la. Els gelats i els "queques" (pastissos) van que volen i nosaltres ens col·lem entre ells i juguem 2Bo a les màquines de ball, tant populars entre els joves asiàtics, fem unes rises i tornem a passejar tot planificant què farem demà.

Al dia següent el telefèric de la ciutat ens espera, fem cua per pujar en una de les 6 vagonetes que circulen i anem a veure el Cristo de Concordia, el més alt del món, més que el famós de Río. El Cristo de Cochabamba, fa 33 metres d'alçada, un metre per cada any dels que suposadament tenia Jesús al morir. supera en casi mig metre el Corcobado de Río de Janeiro. És cap de setmana i moltes families de la ciutat i dels pobles propers s'acosten a passar el matí gaudint de les vistes i fent-se fotos amb la descomunal estàtua.

Tres nits a Cochabamba ens ajuden a guanyar temperatura, dinar bé i seguir la nostra ruta cap a Santa Cruz. Aquest cop no anirem en bus, sinó en avió, descobrim que la companyia BOA (Boliviana de Aviación), té uns preus molt assequibles per volar entre les principals ciutats si un compra el vol en el darrer moment, tenen molts horaris i un molt bon servei així que arribem a Santa Cruz en 1h i poc, amb snack a bord i tot! Ens hem estalviat 12h de carretera dins d'un bus de poca fiabilitat i qualitat. A diferència dels països veïns, Perú i Argentina, a Bolivia el transport en bus és pèssim fins i tot quan es tria la companyia més cara, ens van recomanar Bolivar, i tot i segurament ser de les millors, deixa molt que desitjar.


Santa Cruz ens acull amb el seu peculiar caos de transit per accedir al centre, l’urbanisme d’aquesta ciutat no l’ajuda a absorbir la quantitat desmesurada de vehicles que intenten entrar. Entre “micros”, cotxes i camions, el taxi s’obre pas i arribem al hostel, un reducte de pau al tercer anell intern. La ciutat s’articula en anells viaris concèntrics, sobre aquestes vies de forma desordenada trobem supermercats, naus industrials, habitatges, equipaments, de tot sense ordre ni planificació. Santa Cruz és una ciutat pensada per als vehicles, no per a les persones, excepte al voltant de la plaça principal el vianant no és gaire benvingut, pocs semàfors i poques voreres com per aventurar-se a passejar.

La ciutat en si no té cap atractiu lluny de la plaça, la catedral i alguns edificis colonials que es mantenen al voltant però, es un bon punt per deixar la motxilla gran al hostel i moure’s per conèixer els atractius del voltant: Concepción a la zona de Misiones, i Samaipata cap al parc natural d’Amboró.

Per descansar i sortir de la ciutat hi ha una visita molt recomanable, tot i que un xic cara, el Biocentro Guembé. Un ressort fet amb prou gust com per integrar biodiversitat i oci en un mateix espai a 8km de la gran ciutat. En aquest espai trobem un “mariposario” on es poden observar papallones ben curioses i un aviari molt interessant on el visitant pot fer un recorregut per lo alt dels arbres gràcies a unes passarel·les i una torre de guaita. A l'aviari ens barregem entre els tucans, les cotorres, el paó reial i els lloros de tots colors, tota una experiència per desconnectar una estona de la gran ciutat. A la zona d’oci trobem tres piscines per descansar i prendre el sol a ritme de musica a lo Café del Mar i una llacuna on donar un tomb amb kayac. 

Al biocentre es barregen famílies que busquen passar un dia a l’aire lliure i el jovent que mou diners a Santa Cruz. Aquests són fàcils de identificar, tenen el gest de cridar al cambrer des de l’hamaca molt integrat, i no importa el preu de la cervesa (22Bo la llauna) o el del mojito (40Bo) per demanar un darrera l’altre fins acabar ben torrats i ben insolats. El rotllo aquest no ens va gaire però ens camuflem entre les famílies i d’amagat traiem els nostres entrepans, entrar menjar o beure està prohibit i una a una miren totes les motxilles que entren, afortunadament tenim molt estil per entrar menjar en aquest tipus de llocs i ens estalviem una pasta! Només l’entrada al biocentre són 150Bo/persona (uns 16€) i els trajectes en taxi són 120Bo, fàcilment ens marxen més de 500Bo per passar migdia a l’aire lliure, ben car si recordem que és Bolivia i que el sou mínim aquí està en 1440Bo. 

El biocentre és un lloc apte per a poques butxaques, però els rics aquí són molt molt rics; de camí veiem les mansions dins els “condominios”, urbanitzacions privades amb seguretat, algunes tenen pistes esportives comuns i hi ha una altra que fins i tot anuncia que té una meravellosa platja de sorra blanca on prendre el sol als peus d’una llacuna “natural” amb aigua de color blau turquesa. No sabem què hi haurà del cert en la publicitat, el que si que constatem és que les desigualtats són abismals, els blanquets a lo Beverly Hills mouen cash a uns nivells desorbitats, molt llunyans als ritmes que coneixem. I si, aquests conviuen amb una societat on el treball infantil està a l’odre del dia i ara fins i tot, amb una llei que lluny de prohibir-lo, el regularitza. Segons la nova llei els nens entre els 10 i 12 anys poden treballar legalment, sempre que siguin ells els triïn “lliurement” treballar.  Aquest llei aprovada el passat juliol busca regularitzar i “protegir” als menors, però en cap cas parla d’escolarització obligatòria, escolarització formal bastant incompatible si aquests han de complir jornades, en els millors dels casos, de 6 hores. Així es Bolívia, i tot a un ritme molt seu.

Dades d'interès:
Allotjament: Hostel Los Aventureros 70Bo/persona en dormitoris compartits està a 20min del centre però és tranquil, té cuina i a prop hi ha un supermercat.
Transport: micro per dins la ciutat 2Bo, taxi a l'aeroport 60Bo





dilluns, 4 d’agost de 2014

Copacabana i la Isla del Sol

Deixem La Paz amb l’objectiu d’arribar a la Isla del Sol, un dels bressols de la cultura Inca. Per arribar, fem un trajecte en bus que ens portarà a Copacabana, no pas a la platja brasilera, sinó a una ciutat boliviana mullada pel llac Titicaca, a 3.850 metres d’alçada, el llac més alt del món. Una curiositat un xic estranya, és que ara fa tot just any, estàvem a l’altra banda del llac, a la població peruana de Puno. A Copacabana trobem viatgers que han arribat des de Perú; nosaltres en canvi, amb la calma que ens agrada viatjar pels països, hem hagut de tornar a Barcelona, per un any més tard, tornar casi al mateix indret.

El viatge en sí no pot passar per alt com un pur tràmit, ja que en un moment del trajecte, hem de baixar del bus i passar en barca a l’altra banda del llac, cosa que per nosaltres no suposa un gran enrenou però...i el bus? La resposta ens la dona uns grans ferrys capaços de carregar un bus gran i una furgoneta al mateix viatge, tot un espectacle per la vista veient la precarietat en que els busos són transportats a l’altra banda sortejant les onades del llac sobre quatre fustes amb motor, que han rebut el nom de ferry. 

Arribats a Copacabana, la marabunta d’estrangers ens dispersem pels diferents allotjaments. Copacabana és una ciutat dividida en dues parts. La part nord, on els residents hi fan vida amb el mercat, botigues i vivendes; i la part sud totalment enfocada al turisme, amb restaurants, bars que anuncien happy hours i terrasses amb vistes al llac al ritme de música chill out; tot acompanyat d’un clima propi d’aquestes alçades a l’altiplà bolivià: sol radiant de dia, i un fred que pela a la nit. Investiguem abans que tanquin, algú que a l’endemà ens porti a la Isla del Sol.

De bon matí enfilem camí en barca cap a la Isla del Sol. L’arribada a la part nord de la illa ens deixa a
l’entrada d’un museu on el guia local, explica com sota les aigües del llac, hi ha una gran ciutat Inca que encara estan descobrint.Seguim el nostre recorregut amb calma, l’alçada i el sol es fan notar. La Isla del Sol té uns 3 quilòmetres de llarg, el terreny és muntanyós i ben pelat de vegetació. Fem camí per la part nord de l’illa meravellats pel paisatge, fins arribar al lloc sagrat dels Inques, la pedra que dóna nom al llac, la pedra (titi) del puma (caca). L’illa deixa veure els senyals del cultiu de la “papa” amb les terrasses que hi ha per tot arreu amb un elaborat sistema de drenatge entre elles per  aprofitar l’aigua al màxim. El camí passa per racons paradisíacs que barregen l’aigua turquesa amb les muntanyes pelades i amb un teló de fons immillorable, els “nevados” de 6.000 metres dels Andes.

Realment un pot sentir com aquest lloc és un indret màgic, no només pel paisatge, sinó per la seva ubicació astronòmica.  La illa és el lloc on el Sol (Inti pels inques) tenia tot el protagonisme degut a l’alineació perfecta en els solsticis i és per això que va ser lloc sagrat per tota la civilització del moment. El lloc que aglutina tota aquesta transcendència és la pedra sagrada on es produeix una renovació energètica per tothom qui entra en contacte amb ella. Nosaltres no dubtem i contactem amb la pedra intentant sentir allò que la font d’energia més potent de l’univers ens vulgui transmetre. En aquella pedra se celebra cada any l’arribada del solstici d’estiu amb una gran festa i importants celebracions dels pobles Quechua i Aymara, que són qui habiten l’illa.

Ens queda un matí abans de tornar a La Paz i fem una altra visita obligada a Copacabana, el Santuari de la verge de Copacabana. A priori, pot semblar un santuari més com els que abunden a qualsevol població però ho deixa de ser en el moment que tothom qui es compra un cotxe a La Paz, fa tot el periple que hem explicat, per venir a Copacabana a que el cotxe sigui beneït per la verge. Per aquesta raó és que ens trobem a la porta del santuari una fila de cotxes que esperen el seu torn perquè la benedicció caigui sobre les quatre rodes. Un cop sabut això, observem que els cotxes i altres tipus de vehicles, porten en un lloc o un altre, una imatge de la verge de Copacabana al seu interior.


Al migdia, la marabunta de nou de turistes, s’apleguen al voltant de la cantonada que fa d’estació de busos i es reparteixen en els diferents transports. Com sempre passa en aquests llocs, l’esperit viatjer brolla per tot arreu. Uns cap a Puno, altres cap a Arequipa, altres cap a Cuzco directament...i així diferents històries s’amaguen rere cada motxilla. Nosaltres, retornem a La Paz com a pont abans de marxar a Cochabamba fugint una mica del fred i cercant una ciutat plana.

diumenge, 3 d’agost de 2014

La Paz

Entre els 3000 i 4100m s'emplaça la ciutat de La Paz, depenen de en quin punt un es trobi. Imponent imatge rebem d'aquesta ciutat en pujar al taxi que ens porta de l'aeroport a la ciutat; com si d'un crater d'un volcà es tractés, la Paz s’estén per tota la base i els laterals d'aquest fins d'alt de tot on continua El Alto, ara ja ciutat independent. Sens dubte, aquesta imatge no deixa indiferent a cap viatger que s'hi acosta. Milions d'habitatges d'obra vista s'apilonen i s’acoplen entre sí tot formant un mosaic integrat amb les muntanyes. Els gratacels són escassos i els reserven per la zona sud, on l'alt standing s'aglutina. 



Un cop immersos a la gran ciutat intentem coordinar ritmes: la pausa i calma que ens demana el cos per l'alçada amb el caos viari del centre. Ens ajuda haver dormit dues hores en arribar (indispensable per evitar el mal d'alçada, així com les sorochi pills, la versió química de mastegar coca) 

De la nostra visita destaquem i recomanem fer el "tour for tips" de l'empresa RedCap, surten cada dia a les 11h i les 14h de la plaça San Pedro i ofereixen un tour de 3h per conèixer a fons la ciutat, això si, el turisme de parla hispana no abunda! Vam haver d'estar atents a trobar aliats per poder fer un minigrup de 5 persones enfront a la quarantena restant, vam tenir molta sort! 

El nostre guia, l'Ariel, un "paceño" que havia estat uns quants anys estudiant a EEUU, ens va acompanyar molt pacientment per tot el centre, començant  les interessants explicacions per les de la presó ubicada a la mateixa plaça. 

La presó és un edifici que ocupa tot el lateral de la plaça, però si a un no li expliquen què és, ni s'adona. Es tracta de la presó de "baixa" seguretat de la ciutat, una presó amb tanques no gaire altes i només 15 vigilants que actuen únicament als exteriors del recinte. Dins regna la llei dels propis interns, una llei basada en estrictes normes i absurditats màximes es miri per on es miri. La presó va ser construïda per a 400 reclusos i ara mateix hi ha més de 2400 presoners més dones i fills que viuen “voluntàriament” dins.  Per entrar a la presó cal pagar 25Bo als vigilants (un 2,7euros). Un cop dins, si un té diners, pot pagar per un llit, i fins i tot per un dúplex amb jacuzzi als presoners o expresoners que lloguen les cel·les i passen a cobrar de tant en tant. Durant uns anys, la perversió va arribar a tal extrem que fins i tot oferien tours als turistes per visitar la presó. A dins hi ha bars, restaurants, consultes de metges i tota mena de serveis que els presoners posen a disposició de la resta de companys per guanyar diners i sobreviure. També cal dir que la cocaïna més pura del món és la que allí dins produeixen. Això si, tot i només haver 15 guàrdies vigilant, ningú s’escapa. Sortir i que t’enxampin és sinònim de dures tortures que acaben de les pitjors de les maneres. Hi ha llibres i articles que nodreixen les excentricitats d’aquesta presó; si us interessa podeu seguir investigant què passa allí dins i com el govern no mou fitxa amb celeritat.



L’altra parada altament recomanable és el “mercado de la hechicería o de la brujas” allí és son s’apleguen les botigues de les “yatiris”, guies espirituals i sanadores molt importants en la cultura aymara. A les seves botigues trobem tota mena de herbes, remeis i elements necessaris per fer les “challas”, els rituals a la Pachamama per demanar-li benedicció. A la “challa” cal regar la Pachamama (mare terra) amb alcohol, cremar els diferents símbols adients al ritual, i enterrar les cendres. Per a la benedicció de les construccions que comencen, els yatiris fan servir fetus de “llama”; aquest animal es considera un animal sagrat per les comunitats i totes les “llames” que es fan servir són de mort natural. Abans de començar una construcció segons la tradició aymara, cal contractar un yatiri per a que realitzi la “challa”. Pel que ens expliquen els treballadors, no comencen a treballar fins que han participat en aquesta, per no estar beneïda.  



Al dia següent del nostre tour pugem a El Alto, la població que s’emplaça com bé diu el seu nom, d’alt de tot de la muntanya. Aquest cop no agafem una “combi” (els busos), un “trufi” (els cotxes compartits amb rutes fixades) o un taxi, sinó un dels telefèrics que uneixen els diferents punts de la ciutat i són una molt molt bona pensada per poder moure’s per la caòtica La Paz. Una obra d’enginyeria complexa tenint en compte la composició de les terres de la ciutat però amb uns resultats espectaculars que connecta el centre amb El Alto per 3Bo (0,4€) en 7minuts; una relació qualitat/preu extraordinària si considerem que les combis cobren 2Bo i tranquil·lament poden trigar 45min en fer el mateix recorregut.



Pendent ens queda trobar una botiga on venguin els "Borsalina”, els barrets que llueixen les “Cholitas”, les dones aymara, o alguna de les 10 faldilles de duen a sobre per protegir-se del fred i eixamplar els seus malucs com a símbol de fortalesa i fertilitat.
Al final del viatge tornarem a passar i seguirem voltant a molts metres d’alçada amb l’ajuda del mate de coca i el ritme pausat.



Dades d’interès:
Allotjament: Residencial Latino, a prop de la plaça Murillo.
Un lloc per menjar, fer un café i passar una bona tarde: Cafè Banais de l’hostel Naira.
Preu del transport: combis 2Bo, taxi fins l’aeroport 60Bo, bus a Copacabana 35Bo.
Preu d'un "almuerzo" 20Bo, 6Bo "salteña" (empanada típica) 
Bolivia és el paradís de les patates, tenen més de 30 tipus, cal provar-les! Al cafè Banais es pot tastar un combinat de papes, boníssim!